De Palol, Miquel

25 Abril 2018

De Palol, Miquel, amb un “de” que, veient-lo personalment, més sembla genitiu de procedència (per ex.: en Pere de Palautordera) que no pas distintiu aristocratitzant. Novel·lista-arquitecte o arquitecte-novel·lista, tant se val. Si un autor d’anecdotaris en vers anuals, com aquells que t’oferia diàriament el bloc Mirga, pot ser catedràtic d’Estructures (V. Margarit, Joan), el nostre amic De Palol també pot fer anar la plomada. Ara bé, si les parets li surten tan tortes com les novel·les (i, semblantment, si el poeta “estructuralista” calcula les estructures dels ponts de la mateixa manera que escandeix els versos), ja em diran si l’aforisme catalaníssim “ja la pujarem dreta” té cap possibilitat de confirmar-se. Físicament desnerit, el nostre heroi és la realització última del llibre d’aquell novel·lista “plasta” titulat La insuportable lleugeresa del ser. Més per la “lleugeresa” que per l’adjectiu que l’acompanya, una lleugeresa en flagrant contradicció amb l’embalum –físic i conceptual– de les seves novel·les, que, si no fetes amb plomada, sí que compostes amb plom; en definitiva, una obra novel·lística plúmbia que, ara sí, fa honor al qualificatiu d’“insuportable”. (Per cert, no s’han adonat que en Miquel té una carassa que no es correspon amb el cos que la suporta o la insuporta.) Ha guanyat tots els premis haguts i per haver per novel·les com El jardí dels set crepuscles, El Troiacord o Ígur Neblí, i també algun premi gros de la tómbola poètica nacional, cosa que fa sospitar de la competència dels jurats, que més aviat semblen aquells firaires que rifen com a premi la “muñeca chochona” que no pas entesos en literatura. De totes maneres, que ningú s’espanti: allò que en català en diem “rebre un miquel” no té res a veure amb rebre a casa per correu postal una de les seves novel·les, el conjunt de les quals podríem més que ben titular La insuportable pesadesa del res. Últimament, més aparellador que arquitecte, sembla fascinat per una nova musa i la seva obra (sic), una poetessa d’estar per casa (V. Vidal-Conte, Mireia), però que ell, com un nou Pigmalió, s’entesta a fer-ne alguna cosa de manera obsessiva. ¿Pujar-la dreta? Coses de l’edat provecta. “Tal faràs, tal trobaràs”, que diuen, perquè a la poetessa en qüestió, seguint insignes tradicions com la de l’altre Vidal del ram (V. Vidal, Blanca Llum), li faltarà temps per engegar el nostre novel·lista a dida, com un Casasses qualsevol, un cop li hagi xuclat tot el que li quedi per xuclar, que, atesa la lleugeresa que dèiem, serà més aviat poc. Com escurar quatre ossos de pollastre l’endemà de Sant Esteve. 

Rapú, Exuperancia

9 febrer 2018

Rapú, Exuperancia. Exuberant (com el seu nom indica) senyora de raça negra que un dia de 1997 va fer abaixar-se els pantalons al gran Pedrojota (V. Ramírez, Pedro J.) per tenir-hi una escaramussa d’aquelles que a les pel·liculetes cursis solen acabar amb la típica pregunta postcoitum de la nòvia al nòvio: “En què penses…?”. Com que la rebolcada va ser filmada en vídeo per uns “compinches” d’aquesta senyora amagats a l’armari (un decorat típic de comèdia de tresillo, d’aquelles en què els personatges entren i surten i les portes s’obren i es tanquen), el gran Pedrojota només devia pensar en la feina que tindria per explicar la seva particular “tournée des grands ducs” davant del jutge. Sí, perquè deu ser difícil explicar com tot un director de diari (encara que sigui una gasòfia com “El Mundo”) apareix en un vídeo guarnit amb una cotilla rosa mentre la tal Exuperancia el sodomitza amb un vibrador abans (o després) de fer-li passar els fogots amb una pluja daurada. Coses de la (in)justícia espanyola, el cas és que, havent el Pedrojota denunciat el cas en un jutjat de Madrid, al cap de cinc anys, la sentència del magistrat “empurava” la senyora Exuperancia (exuberant i negra, pobreta), el seu “compinche” i els dos distribuïdors del vídeo. I el gran Pedrojota, “de rositas”, que diuen a la capital. L’episodi donaria per fer una segona part de la immortal Citizen Kane. Això sí, a l’espanyola i tronada. Més quan el “Rosebud” del nostre Hearst particular, l’amic Pedrojota, no és un trineu, sinó una cotilla rosa. País…!

Ramírez, Pedro J.

25 gener 2018

Ramírez, Pedro J. Periodista (sic). Un dels personatges més tèrbols de la història recent d’Espanya. Va dirigir el diari “El Mundo” (V. “El Mundo”) i es va dedicar en cos i ànima (negríssima!) a fer córrer “bulos” preparats per la policia, cumpliendo órdenes de arriba, és clar!, contra els polítics que volia destruir el seu amic Jose Mari (V. Aznar, José María). Convençut que era el “Ciudano Kane” rediviu, es pensava, talment un Napoleó de linotípia, que els seus editorials movien el món, però només feien moure “El Mundo”, concretament, les rotatives. Famós per tenir xalet i piscina en lloc prohibit ran de costa a Mallorca, fa un temps es va saber que el seu “Rosebud” era un conjunt de cotilla i mitges amb lligacames (V. Rapú, Exuperancia).

“El Mundo”

25 gener 2018

“El Mundo”. Pamflet estructurat com un diari per dissimular el seu caràcter de mer libel reaccionari al servei de les forces més fosques dels poders fàctics espanyols. Dirigit durant anys per un dels personatges més tèrbols de la història espanyola, el tal Pedro J. (V. Ramírez, Pedro J.), el diari s’ha dedicat avant la lettre a la “postveritat” amb fruïció i acarnissament. Les causes ideològiques que abraça són tan atàviques que editors i lectors encara es deuen pensar que el “mundo” és pla. Per això actualment portaria a la foguera tots els que critiquen la falta de cintura democràtica de la Constitució del 87, que tampoc no és que diguem gaire “rodona”. Fins i tot el catecisme catòlic afirma que ser subscriptor d’“El Mundo” és pecat capital, juntament amb les subscripcions a el demonio y la carne.

La Razón

25 gener 2018

“La Razón. Diari de Madrid. Algú es podria pensar, veient-ne la capçalera, que més que un diari, això és un butlletí o un anuari de filosofia. És lògic pensar en Kant i les seves Crítiques (de la Razón pura i/o de la Razón práctica). Res més lluny de la realitat. Perquè si ja Unamuno va qualificar d’oxímoron la capçalera d’un altre diari, “El Pensamiento Navarro”, què diria d’un pamflet com aquest? De fet, i en funció dels seus continguts (?), es podria perfectament dir “La Razón de la Sinrazón”, que s’ajustaria molt millor als continguts etnicistes, supremacistes i xenòfobs, és a dir, directament nazifeixistes, que l’inspiren. Ah, és just destacar que és una gasòfia consumida preferentment per jubilats d’edat avançada, d’aquests que es passen “los lunes (cara) al sol”. Resumint, els asseguro que més val no tenir sempre “La Razón”. Vull dir que més val no ser-ne subscriptor, per entendre’ns.

 

Carrizosa, Carlos & De Páramo, Fernando. Hooligans de Cs i advocats, per aquest ordre. Segons la meva competidora, la Viquipèdia, aquests senyors són “polítics catalans”. Doncs la Viqui s’equivoca. Per dir-ho en l’única llengua que els agrada sentir, “craso error”, perquè ni són catalans ni són polítics, encara que tinguin acta de diputat. El primer, tot i haver nascut a Barcelona, sembla que no ho vol ser. I el segon, és un “señorito” de Granada que deu haver vingut a “ajudar” en l’administració de la colònia i la correcta aplicació de l’article 29 (vull dir del 155). Es podria dir que formen tàndem –o parella còmica, per ser més exactes–, una mica a l’estil dels inimitables Bud Abbott & Lou Costello a les pel·lícules ¡Agárrame ese fantasma!, Pájaros de cuenta, Abbott & Costello contra el hombre invisible o Abbot & Costello van a Marte (uns títols, aquests últims, que semblen fets a la mida dels últims esdeveniments de la política casolana). Normalment, la seva funció parlamentària és vociferar i vomitar bilis contra Catalunya, els catalans, la llengua catalana i tot el que hi faci referència. A les transmissions del Canal Parlament, s’ha pogut comprovar que, quan prenen la paraula, la pantalla del televisor passa automàticament del color al blanc i negre per recordar a l’espectador la seva procedència ideològica joseantoniana.

