Maleïda crosta

La crosta. Maleïda tinya!

No és habitual trigar tant a fer la crítica, més o menys encertada, del llibre d’un diputat al Parlament de Catalunya. En general, amb llagoteria, tothom corre a parlar-ne com a novetat. El fet és que no l’havia llegit fins que fa poc algú va dir-me que era una obra humorística sense que l’autor ho hagués pretès. De vegades resulten les millors. Es tracta, com el lector ja deu haver endevinat, de la novel·leta −dir-ne “novel·la” seria excessiu− del polític socialista Joan Ferran, que ens va obsequiar a començaments del 2009 amb un relat emmarcat en la Catalunya actual els protagonistes del qual són una noia llicenciada en Ciències Polítiques i el portaveu d’un grup parlamentari de la Cambra catalana, el color del qual és, no caldria sinó, el de l’autor. La novel·leta es presenta com la seva opera prima i, en funció de la textura argumental i ideològica que té, és efectivament prima com un tel de ceba, com una orella de gat, i comprenc que els personatges no tinguin cap gruix, perquè no hi cabrien. Només cal fixar-se en la construcció del personatge de la Iolanda per adonar-se que l’autor remena tòpics més que no pas idees realment elaborades. Vegin: La Iolanda duia molt bagatge als gens, i la resta ho va succionar a partir del primer biberó escalfat al si d’una família addicta a conversar. O en el del tal Serrats, la psicologia de cartró pedra del qual sembla treta del programa electoral del PSC.
Però, prosseguim. D’entrada, crida l’atenció un fet significatiu: el llibre és una traducció del castellà, que certifica la senyora Margarida Trías. Resulta que el senyor Ferran, presumpte ideòleg del seu partit, parla de la “crosta” en castellà. Fer-ho així indica que no es té cap alternativa, ni personal ni de partit, al que planteja, sobretot respecte a la llengua: oposar-se al nacionalisme català escrivint en castellà és cedir la iniciativa de la jugada. ¿És així com vol regenerar Catalunya el senyor Ferran, prescindint de la seva llengua? Perquè, si és així, en comptes de regeneració hauríem de parlar de substitució. Lingüística, és clar. ¿És això el que pretén, el senyor Ferran, imposar-nos a tots el que a ell ja li ha passat? En tot cas, que pensi que alguns dels que encara tenim el català com a llengua vehicular som conscients de ser dipositaris d’una llengua mil·lenària que té, a més a més, una tradició literària prou consistent, i ens preocupa, i molt —mirin si en som, de la crosta!—, l’estat en què transmetrem aquest llegat a les generacions futures. Però no val la pena posar-se greus, perquè en vista de la sensibilitat d’espart que demostra el senyor Ferran tant per la llengua com per la literatura, i a les obres em remeto, no se’m fa estrany que el que passi amb el català no el capfiqui ni poc ni gaire.
Pel que fa als continguts de Maleïda crosta, haig de dir sense embuts que, si el que representen ideològicament els “capitans” socialistes és l’ideari del senyor Manuel Serrats −el partenaire de la protagonista−, és per morir-se de riure i afirmar, un cop més, que l’opera, evidentment, és prima. Conclusió que confirma el bagatge de lectures que l’autor desplega al llarg de les pàgines del llibre. Un bon amic meu, a la vista de les referències literàries i polítiques que il·lustren les peripècies del senyor Serrats i la Iolanda, em deia no fa gaire que l’autor de la novel·la devia deixar de llegir als vint-i-cinc anys. I vist l’estil xaró del llibre, puc afegir que devia deixar d’escriure molt abans (si és que s’hi havia posat mai). Una prova d’això que dic són els noms dels autors que figuren al peu dels epígrafs de començament de capítol. De tots, només n’hi ha quatre que pertanyin a l’àmbit del que es coneix per “literatura”: tres poetes, Kavafis, Neruda i José Hierro, i el novel·lista García Márquez. Menys un, tots dels temps de Salvador Allende. El recorden, “capitans”? Els altres noms formen part de la constel·lació, per dir-ho així, del music-hall: P. Milanés, J. L. Guerra, J. Sabina, Jiménez y Paradas, etc. (També els recomano la lectura atenta del “dramatis personae” que clou el llibre, on no se sap ben bé si el senyor Ferran és de la broma o ens tracta de rucs.)
