Gimferrer, Pere

Gimferrer, Pere. Professor Tornasol de la literatura catalana, te’l pots trobar a ple estiu equipat amb abric, bufanda, barret i paraigua −només li falta el saurí al rest− passejant per l’Eixample i/o dinant a Can Ponsa, on demana mongetes estofades encara que estiguem a 35º a l’ombra. No és estrany, doncs, el Foc cec, El vendaval… ni el consegüent Espai desert. Coses del gas metà. Acadèmic de l’Española (una aceituna como ninguna), va exercir durant un temps de masover del Mas Ca[ga]rada. Un bon dia va apostatar del castellà per senyorejar durant uns anys la lírica catalana fins que, coses de l’amor, va retrobar la seva rica vena veneciana, i ara el tenim fent rodolins amorosos en la llengua de Cervantes. Remeto el lector a les dècimes que li dedico en aquest mateix blog, amb motiu d’una foto seva, a la pàgina Poesia.

Ai las! (Pere Gimferrer)

Notícia de Pere Gimferrer a "El País"

*

*

Ai las!

Amb savis mots prens la paraula
i, amb els dos peus sobre la taula
i el cul llogat a la cadira,
ens dius que tu i el Comadira
feu palès en les vostres obres
que ambdós sabeu rimar de sobres,
tal com l’Oliva i la Marçal,
que Déu tingui amb Ell allà dalt.

Ai las! Patètic Gimferrer,
que rimes i no rimes bé.

Tu fas com si això de rimar
no fos sinó fer consonar
tots els acabaments de vers
ni que sigui amb l’ardit pervers
d’ignorar si té cap sentit
allò que al paper queda escrit,
mal que saps que el do de la rima,
el que la fa digna d’estima,
és fer casar l’A B  B A
sabent on vols anar a parar,
fins que, per obra de l’ofici,
sembli art i no pas artifici,
i et passa que vols fer com Foix,
però el poema et queda coix:

tu rimes com rimava Brossa,
tan natural com qui va amb crossa.

Octubre 2002