O
*
Obiols, Víctor. Poeta i músic -o músic i poeta- català, condicions que, en aquest cas, fan bona la coneguda màxima aplicada als RRCC del “Tanto monta, monta tanto…” El nostre personatge adorna, a més, el seu cognom amb dos cognoms més: un, suposem que el matern, Llandrich; i un altre de pintoresc, que suposem el de guerra: Bocanegra, de ressons filibusters de l’illa de la Tortuga, és a dir, Víctor Bocanegra. Fill petit d’una nissaga de psiquiatres, el noi és eixerit, i tan aviat et compon un sonet com et convoca al Jamboree perquè l’escoltis cantar acompanyant-se al piano. […] llegir entrada sencera
*
Olid, Bel. Escriptora, traductora, professora i altres substantius per l’estil en què el nom no fa la cosa. Pel contingut dels seus llibres, s’ajusta més a realitat l’adjectiu amb què acompanya dos dels substantius d’uns títols de l’any 2014, si no m’equivoco: “mínimes”. Em refereixo a Vides mínimes i Passions mínimes. Vida i passió consumides (insisteixo, sempre segons el contingut dels seus llibres), suposo, davant del mirall, en la laboriosa tasca de pintar-se la cresta cada dia d’un color diferent. […] llegir entrada sencera
*
Oliver, Joan. El guardaespaldas. Hi ha qui diu que va optar fins i tot al paper protagonista del film homònim, paper que per raons evidents finalment van donar a Kevin Costner. Ells s’ho han perdut. Òbviament, Oliver no té la planta ni la distinció de Costner, ni parla anglès ni té Whitney Houston de partenaire, però és un manefla de primera. La seva estampa física retira més al goril·la/porter de discoteca o al descarregador del moll, d’aquells que atonyinaven el personal per compte d’altri. Aquest no atonyina físicament ningú (prou feina té a traginar la córpora), només feia espiar els companys de junta per “protegir”, diu ell, l’entitat que generosament li pagava. […] llegir entrada sencera
*
Om, Albert. Periodista mediàtic. O pallasso de la tele (com vulgui dir-ho el lector) que ha adquirit una certa notorietat practicant aquesta activitat tan del país que és ficar el nas a casa dels altres. Pur xafardeig, vaja, que ell disfressa amb el pretext d’oferir a l’espectador la cara oculta, domèstica, dels famosos. Com faria una maruja qualsevol. No satisfet amb això, es presenta a si mateix com “el gendre de Catalunya”. Aquest programa, “El convidat”, podria ser la realització última del conegut aforisme del gran Francesc Pujols, segons el qual arribaria un dia que, anant pel món, els catalans ho tindríem tot pagat. De moment, el conviden a sopar i, segons sembla, a dormir, que no és poca cosa. […] llegir entrada sencera
*
Oranich, Magda. Advocada i política, va formar part de l’equip defensor del militant d’ETA Jon Paredes Manot, àlies “Txiki”, en el consell de guerra a què el va sotmetre el franquisme el 1975. Va participar en l’Assemblea de Catalunya, Nacionalistes d’Esquerra i Iniciativa per Catalunya, formació per la qual va ser elegida diputada per Barcelona al Parlament l’any 1992, fins que va abraçar –després que el bonàs del Marc la Palmés– la fe convergent. Coneguda també per “la Tina Turner catalana”, només pel morro molsut, s’ha apuntat sempre a participar en tertúlies, firmar manifestos i defensar causes perdudes amb un entusiasme digne de millor causa, com figurar en l’última junta de Joan Laporta abans de l’ensulsiada final. No hi ha sarau on ella no hi sigui. […] llegir entrada sencera
*
Ortega, Joana. Política meritocràtica, curriculumàtica i democristiana nomenada vicepresidenta del govern dels millors d’Artur Mas a finals del 2010. Mà dreta de Josep Antoni Duran Lleida (democristià de maluc cap amunt) a Unió Democràtica de Catalunya, va ser premiada per CiU com a delegada i dona de ferro de moral impertorbable en la recuperació de la Generalitat posterior a la travessia del desert postpujoliana. Manipuladora de discursos, campanyes i octavilles diverses, ha excel·lit, especialment, com a esmenadora i magnificadora de currículums. El que li va quedar millor, de fet, va ser el seu. Llàstima que per un procés de disfòria aguditzat que es va autodiagnosticar va haver d’admetre que, en lloc de titulada, només era formada en Psicologia, perquè, en realitat, li falten dues (si es vol) menyspreables assignatures. […] llegir entrada sencera
*
Özil, Mesut. Jugador turcoalemany que del Werder Bremen va passar a les files de l’Imperi del Mal. Si no saps que és futbolista, diries que és un cosí germà del Homer Simpson, de la sèrie d’humor Els Simpson. O del Marty Feldman d’El jovencito Frankenstein. En efecte, els seus ulls desorbitats semblen els del poeta Zozaya, aquell personatge enemistat amb l’atrabiliari Valle-Inclán (V. Valle-Inclán, Ramón María), que un dia, informat que Zozaya era al casino, va exclamar: Zozaya, el de los ojos saltones! Que me toque los cojones y se vaya! Esperem que, al camp, no toqui els dallonses al Barça.