Però llegim un petit tros del relat, que correspon a les reflexions finals del protagonista, com a exemple del que diem de la profunditat ideològica de l’alter ego de l’autor: (…) Feia balanç i arribava a la conclusió que la llista de les coses aconseguides era més profitosa i extensa, que la de les utopies desitjades i mai conquerides. El món era així i no l’havia pas fet ell a mida. Calia tornar a la realitat. Al capdavall el seu sou el pagaven uns ciutadans que no estaven per romanços, vel·leïtats ni qüestionaments personals. Sí, senyor diputat, no se li pot negar realisme: el sou és el sou i vostè sí que no està per romanços.
Vet aquí que el diputat transvestit d’escriptor ens ha volgut il·lustrar sobre quatre idees que té, delectant-nos amb una novel·leta didàctica com les que feien els brillants escriptors il·lustrats el paradigma dels quals seria Voltaire. Que Càndid! Perquè, a part de l’anacronisme que un intent d’aquesta mena comporta, després de la gran novel·la dels segles XIX i XX, a l’autor, per portar a bon port el seu propòsit, li ha fallat una cosa essencial: la Il·lustració, les Llums. A part del terratrèmol de Lisboa, esclar! ¿Què en podem dir, per exemple, de la tronada fantasia eròtica “noia joveneta desinhibida encalça diputat madur reprimit”, el tal Serrats, que, com un Dr. Jekyll i Mr. Hyde reencarnat, és formal de dia i seductor de nit? Vegin-ne unes mostres de gran altura literària del capítol titulat “La ressaca”: Una lluna límpida, diàfana, il·luminava amb acarnissament les voreres de la Creu dels Molers. Les pinzellades de llum selènica avivaven els colors, perfilaven les formes, dibuixaven els contorns. O una mica més endavant: A cada racó s’hi endevinava una intencionalitat transgressora inflamada de calidesa. O com a culminació de la falta de sentit de la proporció de l’autor: Les virtuts del licor Legui amb canyella la col·locaven a cavall (sic) d’un núvol esponjós i flotant. La mirada aquosa dels seus ulls no desmereixia sinó que lligava amb la foto fixa d’un somriure plaent tipus Gioconda. La noia travessava el carrer estret carregada amb ànima de tango i pensaments de bandoneó. No fotem, home, que ja hem superat la seixantena i no és el cas de fer el ridícul. Ni de posar-se calent amb la Nebrera. Qualsevol llibret de la col·lecció “El vaixell de vapor” té més mèrits literaris que aquesta “maleïda” novel·leta.
Però tornem a l’assumpte de la “crosta” que tanta fortuna ha fet entre les hosts socialistes de suburbi. Atacar el nacionalisme català en castellà, per molt que el senyor Ferran s’ho faci traduir, això, ja ho fa la COPE, que per si pot interessar-li ara fa uns mesos es va quedar sense locutor estrella. Per bé o per mal, en aquest racó de món s’han desenvolupat una llengua i una cultura que, en última instància, són les que donen sentit fins i tot a la mateixa institució que el partit del “novel·lista” ara presideix, i si aquest partit realment s’ho creu, això de presidir Catalunya, el que ha de fer és inserir-se críticament en aquest tronc cultural català, com feia el president Maragall, i reforçar-lo. La crítica del nacionalisme català, feta des de Catalunya en castellà, sempre farà tuf d’“olla podrida”. Si no exerceix aquesta crítica en català, el que fa no és més que donar munició, i de la bona, al nacionalisme radical. La seva política, més que amics, fa independentistes. Perquè una posició com la del novel·lista, que no sap prou català per atrevir-se a escriure’l i ha de recórrer a una traductora, on ens porta culturalment si no a Extremadura o a Múrcia? Amb tots els respectes per Extremadura i Múrcia, naturalment.
En el fons, el senyor Ferran voldria que als catalans, faltats del factor de coagulació corresponent, no en féssim, de crosta, i que a la mínima esgarrinxada ens escoléssim irremissiblement. Sisplau, donat el precari estat de salut que ens desitja, a sobre no ens infecti amb la tinya socialista.
Acabo. Però abans vull dir-li a l’autor que no s’escarrassi pas a classificar-me d’adepte a la crosta. Amb els nacionalistes al govern, passava per conspicu botifler. Visca la Independència!

