Molina, Tomàs

Molina, Tomàs. Llicenciat en Calendaris de Pagès, tacos Mirga i blocs Maragall. Si el seu cognom fos masculí, Molino, en la famosíssima revista titulada Tomàs, ¡que los das! (V. homes del temps de TV3, els), ja amb més de 20 anys en cartell, ell, ¡esclar!, seria l’Escamillo, el més eixerit de tots —llàstima que la vedette, “la Maña” López, li va marxar a la competència—. Les seves magarrufes, caigudes d’ulls, torsions corporals, somriures còmplices i tota la seva gestualitat pretesament comunicativa, et porten a la conclusió que s’ho creu. No sé pas què, però s’ho creu. Seductor de pa sucat amb oli, amb aquell cap de bombeta Osram, que sortosament no s’il·lumina mai amb cap idea, no pot ser que sedueixi ningú si no és algun ancià o anciana amb Alzheimer que ja té barrejats els desitjos amb els malsons i que, en el seu isolament mental, entrelluca com una aparició l’amic Tomàs tan aviat vestit de monjo amb la caputxa retràctil com de ruc amb la cua d’espart. En fi, no insistiré en el personatge. Remeto el lector a les dècimes que li dedico en aquest mateix blog, a la pàgina Poesia.