*
P
*
Panikkar, Raimon. Eremita aficionat. Habitant d’un planeta anomenat Tavertet. Ben al contrari dels eremites de bona llei, que malvivien en coves al desert o dalt de columnes solitàries, Panikkar va viure envoltat de totes les comoditats del món modern i a sobre ni s’havia de vestir cada dia, perquè sempre anava embolicat amb una túnica de lama. […] llegir entrada sencera
*
Pasaban, Edurne. Alpinista basca que dedica el seu temps al noble esport de pujar i baixar muntanyes. Però almenys, la Pasaban ni és poetessa, ni forma part de cap jurat de premi literari, ni té càrrec a l’obra cultural de Caixa Catalunya. Aquí, l’alpinisme es practica a l’administració, a les universitats, al món de la indústria (la que queda) i dels negocis. I en tenim una bona col·lecció, de grimpeurs, d’alpinistes que sense cap mèrit personal imiten la Pasaban i arriben a coronar, com deia el clàssic, “els cims més pregons”.
*
Pazos, Carlos. Pop star barceloní. Com deia el lema d’una exposició que va fer l’artista a la Sala Vinçon de Barcelona l’any 1977, “Conocerle es amarle”. No he tingut el gust.
*
Peña, Vicky. Actriu catalana que viu i treballa a Madrid; és a dir, seguint la teoria pujolista segons la qual “és català tothom que viu i treballa a Catalunya”, la tal Peña és madrilenya, tot i ser filla de la Carulla (V. Carulla, Montserrat). Parella del Mario, no sabem qui dels dos va perdre el Gas. Amb l’edat, no sé si ha millorat gaire teatralment, però sí que ha empitjorat molt físicament, fins al punt que la seva veu rogallosa es correspon amb el seu cutis amb textura de pansa, un Peñazo, vaja. Nerviüda com és i amb aquella cara tan seva —per sort!, no la voldríem pas!— fins i tot fa angunieta. […] llegir entrada sencera
*
Pedrals, Josep. Rimaire tronat, que es dedica “mai poruc,/a fer el ruc/tan com puc,/sense suc,/sense bruc.” (No ho és, però això podria ser ben bé un dels seus poemes). Evidentment és un caradura que no té cap mèrit per sortir en cap enciclopèdia, ni tampoc en aquesta. De totes maneres, com que poèticament és un símptoma de l’estat de bona part de la poesia catalana, el cognom del versaire em serveix com a indicatiu de l’estat de prostració de la lírica catalana. Per això podríem estrafer aquella dita que fem servir quan les coses van malament i que diu: “el carro va pel pedregar”, i deixar-la així: “la poesia va pels pedrals”.
*
Pelayo, don. 1. Nom d’un bingo del carrer Urgell de Barcelona. 2. Pastor que vivia a les coves de Covadonga i que diuen que va fer fora els moros. D’aquesta feta va començar, segons sembla, la Reconquista, és a dir, la liquidació manu militari de tota criatura no cristiana. Aquesta gesta l’ha convertit en patró i referent ideològic del PP, del canal Intereconomía, de la cadena COPE i, en general, de la caverna espanyola, que −no ho oblidem− és d’on va sortir.
