A

*

Aalto, Alvar. Arquitecte finlandès (1989-1976). No en tinc res a dir, a part de retre-li homenatge com a mestre de la modernitat, autor d’una obra arquitectònica de tanta qualitat que hauria de fer caure la cara de vergonya a paios com Calatrava (V. Calatrava, Santiago). I no en faré pas el “xiste” fàcil: Aalto el carro! Però si que diré que en honor seu es concedeix un premi que porta el seu nom. El premiat podria dir, doncs: A Finlàndia, m’han donat l’Aalto, i ara sí que l’acudit no me’l puc estalviar: Al pas que va, a Calatrava l’hi donaran a Espanya mateix. Només l’incorporo a la Martipèdia perquè no conec cap enciclopèdia que faci honor a aquest nom que no arrenqui precisament amb Aalto. Així, doncs, comencem.

*

Abadía, Leopoldo. Enginyer industrial, baturro de Barbastro, aficionat a fer números que, com diu el refrany, “a les velleses comença a fer bestieses”. Físicament és un híbrid de Paco Martínez Soria i el Padre Urteaga, “el cura de la tele”. Com el feliçment traspassat prevere, és numerari de l’Opus Dei, i desafiant Malthus ha posat deu fills en aquesta vall de llàgrimes. És un divulgador televisiu –a l’estil dels telepredicadors nord-americans– de la crisi de les subprimes, encara que, com a enginyer industrial, no tingui ni remota idea d’economia. […] llegir entrada sencera

*

acròstic. Individu amb problemes de plaquetes que es dessagna fàcilment perquè no fa crosta. Semblant a l’hemofílic. (V. Borbó.) Els acròstics catalans tenen una gran acollida entre les files socialistes, sobretot per part del diputat Joan Ferran.

*

Adrià, Ferran. (V. Bulli, el).

*

Aguirre, Esperanza. Lideresa de la Comunitat de Madrid. Coneguda en els cercles més silvestres de la dreta espanyola com la Esperanza del PP. Ha fet aportacions, simbòliques importants a la iconografia liberal ultradretana, com els mitjons de la seva fugida a corre-cuita de l’Índia, qui sap si cridant allò tan racial de maricón el último […] llegir entrada sencera

*

Aiguadé, Martí. Espècimen molt típic de la geografia catalana caracteritzat pel seu caràcter rebentaire i burleta. Pateix d’una irrefrenable necessitat de fer-se veure i ficar-se sempre al mig, com el dijous. Viu de l’estirabot i l’enginy. La seva intel·ligència és irrisòria, car tota l’energia vital la concentra no en el cap sinó en el fibló: la seva picada provoca, generalment, un somriure, després, una ganyota, i, finalment, un avorriment mortal. (Com el lector avesat a la meva incomparable destresa humorística deduirà, aquesta entrada sobre mi mateix no l’he escrita pas jo, sinó un becari que es diu Xavier. De moment, com es pot veure, la gràcia del noi no és gaire afuada i està plena de tòpics. Podríem dir, doncs, que el becari Xavier té tota l’energia vital ni al cap ni al fibló, sinó a la punta de la fava. No bufa cullera, el noi.)

*

Alavedra, Macià. Advocat i exconseller de Governació, d’Indústria i Energia i d’Economia i Finances del pujolisme. Fill del poeta Joan Alavedra, va passar la primera infància, coses de l’exili, entre Prats de Molló i Prades. Val a dir que el seu pare és autor d’un poemet mediocre al qual va posar música Pau Casals, El pessebre, que ha marcat la carrera políticoeconòmica del personatge i en el qual ha acabat fent de caganer quan es va destapar el “cas Pretòria”. Quan el 1997 va deixar la política, el van fer president del consell d’administració d’Autopistes de Catalunya (sempre ens toca pagar el peatge). Com que l’home no en tenia prou, va començar a fer jocs de mans, a l’estil dels “trileros” de la Rambla, fins que s’hi va picar els dits i el jutge Garzón el va engarjolar, acusat de corrupció urbanística. Casat amb una pintora d’estar per casa (V. Malfeito, Dolors), ara no pinta res enlloc, tret de can Brians, on pot ser que torni aviat.

