Cabré, Teresa

Cabré, Teresa. Filòloga, catedràtica i secretària de la Filològica de l’IEC. El seu currículum destaca que és especialista en lingüística aplicada, amb la qual cosa, doncs, i parodiant aquells tronats acudits de “no es lo mismo…”, podríem dir que no és el mateix que ser aplicada en lingüística, com ho demostra la decisió sota la seva direcció de la Filològica de carregar-se els diacrítics, acció per la qual la senyora Cabré passarà a la gramàtica històrica com la dolenta d’una novel·la negra –de lladres i serenos, que en dèiem– titulada L’assassina del Dia Crític. Ara que hi penso, com que també té una càtedra a la Pompeu Fabra (v. UPF) i altres entrades (i no parlo de les d’enciclopèdia), a més de la de l’IEC, no sé si la lingüística aplicada també es pot referir a la utilització de la llengua com a grampó per grimpar.

Solà, Joan

Solà, Joan.  Filòleg català transmutat en predicador. Després d’haver-se passat la vida sembrant el dubte gramatical sistemàtic, cosa que va dir molt a favor seu com a científic, en els últims temps no va fer més que propalar a tort i a dret certeses ideològiques de caràcter nacional, això sí, ni que fos agafant-se fins i tot al més ínfim infix o sufix que marqués la diferència […] En el seu procés irremissible de “professor chiflado” va passar de tímid i discret científic a seductor de les hordes republicanoindependentistes, que bavejaven llegint-ne els pamflets lingüisticopatriòtics del suplement de cultura de l’Avui, que no eren res de l’altre dijous, sinó d’aquest. Això sí, sempre amb aspecte de tenir llaga d’estómac, al final li va quedar la cara del professor Franz de Copenhaguen. Vull dir que més aviat es dedicava a les idees lluminoses –allò de “clinc” i la bombeta encesa– més que no pas a les càbales casuístiques amb què ens aclaparava anteriorment. Si no fos per l’esmentat procés de repapieig, no s’entén que hagués donat l’aval perquè l’IEC acceptés com a numerari aquest neci amb ínfules de demiürg de la llengua anomenat Puyal (V. Puyal, Joaquim Maria). Potser ho va fer per estalviar-li els anys que ell es va haver de passar a la sala d’espera d’aquesta institució venerable. Com un il·lustre col·lega seu, el doctor Molas (V. Molas, Joaquim), ell també va crear escola, és a dir, va criar escolanets que li traginaven el cafè, el gec i el portafolis a canvi d’un cum laude i un enchufe, i així tenim cada tros d’imbècil suelto que es reclama deixeble d’en Solà. Per cert, si als escolanets del doctor Molas se’ls coneix per l’apel·latiu de moletes, els del filòleg deuen ser, per flexió òbvia, soletes. Que l’IEC el tingui en la glòria!

Triste y Solà, / Solà se queda la escuela, / triste y llorosa / se queda la Facultad. / Y los libros, / y los libros empeñados / en el Monte / en el Monte de Piedad. / ¡Ah, ah, ah!

Puyal, Joaquim M.

Puyal, Joaquim M. Llegeixo a l’AVUI d’aujourd’hui (per evitar repeticions fàcils) que aquest “reportero Tribulete” de les ones hertzianes ha estat nomenat membre numerari de l’IEC i doctor Honoris Causa -sense cap causa clara- de la Universitat Rovira i Virgili. Entre els seus mèrits, per entendre’ns, el de ser un impulsor de la llengua catalana en format oral, en concret cantant els gols del Barça arreu del món i des de fa molts anys –cito textualment del diari de referència−. Em sap greu discrepar de l’opinió del diari, però una parida com el famós escapolir-se de l’escomesa seria prou per ventar-li dues bufetades i suspendre’l d’ocupació i sou. I de qualsevol nivell de llengua. Ara resulta que per ser numerari de l’IEC n’hi ha prou de “cantar” els gols del Barça. Seguint aquests criteris de valoració, els nens de San Ildefonso haurien de ser nomenats, també, numeraris de l’Espanyola (una aceituna como ninguna). O potser la Nova Cançó hauria de tenir una secció a l’Institut… No em sembla pas que sigui suficient per formar part d’una institució “científica” acreditar com a treballs de camp l’Urruti t’estimo o el Messi messi i més i més… i com a currículum acadèmic el fet de ser “periodista i filòleg”, com si aquestes categories fossin complementàries i no un oxímoron rotund, de la talla d’El pensamiento navarro o la graciosa torpeza de la Beatriz borgiana. No és estrany que passin aquestes coses. A més de considerar-lo demiürg de la llengua −oral, naturalment−, al pas que anem, aviat el canonitzaran i passarà de “periodista i filòleg” a “sant”, directament. El nostre heroi, barreja d’escolanet i minyó de muntanya, ha bastit la seva fama als platós de TV en programes tan xarons com Vostè pregunta o Vostè jutja, que ja diuen molt de la salut mental del país. Curiosament, en tots dos programes feia gala de fer “d’home bo”, quan alguns coneguts que han tingut el dubtós honor de treballar amb ell l’han qualificat d’una manera bastant unànime i pel cap baix de “dèspota”. La frase “Ho diu en Puyal!”, que es va sentir exclamar a una iaia en un espot de TV3, és indicativa de l’estat de senilitat a què ha arribat Catalunya.