*
Pera, Joan. Actor curt de talla i de recursos. A favor seu, cal dir que de la seva veu n’ha tret prou partit, tot i no ser gaire varonil, que diguem. Per això és l’alter ego de Woody Allen (V. Allen, Woody), que, com a intèrpret, potser seria tan justet com ell. El que no té curta… és la família. Ni més ni menys que sis fills. I és que ja se sap que, entre escena i escena, sempre comença i acaba un acte. Alguns dels cadells de la llorigada (tots mascles, per cert) el porten pel camí de l’amargura, perquè són massa aficionats a ficar el nas on no els convé, i condemnen el pare a fer doblatge al matí, televisió a la tarda i teatre a la nit, amb parelles tan “estranyes” i duradores com Paco Morán (V. Morán, Paco), un xarnegot paradigmàtic que en català només sap dir Txoán […] llegir entrada sencera
*
Perejaume. Últim pintor rupestre català, localitzat ara fa uns anys a la Serralada Litoral Catalana, al terme de Sant Pol. Corre la brama que va ser una troballa de la Ruscalleda mentre buscava espàrrecs per fer-los a la Casa Comidas Sant Pau, però la descoberta de la cuinera no s’ha confirmat mai. En el seu esforç per sortir de la Prehistòria i passar a la Història, en Perejaume ha mirat d’incorporar-se a l’escriptura amb tota mena d’escrits […] llegir entrada sencera
*
Pérez Moya, Josep. Polític de la lleva del biberó ecosocialista del Baix Llobregat que, després de ser promogut al seu dia pel seu alcalde –el més longeu del “cinturó roig”–, ha fet tots els papers de l’auca en diferents administracions. L’últim, a l’Interior tripartit, com a director del trànsit. Amb els meus col·legues convergents de nou al poder –era de preveure–, ha durat de Nadal a Sant Esteve: Sic Trànsit, gloria mundi. No sé a vostès, però a mi, cada vegada que badava boca, em posava a cent… Ai, perdó, a vuitanta!
*
Pérez-Reverte, Arturo. Escriptor cartaginès −és a dir, de Cartagena− d’obres de ficció, s’ha fet famós per reivindicar a les seves novel·les la frase atribuïda a l’almirall Méndez Núñez, el héroe del Callao: “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. Amb barcos o sense, Pérez-Reverte s’ha fet dipositari i vindicador, en el conjunt de la seva obra literària, dels tòpics més casposos i tronats d’aquell Siglo de Oro espanyol que avui sonen a batalletes del Abuelo Cebolleta, personatge emblemàtic d’un dels tebeos del franquisme […] llegir entrada sencera
*
periodista. m. i f., tant és. Animal domèstic. Els polítics molt sovint el fan servir d’animal de companyia.
*
Pessarrodona, Marta. Nom de família de la poetessa i articulista anglogermanòfila que sol assaonar els seus poemes i articles amb tants manlleus lexicals i fraseològics provinents d’aquestes llengües que el lector de bona fe acaba no sabent si està llegint un poema en català saltejat amb ingredients anglogermànics o bé un poema en anglès o en alemany amanit amb alguna troballa catalanesca. Això pel que fa a la poesia […] llegir entrada sencera
*
pet. 1. Manifestació –estentòria o solapada– dels intestins. Uns rodolins castellans el tipifiquen: entre dos peñas oscuras, sale un titirití dando vueltas. No lo verás. No lo oirás. Mas por el olor lo conocerás. 2. Els –s. Conjunt musicovocal català originari de Constantí (Tarragonès) inventor del “rock agrícola” (és a dir, amb el roc a la faixa), amb vocalista anorèctic i bateria barbut recol·lector d’avellanes. Per cert, aquest mateix és tan feréstec que, quan seu a la bateria, cova els ous homònims, els d’en Reig. Ells es fan sentir, però les que et feien girar el cap eren les Llufes (V. llufa).
