clapés

clapés. Tercera persona del condicional del verb “clapar”. 2. Clapés, Antoni. Poeta “silenciós”, com pocs. Algú altre que en els poemes faci curt com ell, en la nostra poesia potser només hi ha en Víctor Sunyol (v. Sunyol, Víctor), anomenat amb mala bava, encara que sigui una veritat com un temple, “el més petit de tots”. Com he dit, Clapés oficia sobretot com a poeta del silenci —res a veure amb la poesia silenciada—, però també ha fet o fa de llibreter, tractant d’art, editor, distribuïdor, venedor, camàlic, traductor, jurat de premis, conferenciant, assagista, prologuista, epiloguista, dinamitzador cultural, organitzador de lectures i presentacions, enllaç permanent entre Catalunya i el Quebec, d’on treu poetesses granadetes que a casa seva les coneixen i que no milloren gens el que ja tenim… No sé pas si dir-ne un Medici de les arts i de les lletres o un simple Fregoli que fa tots els papers de l’auca. Precisament, la introducció d’aquesta entrada amb la forma condicional del verb “clapar” ve a tomb per això, perquè si “clapés” i, en despertar, se centrés de debò en una sola cosa, s’estalviaria molts esforços vans en la seva recerca per terra, mar i aire de la pedra filosofal del reconeixement, em temo que sovint atiat per la seva “dona Udinamensional” (V. Udina, Dolors). El cas del bo del Clapés casa perfectament amb la dita popular que assevera que “home de molts oficis, pobre segur”. Per tot plegat, humoristes de pega, que sempre n’hi ha, com jo mateix, el qualifiquen d’“home orquestra”, d’aquells que van de fira en fira i ho toquen tot per quatre rals: acordió, guitarra, harmònica i bombo i platerets, tot alhora. És a dir, que s’ho fan sols, com el Juan Palomo, sense ni l’ajuda de la seva consort, que en tot cas passa el plateret. De totes maneres, no crec pas equivocar-me gaire si dic que la seva autèntica vocació, entremig de tants oficis, és la de “poeta del silenci”, un apartat a què l’adscriuen els crítics de pro a la vista del seu minimalisme poètic; sigui com sigui, el qualificatiu aquest de poeta “silenciós” fa témer que un dia se’t fiqui a casa sense que te n’adonis, com fan els lladres especialistes a robar fent el mínim soroll possible. Però no passéssiu ànsia. No us farà cap mal; a tot estirar potser us trobareu al saló una performance poètica minimalista. Home de poques paraules, com quan fa de poeta, el seu capteniment és intatxable en tots els aspectes, tot i que sí que és cert que té tendència a formar parelles artístiques intercanviables, sempre amb una descompensació de volum a favor seu: el citat Víctor Sunyol, Carles H. Mor (v. Hernández Mor, Carles) o Benet Rossell (v. Rossell, Benet), per citar les més conegudes i productives. Amb el malaguanyat Benet Rossell, quan actuaven a l’estrada que fos, semblaven ben bé l’Stan Laurel i l’Oliver Hardy.