Setembre 2009

Els Imparables

Em quedo parat

*

Em quedo parat quan llegeixo que hi ha gent amb la mosca al nas per la importància, considerada immerescuda, que es dóna a una colla d’escriptors que últimament fan més soroll que bons versos: o, dit més subtilment, que fan soroll de vers de tant com els grinyolen. Però no vull pas bescantar ningú ni dirimir sobre la bondat o la maldat d’unes obres de les quals sí que es pot dir, sense ànim d’ofendre ningú, que resulten una mica ensopides amb la seva persistència a no sortir d’aquesta mena de cul-de-sac en què s’ha convertit el fet que tothom que pretén ser transgressor només transgredeixi quatre normes que ja només prediquen els bisbes, i dic que prediquen i prou, si hem de fer cas dels diaris sobre com van les coses per sagristies, seminaris i convents. Voler ser com l’Allen Ginsberg a aquestes altures de la història és més aviat patètic, sobretot si a sobre t’acabes assemblant a l’Esclasans dels “Ritmes”, però sense ni ritme, per molt que “manifestis” estar com unes castanyoles. A més a més, l’assumpte es converteix en sagnant per aquesta dotzena mal comptada de literats i literates quan tot el que “profanen” en molts dels seus versos aviat rebrà el sant nom de matrimoni. Pobres, oi? Se’ls pot aplicar sense cap mala intenció allò de “veure el món només per un forat”. Encara que una cosa és innegable, sigui dit amb tota la bonhomia del món: és tanta l’ardor que hi posen que un està temptat a pensar que l’obra de tots ells és conseqüència de l’escalfament global del planeta per culpa dels gasos d’efecte hivernacle. I, quan no es dediquen a la sexualitat recreativa, aleshores s’encaparren a voler demostrar el seu saber enciclopèdic a cada poema, i a fe de Déu que ho aconsegueixen, encara que sigui tan sols un saber d’enciclopèdia juvenil per fascicles. I, per més inri, alguns ni els tenen tots! Ara que s’ha mort en Bauçà, tan adorat pels neoavantguardistes d’extracció rural, podem dir que l’obra poètica d’aquest senyor era capdavantera d’aquesta tendència: feia els poemes (en dic així amb un pietós sic) disposats en ordre alfabètic, com si les seves reflexions (en dic així també amb un altre sic compassiu) versificades abordessin sistemàticament el coneixement universal. L’única excusa és que tot ho feia mig adormit, com afirmava ell mateix amb una saviesa d’estar per casa.
*
Però al marge de pretensions més o menys ridícules o fracassades –com quan algun s’entesta a parlar d’aristocràcia sense adonar-se que els aristòcrates de debò la saliva no la malgasten parlant–, el problema real que posen en evidència la colla dels autoanomenats “imparables”, com ja ho han posat en evidència també els anarcofans del de la copalta, és que la cultura catalana ha desaparegut com a tal i tothom ha abdicat de les seves funcions, menys els de la copalta i els “imparables”. Vull dir que, encara que les emanacions del seu CO2 poètic superin les quotes pactades als acords de Kyoto, ells escriuen amb més o menys fortuna les corresponents tirallongues de versos, els seus “imparables ritmes” esclasanians, en un exercici demostratiu de no saber mai per on tallar –encara que aquest no és el cas del bacallà dels premis, els càrrecs i les tribunes, on sempre posen el ganivet en el lloc precís–, però la realitat és que, a partir d’aquí, i amb tot el que de desagradable té la situació de gastroenteritis “imparable”, de colon irritable, que posa al descobert una aital producció versificadora, ja ningú més fa el que ha de fer: els editors fan d’impressors i prou, i això si la Generalitat paga a tant la peça impresa en alguna cosa que s’assembli al català; els distribuïdors escuren el plat tant com poden a veure si acaben d’una punyetera vegada amb la literatura catalana, que per regla general mal distribueixen; els llibreters estan a punt a punt de posar la cada cop més minsa taula de novetats catalanes a la porta mateix dels urinaris, si no a dintre, i la crítica ha deixat d’existir en el sentit de mestratge lector, i qui no doni crèdit a les meves paraules que llegeixi les infectes gasetilles amb què els anomenats crítics, que en general ja no són més que els utillers de l’equip literari corresponent, ens il·lustren més de la pròpia bava que no pas de les virtuts –o majoritàriament de la seva falta– de les obres en qüestió mai qüestionades; uns textos “crítics” que no serveixin ni de bona campanya publicitària, perquè no passen mai d’anunci ranci de qualsevol producte nostrat. I això per no parlar del paper de la Unió Europea en l’assumpte de les cultures minoritzades, que dirien alguns! No m’estranyaria que aviat algun cònsol cultural del país, després d’haver esquilat ajuntaments i consells comarcals amb premis i jocs florals, exigís fons comunitaris aportats fins i tot per Lituània, Letònia i Estònia per poder continuar publicant versos en català. O que alguna editorial persistís en la literatura “folch”, després de passar de Kim Il Sung a Kim Il Jong sense solució de continuïtat.