*
Petit Nicolás, el. Galtes de naixement, Francisco Nicolás Gómez Iglesias va néixer a Madrid el 1994 somrient per a la foto. Plançó aspirant a “señorito” i amb ínfules de Gola Profunda –potser perquè s’hi assembla físicament o perquè té enveja de l’embolicaire del Watergate–, l’homenet ridícul amb cara de barrufet entusiasta o de Camilo Sesto restret se les ha manegat per sortir en imatges públiques de polítics casposos i papissots del PP, i afirma que va ser dels primers a qui el Borbó mataelefants va confiar que abdicaria. Potser esperava copets a l’esquena dels espurnagallofes peperos, però els mateixos a qui s’arrambava com un llimac li van fotre una coça i el van acusar de falsedat i estafa. […] llegir entrada sencera
*
Picó, Sol. Ballarina, o això diuen els que la van a veure fer la croqueta per terra, ben bé com els gats quan tenen Picó. La nostra ballarina (sic) forma part de l’elenc de personatges que dia sí dia també apareixen (sí, perquè són com molestes aparicions de tan repetides) a La Nostra, que sembla la d’ells. Parlo d’ínfims personatgets i personatgetes com la Clara Peya i sa germana, que també croqueteja per terra, o el Màrius Serra, o el Gerard Quintana, o l’Albert Pla, o el Quimi Portet…, i això per no parlar dels habituals Llachs, Raholes, Moliners… Sembla talment que la cultura catalana se circumscrigui a aquesta dotzena d’apareguts (res a veure amb el realisme màgic, sinó més aviat amb pel·lícules de terror de la sèrie B), cosa que, si fos certa, no faria més que confirmar la baixa qualitat cultural del país. De sèrie B. […] llegir entrada sencera
*
Pla, Albert. Cantant (sic) que volia ser torero. Que el lector no es pensi que el personatge té cap relació amb l’il·lustre prosista. Res més allunyat de la realitat. Aquest no sap llegir ni, suposo, escriure. Ni cantar. Això sí, ha aconseguit la imatge perfecta del miserable, cosa que no li deu haver costat pas gens. En un país normal, estaria internat en un sanatori. Aquí, encara hi ha qui li aplaudeix les bestieses. Veient-lo assegut a l’escenari en una butaca com si fos esguerrat, un pensa que s’han d’ampliar els supòsits de la llei de dependència. Segons sembla, la nova cançó també s’ha vist obligada a aplicar, com fa l’administració, la quota del tant per cent de discapacitats. Cosa que els passa per viure, com els funcionaris, de l’erari públic –en aquest cas, de la subvenció–. Sisplau, doneu-li uns dinerets i que se’n vagi a fer punyetes.
*
Plensa, Jaume. Escultor prometedor transformat en dissenyador de caps de las muñecas de Famosa. Va començar fent escultures que semblaven armadures romanes –aquelles dels peplums que serveixen per designar els senyors musculats com a pecholatas–, però que, davant de les bateries de cuina d’acer inoxidable que molts escultors ens oferien, tenien el seu què pel fet de rescatar l’anatomia. Després ha derivat cap al disseny de tipus de lletres i dels esmentats caps de nino de dimensions colossals. […] llegir entrada sencera
*
Podemos. Partit polític sorgit del 15-M sota el famós lema de “Sí se puede”, quan ocupaven places públiques i no pas places estatals. D’aquí el Podemos com a nom del partit, creat per un grapat de professors de la Complutense de Madrid, amb la curiositat d’estar encapçalats pels senyors Iglesias i Monedero, com si la cosa fos una incitació a marcar la creu eclesial de la declaració la renda. Però deixem la broma fàcil i fem-la encara més fàcil. […] llegir entrada sencera
*
Pons, Ventura. Cineplasta barceloní que, des de fa massa anys, s’ha proposat, innecessàriament i tibant de recursos del contribuent, perpetrar una cinta cada any. Cada nova creació, en lloc de millorar-li la filmografia, l’ensorra més en la misèria. I això que, com si del seu malaguanyat col·lega Mariano Ozores és tractés, sempre s’ho fa venir bé perquè hi surti algun genital…, preferiblement masculí. Entre els seus actors fetitxe, hi ha els innombrables Santi Millán (V. Millán, Santi), Anna Lizarán (V. Lizaran, Anna), Núria Espert (V. Espert, Núria) i el mateix Joan Pera (V. Pera, Joan). Ha versionat a cop de cigala dos llibres de contes del demodé Quim Monzó (V. Monzó, Quim) El perquè de tot plegat i, recentment, Mil cretins. Ell en seria el mil u. Com el gosset (faldiller) del celebrat Tintin.
