Cor pirinenc

Cor pirinenc. 1. Qualsevol formació de cant coral nascuda als pobles i viles de la serralada dels Pirineus. Normalment, el repertori d’aquestes formacions ultramontanes, amb el capellà del poble pel mig, comença amb la famosa Muntanyes del Canigó, “fresques són i regalades”, i acaba amb aquesta mateixa cançó com a cloenda dels bisos, inevitables encara que la coral desafini. Ja sabem que els catalans no som gaire exigents en això de les arts; ens estimem més la pell de gallina del moment que l’exigència artística que demana que ningú faci cap gall. 2. Títol d’un llibre de més de sis mil versos, Cor pirinenc, del poeta catalano-aragonès Lluís Calvo, (V. Calvo, L(l)uís) una obra que hauria d’haver publicat no pas Lleonard Muntaner, sinó l’Editorial Alpina, perquè aquest “cor pirinenc” és molt gran i en els moments de diàstole va de Benasc a Cap de Creus i demana format de mapa. Fixin-se que només canviant-t’hi una lletra, “Coe pirinenc”, podria servir, amb gran alegria del socio-baturro senyor Lambán (V. Lambán Montañés, Francisco Javier), per posar d’acord emocionalment Aragó i Catalunya en això dels Jocs Olímpics d’Hivern. De totes maneres, al pas que anem amb això del clima, sóc del parer que l’any 2030 les muntanyes del Canigó i de fora del Canigó ja no seran pas gaire “fresques” i no les voldrà ningú ni “regalades”. La nova obra calviana goso classificar-la en l’apartat “èpica excursionista”, aquell que a casa nostra enquadra les obres de tants nostrats poetes postmoderns que s’estimen més Verdaguer que no pas Mallarmé; un gènere, aquest de l’excursionisme èpic, que també agrada molt al públic de cors pirinencs de la primera accepció, perquè conté aspectes de tota mena que els encanten com a bons catalans de cap de setmana, que, a més de les actuacions corals, s’empassen amb atenció de mussol —s’hi fixen molt— totes les visites guiades que se’ls proposen: aspectes com ara els geogràfics, etnològics, antropològics, històrics, mítics, gastronòmics —parada i fonda— o fins i tot meteorològics; vaja, que el Cor pirinenc calvià és una mica com Els límits del Quim Porta, popularment conegut com El Libro Gordo de Pepete (V. El Libro Gordo de Pepete), del bonàs d’en Pep Pedrals (V. Pedrals, Josep). Això sí, pel que fa als aspectes lingüístics, hi destaca sobretot la sintaxi castellanitzant a què el Sr. Calvo ens té “avesats”, que diria ell en el súmmum del seu perfeccionisme bell catalanesc. Els puc ben assegurar que, tenint en compte el risc de patir un atac de cor pirinenc donades les proporcions del repte que l’autor ens proposa, és molt més perillós llegir-ne els sis mil i pico de versos que no pas fer-los a peu. A qui no tingui esma de perdre-hi el temps trescant versos amunt, els ofereixo una alternativa d’abast força més raonable, com és aquesta peça titulada “La neu de les muntanyes” del mestre Martínez Valls, amb lletra de Lluís Capdevila i Víctor Mora:

Mestre Andreu, jo sóc un pobre pastor
que m’he fet molt vell prop de les carenes,
voldria ser un rei molt poderós
per a donar-vos una joia de valor,
però l’ofrena que puc fer-vos
és solsament una cançó.
Escolteu-la i accepteu-la
que n’és l’única riquesa
que disposa el vell pastor.
Les neus de les muntanyes
em diuen adéu,
les pedres de la serra
m’ho diuen també…
Trist i ben trist cantava
un caduc vell pastor
veient que n’arribava
sens trigar la tardor.
Jamai més les muntanyes
podré tramuntar,
adéu cabana aimada,
adéu mon ramat.
Dolça jovinesa, trista recordança
lluny de mi la pena del teu bon record.
“Pastor, vellet i trist caduc pastor,
ton cor viurà en la neu del Canigó”.
Cantava de nit i dia
l’angoixa trista
del seu bon cor.
La mort tingué pietat del seu dolor
i va tancar sos ulls amb un petó.
Posaren damunt sa fossa
una creu feta del seu bastó.