Un incís –ja que parlem de blanc i negre–: quan els nostres Abbott & Costello surten a la tribuna amb la senyora Arrimadas, semblen ben bé una parella de la Guàrdia Civil escortant “el cochecito” del gran Pepe Isbert. Deu ser que el “capo” Rivera no se’n refia del tot, de la nena, a pesar de tenir-la programada. Abbott-Carrizosa sembla ben bé l’encarregat de desconnectar-la, com si la nena fos l’ordinador Hal de 2001, una odissea de l’espai. Ja la sento: “Al (per Alberto), no lo hagas, Al…”

En fi. Se’ls nota, en les maneres, que ni l’un ni l‘altre s’han desprès del tot encara “del pelo de la dehesa”: l’amic Carrizosa per les poblades celles que el fan semblar, si cal, més “montaraz”, “ceñudo” y “cejijunto” que aquell alcalde del tardofranquisme, Enric Massó, que va passar sense pena ni glòria per la Casa Gran. L’amic De Páramo, perquè abans de dedicar-se a la política (per entendre’ns) era habitual d’una tertúlia futbolera en què, en les seves intervencions, solia defensar sempre l’“equipo del gobierno”. Com a bon “señorito”, me l’imagino entrant un dia al Parlament muntat en un “brioso corcel”, com al seu moment va fer el general Pavía. Uns cracs, vaja. 

páramo

24 gener 2018

páramo. 1. cast. Terreny pla on no creix la vegetació, més enllà d’algun endemisme. 2. Páramo, Fernando de. Individu on no arrelen les idees, tret de les endèmiques. (V. Carrizosa, Carlos & De Páramo, Fernando). 

 

abc

24 gener 2018

abc. 1. Les tres primeres lletres de l’alfabet que, juntes, han passat a significar el coneixement més bàsic de qualsevol disciplina. 2. En majúscules, ABC, nom d’un diari retrògrad de Madrid, fins al punt que, tot i ser centenari (1903 n’és l’any d’aparició), encara no ha descobert que després de la “c” de caverna ve la “d” de democracia, això sí, amb permís de la “ch” de chorizo, charlatán, chulesco, chapucero, chabacano…  

“El País”, Uno, Grande, Libre. Diari de referència del veteroimperialisme español, español, español. El que està sempre de guàrdia junto a los luceros. Portaveu durant uns anys del felipisme socialista, un cop absorbit o abduït el PSOE pel PP i gràcies a arguments ideològics tan sòlids com els deutes i les subvencions, continua defensant el felipisme, però ara ultramonàrquic. El famós “Jesús del Gran Poder” i el seu diari, ho recorden?, han acabat sent això, un dels pasos més churriguerescos i grotescament dramàtics de la perpètua Setmana Santa espanyola, llevado en andas por cofrades penitenciarios (sic): aquells que imposen la penitència, ni que sigui preventiva, als altres. Altres pasos de dolor: “El Mundo”, “La Razón”, “ABC” (V. abc).

zoido, -a

23 gener 2018

zoido, -a. adj. (Del nombre de un ministro espanyol del s. XXI.) Díc. del individuo de pocas luces que actúa como un fulero.

Sinónimoszafio, zascandil, zopenco, zoquete, zote.

Felip VI

23 gener 2018

Felip VI. Rei d’Espanya. Descendent d’uns quants Borbons d’allà a l’Auvèrnia que no van saber destil·lar avant la lettre l’anomenat bourbon, cosa que temps a venir havien de fer, esclar, els nord-americans, sense pagar-los royalties. Qui sap si deixar passar aquesta oportunitat d’enriquir-se a costa del fetge dels altres, cosa que a França ja es feia amb el de les oques, es va deure al fet que estaven obsessionats per ocupar el tron de França per mitjà del negoci de noces, baptêmes et communions, fins al punt de perdre el cap literalment, i si no que li ho preguntin al pobre Lluís XVI. Pel matrimoni del seu pare amb Sofia de Grècia, Felip VI també és descendent, doncs, de la Casa Reial Grega, aquella que té dos premonitoris macips de bastos a l’escut. A causa d’aquesta descendència i dels fets últimament ocorreguts a Catalunya, hi ha qui el coneix com a Philippos CLV Aporellos. O també com el “rei de bastos”. Monarca per la gràcia de Déu (i de Franco), és cert que un remot avantpassat francès seu va asseverar allò de Paris vaut bien une messe, però no va pas dir que hagués de ser diària.   

Vidal-Folch, Javier

23 gener 2018

Vidal-Folch, Javier. L’amable lector ho ha llegit bé: Javier. No Xavier. No ens equivoquem (bé, de fet, jo no m’equivoco, sé perfectament qui és, i on és, l’enemic), ni li concedim ni un bri de catalanitat, a aquest personatge. Germà de periodista (Ignacio) i periodista ell mateix, és director adjunt d’un diari –El País Uno, Grande y Libre– que cada dia que passa es confon més amb La Razón i/o l’ABC. L’amic (per dir-ho d’una manera amable) Vidal-Folch devia formar part d’aquell “lobby” de genteta que, crítics en el seu moment amb el pujolisme, es van pensar que l’accés de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat els obriria, per fi, les portes de la glòria: càrrecs, canongies, sinecures, presidències, etc. Ciutadans pel Canvi, un moviment polític de caràcter (ai las!) progressista, federal i republicanista (Jesús!), una espècie d’orfeó que agrupava sectors de l’esquerra catalanista exteriors als partits polítics, va ser la plataforma des d’on Vidal-Folch –suposo– i altres com ell volien influir en política. L’invent no va acabar de funcionar, i el 2011 la criatura va passar a millor vida. El cas és que Vidal-Folch i altres “compañeros de viaje” es van trobar orfes, desemparats, amb una mà al davant i l’altra al darrere, que es diu, i aleshores –ah, aleshores!–, “humiliats i ofesos”, com personatges sortits de la novel·la homònima de Turgueniev, és a dir, ressentits contra tot i tothom, van decidir passar-se a l’altre bàndol: “Com que els de casa no em fan cas, a mi, que sóc tan bo i tan intel·ligent; a mi, que em mereixo més que ningú ser comissari d’això o d’allò; com que a casa no m’estimen prou, me’n vaig.” I Vidal-Folch, i molts altres com ell, van decidir un bon dia renegar dels seus per vendre’s als altres. I de Ciutadans pel Canvi (o pel Càrrec, que deia més d’un amb evident mala intenció) es van quedar en simplement Ciutadans. I des de la seva tribuna de La Razón (vull dir, d’El País) l’amic Vidal-Folch es dedica a pronunciar anatemes contra la independència i els independentistes, perquè sap, com a bon gos de l’amo, que cada dia ha de fer mèrits perquè a Madrit se’n recordin d’ell quan arribi l’hora de l’apoteosi sobre el Satanàs sobiranista. A part de les soflames que publica al seu diari, el tal Vidal-Folch deixa la seva bava de cargol en multitud de tertúlies de tv, on pretén ser irònic i suficient i només aconsegueix ser plasta i patètic. Té aspecte d’haver nascut cansat, de “chansonnier” una mica passat de rosca, una mica a l’estil de l’Yves Montand de l’última època. A diferència del gran Montand, però, els seus “cuplés” són casposos i tronats, i només se’ls escolten els de Cs i SCC.

Olid, Bel

20 gener 2018

Olid, Bel. Escriptora, traductora, professora i altres substantius per l’estil en què el nom no fa la cosa. Pel contingut dels seus llibres, s’ajusta més a realitat l’adjectiu amb què acompanya dos dels substantius d’uns títols de l’any 2014, si no m’equivoco: “mínimes”. Em refereixo a Vides mínimes i Passions mínimes. Vida i passió consumides (insisteixo, sempre segons el contingut dels seus llibres), suposo, davant del mirall, en la laboriosa tasca de pintar-se la cresta cada dia d’un color diferent. Això és molta feina, però sortir al carrer (o als platós de tv) com “el pájaro loco” requereix esforç i dedicació, més o menys els que no dedica als seus textos. Amb tot, aquesta mataronina és presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Què hi fa? Misteri. Quin és el paper d’aquesta benemèrita associació? Misteri. Però la nostra amiga “ha diversificat a bastament la seva activitat professional”, com diu la Viquipèdia (per cert, la meva competidora). Per entendre’ns, “home de molts oficis, pobre segur”. Ja sé que això d’“home” no li agradarà gens, perquè la mataronina és militant de la filosofia del gènere, però el món és cruel, i els aforismes no en són excepció. En el seu currículum polític, s’ha de dir que a les eleccions del 21-D figurava a les llistes de la CUP. Potser és per això que aquesta opció política va perdre sis escons. Que en sóc, de dolent, ho, ho!