*

Alemany, Salvador. Si voleu travessar de cap a cap el país sense fer marrada, agafeu l’autopista, on per les seves obres (i peatges) el coneixereu. Però, si el voleu conèixer pel cognom, pareu l’orella als cenacles de la gent d’upa, on es diu que l’èxit de l’empresa que dirigeix, Abertis, és fruit de la feina ben feta i d’una disciplina digna d’un Alemany com ell. Si, a més, voleu aprofundir en el seu grau d’ambició personal, entre aquesta mateixa gent s’insinua per què, tot i les conviccions sobiranistes conservadores forjades en la seva època de directiu del bàsquet blaugrana, no es va deixar entabanar per l’oferta del president Mas per formar part del seu govern […] llegir entrada sencera

*

Almodóvar, Pedro. Director de cine. Espècimen típic de la Manxa que ha aconseguit un impossible metafísic: sintetitzar la caspa ibèrica i el glamour hollywoodià. Entre els dos prototips manxecs possibles, a ell li ha tocat el de Sancho Panza. Ha dirigit algunes pel·lícules en el marc d’allò que en deien la movida madrileña. El seu cine té no pas “aquell gust agre de l’estel”, que diria el poeta, sinó un aroma inconfusible entre cocido i fabada […] llegir entrada sencera

*

Altaió, Vicenç. Traficant d’idees (sic). No se sap si d’alguna cosa més. Apòstol de la (post)modernitat −i del que calgui, si es tracta de viure amb l’esquena dreta−, la seva especialitat és la venda de fum, una disciplina que va començar sent culinària (V. Adrià, Ferran) i que ara ja és general en tots els àmbits de la vida. Com a exemple, la utilització fraudulenta que fa d’un títol tan emblemàtic de l’obra surrealista de J. V. Foix, KRTU […]llegir entrada sencera

*

Altius, citius, fortius. Divisa olímpica que vol dir “més alt, més ràpid, més fort”. Atenent la catadura moral dels membres del COI que l’han fet seva (V. COI), s’hi podria afegir, en llatí macarrònic, gangsterissimus.

*

Amat, Frederic. Pintor i escenògraf català (malgré lui). Explico el malgré lui. Germà de la novel·lista ful Nuria (sic) Amat, la que va guanyar el premi Llull 2011 amb la novel·leta  Amor i guerra, un bòdrio escrit (per dir-ho amablement) en castellà i que algun negre li devia traduir per dos duros. La germana va ser una de les firmants del Foro Babel contra la immersió i la política lingüística de la Generalitat. No és estrany, doncs, que el germanet sigui de la mateixa corda. […] llegir entrada sencera

*

Anglada i Birulés, Martí. Periodista especialitzat en internacional (que no en la Internacional) i corresponsal a diversos països. Recentment ha estat caricaturitzat al programa Polònia de TV3, on se l’ha rebatejat com el Martingala. Ara que, per martingala, la que s’ha ordit aquest veterà perdiguer de la informació prejubilant-se de la mateixa empresa que en fa sorna amb pràcticament els mateixos honoraris mensuals, alhora que somica en altres mitjans de comunicació tot denunciant que ha estat apartat de la circulació contra la seva voluntat. […] llegir entrada sencera

*

Argullol, Rafael. Filòsof, poeta, professor d’estètica de la UPF, assagista, director de l’Institut Universitari de Cultura  i no sé quantes coses més, però bàsicament un pedant de collons. Físicament, té una vaga retirada a Carles II d’Àustria , fill de Felip IV, aquell rei castellà més conegut amb el sobrenom d’El Hechizado, encara que ell, el “hechizo” mira de projectar-lo sobre les noietes que li seuen a les primeres files de l’aula on imparteix saviesa. Perquè per ell lligar és un problema de seducció, i no hi ha res millor que l’”efecte tarima” per fer-la efectiva (V. Garcia Melero, Helena). Quan un autor el convida a participar en la presentació d’un seu llibre, Argullol aprofita la intervenció per parlar d’ell. […] llegir entrada sencera

*

Armstrong, Lance. Exciclista, Premi Príncep d’Astúries del 2000. Exemple de superació i un prodigi físic: EPOr si muove.