Com veuen, una peça digna del “cor pirinenc” de la primera accepció.

Martipèdia

Martipèdia. Enciclopèdia Catalana del Disbarat i l’Estirabot (ECDE). Obra de consulta sense cap mena de fiabilitat. Aporta dades no contrastades i tot el que diu no té cap criteri de mètode. No cal tenir-la en compte, doncs, com a eina d’estudi o coneixement. La seva credibilitat científica és totalment nul·la. Tampoc no s’actualitza gaire sovint, per no dir mai. En aquesta magna obra, hi falten tantes coses que el cos de redacció —bàsicament el meu— no dóna l’abast a l’hora de tenir-la al dia. Com que no té cap utilitat, tampoc no cal escarrassar-s’hi gaire, en això de revisar i actualitzar la informació (sic) que recull. El saber que conté és tan universal i intemporal que ara tampoc no vindrà d’un dia. Es titula Martipèdia, perquè vaig pensar que, si la Viqui en tenia una, d’enciclopèdia, jo també podia tenir la meva.

*

Martipèdia A-D

Martipèdia E-I

Martipèdia J-L

Martipèdia M-P

Martipèdia R-Z

*

*

Bru de Sala, Xavier

Bru de Sala, Xavier. Poeta, articulista, activista cultural i no sé quantes coses més. Es va donar a conèixer com a poeta guanyant el Premi Carles Riba de 1972 amb un poemari, La fi del fil, que va merèixer un gloriós epigrama d’una altra glòria nacional (V. Bau de l’Aire, Carles). “Foll de la dolça metzina” del poder, ha estat director general de Promoció Cultural, o algo així. Junt amb Valentí Puig (V. Puig, Valentí), es va postular com el Harold Bloom bifront que havia d’establir el cànon definitiu de la literatura catalana, empresa que sembla que han deixat per a més endavant. Escindit entre el seny i la rauxa, entre la raó i l’instint (és a dir, entre CiU i PSC), el seu dia a dia és un constant anar i venir entre les dues institucions de la plaça de Sant Jaume, a veure si piquen. Ha estat el primer −i efímer− president del CONCA, i ara s’ha apuntat a l’invent del Cercle de Cultura (V. Cercle de Cultura), per si sona la flauta i fa l’assalt definitiu al palau d’hivern. A França, un país normal aficionat al ciclisme, no passaria de ser considerat un grimpeur amb poca traça.

Bozzo, Joan Lluís

Bozzo, Joan Lluís. Actor, director, empresari teatral i cap visible de la companyia Dagoll Dagom, que vés a saber què vol dir. En vista de la qualitat dels seus muntatges escènics, el cognom Bozzo −de ressons inequívocament italians− s’acosta a un aforisme castellà prou conegut  que diu:  mi bozzo en un pozo.  Físicament, una mirada  concupiscent  i una papada vaticana  li donen un aire eclesiàstic  força suspecte.  La predisposició del personatge al delicte (teatral, s’entén) ja va començar a les aules de l’Autònoma, quan va dirigir Les troianes, d’Eurípides-Sartre. Després va venir aquella pallassada de nom Antaviana, un pastitx sobre textos  del Calleja català,  per la seva quantitat de cuentos (V. Calders, Pere), i aquell bòdrio anomenat Mar i cel, adaptació del text homònim de Guimerà, en què uns actors s’enfilaven com micos per una baluerna en forma de barco que ocupava tot l’escenari i no parava de brandar fins a fer-te’n desitjar que se n’anés a pique. Com que el teatre els venia petit,  tant a ell com al barco,  l’home ha intervingut  -del barco no en sabem res- com a autor, director i actor en les sèries televisives Oh! Europa, Oh! Espanya i, cosa que ja té mèrit,  faltant-li com li falta un tornillo,  La memòria dels cargols −animalets  llefiscosos com ell−. Actualment té en pantalla La sagrada família, una institució que com a nucli social o com a temple (V. Sagrada Família, la) hauria d’anar a terra. A sobre, ha fet incursions en el món de l’òpera i ha posat en escena, per entendre’ns, obres com Don Pasquale i Rigoletto.  Només li falta debutar com a tenor. Ai, Bozzo,  t’esbotzo.