Bassets, Luis

20 gener 2018

Bassets, Luis. Periodista orgànic. Respon a allò tan castís de “quién lo ha visto y quién lo ve”. Antany militant de causes extremes de l’esquerra, actualment va pel món predicant constitu(na)cionalisme español, español, español. No sé si abans s’ho creia, quan agitava “banderes roges”, però ara que les agita “rojigualdes”, que ningú es cregui pas que és sincer, és simplement periodista d’“El País”, un diari que, com el seu mateix nom indica, de país “solo hay Uno, Grande y Libre”. Podem dir del bo del Lluís allò de “la funció crea l’òrgan”, perquè, pobre —i per això el titllo de periodista orgànic—, no és res més que un ronyó per on passa a Catalunya l’orina antiindependentista “nacioespañola”, la “lluvia dorada”, com la dels policies que, des de les finestres de l’hotel on s’allotjaven a Calella, es pixaven “proporcionadament” sobre els manifestants que no els volien a la població maresmenca; l’altre ronyó és el tal Vidal-Folch (V. Vidal-Folch, Javier). Talment com dos ronyons, doncs, d’un mateix cos, en Luis i en Javier, el Zipi i Zape de l’espanyolitat catalana, competeixen a l’hora de veure qui dels dos “filtra” més maldats —o, com es diu ara, més postveritats— contra la independència, funció que tenen assignada com a “òrgans” periodístics que són. Els remaleïts saben prou bé que, si “El País Uno, Grande y Libre” no rep diners del 155è. govern espanyol i ha de fer una reestructuració de plantilla, amb un sol ronyó també es pot viure. Això sí, la indemnització serà de bastant més de 18 mil euros.

Vidal-Conte, Mireia

2 gener 2018

Vidal-Conte, Mireia. Estirant molt el sentit dels termes, podríem qualificar-la de poetessa jove. A Catalunya ja se sap que, en literatura, ets una promesa jove fins que, tot d’una, les institucions descobreixen que estàs per a l’arrastre. Això pel que fa a “jove”. Pel que fa a poetessa, doncs això, que en el cas de la Mireia el terme s’ha d’estirar com un xiclet. Acceptat, encara que sigui amb recança, l’abús d’ambdós termes, s’ha de dir que la noia versaire ja granadeta, es busca desesperadament –el seu llibret Oise n’és una prova– entre la nòmina de poetesses universals, però, pobreta, tot l’esforç és endebades: no hi ha manera de trobar-s’hi. Encara més greu és que tampoc no es troba entre les bones poetes catalanes. Comptat i debatut, potser seria millor que es busqués en un altre gènere. Potser el canvi li aniria bé. Cap segona intenció. Em refereixo que ho podria provar, per exemple, en la literatura infantil. Addicta a l’escenari i a la disfressa, sense arribar, això sí, a compondre un adefesio tipus Bel Olid (V. Olid, Bel), li agrada teatralitzar els seus poemes. Encara li sonen més falsos.

Obiols, Víctor

2 gener 2018

Obiols, Víctor. Poeta i músic -o músic i poeta- català, condicions que, en aquest cas, fan bona la coneguda màxima aplicada als RRCC del “Tanto monta, monta tanto…” El nostre personatge adorna, a més, el seu cognom amb dos cognoms més: un, suposem que el matern, Llandrich; i un altre de pintoresc, que suposem el de guerra: Bocanegra, de ressons filibusters de l’illa de la Tortuga, és a dir, Víctor Bocanegra. Fill petit d’una nissaga de psiquiatres, el noi és eixerit, i tan aviat et compon un sonet com et convoca al Jamboree perquè l’escoltis cantar acompanyant-se al piano. Industriós i ocurrent, ha tret fins ara –si no m’equivoco- quatre cd: Fonografies, Bloc de lírica dura (alerta!), un altre dedicat a François Villon, Les balades,  i Cançons de l’Akidelara (que deu voler dir “de l’aquí i de l’ara”). No sabem del cert fins a quin punt això de la “lírica dura” harmonitza amb la defensa que fa, aplicada a la poesia que cultiva amb èxit, de l’homo ludens, és a dir, a la poesia lleugera, de circumstàncies, entre la brometa i la facècia, que el recull Sol de lluna ple certifica i que, entre nosaltres, val més passar per ull. Sens dubte, la pròxima aparició del seu poemari Dret al miracle, guanyador del premi Carles Riba 2015 ens il·luminarà al respecte i ens farà veure de quina banda està el poeta, si de la brometa o de la lírica realment “dura” que deia treballar, perquè si la duresa són els rodolins que integren les cançonetes del cd de referència, ens trobarem amb una lírica més pròxima als rellotges tous de Dalí que a la consistència del pedernal.

Fernández Díaz, Jorge

10 Juliol 2016

Fernández Díaz, Jorge. Ministre de l’Interior, si pogués ser, del Cervell Humà, por nuestro bien y el de España, és clar!, del primer govern de Mariano Rajoy (V. Rajoy, Mariano). Alguns el qualifiquen del fòssil franquista més ben conservat de tots els trobats a Catalunya. Meapilas no pas d’aigua beneita, que també, sinó sobretot d’aquelles que serveixen per aplicar descàrregues elèctriques als manifestants, ha condecorat verges, sants i àngels custodis —el seu, el Marcelo, juga de lateral ¡esquerre! al Madrid— amb distincions de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional, ben bé com si les intervencions celestials fossin més eficaces que les intervencions policials. És a dir, allò de: “Que Déu hi faci més que nosaltres.” ¿No els fa venir això una suor freda davant de la delinqüència i el crim? La mateixa suor freda que m’amara la camisa quan m’imagino el ministre dient: “A ese Martín Ayguadé (sic), como me digo Jorge, que lo voy a empurar… Encuéntramele algún trapo sucio… de lo que sea… La declaración de la renta, alguna cuenta fuera de España… No sé… Lo que a ti te parezca… O acúsale de pederastia… Ya te digo, lo que sea… Haz públicas las sospechas, aunque no tengas nada… Los chicos del “Mundo” o los del menda Marhuenda estarán encantados… Tú ya me entiendes… No, no, tú hazlo, que yo te cubro… La policía hará algún informe falso… Aunque después se vea que no hay nada, el daño ya estará hecho… No creo que la Martindependència lo resista… ¿Qué me dices? ¿Que es Martipèdia y no Martindependència? Bueno… Como no vocalizo bien lo habré leído mal, pero está escrita en catalán, ¿no?…” A la vista de les gravacions d’aquesta mena que s’han fet públiques aquests dies, en les quals l’ínclit ministre demana, a un de la seva calaña antidemocràtica que té el càrrec de director de l’Oficina Antifrau catalana (V. De Alfonso, Daniel), material incriminatori de polítics independentistes catalans, només podem dir que, pel que fa a infraestructures, el Corredor del Mediterrani potser no, ni l’Estació de la Sagrera, però sí que han aconseguit fer passar a cel obert i pel mig del carrer les clavegueres (de l’Estat), com en èpoques inquisitorials, quan es fabricaven proves falses en nom de Déu i la gent llençava les deposicions al carrer. I a sobre sense que gairebé se’n queixi ningú. Jo, al senyor Fernández Díaz, li donaria la cartera d’Exteriors. El ministre podria dir sense por d’equivocar-se gens: Yo, inspector de alcantarillas, com el títol més conegut del poeta feixista (un oxímoron) Ernesto Giménez Caballero.

