Joan Viñas i Dalmau (Sant Fost de Campsentelles, 1951). Estudià al Seminari de la Conreria, però aviat fou acusat de sacríleg i expulsat. Mai n’ha volgut explicar la raó. Estat civil: conco. A causa del seu flirteig juvenil amb l’Església, ha quedat per vestir sants. Un cop deixat de la mà de Déu i sa mare, que l’havia desheretat —el pare no pintava res—, marxà a l’estranger, on no féu res de bo, que hom sàpiga. Llicenciós en diverses branques del coneixement, no es va llicenciar en cap. Sense ofici ni benefici, diuen que es guanya la vida fent de tafur en tuguris i garitos inconfessables. Simpatitzant d’ERC fins que va dir SI. És un personatge d’humor àcid, o més aviat agre, per la mala llet que gasta. No té mai pèls propis a la llengua. Els seus amics íntims, molt de la broma com ell, el coneixen com en Dalmau Tse-tung per les seves fílies radicals.
***
FELIP PUIG
EL GUÀRDIA DE LA PORRA
Sembla mentida que visquem tan tranquils instal·lats en la mentida quan ja ni ens paguen perquè ens l’empassem. Resulta que ara, com si fins avui això hagués sigut Xauxa, ha vingut “el guàrdia de la porra” —com es diria en l’entranyable argot titellaire— i ens ha advertit que, en endavant, tolerància zero. No, no es pensin pas que això va dirigit a senyors com els Millet i Montull, ni tampoc com els Prenafeta i Alavedra. ¡Mai tant! La tolerància zero s’aplicarà als que actuïn contra l’ordre “incontestable” d’unes relacions de producció basades en l’explotació de les persones i en la privatització dels recursos. Potser algun optimista irredempt no prou atent al Telenotícies, al sentir allò tan taxatiu de “tolerància zero” va pensar: “Òndia, nacionalitzaran els bancs, actuaran amb mà dura contra el capital financer, no deixaran que ningú ataqui l’Estat del Benestar, impediran que hi hagi desnonaments, no acceptaran cap retallada de sous ni drets socials, regularan els preus…”
¡Il·luses il·lusions! No, no, el nostrat “guàrdia de la porra” no n’és pas tant, d’intolerant. Ell tot això dels calés públics lliurats a bancs i caixes, això dels desnonaments, de les retallades de sous, de les congelacions de pensions, tot això dic, ho tolera com Déu mana a les finances. Si cal augmentar plusvàlues, doncs s’augmenten amb retallades i congelacions a tort i a dret. Al King Kong del capital especulatiu se li han d’anar oferint víctimes, sobretot ara que està en una situació de voracitat extrema, i que ningú es mogui en contra del sacrifici de la classe treballadora, perquè ell, com a bon “guàrdia” que sap el seu ofici, és molt tolerant amb les exigències de la Bèstia.
Sí, el nostre admirat “guàrdia de la porra” té tota la raó: el que realment és intolerable és que hi hagi gent que se’n queixi. Saquejar un Palau no és el mateix que ocupar-ne un altre. Més al seu favor si, a sobre, el saqueig beneficia… Deixem-ho així. Però “okupar” un palau, ¡això sí que no!, que així va començar la Revolució russa, encara que el Palau d’Hivern i el Palau del Cinema no tinguin ben bé les mateixes característiques simbòliques. No, no es pot “okupar”, perquè això va contra la sacrosanta “immutabilitat” de la propietat privada. Ja ho deien els tsars, pobrets.
Però la veritat és que, ingenu com sóc, em pregunto: i quan es va contra la “immutabilitat” de l’Estat, una formació històrica com la propietat privada, ¿com és que es queixen de la violència del TC, del TS i de tot quisqui que consagri com a inalterable el sistema polític actual? Perquè, continuo preguntant-me, ¿és normal que el fill de l’amo assisteixi a les consultes populars per la independència, que són un acte, si més no, al·legal? Si Madrid ens amenacés amb el seu “guàrdia de la porra”, ¡quins ais i uis que sentiríem! Sobirania, autodeterminació, independència, ¿no són inconstitucionals? El “guàrdia” d’aquí, doncs, ¿no s’hauria d’autoenviar els Mossos per autoprohibir-se, i prohibir a la seva colla, segons quines manifestacions “antisistema” estatal? I quan corrien en calçotets darrera la torxa olímpica amb un llençol on posava “Freedom for Catalonia”, ¿allò no era antisistema? I quan es feien pintades en parets i rètols exigint el català, ¿aquelles accions no eren delictives? Jo, en la meva ingenuïtat, em penso que no, perquè la injustícia fa injusta la llei que s’oposa a l’acte transgressor de la legalitat repressora, i per tant el justifica.
El “guàrdia” i la seva colla podien i poden protestar quan es tracta de l’indiscutible tracte injust cap a Catalunya per part de l’Estat, i em sembla molt bé que ho facin. Tant de bo que ara que són al govern es vegin amb cor de fer saltar en l’aire una legalitat injusta. Almenys el seu expresident ha dit que no hi ha cap més remei, en una clara incitació a forçar la legislació vigent. ¡Guàrdies!
Però, ¿què passa quan contra el que es protesta és contra la flagrant injustícia de l’atac a l’autèntica identitat humana com és el dret, amb tots els seus subdrets, a una vida digna? Aleshores, ¿tots muts i a la gàbia? ¿Una gàbia literal?
