El Libro Gordo de Pepete o Els Límits del Quim Porta

(L’any 2018, esverat per la merda de Premi Ciutat de Barcelona com era al llibre d’en Josep Pedrals Els límits del Quim Porta, vaig escriure aquestes ratlles en un quadern i allà van quedar. Al trobar-me-les tot repassant papers, les he passat a net i us les ofereixo com a reflexió de la falta de qualitat de la nostra literatura.)

El jurat dels Premis Ciutat de Barcelona del 2018 ha premiat en l’apartat literatura catalana l’últim llibre d’en Josep Pedrals, Els límits del Quim Porta, conegut popularment, ja que l’autor es diu Pep, com El libro gordo de Pepete, i no sense bona part de raó, perquè el llibre d’en Pedrals, com aquell llibre infantil amb Petete en comptes de Pepete, conté una mica de tot per a distracció de la canalla, un tot molt elemental, ¡esclar! Per adonar-nos-en i no fer-nos-en gaires il·lusions, només cal transcriure la nota del jurat de referència: Un llibre que va més enllà de qualsevol classificació de gèneres literaris.[1] Conté gairebé dos-cents poemes,[2] una novel·la d’intriga,[3] passatges d’amor i amistat i una inquietud filosòfica que l’emparenta amb l’assaig.[4] Hi ha un domini del llenguatge i de la tradició literària sense parangó.[5] És un llibre d’una complexitat i una riquesa tan evident com fàcil de llegir.[6] Presenta tants nivells de lectura com tipus de lector hi hagi.[7] I és que el llibre inclou gairebé tots els temes dins els límits del que importa, és a dir, els límits de la realitat.[8] Ningú podria haver definit més exactament El libro gordo de Petete original. La recepta d’un autèntic poti-poti d’aquells que fan les criatures quan els deixes remenar a la cuina i preparar algun plat. O quan fan panellets a l’escola. Però deixem els ximplets del jurat i les seves justificacions del premi, i també el bon jan d’en Josep, que no en té més culpa que escriure el que escriu, que innegablement és ben bufó, i vegem per què els versaires i escrivents lingüísticament juganers com ell —casos ben paradigmàtics en són l’Enric Casasses i la seva colla del Raspall o en Màrius Serra i la seva enigmística (un autèntic Cuarto Milenio lingüísitc)—…, vegem, deia, per què tenen la requesta que tenen a Catalunya, i també a les Balears. (Al País Valencià són més seriosos, potser perquè no s’han pogut creure —com ens ho hem cregut a Catalunya, ingenus de nosaltres— que ja ho tenien, que ja formaven part d’una cultura “normalitzada”.) A parer meu, l’èxit dels versaires i no versaires que juguen sense treva amb les paraules —tots els bons escriptors en fan, de jocs lingüístics, però sense fer-ne excés ni trampa, ni negoci— es deu a l’analfabetisme funcional pel que fa a la pròpia llengua del lector mitjà català. Em sembla que el nivell de comprensió lectora és tan baix que, quan un hom, que en diuen els retroavanguardistes, topa amb una lectura textualment juganera, es queda literalment embadocat amb allò tan primari, tan infantil, com és descobrir semblances, cacofonies, coincidències o parauletes desuetes, i deixa que se li enteli, i al capdavall se li rovelli, el judici crític, que és el que t’endinsa en la verdadera complexitat dels textos. Potser, com podria haver dit Freud, això d’entretenir-se en l’infantilisme dels jocs de paraules indica que no s’ha superat amb nota l’anomenada fase anal. Ja ho diuen que els lectors catalans en general llegeixen amb el cul. El tercer ojo, que en deia Lobsang Rampa.

[1] Ja hi som amb la tronada cançoneta de la superació de gèneres; deia un bon amic meu, amb aguda i irònica saviesa, que qui fa servir tots els gèneres és que no en fa bé cap. Podríem, doncs, considerar l’obra “transgènere” del gènere “mala literatura”.

[2] Dos-cents poemes són bastants més que l’obra sencera de grans poetes que en el món han sigut.

[3]  No hi podia faltar, les vendes són les vendes.

[4] El Bildungsroman d’estar per casa que no pot faltar mai.

[5] ¿Ja l’han repassada de dalt a baix, la tradició, per si el tal “parangó” hi té res a dir?

[6] Frase que aspira a oxímoron com a mínim del mes.

[7] Allò de les peces de roba de talla única que s’adapten a qualsevol que no tingui cap exigència estètica ni de qualitat.

[8] Una afirmació fàcilment discutible amb un simple manual de filosofia de batxillerat a les mans.

*

Pedrals, Josep

Pedrals, Josep. Rimaire tronat, que es dedica “mai poruc,/a fer el ruc/tant com puc,/sense suc,/sense bruc.” (No ho és, però això podria ser ben bé un dels seus poemes.) Evidentment és un caradura que no té cap mèrit per sortir en cap enciclopèdia, ni tampoc en aquesta. De totes maneres, com que poèticament és un símptoma de l’estat de bona part de la poesia catalana, el cognom del versaire em serveix com a indicatiu de l’estat de prostració de la lírica catalana. Per això podríem estrafer aquella dita que fem servir quan les coses van malament i que diu: “el carro va pel pedregar”, i deixar-la així: “la poesia va pels pedrals”.