Ribas, Marc

Ribas, Marc. El cuinetes de torn de TV3. Moltes senyores i també alguns senyors pensaven amb la líbido, una forma de pensament força estesa, que el xicot tenia un bon filet, i s’imaginaven que una rebolcada amb ell devia ser “brutal”, però a còpia de culte al jo, de gimnàs i de presumptament substàncies “vigorèxiques”, ha acabat no sent res més que un entrecot, un “chuletón”, vaja. De resultes de tot plegat, ha aconseguit una desproporció entre còrpora i extremitats inferiors que recorda la d’un “cap gros”, en el seu cas “cos gros”. Cuiner de guàrdia televisiu, que al començament semblava bon noi i simpaticot, amb un ego més o menys controlat, a poc a poc s’ha anat creient no sé pas què i s’ha convertit en un personatge amb aspiracions desaforades de dirigir reality shows a la manera de les televisions “cutres” espanyoles (totes), unes ganes només reprimides per un cert pudor estètico-moral que és marca de TV3. Apunta a “carn” de “Supervivientes”, quan, desesperat pel pas inexorable dels anys, vulgui exhibir pectorals just abans que aquests se li despengin del pit i tot ell quedi reduït a un trist filet de pobre.

Garcia Melero, Helena

Garcia Melero, Helena. Periodista (per dir-ho d’una manera amable) i presentadora del magazín “Divendres” (V. Divendres), secció xafarderia. La bugadera del safareig de les tardes és, oh meravella!, llicenciada en Filosofia, cosa que, en vista de l’èxit, li ha servit de ben poca cosa. Bé, de no tan poca, ja que la maledicència popular li atribueix una tòrrida relació sentimental amb el filòsof Rafael Argullol. I encara més meravella, dóna classes a la Facultat de Comunicació Blanquerna! La pregunta és: ¿que potser, al contractar aquesta senyora, la universitat s’ha plantejat recuperar una institució medieval tan emblemàtica com el safareig públic? En el seu currículum, uns ulls bonics i poca cosa més. A part d’haver presentat un “Telenotícies” com a florero del Joan Amades de la televisió pública catalana, el gran Salvador Alsius, i també el hit televisiu “Hora Q”, en què, disfressada de madame, dirigia quatre arreplegats que semblaven acabats de sortir d’una barra americana. Representant del pijerío convergent, és una habitual del R. C. T. Barcelona i —suposo— dels locals fashion. Està casada amb el també periodista i director del diari “Sport” Joan Vehils, ex de la Sánchez Vicario (V. Sánchez Vicario, Arantxa), i estiueja a Cadaqués, d’on va fer un reportatge inoblidable per aquell programa tan nostrat “El paisatge favorit de Catalunya”. Com una nova Elsa de Brabant, el seu cavaller del cigne –en aquest cas, l’amo teutó del veler- la dipositava a la cala Montjoi per abordar el Bulli (V. Bulli, El). En el seu paper de mestressa de casa, és a dir, de Marupija, ha recollit les seves experiències culinàries en el llibre titulat Cuinar sense recepta, bé, com ho fa tot.

Esport3

Esport3. Canal monogràfic de TV3 dedicat als esports les 24 hores del dia. La posada en marxa del canal, el dia 5 de febrer del 2011, fa certa la dita de don José Solís Ruiz, “la sonrisa del régimen”, aquell ministre falangista -cordovès de Cabra- que un bon dia es va despenjar dient: “Más deporte, menos latín!”. Doncs bé, ja hi som. Bé, també s’ha de dir que, com que l’estètica de l’època del “yugo y la flechas” no era l’adequada a l’hora de crear un logotip, com si a TV3 no hi hagués prou professionals del disseny gràfic, s’ha anat a buscar una empresa de disseny nord-americana per crear la “mosca” del canal, que, tot i venir d’Amèrica, no és res més que una E i un 3 junts: E3 (a Catalunya no se’ns hauria acudit mai!), i a sobre amb una estètica de logo de pitrera de superheroi pecho lata amb malles i calçotets per fora. La cosa, ben mirada, a part del gasto de diners públics en època de vaques flaques, fa riure, perquè els presentadors d’esports, més aviat de l’orde dels saltataulells, només tenen de yankee la seva estètica i modus operandi de clients de barra americana. A bona part d’aquesta trepa, la podeu trobar en una famosa sala de festes del carrer de Muntaner de Barcelona. I no precisament fent Llum de gas.

Terribas, Mònica

Terribas, Mònica. Reputada periodista que ha canviat de “La Nit al Dia”.

Vallverdú, Francesc

Vallverdú, Francesc. Poeta i sociolingüista. Per l’alçada de la seva recerca en la matèria, potser seria més ajustat dir “sociocuentista”, però no hi farem sang. Com a poeta, llega a la posteritat uns versos memorables dedicats a la memòria del dictador Trujillo. Així mateix, va ser durant molts anys director literari d’una editorial nostrada. Com el dijous, sempre va estar al mig de tot arreu, però sempre molestant. En els seus anys joves, era com un doble d’Augusto Algueró, sobretot per les ulleres de conxa i dues patilles que emmarcaven unes galtes de textura Portland. Males veus diuen, però, que abans de descobrir la sociolingüística feia de palmero d’un altre gitano (Ay, ay, lo mato… ay, ay, lo mato… Por qué, por qué? Por llamarme gato, ay, ay…), el Peret. Militant històric del PSUC (en el seu cas, “ni bruc”), la seva trajectòria professional va consistir a viure de les rendes de la clandestinitat antifranquista, però sense excessos, tret del de canviar d’utilitari: abans anava en un 2CV i va acabar conduint un Mercedes. Com a premi als serveis prestats, es va dedicar −a temps parcial− a impartir les seves ensenyances lingüístiques de savi de Vilatrista a TV3, “la nostra”. Pels resultats obtinguts, s’hauria pogut ficar la llengua a la butxaca, que és exactament el que va fer. Com un altre sant baró que va segregar el país (V. Puyal, Joaquim), era membre de l’IEC. Y vayan pasando…