*
Pons Alorda, Jaume Cristòfol. Poeta (sic) mallorquí (sí), traductor, crític (si és com a sinònim de llepa), es pensa que bon rapsode (jo en diria mal comediant), presentador de lo que le echen (si això li serveix per enfilar-se dalt d’una tarima), hiperactiu, sobretot trepa. El seu art excel·leix –o més aviat s’excedeix– quan fa servir –que és gairebé sempre– la hipèrbole i el ditirambe a tort i a dret –sobretot a tort– per referir-se a qui sigui que el pugui situar. És a dir, tira amb esplendidesa de llagoteria per mirar d’obtenir allò que no tindria mai si s’hagués de refiar només de les virtuts de la seva obra. De trets orientals –i no parlo pas del seu dialecte mallorquí–, amb ell no ens passarà mai, com a La invasió subtil, de Calders (V.Calders, Pere), de confondre’l amb un japonès, o un xino, almenys si el llegim, perquè la seva poesia, contràriament al haiku i a la tanka, de subtil no en té res, ans més aviat podríem qualificar-la de ben matussera. […] llegir entrada sencera
*
Porcel, Baltasar. Escriptor balear, traspassat es juliol del 2009. A parer seu, es mereixia es Premi Nobel de Literatura. Perquè vegin com n’estava de pagat de si mateix, en una entrevista es va arribar a comparar amb Faulkner. Amb aquesta dèria a es cap, va enredar es govern català presidit per s’Honorable Jordi Pujol per instituir es Premi Internacional Catalunya, amb sa voluntat evidentment no confessada d’anar fent coneixences de cara a promoure’s. Des de sa seva talaia de s’edifici Atlàntic, on es govern convergent li va posar un piset com a seu des Institut d’Estudis Mediterranis, mirava nord enllà, però a Suècia, com és natural, es feien es suec […] llegir entrada sencera
*
Portabella, Pere. Senador a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura i cineasta. Les seves idees polítiques han seguit el camí de la reducció minimal. De senador del PSUC ha passat a ser amfitrió del (p)suquet. Distingit amb la Creu de Sant Jordi el 1999, és l’inventor “avant la lettre” del cinema en tres dimensions. Molt fàcil: t’has de posar les ulleres de cartró per no veure les seves pel·lícules, com Vampir-Cuadecuc o Umbracle, parides que, sense la protecció lenticular, et deixaven els ulls fora d’òrbita per uns quants dies. Actualment és un cuerpo Danone caducat.
*
Porteria, la. Tertúlia futbolera de BTV i reducte del nuñisme residual, caspós i cavernícola. Hi són habituals l’exgerent del club Anton Parera i l’exdirectiu Jaume Zobrequéz, catedràtic d’Història que aguantava el paraigua a l’expresident constructor i, si calia, li recollia l’abric quan, displicent, el deixava caure: “Aquí terra us deixo el gec.” Realment, el nom del programa fa la cosa: és una tertúlia de porteres […] llegir entrada sencera
*
Pou, Josep Maria. Actor català que no para de fer teatre. Fa uns anys va fer creure a tothom que era un actor convincent amb la sèrie de TV3 Estació d’enllaç, en el paper de barman del metro, i amb la versió televisiva de la novel·la de Josep Maria de Sagarra Vida privada, en el paper del tarambana de l’hereu Lloberola. Logradíssim! Després va venir la tragèdia […] llegir entrada sencera
*
PP. Sigla de fa segles. Ideològicament sorgides al temps de la Reconquista, potser de la repetició de la inicial de Don Pelayo (V. Pelayo, Don), i amb un moment polític àlgid com fou la Inquisició (V. Inquisició) a Espanya. De totes maneres, hi ha qui diu que la doble figura de la P ja es troba gravada en algunes coves prehistòriques del centre i l’est de la Península Ibèrica. Modernament, les idees que representa el PP van tenir una època de gran aprofundiment durant el segle XX, concretament des del 18 de juliol del 36 fins al 20 de novembre del 75. (V. Regressió, Espanya).
*
Prat, Juan. Submarí polític de la diplomàcia de Brussel·les. L’art de la ponderació i l’equidistància del bon diplomàtic, però, és ben contradictori amb el seu tarannà. En els últims temps, s’ha quedat ben descansat admetent que és absolutament estúpid lluitar perquè es pugui parlar català en l’hemicicle europeu. De la mateixa manera, no té cap problema perquè tothom el conegui amb el seu nom de pila castellanitzat. Sens dubte, un patriota. I amb aquestes credencials, ha estat escollit membre del govern dels millors d’Arturo o Ártur Mas, nom amb el qual coneix el president de la Generalitat l’ideòleg de referència José María Aznar. Un pal de paller que ja va tenir Prat de col·laborador en la seva gloriosa etapa com a president de l’Espanya tolerant.