*

Arrabal, Fernando. Escriptor i home de teatre. Després de la seva famosa carta al dictador Francisco Franco, on, segons deia, li havia fet desaparèixer el pare, i de dedicar-se al teatre pànic un cop a l’exili, la seva fama, a partir de la Transició, es va estendre per tot el món gràcies a una merda monumental retransmesa per televisió en els temps immemorials de les nits del Dragó […] llegir entrada sencera

*

Arrimadas, Inés. “Lugartenienta” del líder espiritual de Ciudadanos, Alberto Rivera, un partit la sigla del qual, C’s, més enllà del genitiu saxó (tan “españoles” com són!), sembla que vulgui dir “Cibele’s”, per allò de la passarel·la i la pinta de la candidata. Doncs bé, el nom de pila d’aquesta “pijeta” amb estètica d’hostessa de Vueling té fondes ressonàncies del teatre romàntic castellà, no en va doña Inés de Ulloa era l’enamorada del tarambana de don Juan Tenorio. La noia, amb aquell aire de no haver trencat mai un plat, obedient als dictats del Gran Timonel del “facherío” ciudadano, sembla resignada a exercir amb competència el paper de “florero” que el “caudillo” indiscutible li ha assignat. […] llegir entrada sencera

*

Artis furtis. Expressió llatina que es podria traduir per “l’art de robar”. A imitació dels artistes que pintaven amb la boca o amb els peus, els artis mutis, els seguidors de l’artis furtis, quan ja no donen l’abast amb les mans, furten amb els peus i amb la boca, si molt convé. En són casos exemplars els Millet, Montull i Cia., o els encausats de l’”operació Pretòria”, de la trama Gürtel, etc.

*

Audiencia Nacional. Diuen els experts que en la guerra que hi ha entre els mitjans per les audiències, l’Audiencia Nacional guanya per golejada, encara que de vegades en deixi escapar per precipitació o negligència.

*

Avortament, Llei de l’. Llei rebuda amb manifest rebuig per l’Església catòlica (V. Església catòlica) i els seus acòlits (V. PP) a causa del seu desbocat amor pels nens.

*

aznar. Verb castellà (perdó, español). De la primera declinació, com graznar o rebuznar, per posar-ne dos exemples de contingut semblant. Si graznar és el que fan els corbs espanyols, i rebuznar, els rucs castellano-manxecs i extremenys, aznar és l’acció de cridar dels polítics del PP peninsulars. Així, doncs, es podria dir: Como azna hoy la bancada de la derecha o Ayer, Mariano Rajoy aznó en un mitin en Puertollano mientras María Dolores, a su vez, profería aznidos en Ciudad Real. Aquí, però, se’m presenta una dificultat que no sé resoldre: ¿el substantiu d’aznar és aznido, com graznido, o és azno, com rebuzno? Els aznidos o aznos més coneguts són: Váyase, señor González; el 11-M fue obra de ETA; convoque elecciones ya, señor Zapatero; España se rompe; la culpa la tiene el gobierno socialista, etc.

*

Aznar, José María. Expresident del govern espanyol. Tot i les seves conviccions falangistes expressades en un text crucial en l’ideari de la ultradreta espanyola publicat en la seva joventut en un diari de La Rioja ―un principis joseantonianos que ara ha recuperat amb la FAES, com fan obvi les sigles―, al Sr. Aznar se li ha de reconèixer un esforç per fer veure que era demòcrata i que fins i tot parlava català en la intimitat […] llegir entrada sencera

*

Azúa, Félix de. Si Lope de Vega va ser nomenat el “Fénix de los Ingenios”, no podem ometre que el senyor Azúa és el “Félix de los Ingenios”. O l’”infèlix”, perquè des que va anunciar que el “Titànic” català s’enfonsava, aquí no ha naufragat ni una “golondrina”, i la ràbia cega de profeta espanyol fracassat l’ha portat a fuetejar la política i la cultura catalanes amb una fixació neuròtica per veure si tot sol pot fer bona la seva predicció […] llegir entrada sencera

*

B

*

Balcells, Carmen. “Que no la de Merimée” (homenatge a M. Vázquez Montalbán). Agent literària “de pes”, strictu sensu. Ha publicat, entre altres escriptors sud-americans, García Márquez i Vargas Llosa, premis Nobel, que li han permès consolidar el negoci. Seguint l’exemple dels germans Centelles, s’ha venut, per trenta monedes de plata, el fons editorial al ministeri de Cultura espanyol.