*
Diguem-ho sense embuts, el resultat de tot aquest ambient més mort que la pròpia llengua és que, com en qualsevol altre ram del comerç, tothom s’ha de dedicar a l’autobombo per vendre, perquè si no ha de tancar el negoci, i tots sabem que cap botiguer parla malament del seu gènere, encara que sigui peix i faci dies que pudi. D’allò de la dignitat del silenci justament per apartar-se de la idea de mercaderia o d’allò altre de la voluntat teòrica per no fer una obra literària d’usar i tirar, qui se’n recorda? Però deixem-nos de tan planyívoles digressions i no ens perdem en vanes nostàlgies d’aquells temps que la poesia i altres arts eren refugi i bandera de la qualitat humana i de la resistència contra l’arbitrarietat del poder, físic i metafísic. Algú s’ha preguntat mai què vol dir “imparables” aplicat a uns senyors que es dediquen a una cosa tan fràgil com és fer literatura en el sentit noble de l’expressió? Hem de recordar que la necessitat de la paraula literària sorgeix justament de com en som, de “parables”? Doncs ben fàcil, “imparable” aplicat a la colla aplegada al voltant del pal del Palol vol dir el mateix que “El Corte Inglés”, “Chupa-chups” o “Boulevard Rosa”, i això no va amb segones, que consti, encara que algun ens encolomi dos-cents o tres-cents versos per dir-nos la il·lusió que li va fer el paquet d’un camioner turc. (Això mateix ho fa un heterosexual per parlar de la figa d’una senyoreta i li tirem el llibre pel cap mentre l’enviem directament a la merda, amb totes les dades exactes de latitud i longitud del femer perquè no es perdi. De totes maneres, en algun cas d’obcecació per la defecació, això de la “lluvia dorada” sòlida encara causaria plaer. El nom del mas on hi ha el femer? Mas Ca(ga)rada.) Tot plegat, com deia, noms comercials que es posen a l’obrir la botiga. O les galeries. Noms que, sigui dit de passada, difícilment responen a cap realitat. Però el ram del comerç és així: si no et fas tu la dècima no te la fa ningú. Vegi’s, si no, com a mostra el manifest publicat a l’antologia titulada amb el nom comercial d’“Imparables”, un manifest d’una simplicitat textual digna de prospecte publicitari, o el recent opuscle “Dogmàtica imparable”, que en traducció aproximada al castellà podria ser “Ofertas de Hipercor” o “Catálogo de novedades de Bazar El Regalo”, un opuscle comercial presentat, per cert, fent la pilota a la figura de l’avi Maragall —amb foto a la tomba inclosa—, potser amb la intenció que el nét els passi ni que sigui una petita part del 3% per fer front amb tranquil·litat econòmica a l’Apocalipsi que ens anuncien. En fi, ben bé com els del “Manifest groc”, que comencen posant a caldo tot i tothom i acaben els seus dies cuidats per una monja i pronunciant la cèlebre frase daliniana de “Doctor, por favor, una sopita”. Ras i curt. Els autors dels dos catàlegs de productes de la terra que he citat, com també ho fan sovint els anarcofans del de la copalta, ens vénen a dir, talment una associació de comerciants qualsevol, que “al barri hi ha de tot”. Només hem de saber quin fa de cotilleria, quin de perfumeria, quin de bijuteria o quin de sauna, per citar uns quants comerços ben triats, amb l’asseveració, això sí, que sovint, vist el “gènero”, en general acabem anant a comprar al centre. Qui és qui a Catalunya –o qui esquia, o més aviat grimpa, a Catalunya– és tot el que s’ha de saber d’aquestes associacions de comerciants que es venen per vendre. Només falta que per Nadal lloguin un Papà Noël i muntin el trenet per passejar la clientela. Tot plegat és una llàstima, perquè potser algun dels del gremi de botiguers ven productes de qualitat i tot, però en l’amalgama de l’Associació d’Emprenedors de la Literatura i el Comerç (AELC), cada cop més monopolitzada pels negocis de “todo a cien”, passa desapercebut, la veritat. (Sempre relativa, esclar!)

Març 2005