 

Amat, Frederic

15 Març 2016

Amat, Frederic. Pintor i escenògraf català (malgré lui). Explico el malgré lui. Germà de la novel·lista ful Nuria (sic) Amat, la que va guanyar el Premi Llull 2011 amb la novel·leta  Amor i guerra, un bòdrio (per dir-ho amablement) escrit en castellà i que algun negre li devia traduir per dos duros. La germana va ser una de les firmants del Foro Babel contra la immersió i la política lingüística de la Generalitat. No és estrany, doncs, que el germanet sigui de la mateixa corda. Autor d’escenografies diverses, els usuaris de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès el tenen molt present cada vegada que traspassen el llindar de la dita biblioteca, pomposament anomenat “La porta dels lectors”, més que res per embrutar-se en la memòria dels seus morts. Una altra de les seves gestes són les “llàgrimes de sang” de cartró pedra amb què va omplir l’escala del Teatre Lliure, a Gràcia. Arribats aquí, jo recomanaria al nostre artista que llegís Pierre-Jean Jouve i el seu Suor de sang; potser així sabria de què va la modernitat. Ara, el noi vol intervenir –artísticament, esclar– en l’edifici neoclàssic del Liceu i farcir-ne la façana amb un conjunt d’anelles que el facin més “modernet”, com la majoria dels muntatges que es representen al Gran Teatre. Com el seu, suposo, admirat Calixto Bieito, Amat és dels que potinegen tot allò que toquen. És a dir, en vista de la seva incapacitat creativa, el nostre artista només sap fer de paràsit intervencionista en l’obra d’altri. És obvi: quan no hi ha talent, s’ha de potinejar el que més convingui, encara que sigui un edifici que no ha fet res per merèixer aquesta sort. Tot sigui per passar amb lletres de motllo als annals de la modernor. La cosa pinta malament per la ciutat, i bé pels interessos de l’artista, ja que si la decisió depèn de l’Ajuntament de la Ko-Lau i del senyor Santi Vila, la llumenera que regeix els destins de la conselleria de Cultura, és més que probable que l’engendro aviat tingui llum verda. Per altra part, ignoro si Amat té res a veure amb l’obra mística de Ramon Llull que forma part del llibre cinquè del Blanquerna (De vida ermitana). Em refereixo al Llibre d’Amic e Amat, naturalment. Com sigui, en el cas que ens ocupa, l’Amic seria el conseller i/o alcalde de torn; l’Amat, ell mateix i l’amor (que en el llibre actua d’intermediari entre l’un i l’altre), el “poderoso caballero”, que per això es fa la festa.

Plensa, Jaume

15 Març 2016

Plensa, Jaume. Escultor prometedor transformat en dissenyador de caps de las muñecas de Famosa. Va començar fent escultures que semblaven armadures romanes –aquelles dels peplums que serveixen per designar els senyors musculats com a pecholatas–, però que, davant de les bateries de cuina d’acer inoxidable que molts escultors ens oferien, tenien el seu què pel fet de rescatar l’anatomia. Després ha derivat cap al disseny de tipus de lletres i dels esmentats caps de nino de dimensions colossals. Està convençut –o ho fa veure, cosa que el faria ser potser un manefles, però no pas un ruc– de l’espiritualitat de la “llauna” –sí, aquí en sentit recte– dels seus textos i de l’espai de meditació que, segons diu, creen un parell dels seus caps grossos plantats al mig d’una plaça i amb il·luminació indirecta. Mera fantasmagoria. Molt em temo que aviat els seus caparrots serviran per decorar rotondes, i si n’agafes gaires de seguides, et semblarà que abans que tu hi han passat els sicaris d’Herodes. L’home té tendència a parlar a mitja veu i deixant anar frases en pla místic –m’imagino que a això es deu l’aspecte de frare menor que gasta–. Els admiradors, del seu vacile misticoide, en diuen pensament. Jo en dic senzillament plensament. El nostre fabricant d’icones no pensa pas. Només Plensa. El que els deia, mera fantasmagoria.

Calvo, L(l)uís

12 febrer 2016

Calvo, L(l)uís. Poeta saragossà. Considerat per alguns el tercer millor poeta maño en català de tots els temps. D’altres afirmen contundents, però, que escriu en “lapao”. “Tot gran poeta ha de reescriure la història de la poesia”, ha dit —i si no li ho faig dir— el nostre amic el baturrico alguna vegada, en un dels seus acostumats excessos verbals. Tants, que fins i tot alguns diuen que és una autèntica lata. Mentida! Avui en dia, el Baturrico, com el Don Simón, aniria en tetra brik. De totes maneres, jo li diria que, si és com a síntesi, això de reescriure la història de la poesia, li dono tota la raó, però no pas agafat literalment, com es pensa que ho fa ell. Vull dir amb això que el seu excés creatiu és més aviat un abscés purulent. Massa dels seus escrits són “pusmoderns”. Hooligan de totes les pràctiques avantguardistes, que ara ja s’estudien a primer curs d’ESO, i vulgaritzador de tots els esoterismes coneguts i per conèixer –els que ell dedueix de les males lectures que en fa–, actua com el Dalí que es posava un pa de pagès com a barret, encara que ell, al cap, hi té una bona empanada. Entre la seva dicció quequejant i acastellanada i la seva falta de naturalitat gestual, quan recita, cosa a què té addicció tot i fer-ho fatal, més que un poeta inspirat, sembla un ximple exaltat. Podríem dir que seria un bon poeta, fins i tot un magnífic poeta, si no se n’hi anés tota la força pel poema, ja que, per fer-lo modern i allargassar-lo, l’omple de disbarats sense solta ni volta –entre ells la falta de destresa en l’ús dels nivells de llenguatge– i amb invocacions de tota mena de coneixements, que ens vomita a la plana del llibre sense haver-los paït pas, ja que el bol alimentari no li passa gairebé mai de les “cavitats seqüencials” del cervell. Sempre està remugant, però no ho dic pas com a facècia, sinó com a constatació que no està mai content del cas que se li fa. ¿Podríem dir-ne el nou Esclasans? Home! Ni tanto ni tan Calvo.

Pons Alorda, Jaume Cristòfol. Poeta (sic) mallorquí (sí), traductor, crític (si és com a sinònim de llepa), es pensa que bon rapsode (jo en diria mal comediant), presentador de lo que le echen (si això li serveix per enfilar-se dalt d’una tarima), hiperactiu, sobretot trepa. El seu art excel·leix –o més aviat s’excedeix– quan fa servir –que és gairebé sempre– la hipèrbole i el ditirambe a tort i a dret –sobretot a tort– per referir-se a qui sigui que el pugui situar. És a dir, tira amb esplendidesa de llagoteria per mirar d’obtenir allò que no tindria mai si s’hagués de refiar només de les virtuts de la seva obra. De trets orientals –i no parlo pas del seu dialecte mallorquí–, amb ell no ens passarà mai, com a La invasió subtil, de Calders (V. Calders, Pere), de confondre’l amb un japonès, o un xino, almenys si el llegim, perquè la seva poesia, contràriament al haiku i a la tanka, de subtil no en té res, ans més aviat podríem qualificar-la de ben matussera. El pobre no ha superat la fase adolescent de mirar al diccionari les paraules de caràcter sexual o escatològic, de què van plens els poemes que, procaç, ens “endinya” per on pugui. D’això, alguns, en diuen avantguardisme, talment sortís un cuiner dient-nos que la sopa d’all és nouvelle cuisine. Tot i que, dionisíac i conseqüent amb les seves recerques filològiques, predica l’excés i el desordre poètics i de tot ordre, a l’hora d’autopromocionar-se es posa alorda de qui sigui fent tota mena d’aspavientos liricotransgressors per distreure el personal. Com es veu, ho té tot per ser un poeta reconegut. Per mi, però, li falta una cosa, actualment es veu que força prescindible, com és fer bons poemes.

Valgui’n una mostra:

[…]

                          La garriga us masturba
amb mans farcides de ventres
com una litúrgia d’aberracions.

I sota l’ombra d’un garrover antropomòrfic
que s’assembla a Déu i fa la mateixa aroma,
                                 la fosca us menstrua.

 

Es veu que a cal Cristòfol fins el canari mascle té la regla.