*
Prats de Molló, els. Comuna de l’Alt Vallespir, a la Catalunya Nord, relacionada amb la invasió frustrada de la Garrotxa per un grup de militants d’Estat Català, preparada i dirigida per “l’avi” Macià els primers dies de novembre de 1926. La cosa va acabar com solen acabar aquesta mena d’iniciatives a casa nostra: amb un ridícul clamorós. O com el rosari de l’aurora, que ve a ser el mateix. Més o menys com l’autoproclamada República Catalana el 10 d’octubre del 2017, també anomenada “la breu” –res a veure amb la col·lecció poètica homònima, que, desmentint el seu nom, no para de deposar merda poètica a les taules de novetats– pels vuit segons escassos que va durar.
*
Prenafeta, Lluís. Valido català, a la manera d’Antonio Pérez, que, després de servir Felip II, va haver de fugir de la justícia. El nostre Lluís, després de servir fidelment Pujol, del qual va mimetitzar posats i tics, també ha acabat emmanillat i carregant la saca, amb un garbo que semblava ben bé que hi tenia la mà trencada. Intrigant de collons, sobretot de cara als mitjans de comunicació, també es va fer famós per arruïnar l’empresa pelletera familiar, Tipel, S. A. El prometedor Arturet Mas hi va fer les primeres armes. […] llegir entrada sencera
*
PRI. O Partido Revolucionario Institucional. Partit polític mexicà hegemònic al país asteca durant tot –o gairebé– el segle XX. A Catalunya, ERC està fent mans i mànigues per convertir-s’hi. “Sin PRIsa, però sin pausa.”
*
Puig, Valentí. Escriptor mallorquí que ha cultivat tots ets gèneres, sobretot s’assaig i s’article periodístic. Ideològicament, va militar en es CDS i ara sembla pròxim a es PP. No sabem si també a sa FAES. Columnista habitual de s’ABC i ara de Sa Vanguardia, ha guanyat molts premis literaris. […] llegir entrada sencera
*
Pujol, Jordi. Expresident de la Generalitat i successor de Josep Tarradellas. No cal dir que, amb el canvi, es va perdre altura. El cronista podria ara parlar de l’estada forçosa de Pujol a l’Aragó, on veia Catalunya “des dels turons a l’altra banda del riu”. En aquesta banda, hi havia els Pujols esperant-lo, és clar. Però ara no toca.
*
Pujols, Francesc. Home de lletres del tombant del segles XIX/XX que alguns escriptors de les noves fornades que van de trencadors de rompe y rasga –esboirats com el Casasses (V. Casasses, Enric) i el Calvo (V. Calvo, Lluís) ho il·lustren perfectament– reivindiquen com a gran filòsof. És autor sobretot d’un volum titulat Concepte general de la ciència catalana, que vol ser la síntesi del seu pensament filosòfic. En aquest volum, basant-se sobretot en Ramon Llull, Sibiuda i Eugeni d’Ors –amb el temps De Bastos–, afirma que la filosofia catalana ocupa el lloc central del pensament universal, una idea semblant a la d’un altre tronat amb allò de l’estació de Perpinyà com a centre del món. […] llegir entrada sencera
*
Puntí, Toni. Presentador d’aquell magazín cultural anomenat Ànima –pels continguts, s’hauria de dir “en pena”. Puntí hi entrevistava, en col·laboració amb Bibiana Ballbè (V. Ballbè, Bibiana), primeres espases del firmament cultural de casa nostra amb ulls ensopits i escassa convicció, símptoma inequívoc que les “estrelles” convidades brillaven més aviat poc. El programa era un híbrid de Crónicas marcianas i Caçadors de bolets, tot passat pel túrmix de la “modernor” (cast., “modernez”) més rabiosa i militant. El pobre Puntí hi feia més aviat el paper de la trista figura […] llegir entrada sencera
*
Puyal, Joaquim Maria. Llegeixo a l’AVUI d’aujourd’hui (per evitar repeticions fàcils) que aquest “reportero Tribulete” de les ones hertzianes ha estat nomenat membre numerari de l’IEC i doctor Honoris Causa -sense cap causa clara- de la Universitat Rovira i Virgili. Entre els seus mèrits, per entendre’ns, el de ser un impulsor de la llengua catalana en format oral, en concret cantant els gols del Barça arreu del món i des de fa molts anys –cito textualment del diari de referència−. Em sap greu discrepar de l’opinió del diari, però una parida com el famós escapolir-se de l’escomesa seria prou per ventar-li dues bufetades i suspendre’l d’ocupació i sou. […] llegir entrada sencera
Blog de Martí Aiguadé 