 

Brossa, Joan

Brossa, Joan. Paleta, segons deia el seu DNI. Durant molts anys, fins que les cames li van començar a fer figa, va habitar en un “colomar” —que era així ben bé com el tenia— situat en un dotzè pis d’un edifici del carrer Balmes. Va fer moltes provatures literàries, des del sonet clàssic —sempre una mica forçat, per no dir forçat del tot— fins al poema visual i els poemes civils, passant per peces de teatre dadaistes o formes poètiques com els romanços —sobretot els romanços— o les sextines. És a dir, a l’obra brossiana sempre li va faltar allò que demanava el títol de l’obra més famosa del personatge que dóna nom al carrer on Brossa s’estava: El criteri. Una de les màximes admiracions del poeta, que ja em diran, era Fregoli, sí, aquell actor italià del “music-hall” que es vestia i es desvestia unes quantes vegades amb gran rapidesa per fer tots els personatges de l’auca en els tronats esquetxos teatrals que representava. Es veu que no tenia cap altra gràcia que aquesta de la velocitat de canviar-se de roba cada dos per tres en un tres i no res. En el cas de Brossa, és innegable allò de l’admiració inconscient que se sent pel que un no és capaç de fer. En aquest cas, canviar-se gaire sovint. En fi, no em posaré ara a fer bugada amb les peces del poeta “clochard”. Però puc dir que tot o feia a la violeta. Menys menjar, que ho feia a Les Violetes, el restaurant de la Montse Ester (V. Ester, Montse), també propietària d’una botiga de regals que es deia Saltar i Parar, però que, donada la proverbial capacitat de la mestressa d’escurar-te la butxaca amb qualsevol niciesa, era més coneguda com a Saltar i Pagar. En els últims anys, a Brossa li va augmentar en grau extrem la passió per la màgia, i per això anava amunt i avall amb un mag que es feia dir Hausson. En fi, era el reconeixement públic que en tota la seva obra hi havia molt poca veritat i sí molta trampa. Sense entrar en detalls, també puc afirmar que el va haver d’ajudar molt l’actual marquès de Tàpies (V. Tàpies, Antoni).

Bau de l’Aire, Carles

Bau de l’Aire, Carles. Poeta satíric descendent (branca catalana), per via directa, del gran poeta simbolista francès Charles Baudelaire. Autor d’un recull memorable de sonets i epigrames que, en un rampell d’entusiasme i de fidelitat als orígens, va batejar amb el títol de Les flors del Mall. Optimista, l’autor va presentar el florilegi al premi Carles Riba de no recordo exactament quin any, però la proverbial falta de sentit de l’humor dels membres del jurat li van escamotejar el guardó −ben merescut, d’altra banda. Val a dir, però, que durant uns mesos el manuscrit va circular, en còpies ciclostilades, per la Facultat de Lletres de la UB, i és així com em va arribar a les mans. El Quadern, el suplement en català del diari El País, li va dedicar un número monogràfic. Més d’un dels damnificats de la viperina ploma de Bau de l’Aire encara no s’ha refet del susto. Just o injust, el recull va ser eficaç, perquè va estroncar el doll poètic de més d’una font d’aigua no potable.

