Gaspart Solves, Joan

Gaspart Solves, Joan. “L’amic Joan”, com li agradava que li diguessin en un exercici més o menys reeixit de populisme de baixa estofa. Vispresident-baix-cap-concepte (per dir-ho a la seva simpàtica manera) durant l’administració nuñista, es va convertir en el pitjor president de la història centenària del F. C. Barcelona, que ja té mèrit. Sort que no va durar gaire. Físicament, és un calc de Manolete, el famós torero, de qui males veus diuen que és fill natural. Entre altres extravagàncies, es va ficar en calçotets al Tàmesi quan el Barça va guanyar la Copa d’Europa a Wembley. Nét del fundador del grup Hoteles Unidos (HUSA), fa bons els rodolins que Josep Maria de Sagarra va dedicar un dia a aquesta empresa: “Hem menjat amb molta gent/ i fins i tot amb gentussa/ però mai tan malament/ com amb la gent de la HUSA.”

Rosell, Sandro

Rosell, Sandro. Candidat a la presidència del F. C. Barcelona “Just do it”, que en català recte de Santa Coloma vol dir “just d’orella” i, més genuïnament, “dur d’orella”, vostès trien. Encara que el Barça ho guanyi tot, no deixa mai de fer cara de pomes agres, cosa que el converteix en el prototip de culer-depressiu-emprenyat, un bon perfil ja d’entrada. Diuen que és un bon treballador i, pel que es desprèn de les proclames d’austeritat que fa, amb consciència de classe. O sigui que sap que és un pijo i vol dissimular-ho a consciència. Es postula com a president “a temps parcial”, i en una entrevista a Expansión, Sandro ha reblat el clau del seu missatge a la massa social dient que procurarà no aparèixer gaire en els mitjans. Missió impossible: això, a Catalunya, seria tan al·lucinant com sentir dir a la Moreneta que no vol continuar al cambril de la Basílica de Montserrat i que vol tornar al fosc forat de la Cova on fou trobada. Si vol estalviar calés i disgustos, que tiri de planter i no fitxi estrelles de la batucada. Al capdavall, més val perdre amb els nanos de la Masia que no pas que els comissionistes et buidin d’amagatotis el calze ple de caipirinha.

Puyal, Joaquim M.

Puyal, Joaquim M. Llegeixo a l’AVUI d’aujourd’hui (per evitar repeticions fàcils) que aquest “reportero Tribulete” de les ones hertzianes ha estat nomenat membre numerari de l’IEC i doctor Honoris Causa -sense cap causa clara- de la Universitat Rovira i Virgili. Entre els seus mèrits, per entendre’ns, el de ser un impulsor de la llengua catalana en format oral, en concret cantant els gols del Barça arreu del món i des de fa molts anys –cito textualment del diari de referència−. Em sap greu discrepar de l’opinió del diari, però una parida com el famós escapolir-se de l’escomesa seria prou per ventar-li dues bufetades i suspendre’l d’ocupació i sou. I de qualsevol nivell de llengua. Ara resulta que per ser numerari de l’IEC n’hi ha prou de “cantar” els gols del Barça. Seguint aquests criteris de valoració, els nens de San Ildefonso haurien de ser nomenats, també, numeraris de l’Espanyola (una aceituna como ninguna). O potser la Nova Cançó hauria de tenir una secció a l’Institut… No em sembla pas que sigui suficient per formar part d’una institució “científica” acreditar com a treballs de camp l’Urruti t’estimo o el Messi messi i més i més… i com a currículum acadèmic el fet de ser “periodista i filòleg”, com si aquestes categories fossin complementàries i no un oxímoron rotund, de la talla d’El pensamiento navarro o la graciosa torpeza de la Beatriz borgiana. No és estrany que passin aquestes coses. A més de considerar-lo demiürg de la llengua −oral, naturalment−, al pas que anem, aviat el canonitzaran i passarà de “periodista i filòleg” a “sant”, directament. El nostre heroi, barreja d’escolanet i minyó de muntanya, ha bastit la seva fama als platós de TV en programes tan xarons com Vostè pregunta o Vostè jutja, que ja diuen molt de la salut mental del país. Curiosament, en tots dos programes feia gala de fer “d’home bo”, quan alguns coneguts que han tingut el dubtós honor de treballar amb ell l’han qualificat d’una manera bastant unànime i pel cap baix de “dèspota”. La frase “Ho diu en Puyal!”, que es va sentir exclamar a una iaia en un espot de TV3, és indicativa de l’estat de senilitat a què ha arribat Catalunya.