*

Ballarín, Josep Maria. Capellà silvestre, també conegut per “mossèn Tronxo”, encara que per la potència dels seus raonaments se li hauria de dir “mossèn Totxo”. Nià, “in illo et in isto tempore”, als cingles escarpats i/o als sots feréstecs del Berguedà. Ara viu a Gósol, des d’on fa incursions estel·lars als mitjans, a l’estil dels telepredicadors nord-americans, però, això sí, amb un aire més nostrat, a cavall entre en Lluquet i en Rovelló. Fent honor al seu nom, tot s’ha de dir, en balla més que en toquen.

*

Ballbè, Bibiana. Presentadora televisiva de programes culturals (sic, sic, sic) que ha fet una mica de tot —que cadascú hi faci les excepcions que vulgui, que no la pretenc pas ofendre!—. Allò de quien mucho abarca poco aprieta. Traduït: tastaolletes. Fa gràcia que en el seus nom i cognom no hi hagi cap “v” baixa. Ni que fos basca! La seva joveníssima estrena estel·lar a TVC amb el programa “Silenci” —un títol gens premonitori—, quan encara semblava inarrugable, la va convertir en el mite eròtic dels subscriptors més antics i rancis de “Serra d’Or” (V. “Serra d’Or”), i també de la part del convent que no es dedica a l’escolania. […] llegir entrada sencera

*

Balmón, Antonio. Esbirro del carrer Nicaragua. Mà dreta de Montilla (V. Montilla, José) a l’Ajuntament de Cornellà, on va ser el relleu a l’alcaldia. Garant de l’espanyolisme del PSC, dóna baixes de militants com qui reparteix caramels per Sant Medir. Amb veu d’ultratomba i català baixllobregatenc, és un autèntic vividor de la “politiqueria” al cinturón rojo, amb galons per despatxar els no-adeptes des del càrrec d’acció política a l’executiva nacional del partit. […] llegir entrada sencera

*

Barceló, Miquel. Pintor balear. És el primer cas de diarrea ingràvida. La prova d’això, el sostre de les Nacions Unides, encara que el pintor ho ha volgut dissimular posant-hi coloraines. Abans també va fer una gran pasterada en un absis gòtic de la catedral de Palma. Gràcies a una bona capacitat de formalització, tot li queda bufó […] llegir entrada sencera

*

Barril, Joan. Periodista i adulador professional. En el seu cas, el nom fa la cosa, sobretot si pensem en el seu perímetre ventral, comparable a un ídem de qualsevol celler del Penedès. Fa uns anys, regentava un establiment dedicat a la venda i consumació de formatges i vins, La formatgeria catalana, i fonts ben informades diuen que li escrivia els discursos a l’exalcalde de Barcelona Narcís Serra. Sociata de carnet, va fer de capità manaia al setmanari “El món”, i és –o ha estat– columnista d’El País, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. Els seus articles, de tan llefiscosos, fan que t’hagis d’anar a rentar les mans un cop has deixat el diari sobre la taula. Això sí, sempre et donen motiu per fer-hi barril(a). […] llegir entrada sencera

Bartomeu, Josep M. President del Barça, almenys de moment. Ho dic perquè n’era el vicepresident, però l’“espantá” sobtada de l’aleshores president Rosell (V. Rosell, Sandro) el va elevar a la dignitat pontifícia de la presidència. Legitimat pels estatuts del club, però no referendat per les urnes, l’amic Bartomeu s’ha trobat amb un regal que no s’esperava, i, ara, com si fos un militant del PP o de C’s, no vol ni sentir parlar d’eleccions. “A cadascú el seu, com per sant Bartomeu”, pensa el noi fent honor al cognom. […] llegir entrada sencera

*

Bassas, Antoni. També conegut per mossèn Bassas (fonts consultades confirmen que de petit jugava a fer de capellà), actualment exerceix de telepredicador al canal autonòmic des de la corresponsalia de Washington, on ha anat a millorar l’estil amb els grans del gènere. Ha aportat a la televisió catalana un element característic dels estudis d’arquitectura i urbanisme, el feismo […] llegir entrada sencera

*

Bassat, Lluís. Publicitari. Inventor de la campanya de la fulla d’afaitar Filomatic, “la que se usa pero no se siente, por eso da un gustirrinín…!” Sense saber exactament què era això del Barça −ni quins jugadors integraven l’equip de les Cinc Copes, posem per cas−, en va ser candidat a la presidència. L’aposta no li va sortir bé i va guanyar Laporta per golejada […] llegir entrada sencera