Espadaler, Ramon

24 Octubre 2015

Espadaler, Ramon. Militant d’UDC (és a dir, del que en queda) i candidat al Parlament de Catalunya a les eleccions del 27-S. Escolanet de l’ínclit Duran i Lleida (vegi’s Duran i Lleida, Josep Antoni), l’amic Espadaler sembla un autèntic pixatinters de “laCaixa” més que no pas un polític, però és el cap de cartell de la formació conservadora després del traumàtic divorci amb CDC. Ja se sap, “ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio…”, que diu el refrany. Té el verb més o menys fàcil i el gest untuós, i sol predicar l’evangeli democristià (és a dir, el que en queda) en tribunes molt selectes, com ara la del Círculo Ecuestre o la de Fomento del Trabajo, que és on ell sap que, amb un bon bri de sort, se l’escoltaran. Vesteix amb pulcritud (però les mànigues de l’americana li solen anar llargues) a la manera dels empleats d’una funerària, i la barbeta de “chivo” —quatre pèls “en guerrilla”— que llueix és la coartada que té per si mai l’acusen de no semblar prou modern. Tot ell moderació, traspua caspa i una suor antiga; és tan físicament desagradable, pobre fill, que fins i tot les putes que tant agraden al seu amo trobarien una excusa qualsevol per no complir amb la professió. En els debats, repeteix com un llorito que la formació que ell representa insisteix en la imperiosa necessitat del diàleg, com si després de quaranta anys de dictadura i trenta d’administració tardofranquista no fossin prou per demostrar que aquest diàleg és un diàleg “para besugos”. A la solapa, hi porta un pin d’UDC —per si algú no hi havia reparat encara. Un pin que sembla de propaganda de la pastilla blava, la que fa miracles quan un vol anar per nota i que l’endemà del 27-S ell i els quatre gats que l’acompanyen trobaran a faltar, ni que sigui per consolar-se després de comprovar que han quedat fora del Parlament. Ai, el diàleg, on els ha portat…!

García Albiol, Xavier

24 Octubre 2015

García Albiol, Xavier. Candidat del PP a les eleccions del Parlament de Catalunya del 27-S, exjugador de bàsquet i demostració palpable que el suro flota. D’ideologia (per entendre’ns) feixista i xenòfoba, és un candidat d’alçada, si bé aquesta afirmació s’ha d’entendre només en metres i centímetres, ja que en realitat és una alçada inversament proporcional al seu coeficient mental i/o intel·lectual. Quan parla, el candidat sembla tenir una patata a la boca, que només obre per recitar les barbaritats consignades al “programa” del partit. En la seva etapa d’alcalde de Badalona, i per emular les gestes del seu líder espiritual Francisco Franco, de qui es deia que era “martillo de herejes”, ell es va distingir per ser “martillo de emigrantes”, de la presència dels quals volia “netejar” la ciutat. És un individu tan cínic com alt, ja que, en el curs d’un debat entre candidats, i a la pregunta de si obriria la porta de casa seva als refugiats sirians, va contestar amb un “sí” rotund, sense ni tan sols parpellejar. I es va quedar “tan campante”. Si el seu partit no ha trobat un candidat més presentable, és que realment deu anar molt escàs de personal.

Franco Rabell, Lluís

10 Octubre 2015

Franco Rabell, Lluís. Candidat de la coalició Catalunya Sí que es Pot (que no és poca cosa), i valet de chambre del seu referent ideològic, Pablo Iglesias. Si més no, a les fotografies, el candidat sempre surt en segon terme, suposo que per no fer ombra al líder real. Com que ja diuen que el nom fa la cosa, el candidat solia firmar Lluís Rabell fins que un espavilat plumífer va descobrir que, en realitat, el seu primer cognom era Franco (“ese hombre!”). Bé, el cas és que, fa uns dies, s’ha descobert que l’amic Rabell, o Franco Rabell, expropietari d’una empresa anomenada Talleres Franco i candidat d’una esquerra pretesament alternativa, no pagava la Seguretat Social dels seus treballadors. I un pensa que sort que és candidat de l’esquerra alternativa, perquè, si ho arriba a ser de la dreta neoliberal, no sé pas què els hauria fet, als pobres treballadors! Físicament, és un candidat atípic: sol anar sempre en mànigues de camisa i espitregat, i tragina una córpora bastant considerable, cosa que fa que ens l’imaginem més fent la manilla al bar de sota de casa amb un caliquenyo als llavis, que no pas a la sala gòtica de la Generalitat. Perquè aquest és el seu somni, el més humit de tots: ser president de la Generalitat. Més exactament: passar de president d’escala a president de la Generalitat (per cert, que dur que deu ser despertar-se el dia 27, a prop de la mitjanit, i veure que no et volen ni els veïns!). Franco Rabell és un nouvingut de la política, un home que prové de l’AV de no sé exactament quin barri, i que CSQEP va pescar a última hora perquè fins aquell moment no devia trobar ningú que volgués carregar el mort —o fer-se càrrec del “marrón”— de liderar una coalició tan estrambòtica. Com els altres candidats del No a Tot, Franco Rabell concentra tots els mals que afligeixen la societat catalana en la persona del pèrfid Artur Mas i en l’encara més pèrfida CDC, quan, de fet, l’enemic real és un altre amb el qual, però, l’ingenu Franco Rabell seria capaç fins i tot de dormir-hi, com al film “Durmiendo con mi enemigo”. Va dir, a tothom que se’l va voler escoltar, que el 27-S donarien la campanada: campanades, sí, però a morts.

Arrimadas, Inés

10 Octubre 2015

Arrimadas, Inés. “Lugartenienta” del líder espiritual de Ciudadanos, Alberto Rivera, un partit la sigla del qual, C’s, més enllà del genitiu saxó (tan “españoles” com són!), sembla que vulgui dir “Cibele’s”, per allò de la passarel·la i la pinta de la candidata. Doncs bé, el nom de pila d’aquesta “pijeta” amb estètica d’hostessa de Vueling té fondes ressonàncies del teatre romàntic castellà, no en va doña Inés de Ulloa era l’enamorada del tarambana de don Juan Tenorio. La noia, amb aquell aire de no haver trencat mai un plat, obedient als dictats del Gran Timonel del “facherío” ciudadano, sembla resignada a exercir amb competència el paper de “florero” que el “caudillo” indiscutible li ha assignat.  En els debats televisius, es limita a repetir com un mantra els tòpics de sempre: que si és millor no fotre el camp d’Espanya, que, amb la independència, Catalunya quedarà fora de la UE, que el seu és un partit profundament democràtic, que el bilingüisme és una benedicció del cel, etc. I ho fa amb un candor que commou, realment, i encara que la discussió vagi per una altra banda. Per altra part, el refranyer popular, una deu inesgotable d’inspiració, de vegades pot ser cruel amb els cognoms del personal. En efecte, passa així amb el de la nostra amiga Arrimadas, i amb dos proverbis castellans: el primer, “arrimar el ascua a su sardina”; el segon,  “quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija”. És tan difícil, però, sense caure en la maledicència, saber a quina sardina “se ha arrimado” doña Inés, com que la seva meteòrica ascensió permet diverses conjectures, per exemple, a qui “se ha arrimado” per prosperar tan ràpidament en la política, sobretot quan aquesta ombra és la de l’imitador d’un altre Rivera, el que defensava “la dialéctica de los puños y las pistolas”. Però, a la noia, ja li va bé, perquè no fa pas gaire va dir —verbalitzant, suposo, un dels seus somnis més humits— que ja es veia presidenta de la Generalitat. La clau d’aquest enigma ens la dóna, en aquest cas, el teatre: “No sé: desde que le vi,/ Brígida mía, y su nombre/ me dijiste, tengo a ese hombre/ siempre delante de mí./ Por doquiera me distraigo/ con su agradable recuerdo,/ y si un instante le pierdo,/ en su recuerdo recaigo./ No sé qué fascinación/ en mis sentidos ejerce,/ que siempre hacia él se me tuerce/ la mente y el corazón:/ y aquí y en el oratorio/ y en todas partes advierto/ que el pensamiento divierto…”

Petit Nicolás, el

7 Abril 2015

Petit Nicolás, el. Galtes de naixement, Francisco Nicolás Gómez Iglesias va néixer a Madrid el 1994 somrient per a la foto. Plançó aspirant a “señorito” i amb ínfules de Gola Profunda –potser perquè s’hi assembla físicament o perquè té enveja de l’embolicaire del Watergate–, l’homenet ridícul amb cara de barrufet entusiasta o de Camilo Sesto restret se les ha manegat per sortir en imatges públiques de polítics casposos i papissots del PP, i afirma que va ser dels primers a qui el Borbó mataelefants va confiar que abdicaria. Potser esperava copets a l’esquena dels espurnagallofes peperos, però els mateixos a qui s’arrambava com un llimac li van fotre una coça i el van acusar de falsedat i estafa. ¡Por cantamañaz!, devien dir alguns. L’homenet ridícul es presentava com un emissari del govern espanyol, dels seus serveis secrets o d’algun sindicat de mans no gaire netes, i així va aconseguir reunir-se amb alguns polítics catalans. I potser no és cap trafolla, perquè Oriol Pujol va admetre que es va reunir amb Francisco Nicolás, i va dir que l’homenet ridícul “de mi sabia algunes coses que pràcticament només sabia jo”, i ja se sap: “paraula de Pujol”, amén.