Però no ens hi encaparrem, perquè qui no estigui parat tindrà la llibertat de posar-se a cent, fins al punt que la xarxa viària catalana es podria anunciar abans de l’estiu així: “Tota a cent o més”. Obra de govern.
Se m’havia acudit acabar amb aquella frase cèlebre del malaguanyat Labordeta dirigida a ses senyories del PP i que ja forma part dels annals de la història parlamentària espanyola. Però no ho faré. La meva educació no m’ho permet.
gener 2011
*
***
*
EL LIBRO GORDO DE PEPETE O ELS LÍMITS DEL QUIM PORTA
*
(L’any 2018, esverat per la merda de Premi Ciutat de Barcelona com era al llibre d’en Josep Pedrals Els límits del Quim Porta, vaig escriure aquestes ratlles en un quadern i allà van quedar. Al trobar-me-les tot repassant papers, les he passat a net i us les ofereixo com a reflexió de la falta de qualitat de la nostra literatura.)
*
El jurat dels Premis Ciutat de Barcelona del 2018 ha premiat en l’apartat literatura catalana l’últim llibre d’en Josep Pedrals, Els límits del Quim Porta, conegut popularment, ja que l’autor es diu Pep, com El libro gordo de Pepete, i no sense bona part de raó, perquè el llibre d’en Pedrals, com aquell llibre infantil amb Petete en comptes de Pepete, conté una mica de tot per a distracció de la canalla, un tot molt elemental, ¡esclar! Per adonar-nos-en i no fer-nos-en gaires il·lusions, només cal transcriure la nota del jurat de referència: Un llibre que va més enllà de qualsevol classificació de gèneres literaris.[1] Conté gairebé dos-cents poemes,[2] una novel·la d’intriga,[3] passatges d’amor i amistat i una inquietud filosòfica que l’emparenta amb l’assaig.[4] Hi ha un domini del llenguatge i de la tradició literària sense parangó.[5] És un llibre d’una complexitat i una riquesa tan evident com fàcil de llegir.[6] Presenta tants nivells de lectura com tipus de lector hi hagi.[7] I és que el llibre inclou gairebé tots els temes dins els límits del que importa, és a dir, els límits de la realitat.[8] Ningú podria haver definit més exactament El libro gordo de Petete original. La recepta d’un autèntic poti-poti d’aquells que fan les criatures quan els deixes remenar a la cuina i preparar algun plat. O quan fan panellets a l’escola. Però deixem els ximplets del jurat i les seves justificacions del premi, i també el bon jan d’en Josep, que no en té més culpa que escriure el que escriu, que innegablement és ben bufó, i vegem per què els versaires i escrivents lingüísticament juganers com ell —casos ben paradigmàtics en són l’Enric Casasses i la seva colla del Raspall o en Màrius Serra i la seva enigmística (un autèntic Cuarto Milenio lingüísitc)—…, vegem, deia, per què tenen la requesta que tenen a Catalunya, i també a les Balears. (Al País Valencià són més seriosos, potser perquè no s’han pogut creure —com ens ho hem cregut a Catalunya, ingenus de nosaltres— que ja ho tenien, que ja formaven part d’una cultura “normalitzada”.) A parer meu, l’èxit dels versaires i no versaires que juguen sense treva amb les paraules —tots els bons escriptors en fan, de jocs lingüístics, però sense fer-ne excés ni trampa, ni negoci— es deu a l’analfabetisme funcional pel que fa a la pròpia llengua del lector mitjà català. Em sembla que el nivell de comprensió lectora és tan baix que, quan un hom, que en diuen els retroavanguardistes, topa amb una lectura textualment juganera, es queda literalment embadocat amb allò tan primari, tan infantil, com és descobrir semblances, cacofonies, coincidències o parauletes desuetes, i deixa que se li enteli, i al capdavall se li rovelli, el judici crític, que és el que t’endinsa en la verdadera complexitat dels textos. Potser, com podria haver dit Freud, això d’entretenir-se en l’infantilisme dels jocs de paraules indica que no s’ha superat amb nota l’anomenada fase anal. Ja ho diuen que els lectors catalans en general llegeixen amb el cul. El tercer ojo, que en deia Lobsang Rampa.
[1] Ja hi som amb la tronada cançoneta de la superació de gèneres; deia un bon amic meu, amb aguda i irònica saviesa, que qui fa servir tots els gèneres és que no en fa bé cap. Podríem, doncs, considerar l’obra “transgènere” del gènere “mala literatura”.
[2] Dos-cents poemes són bastants més que l’obra sencera de grans poetes que en el món han sigut.
[3] No hi podia faltar, les vendes són les vendes.
[4] El Bildungsroman d’estar per casa que no pot faltar mai.
[5] ¿Ja l’han repassada de dalt a baix, la tradició, per si el tal “parangó” hi té res a dir?
[6] Frase que aspira a oxímoron com a mínim del mes.
[7] Allò de les peces de roba de talla única que s’adapten a qualsevol que no tingui cap exigència estètica ni de qualitat.
[8] Una afirmació fàcilment discutible amb un simple manual de filosofia de batxillerat a les mans.
Blog de Martí Aiguadé 