Almodóvar, Pedro

Almodóvar, Pedro. Director de cine. Espècimen típic de la Manxa que ha aconseguit un impossible metafísic: sintetitzar la caspa ibèrica i el glamour hollywoodià. Entre els dos prototips manxecs possibles, a ell li ha tocat el de Sancho Panza. Ha dirigit algunes pel·lícules en el marc d’allò que en deien la movida madrileña. El seu cine té no pas “aquell gust agre de l’estel”, que diria el poeta, sinó un aroma inconfusible entre cocido i fabada. A pesar de posar-se dramàtic per adquirir nivell internacional, la seva millor pel·lícula continua sent aquella bírria titulada Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón. Encara que últimament hagi adoptat com a musa Penélope Cruz, en el fons li agrada més Chus Lampreave. Però no prenguem l’A per la Pe. A ell, el que li va és fer-la petar amb Javier Bardem.

Barceló, Miquel

Barceló, Miquel. Pintor balear. És el primer cas de diarrea ingràvida. La prova d’això, el sostre de les Nacions Unides, encara que el pintor ho ha volgut dissimular posant-hi coloraines. Abans també va fer una gran pasterada en un absis gòtic de la catedral de Palma. Gràcies a una bona capacitat de formalització, tot li queda bufó, i per tant aconsegueix el toc de modernitat necessari a aquells que fan cua pel Bulli (V. Bulli, el). La seva capacitat decorativa l’ha fet un pintor que sempre fuig d’estudi per anar a firmar contractes on calgui per empastifar la paret o el sostre d’on sigui. Dos grans èxits seus: les estampetes de Mali, talment les famoses postals de negritos del Domund, i el seu intent, més aviat tronat, d’emular el Gustavo Doré il·lustrador de la Divina Comèdia.

Altaió, Vicenç

Altaió, Vicenç. Traficant d’idees (sic). No se sap si d’alguna cosa més. Apòstol de la (post)modernitat −i del que calgui, si es tracta de viure amb l’esquena dreta−, la seva especialitat és la venda de fum, una disciplina que va començar sent culinària (V. Adrià, Ferran) i que ara ja és general en tots els àmbits de la vida. Com a exemple, la utilització fraudulenta que fa d’un títol tan emblemàtic de l’obra surrealista de J. V. Foix, KRTU. Director de l’Arts Santa Mònica, una antiga sala d’exposicions transsubstanciada en laboratori, sol presentar-se en públic guarnit com un funambulista del Cirque du Soleil (això sí, ell sempre arran de terra, metàfora del seu pensament artísticoideològic), amb barret i americanes de color de caca d’oca, molt de l’estil del pallasso de Micolor (V. Sala Martín, Xavier). Ha guanyat premis literaris, ha format part de consells assessors i ha dictat −almenys s’ho pensa− el gust d’una època, com en el seu moment va fer Eugeni d’Ors. A diferència del Pantarca, però, ell no s’ha enemistat amb el Puig i Cadafalch de torn, sinó que −oh meravella!− és prou hàbil per sobreviure i encantar el conseller que sigui amb la seva vèrbola papizota i la inanitat de les seves propostes. La seva selecta obra poètica, impenetrable. Com la cara.

Azúa, Félix de

Azúa, Félix de. Si Lope de Vega va ser nomenat el “Fénix de los Ingenios”, no podem ometre que el senyor Azúa és el “Félix de los Ingenios”. O l’”infèlix”, perquè des que va anunciar que el “Titànic” català s’enfonsava, aquí no ha naufragat ni una “golondrina”, i la ràbia cega de profeta espanyol fracassat l’ha portat a fuetejar la política i la cultura catalanes amb una fixació neuròtica per veure si tot sol pot fer bona la seva predicció. Sentir “nacionalisme” i posar-se en guàrdia és tot una, i considera que aquí tots som uns mangantes que vivim de la moma (no confondre amb el MoMA). Això sí, ell que fustiga càrrecs i subvencions va ser director del Cervantes de París a càrrec del pressupost del Ministerio de Cultura. És tant el malestar que sent a Catalunya que fa estrany que no s’hagi decidit a anar-se’n a Madrid, a disfrutar del cosmopolitisme del PP, però la família té les botigues a la Ciudad Condal, que dirien els fills de les famílies porciolistes, i ja se sap que el negoci és el negoci. La trista realitat és que amb una cosa i l’altra no ha fet mai res de bo, ni poemes ni novel·les, i com a professor i pensador és de regional bien entendida, que és on creu que hauria de ser Catalunya. La seva màxima particularitat com a articulista és trobar un punt de vista sorprenent, encara que sigui a costa de no tenir cap idea clara, a part de l’anatema al monotema. Obres significatives: Historia de un idiota contada por él mismo i Diario de un hombre humillado. Amb la “neura” que porta, el pobre, deuen ser ben bé autobiogràfiques. S’hi posi com s’hi posi, a mi me l’Azúa.