Alavedra, Macià

24 gener 2015

Alavedra, Macià. Advocat i exconseller de Governació, d’Indústria i Energia i d’Economia i Finances del pujolisme. Fill del poeta Joan Alavedra, va passar la primera infància, coses de l’exili, entre Prats de Molló i Prades. Val a dir que el seu pare és autor d’un poemet mediocre al qual va posar música Pau Casals, El pessebre, que ha marcat la carrera políticoeconòmica del personatge i en el qual ha acabat fent de caganer quan es va destapar el “cas Pretòria”. Quan el 1997 va deixar la política, el van fer president del consell d’administració d’Autopistes de Catalunya (sempre ens toca pagar el peatge). Com que l’home no en tenia prou, va començar a fer jocs de mans, a l’estil dels “trileros” de la Rambla, fins que s’hi va picar els dits i el jutge Garzón el va engarjolar, acusat de corrupció urbanística. Casat amb una pintora d’estar per casa (V. Malfeito, Dolors), ara no pinta res enlloc, tret de can Brians, on pot ser que torni aviat.

Sánchez, Pedro

2 Novembre 2014

Sánchez, Pedro. Bell de faç, i de cos, i amb moderna camisa…, i successor de la mòmia Rubalcaba, fins a l’extinció del PSOE d’Iglesias (ai, ¡con Iglesias hemos topado!). L’atractiu Pedro, que ja sua com un porc davant d’una feina tan feixuga -¡Déu meu, com li queda de xopa la camisa a l’alçada de les aixelles en els mítings encara que sigui hivern!-, ha entrat a l’imaginari de la gent amb el malnom de Kent. Sí, Kent, als antípodes d’aquell Isidoro de Suresnes, ara convertit en cotitzat gerro xino d’un consell d’administració qualsevol. Però deixem-nos de passats remots i situem-nos en el futur llunyà: Sánchez és clavat al nòvio de la Barbie i ha estat l’escollit dels spin doctors de Ferraz perquè aparegui entre la canalla en general, i les nenes en particular, com a alternativa a llarg termini, per quan també la rosa (ai, ¡también con la Rosa hemos topado!) ja hagi desaparegut de l’anagrama del partit si abans no passa al revés, o sigui, que el partit hagi desaparegut de l’anagrama. Tot amb tot, que no desesperin els admiradors de Sánchez més provectes com Iceta (V. Iceta, Miquel), que, en sentir-lo més que embadalits, noten un no sé què, una fiblada, un càndid rampell, tot dient-se en veu baixa: ens exalta el líder nou, ens enamora Pedro el bell!

Pujol i Ferrusola, Jordi

30 Octubre 2014

Pujol  i Ferrusola, Jordi. També conegut per Júnior. Fill del matrimoni Pujol Ferrusola. Educat en les màximes cristianes d’una família Molt Honorable, va fer seu el lema de la Generalitat, aleshores presidida pel seu pare, “la feina ben feta no té fronteres”. La seva cur(i)osa feina va anar a parar a Andorra, Suïssa i, àdhuc, a les Illes Caiman. No se li pot negar haver heretat l’afició excursionista del seu progenitor.

Prats, Modest

30 Octubre 2014

Prats, Modest. Sacerdogramàtic. Un exemplar més de la fauna capallanescofilològica catalana. Segons els seus deixebles més llèpols —els que anaven per nota, de la mena dels Rossichs i Branchadells—, en Modest era un savi d’allò més savi. Els pobres deixebles no en van aprendre sinó tautologia, teleologia i una mica de teologia. Pel que fa a les superbes virtuts d’en Modest, fins ara, tot i el seu decés, els suspesos no han badat boca. Al marge de la solitària dedicació a la llengua allà a les estances de la rectoria de Medinyà, es pot dir que mossèn Prats vivia un drama íntim, terrible. Entre la seva feligresia potencial, hi havia les “senyores” que treballaven al famós arreu de les terres gironines bordell La Paloma Blanca, parada obligada de camioners d’arreu d’Europa, atrets pels neons roses i blaus i per un colom lluminós visible fins i tot des de l’autopista. Hi ha qui diu amb molta mala bava —segurament alguns dels suspesos— que l’home hi feia modestes visites apostòliques. El sou del bisbat no dóna per gaire. Però res de res. Només males llengües. La seva dedicació exclusiva, a part de la gramàtica, era l’Esperit Sant. Per això també es diu que la primera vegada que es va il·luminar el reclam del bordell, el pobre es va pensar que se li apareixia. “Susto” i decepció van ser majúsculs.

 

ara no toca

30 Octubre 2014

ara no toca. Frase cèlebre entre els periodistes amb què l’ara Molt Deplorable president de la Generalitat Jordi Pujol responia, com un demiürg, a les preguntes quan no volia donar explicacions sobre el que fos. Ara s’haurà de veure si gosa fer-la servir en l’interrogatori judicial. El Molt Deplorable també repetia fins a l’avorriment la frase fer país. Però fins ara no hem sabut que es referia a Andorra. Com deia un anunci de la Generalitat de Pujolàndia, la feina ben feta no té fronteres (V. Pujol Ferrusola, Jordi)

 

Jueves, El

30 Octubre 2014

Jueves, el. Revista de còmic segrestada per la casa reial cada dimecres.

 

Pujol i Ferrusola, Oriol

30 Octubre 2014

Pujol i Ferrusola, Oriol. Veterinari afeccionat a la política per tradició paterna (V. Pujol, Jordi). Conegut de jove com el patilles, quan va començar a assessorar empreses i a tenir poder dins de CDC es va deixar barba, probablement per ocultar l’àmplia cara que li anava augmentant al mateix ritme que, de sotamà, feia algun tracte privat d’ètica que, sens dubte, no passaria la ITV (Inspecció Tècnica Veterinària). Acostumat a la bona vida, en abandonar el domicili patern i passar per la vicaria, va obligar la seva dona, Anna Vidal, a fer hores extres a les empreses dels amics. Unes hores bastant ben remunerades. Al web del partit, el personatge diu: “L’espiritualitat, la fe cristiana i el comunitarisme m’han ajudat a entendre la força que té allò col·lectiu per damunt del jo, el transcendent del que no ho és, la confiança en les persones.” Amb aquesta doctrina, queda clar que, en això de la política, com més xuclin de la mamella, millor, sempre que no hi hagi ningú que, destetat, se’n vagi de la llengua.

Castro, José

30 Octubre 2014

Castro, José. Sacrificat jutge instructor del “cas Nóos” que empastifa el cunyat reial Urdangarín (V. Urdangarin, Iñaki). Home fet a si mateix i expolicia incorrupte (aquest oxímoron), va estudiar Dret com a colofó dels designis etimològics del seu cognom (Castra – Castrum, campament militar en llatí) per acampar a ses Illes i impartir justícia irrefutable fins al dia del judici final. Encerador oficial de la rampa de la vergonya dels jutjats de Palma per on va fer desfilar Cristina de Borbó i Grècia, ha hagut de despatxar —amb la seva toga impol·luta— amb els factòtums més despietats de l’Espanya casposa i monàrquica i els botiflers més encrostats a la corona i a la sacrosanta Constitución, com Miquel Roca (V. Roca i Junyent, Miquel). Quan semblava que estava a punt de jubilar-se amb la interlocutòria més brillant i transcendent de la seva carrera, el sainet de Nóos només arribava al final del primer acte.  

 

pàdel

30 Octubre 2014

pàdel. Tenis de pobre. Esport de modernets que es juga amb una pala de platja feta amb el mànec de picamatalassos i superfície d’impacte de tapa posterior de moble sabater. Conjuntament amb l’esquí de fons, el va popularitzar l’expresident espanyol Aznar (V. Aznar, José María), avesat a les pràctiques esportives de segona en les quals pugui guanyar qualsevol pelacanyes. Perejil n’és un cas emblemàtic. De totes maneres, és reconfortant veure José Mari engabiat, saltant com un mico rere la piloteta. Fa ganes de girar la clau i llançar-la al riu. Recentment, s’ha descobert que els forats de la pala, teòricament aerodinàmics, no serveixen per a res. Es practica en parella com el joc català de naips per antonomàsia: la botifarra. Aquest fet justifica que les pistes d’aquest esport estiguin plenes de jugadors embotits en polos de coloraines i que s’ubiquin al costat de braseries i merenderos, com La Moncloa.