*

Bau de l’Aire, Carles. Poeta satíric descendent (branca catalana), per via directa, del gran poeta simbolista francès Charles Baudelaire. Autor d’un recull memorable de sonets i epigrames que, en un rampell d’entusiasme i de fidelitat als orígens, va batejar amb el títol de Les flors del Mall. Optimista, l’autor va presentar el florilegi al premi Carles Riba de no recordo exactament quin any, però la proverbial falta de sentit de l’humor dels membres del jurat li van escamotejar el guardó −ben merescut, d’altra banda […] llegir entrada sencera

*

bauçà. Perfet ximple des verb “bauçar”, un verb al qual podríem atribuir es sentit de “fer-se es longuis”, que és exactament ço que féu tota sa vida un aital Miquel Bauçà, poeta balear que va marxar de ses Illes per anar a veure món, però que, un cop a Barcelona, no sortia des pis on romania. (Per ço pens que haguera pogut restar clos a ca seva, a Felanitx.) Mostra de sa seva mundologia són es llibres de prosa Carrer Marsala, crònica d’un dia que sortí a fer una volta, i L’estuari, testimoni impagable amb doblers d’uns dies d’acampada i ses seves conseqüències. […] llegir entrada sencera

*

Benach, Ernest. Escombriaire de la Generalitat,  bidell d’institut, jardiner (no se sap del cert quina professió és la bona), fundador de la colla dels Xiquets de Reus i dotzè president del Parlament de Catalunya. Cosa que demostra que ni els serveis de neteja del govern podien pujar més amunt ni les institucions catalanes baixar més avall. La física té aquestes coses[…] llegir entrada sencera

*

Berlusconi, Silvio. Primer ministre italià. Paladí de la màxima degradació moral de la política. Així, doncs, quedi en aquestes ratlles la proposta de fer servir el seu nom per designar una unitat que determini el grau de corrupció d’un polític: el berlusconi. Així, per exemple: “En una taula del cinc al deu, el grau de corrupció a Wall Street és de cinc berlusconis”, “És tanta la corrupció a la Comunitat Valenciana que ja és parla de més de set berlusconis”, etc.

*

Bertone, Tarsizio. Camarlenc del papa emèrit Benet XVI. Fins no fa gaire, pizzer de Buitoni, la competència.

*

Bertran, Lloll. Pallassa. Mala imitació hiperactiva de la Mary Santpere, ha adoptat en la seva trajectòria artística diversos heterònims –Vanessa, Sandra Camaca–, qui sap si per seguir l’exemple de Fernando Pessoa, que segur que no ha llegit, o més aviat el de Toni Leblanc i el seu heterònim Kid Tarao —se’n recorden?, del gimnasio a la Casa de Campo y de la Casa de Campo al gimnasio—. Forma parella còmica amb Celdoni Fonoll, o Folloll (V. Fonoll, Celdoni), amb el qual representa sainets que no fan riure ningú. Sembla que últimament la seva estrella va de baixa. Si més no, fa temps que no els veiem fer el ganso pels escenaris. Sort, perquè el seu sentit de l’humor et fa sentir com si t’haguessin trepitjat Lloll de pull.

*

Bieito, Calixto. Fent honor al seu nom de pila, penques transvestit de metteur en scène, altrament dit régisseur, que té els prohoms del Liceu barceloní ben agafats per les parts pudendes i als quals encoloma, un any darrere l’altre, els seus espantosos muntatges, temorosos com estan els responsables del “coliseo barcelonés” que algú els pugui acusar de no ser prou moderns, de no estar, com aquell qui diu, “en el sentit de la història”[…] llegir entrada sencera

*

Boada, Martí. Cantamañanas i naturalista amateur, que diria Gerald Durrell. Per la manera com va guarnit, no sabem si efectivament ens trobem davant d’un tanoca o del coronel Tapioca. Apocalíptic de l’ecologia, si mai es dediqués a pintar seria un mestre de la natura morta. Ara, si hem de jutjar per la modulació de la veu, pròxima a l’estat etílic, hauria de pintar bodegons. Tant és. Dóna cada dia la tabarra amb to d’homilia en el programa “Espai Terra”, de TV3.