Bassat, Lluís

Bassat, Lluís. Publicitari. Inventor de la campanya de la fulla d’afaitar Filomatic, “la que se usa pero no se siente, por eso da un gustirrinín…!” Sense saber exactament què era això del Barça −ni quins jugadors integraven l’equip de les Cinc Copes, posem per cas−, en va ser candidat a la presidència. L’aposta no li va sortir bé i va guanyar Laporta (V. Laporta, Joan) per golejada. Afectat per aquest intent fallit, va desaparèixer una temporada de l’escena pública, que ara sovinteja en tertúlies i entrevistes fent d’home bo i exhibint maneres exquisides. Bé, això de bo des de l’òptica neocon, perquè el paio es va embolicar a fer un programa per la tele sobre emprenedors que feia esgarrifar com un programa d’ocells de rapinya d’en Rodríguez de la Fuente. No anem bé!

Bassas, Antoni

Bassas, Antoni. També conegut per mossèn Bassas (fonts consultades confirmen que de petit jugava a fer de capellà), actualment exerceix de telepredicador al canal autonòmic des de la corresponsalia de Washington, on ha anat a millorar l’estil amb els grans del gènere. Ha aportat a la televisió catalana un element característic dels estudis d’arquitectura i urbanisme, el feismo, concepte entès genèricament com les construccions que degraden d’una manera o altra el paisatge. En aquest sentit va trencar motllos, com Déu devia fer amb el d’ell. Les seves intervencions estel·lars als mitjans comencen quan amb el seu il·lustre col·lega de professió Joaquim M. Puyal (V. Puyal, Joaquim M.) i la periodista Pilar Calvo (“línia de vestidors”, recorden?) va protagonitzar durant catorze anys (que es diu aviat) un famós trio en què Puyal era el vocalista i la Calvo i ell, els maromos (du-du-a…). A partir d’aquí, cansat de fer d’escolà, va decidir matar el pare (en termes freudians, és clar) i passar a fer de mossèn a Tres pics i repicó, que és com criden a missa a la parròquia. Quan el van despatxar de Catalunya Ràdio, les masses van omplir en protesta el xamfrà de Diagonal on hi ha l’emissora: Bassas els havia convocat a una xocolatada ad maiorem gloriam suam.

Caballé, Montserrat

Caballé, Montserrat. Soprano lírica formada a Barcelona, amb un bell pianissimo en el registre agut. Indiscutiblement bípede, els maliciosos de platea diuen que deu ser trípode donada la córpora que tragina allà dalt de l’escenari. El seu amplíssim repertori supera les cent obres i abasta des del barroc fins al verisme, si bé se la considera especialista del bel canto. És una de les primeres veus del món per la seva qualitat vocal, inspiració i perfecte domini de la tècnica. Caballé va debutar al Liceu el 7 de gener de 1962 amb l’òpera de Strauss Arabella. El músic i crític Xavier Montsalvatge va dir d’aquest debut: Es admirable que Montserrat Caballé, formada artísticamente en el Conservatorio del Liceo, haya escogido para su primera manifestación ante nuestro público una obra tan tremendamente difícil, que le obligó a emplear a fondo sus mejores facultades, sin contar con la compensación de los aplausos que podían haberle procurado una Bohème, una Tosca o cualquier ópera italiana con la que ha encandilado repetidamente el entusiasmo de muchos públicos. En el cas que hagués debutat amb La bohème, al cronista li hauria semblat grotesc —tal com li ha semblat sempre que n’ha interpretat el principal paper femení— que una Mimí de més de cent quilos pugui morir tuberculosa, però bé, tot forma part de la ficció, i amb la ficció ens hem de quedar. Fora dels escenaris, la nostra cantant és un personatge una mica bleda, amb pinta de peixatera de la Boqueria, d’aquelles que amb veu aflautada et diuen: “Què posarem avui, reina…!” Sembla comprovat que Hergé, el dibuixant belga pare de Tintín, es va inspirar en ella per compondre el personatge de la Castafiore.