Pica d’Estats

30 Octubre 2014

Pica d’Estats. Pic pirinenc situat a la frontera de tres estats: França, Andorra i un que encara no n’és. Un dels indrets mítics de l’excursionisme pujolista, molt afeccionat a grimpar i escalar. Aquí sí que va bé allò de Pujolàndia, perquè a fe de Déu que l’aital Pica n’és, i molt, de costeruda. Com deia, el país de les pujades. Ara s’està descobrint l’afany, ben poc mític, de Pujol de fer-ne el cim almenys un cop a l’any. Es veu que la família Pujol Ferrussola trencava el porquet de fang i posava els estalvis d’haver-se privat de tants i tants capricis a la motxilla que carregaria el president fins a la Pica, això sí amb un entrepà embolicat amb refulgent paper d’argent al capdamunt dels bitllets per dissimular si s’obria. Un cop a dalt de tot, mentre feia embadalir els companys amb els indrets que els assenyalava, i, esclar!, amb la llista dels noms de tots els vilatans que hi coneixia, l’aleshores Molt Honorable deixava caure amb dissimul la motxilla cap al vessant andorrà i en Jordi júnior, que unes hores abans havia passat a Andorra per la frontera, la recollia i n’ingressava el contingut a la banca del Principat andorrà. Si al baixar algú s’adonava que el president no portava la motxilla com a la pujada i li preguntava què n’havia fet, la resposta estava cantada: “Ara no toca”. I potser, per no trair-se, hi afegia: “Me la dec haver deixat a dalt; tant és, no contenia res de valor.”

Canals, Enric

30 Octubre 2014

Canals, Enric. Antic membre de Bandera Roja, amb la qual es va fer a la primera oportunitat que va tenir —la direcció de TV3— una bona barretina, que ja no s’ha tret mai més ni per dormir, fins al punt que va ser triat per l’inefable Prenafeta per dirigir el diari “El Observador”, sí, en castellà, per penetrar a les línies enemigues. Aleshores “La Vanguardia”. Tot i la seva alçada —deu fer els dos metres ben bons—, no ha superat encara l’etapa succionadora: xucla de Convergència i Unió i de tots els càrrecs, consells i corporacions que pilla; xucla de TV3, ara via productora Mercury (ai! Freddy); xucla de la Banca Mora andorrana (res a veure amb l’islamisme radical), amb part de la qual està casat; xucla de Vocento com a Delegat a Catalunya, i xucla de totes les mamelles que se li posen a l’abast. Un xuclòcter, vaja! Una de les característiques “intel·lectuals” que ressalten més d’ell és el fet de tenir idees peregrines sobre tot i sobre res, que expressa en tertúlies i a peu de carrer amb inconsistent i inconscient convicció, com si per tenir raó n’hi hagués prou de dir-ho des de les altures: de dos pisos! Encara que dedicat a la cria de cavalls en un Molt Honorable mas empordanès, ell no és sinó un ruc. Amb grosses ulleres de miop, sembla un autèntic mussol, que s’hi fixa molt quan li parles, encara que no es capaç de repetir-ne res. Per cert, un mussol que no necessita arbre, perquè ja és allà dalt. A l’entrada de la seva Ponderosa, es veu que hi ha fet posar Mas Canals. Un home de la seva altura televisiva —ben bé d’antena— hi hauria d’haver posat Canals Plus, d’on també va xuclar via “El País”. Entre altres coses i cosetes, totes sense cap mena d’importància, és autor d’un llibre i un reportatge sobre el judici franquista a l’abans Molt Honorable Jordi Pujol: Pujol Catalunya. El consell de guerra a Jordi Pujol (Premi Godó de Periodisme d’Investigació). El que ignoro és si ara en farà cap altre amb el títol Pujol Andorra. El consell per frau a Jordi Pujol.

FAES

20 Juliol 2014

FAES. Els mateixos gossos de la FAlange ESpanyola amb diferents collars, el think tank del Partido Popular y de las JONS. 

brunch

20 Juliol 2014

brunch. Àpat d’origen anglès el nom del qual prové de la unió de les paraules breakfast (esmorzar) i lunch (dinar). A casa nostra, no és res més que un esmorzar de forquilla que hom es fot entre cap i coll quan es lleva tard després d’haver begut molt i no recordar amb qui ha passat la nit (una cosa ben desitjable si no l’ha passada amb ningú). Als anglosaxons els serveix de dinar, als catalans ens serveix per fer coixí abans de dinar.

Navarro, Pere

20 Juliol 2014

Navarro, Pere. Home de palla del PSOE a Catalunya o, simplement, pobre home. El tonto que hi ha a tots els pobles, de fet. Conegut també com l’Hernández Mancha del PSC, com el desafortunat líder del PP, ha passat per la direcció del partit sense deixar cap petja i registrant un rècord històric d’estripades de carnet. La història el catalogarà, ben segur, com el primer secretari socialista amb menys carisma de la socialdemocràcia peninsular, superant, amb escreix, Raimon Obiols, el somnífer més potent de l’hemicicle parlamentari dels anys vuitanta. Amb cara de babau i caminar d’estaquirot, l’únic punt del seu ideari que es va complir fil per randa va ser l’abdicació de Joan Carles I. Per la resta, va ser víctima de la tieta del carrer Nicaragua (v. Iceta, Miquel) i el seu aguerrit vescomte (v. Balmón, Antonio). El principi del final de la seva carrera va ser un calbot. L’hi va propinar una postmenopàusica desbocada a la sortida d’una comunió a Terrassa, ciutat de la qual havia estat alcalde quan encara tenia credibilitat i el seu pare, d’amagat, no s’havia fet independentista. Una reacció ben lògica a la vista dels disbarats ideològics del fill.

vigorèxia

20 Juliol 2014

vigorèxia. També coneguda com mal de gimnàs o síndrome de Kilian (V. Jornet, Kilian). Modus vivendi malaltís que consisteix a suar la cansalada dia sí dia també en gimnasos d’alt standing  i consumir amanides amb tofu i/o sèsam i barres energètiques abans de treure el fetge per la boca en qualsevol cursa popular de curta durada controlada per GPS. Els afectats llueixen malles ben arranades i telèfons mòbils de la mida d’un televisor de 21 polzades enganxats amb velcro als bíceps als parcs públics a partir de les vuit del vespre. No són perillosos.    

hipster

20 Juliol 2014

hipster. Epítet anglosaxó que ha fet forat entre el jovent rendit al capitalisme inqüestionable i decadent. Consisteix a fer veure que no afaitar-se i portar el jersei foradat i els calçotets cagats és una moda irresistible. A les Espanyes ja la seguien als anys 50 les anomenades classes populars, que a més a més escampaven halitosi d’all.

Monago, José Antonio

20 Juliol 2014

Monago,  José Antonio. Populista extremeny que, com a bon fill de guàrdia civil, insisteix a adoctrinar des del púlpit com el seu homònim falangista. Per ser justos, direm que de l’ideòleg del nacionalcatolicisme només n’és un Monag-illo. Un escolanet aprofitat, amb un de les cares més dures del Partit Popular que llegeix fil per randa la doctrina de la FAES (V. FAES). Catalanòfob declarat, s’esmerça a proclamar públicament la relació patològica d’amor-odi amb el Principat, al qual, segons ell, en el passat van arribar milions de paisans seus per ser explotats. Per això, ara, l’objectiu principal del govern que comanda és xuclar tot el que pugui de Catalunya per gastar-s’ho en el benestar extremeny basat a fer-se funcionari —la mare era cartera i ell va treballar de bomber mentre estudiava dret a les llarguíssimes guàrdies sense moure’s del parc—, cobrar subsidis a dojo, pagar impostos reduïts i degustar jamonsito i xerès després d’una llarga migdiada, també subvencionada. Per defensar amb ungles i dents aquest únic punt del programa electoral, és capaç de trencar el seu monolingüisme palmari i, amb molt d’esforç, intentar pronunciar un dígraf català per gosar desafiar els mandataris barcelonins amb un “si tengs cuiongs”. Com la seva educació i ideari, la seva dicció catalana necessita millorar, i molt!

