Joan Viñas i Dalmau (Sant Fost de Campsentelles, 1951). Estudià al Seminari de la Conreria, però aviat fou acusat de sacríleg i expulsat. Mai n’ha volgut explicar la raó. Estat civil: conco. A causa del seu flirteig juvenil amb l’Església, ha quedat per vestir sants. Un cop deixat de la mà de Déu i sa mare, que l’havia desheretat —el pare no pintava res—, marxà a l’estranger, on no féu res de bo, que hom sàpiga. Llicenciós en diverses branques del coneixement, no es va llicenciar en cap. Sense ofici ni benefici, diuen que es guanya la vida fent de tafur en tuguris i garitos inconfessables. Simpatitzant d’ERC fins que va dir SI. És un personatge d’humor àcid, o més aviat agre, per la mala llet que gasta. No té mai pèls propis a la llengua. Els seus amics íntims, molt de la broma com ell, el coneixen com en Dalmau Tse-tung per les seves fílies radicals.

 

***

 

FELIP PUIG

EL GUÀRDIA DE LA PORRA

Sembla mentida que visquem tan tranquils instal·lats en la mentida quan ja ni ens paguen perquè ens l’empassem. Resulta que ara, com si fins avui això hagués sigut Xauxa, ha vingut “el guàrdia de la porra” —com es diria en l’entranyable argot titellaire— i ens ha advertit que, en endavant, tolerància zero. No, no es pensin pas que això va dirigit a senyors com els Millet i Montull, ni tampoc com els Prenafeta i Alavedra. ¡Mai tant! La tolerància zero s’aplicarà als que actuïn contra l’ordre “incontestable” d’unes relacions de producció basades en l’explotació de les persones i en la privatització dels recursos. Potser algun optimista irredempt no prou atent al Telenotícies, al sentir allò tan taxatiu de “tolerància zero” va pensar: “Òndia, nacionalitzaran els bancs, actuaran amb mà dura contra el capital financer, no deixaran que ningú ataqui l’Estat del Benestar, impediran que hi hagi desnonaments, no acceptaran cap retallada de sous ni drets socials, regularan els preus…”

            ¡Il·luses il·lusions! No, no, el nostrat “guàrdia de la porra” no n’és pas tant, d’intolerant. Ell tot això dels calés públics lliurats a bancs i caixes, això dels desnonaments, de les retallades de sous, de les congelacions de pensions, tot això dic, ho tolera com Déu mana a les finances. Si cal augmentar plusvàlues, doncs s’augmenten amb retallades i congelacions a tort i a dret. Al King Kong del capital especulatiu se li han d’anar oferint víctimes, sobretot ara que està en una situació de voracitat extrema, i que ningú es mogui en contra del sacrifici de la classe treballadora, perquè ell, com a bon “guàrdia” que sap el seu ofici, és molt tolerant amb les exigències de la Bèstia.

            Sí, el nostre admirat “guàrdia de la porra” té tota la raó: el que realment és intolerable és que hi hagi gent que se’n queixi. Saquejar un Palau no és el mateix que ocupar-ne un altre. Més al seu favor si, a sobre, el saqueig beneficia… Deixem-ho així. Però “okupar” un palau, ¡això sí que no!, que així va començar la Revolució russa, encara  que el Palau d’Hivern i el Palau del Cinema no tinguin ben bé les mateixes característiques simbòliques. No, no es pot “okupar”, perquè això va contra la sacrosanta “immutabilitat” de la propietat privada. Ja ho deien els tsars, pobrets.

            Però la veritat és que, ingenu com sóc, em pregunto: i quan es va contra la “immutabilitat” de l’Estat, una formació històrica com la propietat privada, ¿com és que es queixen de la violència del TC, del TS i de tot quisqui que consagri com a inalterable el sistema polític actual? Perquè, continuo preguntant-me, ¿és normal que el fill de l’amo assisteixi a les consultes populars per la independència, que són un acte, si més no, al·legal? Si Madrid ens amenacés amb el seu “guàrdia de la porra”, ¡quins ais i uis que sentiríem! Sobirania, autodeterminació, independència, ¿no són inconstitucionals? El “guàrdia” d’aquí, doncs, ¿no s’hauria d’autoenviar els Mossos per autoprohibir-se, i prohibir a la seva colla, segons quines manifestacions “antisistema” estatal? I quan corrien en calçotets darrera la torxa olímpica amb un llençol on posava “Freedom for Catalonia”, ¿allò no era antisistema? I quan es feien pintades en parets i rètols exigint el català, ¿aquelles accions no eren delictives? Jo, en la meva ingenuïtat, em penso que no, perquè la injustícia fa injusta la llei que s’oposa a l’acte transgressor de la legalitat repressora, i per tant el justifica.

            El “guàrdia” i la seva colla podien i poden protestar quan es tracta de l’indiscutible tracte injust cap a Catalunya per part de l’Estat, i em sembla molt bé que ho facin. Tant de bo que ara que són al govern es vegin amb cor de fer saltar en l’aire una legalitat injusta. Almenys el seu expresident ha dit que no hi ha cap més remei, en una clara incitació a forçar la legislació vigent. ¡Guàrdies!

            Però, ¿què passa quan contra el que es protesta és contra la flagrant injustícia de l’atac a l’autèntica identitat humana com és el dret, amb tots els seus subdrets, a una vida digna? Aleshores, ¿tots muts i a la gàbia? ¿Una gàbia literal?

            Però no ens hi encaparrem, perquè qui no estigui parat tindrà la llibertat de posar-se a cent, fins al punt que la xarxa viària catalana es podria anunciar abans de l’estiu així: “Tota a cent o més”. Obra de govern.           

            Se m’havia acudit acabar amb aquella frase cèlebre del malaguanyat Labordeta dirigida a ses senyories del PP i que ja forma part dels annals de la història parlamentària espanyola. Però no ho faré. La meva educació no m’ho permet.

 gener 2011