Bieito, Calixto

Bieito, Calixto. Fent honor al seu nom de pila, penques transvestit de metteur en scène, altrament dit régisseur, que té els prohoms del Liceu barceloní ben agafats per les parts pudendes i als quals encoloma, un any darrere l’altre, els seus espantosos muntatges, temorosos com estan els responsables del “coliseo barcelonés” que algú els pugui acusar de no ser prou moderns, de no estar, com aquell qui diu, “en el sentit de la història”. Fer sortir els figurants asseguts a la tassa del vàter –a Un ballo in maschera−, vestir Don Giovanni amb un xandall del Barça –a Don Giovanni− o presentar una lady Macbeth cocaïnòmana vestida només amb calcetes –Macbeth, al teatre Romea− són la seva inestimable aportació a l’escena catalana. Tot sigui per épater le bourgeois −encara que avui dia le bourgeois ja no s’escandalitzi de res−. El problema de Bieito és que com que no té talent ni formació per compondre una partitura de l’alçada de les de referència ha de fer bullir l’olla potinejant-ne el muntatge. I a fe de déu que la fa bullir bé, el granuja!

Aznar, José María

Aznar, José María. Expresident del govern espanyol. Tot i les seves conviccions falangistes expressades en un text crucial en l’ideari de la ultradreta espanyola publicat en la seva joventut en un diari de La Rioja ―un principis joseantonianos que ara ha recuperat amb la FAES, com fan obvi les sigles―, al Sr. Aznar se li ha de reconèixer un esforç per fer veure que era demòcrata i que fins i tot parlava català en la intimitat. ¿S’ho imaginen? Ell omplint la botella i cridant: “Ah, me’n vaig, me’n vaig!”, i la botella responent-li: “No, no te vayas. Más, más…”, i ell corregint-la: “No és pas ‘más, más’; és ‘més, més…’” En fi, no continuem que ja se n’ha anat. De totes maneres, tot i els seus esforços d’aggiornamento, un presumpte trauma infantil va impedir que els seus propòsits d’esmena arribessin a bon port: la por al “moro Muza”, amb què els seus pares el devien amenaçar. ¿O què es pensen que va ser allò de Perejil si no l’heroica batalla que va impedir un nou desembarcament àrab a la Península? Entre les seves aportacions a les arrels cristianes d’Occident hi ha la famosa estampeta de les Açores i la proposició de santificar els Reis Catòlics (V. Reis Catòlics).

Arrabal, Fernando

Arrabal, Fernando. Escriptor i home de teatre. Després de la seva famosa carta al dictador Francisco Franco (V. Franco, Francisco), on, segons deia, li havia fet desaparèixer el pare, i de dedicar-se al teatre pànic un cop a l’exili, la seva fama, a partir de la Transició (V. Transició, la), es va estendre per tot el món gràcies a una merda monumental retransmesa per televisió en els temps immemorials de les nits del Dragó (V. Sánchez-Dragó, Fernando), un autèntic cop de teatre que va justificar tota la seva dedicació a l’escena. També és conegut per la seva addicció als escacs, i només la crueltat de la guerra civil i l’exili van impedir que fos un altre Arturito Pomar.