Balmón, Antonio

20 Juliol 2014

Balmón, Antonio. Esbirro del carrer Nicaragua. Mà dreta de Montilla (V. Montilla, José) a l’Ajuntament de Cornellà, on va ser el relleu a l’alcaldia. Garant de l’espanyolisme del PSC, dóna baixes de militants com qui reparteix caramels per Sant Medir. Amb veu d’ultratomba i català baixllobregatenc, és un autèntic vividor de la “politiqueria” al cinturón rojo, amb galons per despatxar els no-adeptes des del càrrec d’acció política a l’executiva nacional del partit. Conspira com el seu homònim literari, el vescomte de Valmont, capaç de fer-se l’ofès i fer aflorar una llagrimeta, falsa com un duro sevillano, per portar a l’hort qualsevol víctima indefensa o fer passar per l’adreçador qualsevol que li trenqui la girada. En comú amb el personatge inspirat per Choderlos de Laclos, llueix una cabellera daurada que, subjectada amb una trena, seria l’enveja de qualsevol galant de la cort de Lluís XIV. Òbviament, la comparació amb l’aristòcrata Valmont és agosarada, perquè, d’entrada, Balmón és del Baix Llobregat, i també perquè la seva partenaire, la seductora marquesa de Merteuil, és… un home, Pere Navarro (V. Navarro, Pere). I ja em direu el sex appeal que pot tenir el personatge. A l’hora de la veritat és expeditiu com pocs i no s’amaga de dir que qui no estigui bé a Nicaragua, que marxi. I, a aquest pas, va camí de quedar-se sol com un mussol rere les seves ulleres de revolucionari en hores baixes.

Bartomeu, Josep M.

20 Juliol 2014

Bartomeu, Josep M. President del Barça, almenys de moment. Ho dic perquè n’era el vicepresident, però l’“espantá” sobtada de l’aleshores president Rosell (V. Rosell, Sandro) el va elevar a la dignitat pontifícia de la presidència. Legitimat pels estatuts del club, però no referendat per les urnes, l’amic Bartomeu s’ha trobat amb un regal que no s’esperava, i, ara, com si fos un militant del PP o de C’s, no vol ni sentir parlar d’eleccions. “A cadascú el seu, com per sant Bartomeu”, pensa el noi fent honor al cognom. I no el faran fora ni amb aigua calenta. I això que la cua de morts que està deixant aquesta junta de comissionistes i trilers comença a ser llarga: Cruyff, Guardiola, Abidal, Guillermo Amor, Jordi Torras i ara l’utiller Txema Corbella. Esperant que el jutge Ruz el cridi a declarar com a presumpte imputat pel “cas Neymar jr.”, Bartomeu i la seva junta han canviat UNICEF per Qatar mentre segueixen parlant dels “valors” del barcelonisme i encantant la culerada amb fitxatges manicomials que no trigaran a portar el club a la bancarrota. El tip de riure que s’hi faran, a Madrid!

Di Stéfano, Alfredo

20 Juliol 2014

Di Stefano, Alfredo. Futbolista argentí que va fer possible que el Reial Madrid guanyés, els anys 50 i 60, vuit lligues i cinc copes d’Europa. Com? Doncs gràcies al clima de terror instaurat pel franquisme l’any 1939. Les maquinacions políticoesportives van impedir que, l’estiu de 1953, el Barça tingués a la seva plantilla Kubala i Di Stéfano, que va acabar jugant en el Madrid per decret, és a dir, més per collons que no pas per milions. El sinistre president blanc Santiago Bernabéu, i personatges encara més sinistres de l’època, com el general Moscardó, l’aleshores ministro secretario general del Movimiento Raimundo Fernández-Cuesta i el falangista Sancho Dávila van fer totes les trampes del món per maquillar les fletxes de l’emblema de la Falange de les JONS amb una “saeta rubia” i portar Di Stéfano “al equipo del gobierno”. Jubilat del Madrid, el jugador va passar (no podia ser altrament) a l’Español (així, amb “ñ”) de Barcelona, on va vegetar futbolísticament fins a la retirada definitiva. No fa pas gaire, encara va intentar marcar un últim gol per l’escaire fugint amb la secretària i deixant els fills sense honor ni virolles. Honor que sí que li va retre el Realísimo fent-lo president d’ídem i traient-lo, com si fos el pendó de Santa Eulàlia, en la presentació de les megaestrelles blanques, blanquíssimes. Megaestrelles que, al seu costat, no li arribaven a la sola de la sabata. O de la bota, per entendre’ns.

degradació, procés de. Pèrdua progressiva de les propietats i les qualitats d’un cos fins a fer-se irreconeixible. Un exemple simptomàtic, emblemàtic i paradigmàtic del que dic és Miquel Roca i Junyent (Chunchén, en els cercles monàrquics) (V. Roca i Junyent, Miquel): de pare de la Constitució, successor in pectore del rei Ubú (V. Pujol i Soley, Jordi) i adalil del nacionalisme reformista que havia de civilitzar las Españas, ha passat a ser l’advocat defensor de la infanta desapareguda… de les fotos de la Casa Reial, això sí, amb un penjoll de papada que ja el voldrien els galls dindis que matem a casa per Nadal mentre sentim a la tele: “En estas Navidades, cuando todas las familias nos reunimos junto al árbol de Navidad —los que tienen casa, claro—, en nombre de mí mismo y de la familia real —sin Marichalar, ni Urdangarin ni Cristina y sus hijos, y casi sin la reina, però con Corina y la plebea Letizia—, les deseamos unas felices fiestas. Si las familias permanecen unidas —ho, ho, ho—, España permanecerá unida —¡toma ya apostilla del PP!.” 

Castillo, David

28 Juny 2014

Castillo, David. Periodista i crític literari, i de moment responsable −oh meravella!− del suplement de Cultura de l’Avui. Periodista i poeta d’inspiració anarquista, podria ser l’alter ego de Lucien de Rubempré –l’heroi, versió Guinardó, d’Il·lusions perdudes, de Balzac–, exemple del noi de províncies que va a la gran ciutat a desclassar-se per dalt i acaba esmorrant-se per baix. Hi ha qui defensa que no és res més que un escriptor costumista que té, o tenia, el costum de “situar-se” (sé que hi ha un sinònim més adient, però no em surt). Sí, de “situar-se”. Que és el que mira de fer sempre, ara als passadissos del poder, cada cop amb menys èxit, perquè com en tota addicció sempre se’n necessita més. El que dèiem: un anarquista. És autor d’una antologia de poetes catalans, Ser del segle, d’obscures ressonàncies heideggerianes −només en el títol, no es pensin−. Ha guanyat premis literaris, cosa que demostra el nul valor que tenen avui dia els premis literaris. Es vol fer passar per alternatiu, contracultural i progre, però el seu pas per la passarel·la cultural del país podria tenir per títol el del llibre amb què va guanyar el Premi Carles Riba, Game over, és a dir, “s’ha acabat el bròquil”. Una cosa sí que és tot un encert: el seu cognom, perquè hi habita un fantasma.

Roca, germans

28 Juny 2014

Roca, germans. Nissaga de fogó, postres i porró que viu amb tics malaltissos la competència de la cuina de desconstrucció. Els comensals que convoquen al seu celler només saben del cert que l’aventura gastronòmica que proposen només té un malaguanyat final: anar de cos a l’orinal… de can Roca. I m’hi cago perquè em toca.

Aiguadé, Martí

28 Juny 2014

Aiguadé, Martí. Espècimen molt típic de la geografia catalana caracteritzat pel seu caràcter rebentaire i burleta. Pateix d’una irrefrenable necessitat de fer-se veure i ficar-se sempre al mig, com el dijous. Viu de l’estirabot i l’enginy. La seva intel·ligència és irrisòria, car tota l’energia vital la concentra no en el cap sinó en el fibló: la seva picada provoca, generalment, un somriure, després, una ganyota, i, finalment, un avorriment mortal. (Com el lector avesat a la meva incomparable destresa humorística deduirà, aquesta entrada sobre mi mateix no l’he escrita pas jo, sinó un becari que es diu Xavier. De moment, com es pot veure, la gràcia del noi no és gaire afuada i està plena de tòpics. Podríem dir, doncs, que el becari Xavier té tota l’energia vital ni al cap ni al fibló, sinó a la punta de la fava. No bufa cullera, el noi.)