Pessarrodona, Marta

Pessarrodona, Marta. Nom de família de la poetessa i articulista anglogermanòfila que sol assaonar els seus poemes i articles amb tants manlleus lexicals i fraseològics provinents d’aquestes llengües que el lector de bona fe acaba no sabent si està llegint un poema en català saltejat amb ingredients anglogermànics o bé un poema en anglès o en alemany amanit amb alguna troballa catalanesca. Això pel que fa a la poesia. (Per cert, els seus llibres de poemes recorden aquelles maletes plenes d’adhesius de la gent que volia presumir de ser molt viatjada.) Normalment, en els seus textos en prosa, de torturada sintaxi, no hi falta mai l’expressió last but not least, molt del gust de l’autora. També se la coneix per ser la viva encarnació chez nous del selecte grup de Bloomsbury, amb l’inconvenient que ella, pobreta, és de Terrassa. O de Mira-sol, tant se val. De tarannà més aviat esnob, sol enviar felicitacions del tipus: “Cada Nadal em faig el propòsit de rellegir A Christmas Carol (Una cançó nadalenca, segons la versió catalana de Josep Carner de, suposo, començaments del segle XX) de Charles Dickens. A vegades ho faig, d’altres, no. En canvi sóc d’una fidelitat total a l’escudella. (Segons les meves amistats: és el meu plat estrella.)…” Sol vantar-se de tenir amistat amb escriptores com Doris Lessing, segons ella, també “una gran cuinera, encara que no d’escudella”. D’acord amb l’últim paràgraf de la felicitació en qüestió (“Aquest any rellegiré Dickens? Potser. Carner? Segur, encara que no una traducció seva. Cuinaré una escudella?”), al lector li agradaria saber si finalment llegirà o no llegirà Dickens, i si cuinarà o no cuinarà una escudella, ja que no és bo restar gaire temps enjòlit.