*

Boadella, Albert. Pallasso. Seguidor del gran Houdini, va saltar a la primera plana dels diaris del país amb motiu de la seva increïble fuga de l’Hospital Clínic de Barcelona. Cap visible d’Els Joglars, l’avui bufó d’Espe Aguirre i de la Comunidad de Madrid va ser empresonat l’any 1977 […] llegir entrada sencera

*

Bohigas, Oriol. Arquitecte i urbanista, i exmilitant del ja dissolt PCC (Partit Comunista de Cadaqués, no es pensin). Director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona –on no va deixar gaire bon record pel seu tarannà jacobí i autoritari– i de la Fundació Miró,  va ser regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i membre fundador d’Edicions 62. La seva obra pública la pot consultar l’amable lector a les pàgines de la competència, és a dir, a la Viquipèdia. Sembla que una de les cases que Bohigas ha deixat a la posteritat, l’Edifici Meridiana, al carrer del mateix nom, va fer exclamar a Josep Pla, un dia que, baixant a Barcelona amb cotxe des del mas de Llofriu, enfilava la Meridiana: “Socialisme? Aquí el teniu, el socialisme!”. Ha rebut –no caldria sinó– la Creu de Sant Jordi, i ara presideix l’Ateneu Barcelonès.

*

bombolla. 1. Substantiu emprat per designar metafòricament els excessos del sector immobiliari. 2. Activitat professional practicada per un tal Pep Bou, il·lusionista ja granadet inventor d’un espectacle absurd anomenat Bufaplanetes, veu catalana que té un equivalent castellà: sopla(am)pollas.

*

Bonet, Blai. Poeta balear. Sa seva obra poètica i novel·lística es mou entre sa torradura i es vitalisme. Bàsicament és pesat, però, si superes aquesta fase, l’arribes a trobar avorrit. Es seus poemes solen ser llargs i barregen des de sa parida més metafísica a s’anècdota més quotidiana, tot plegat amanit amb un llenguatge illenc que barreja tots es nivells sense cap criteri clar, a part de sa inestroncable verborrea. […] llegir entrada sencera

*

Bonet, Maria del Mar. Cantant mallorquina. En honor seu, s’ha de reconèixer que té una veu molt bonica. O dit d’una altra manera: ella canta, la majoria de col·legues seus no se sap ben bé què fan. El problema és que el seu àmbit coral està limitat per la sardana, la tarantel·la, el sirtaki i, en general, per la dieta mediterrània, tan saludable.

*

Bosch, Lolita. Novel·lista –per dir-ne alguna cosa– més “fea” que matar un pare. Òbviament, qualsevol semblança amb la seva homònima nabokoviana és pura coincidència. És a dir, ni coincidència. Quan n’evoquem el nom, no podrem repetir, per tant, l’al·literació famosa: “Lolita, light of my life, fire of my loins. My sin, my soul. Lo-lee-ta: the tip of the tongue taking a trip of three steps down the palate…” Entre altres mèrits, té el d’haver viscut deu anys a Mèxic (on s’hauria pogut quedar tranquil·lament) i el més dubtós d’escriure alhora en català i en castellà. Per desgràcia dels indígenes respectius, la seva obra ha estat traduïda al polonès i a l’alemany. […] llegir entrada sencera

*

Botín. 1. Traducció castellana de la paraula botí: benefici obtingut mitjançant el robatori, la pirateria, el saqueig, etc. 2. Primer cognom del president del Santander.

*

Bou, Pep. Il·lusionista ja granadet inventor d’un espectacle absurd anomenat Bufaplanetes, veu catalana que té un equivalent castellà: sopla(am)pollas.  Sembla mentida, però el senyor Bou fa una pila d’anys que amb una galleda d’aigua i una ampolla de Mistol va fent la viu-viu i mamant-se-les dolces. A la cua de la subvenció, esclar. […] llegir entrada sencera

*

Bozzo, Joan Lluís. Actor, director, empresari teatral i cap visible de la companyia Dagoll Dagom, que vés a saber què vol dir. En vista de la qualitat dels seus muntatges escènics, el cognom Bozzo −de ressons inequívocament italians− s’acosta a un aforisme castellà prou conegut  que diu:  mi bozzo en un pozo. Físicament, una mirada  concupiscent  i una papada vaticana  li donen un aire eclesiàstic  força suspecte.  […] llegir entrada sencera

*

Bravo, Nino! Exclamació entusiàstica que criden als concerts els incondicionals del conegut autor de l’himne del ram del taxi.

