Vidal, Pau

Vidal, Pau. Filòleg –no pas periodista, llufa que li van penjar i que no sap com treure’s de sobre– que ha fet de la llengua la seva raó de viure. I d’escurar el plat si mai aconsegueix omplir-lo. Taliban de la primera onada, precisament per això d’omplir el plat, es va dedicar presumptament a fer de delator lingüístic –a fixar objectius, vaja, com feien els catalanofeixistes de “Llengua nacional”– per mirar d’accedir al lloc de treball d’altri. Ha publicat alguna novel·leta que he tingut el (dis)gust de llegir, com “Aigua bruta”, que, com ja suggeria el títol, només calia llençar-la claveguera avall. Posteriorment, ja sense turbant/barretina i vestit d’occidental, s’ha dedicat a denunciar per terra, mar i aire, és a dir, per tots els mitjans analògics i digitals possibles, els mals comportaments lingüístics del personal, això sí, donant-hi un toc humorístic de postmodernet, de fer-se perdonar el fonamentalisme, que el diferencia, almenys a primer cop d’ull, de les marmotes lingüístiques, tipus Virgili (V. Virgili, Josep M.) –res a veure amb l’autor clàssic– que parasiten l’IEC. De totes maneres, no m’estranyaria gaire que, en broma en broma, l’amic Pau aspiri a tenir-hi un lloc, si pot ser el de la coneguda com “l’assassina del diacrític” (V. Cabré, Teresa), perquè el seu afany de figurar és gairebé malaltís. Gran activista de les xarxes, segur que lamenta dir-se Vidal i no pas Viral.