*

Brossa, Joan. Paleta, segons deia el seu DNI. Durant molts anys, fins que les cames li van començar a fer figa, va habitar en un “colomar” —que era així ben bé com el tenia— situat en un dotzè pis d’un edifici del carrer Balmes. Va fer moltes provatures literàries, des del sonet clàssic —sempre una mica forçat, per no dir forçat del tot— fins al poema visual i els poemes civils, passant per peces de teatre dadaistes o formes poètiques com els romanços —sobretot els romanços— o les sextines. És a dir, a l’obra brossiana sempre li va faltar allò que demanava el títol de l’obra més famosa del personatge que dóna nom al carrer on Brossa s’estava: El criteri […] llegir entrada sencera

*

Bru de Sala, Xavier. Poeta, articulista, activista cultural i no sé quantes coses més. Es va donar a conèixer com a poeta guanyant el Premi Carles Riba de 1972 amb un poemari, La fi del fil, que va merèixer un gloriós epigrama d’una altra glòria nacional (V. Bau de l’Aire, Carles). “Foll de la dolça metzina” del poder, ha estat director general de Promoció Cultural, o algo així […] llegir entrada sencera

*

Brufau, Antoni. Biogràficament només en diré que, abans de ser president de Gas Natural, va fer les primeres armes de killer de les finances a l’empresa auditora Artur Andersen. O sigui, abans dels seus càrrecs a la Caixa i a Port Aventura, on tenia els empleats perpètuament muntats en el Dragon Khan dels sous i els horaris, va aprendre, auditoria a auditoria, a reduir plantilles com a forma d’augmentar beneficis. Després ha excel·lit a collar els treballadors de Gas Natural i Repsol. Més eixerit que un gínjol, ningú pot dir que sembli de Mollerussa, tot i que hi va néixer. De totes maneres, potser per culpa d’un altre Andersen, el Hans Christian, li va tocar fer d’”aneguet lleig” en l’intent d’OPA a Iberdrola. […] llegir entrada sencera

*

brunch. Àpat d’origen anglès el nom del qual prové de la unió de les paraules breakfast (esmorzar) i lunch (dinar). A casa nostra, no és res més que un esmorzar de forquilla que hom es fot entre cap i coll quan es lleva tard després d’haver begut molt i no recordar amb qui ha passat la nit (una cosa ben desitjable si no l’ha passada amb ningú). Als anglosaxons els serveix de dinar, als catalans ens serveix per fer coixí abans de dinar.

*

Buenafuente, Andreu. Graciós professional. Protagonista d’un late show multitudinari que no persegueix altra cosa que tenir la població en un estat d’infantilisme permanent. El seu referent podria ser el crooner nord-americà Lenny Bruce, l’autor de How to talk dirty and influence people, però sense la seva mala llet. En efecte, les pallassades de Buenafuente, com les dels seus col·laboradors, no són res més que la coartada del poder, que així pot presumir de tolerant i democràtic, encara que la realitat sigui molt diferent. Per entendre’ns, si volia ser el rei de la comèdia, s’ha quedat en bufó del rei (del rei de l’audiovisual, és a dir, de Jaume Roures). Diuen que va tenir amors amb l’alpinista Araceli Segarra […] llegir entrada sencera

*

Bulli, el. Merendero situat a la cala Montjoi, a la rodalia de Roses, regentat per Ferran Adrià, un amic de la Carme Ruscalleda del Santa Pau de Sant Pol. El merendero, a poc a poc, en vista que els arrossos, les gambes i les costelletes de xai eren més sucosos en qualsevol xiringuito de Roses, es va anar transformant en un laboratori anomenat Alicia […] llegir entrada sencera

*

Bustos, Manuel. Exalcalde sociata de Sabadell, imputat per un delicte de corrupció urbanística. Militant de la federació catalana del PSOE (ai, vull dir del PSC) , des dels quinze anys, va ser el diputat més jove del Parlament… i, amb el temps, el segon més ben pagat de Catalunya, un fet que ja anunciava les “habilitats” del personatge. […] llegir entrada sencera