Fernández Díaz, Jorge

10 Juliol 2016

Fernández Díaz, Jorge. Ministre de l’Interior, si pogués ser, del Cervell Humà, por nuestro bien y el de España, és clar!, del primer govern de Mariano Rajoy (V. Rajoy, Mariano). Alguns el qualifiquen del fòssil franquista més ben conservat de tots els trobats a Catalunya. Meapilas no pas d’aigua beneita, que també, sinó sobretot d’aquelles que serveixen per aplicar descàrregues elèctriques als manifestants, ha condecorat verges, sants i àngels custodis —el seu, el Marcelo, juga de lateral ¡esquerre! al Madrid— amb distincions de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional, ben bé com si les intervencions celestials fossin més eficaces que les intervencions policials. És a dir, allò de: “Que Déu hi faci més que nosaltres.” ¿No els fa venir això una suor freda davant de la delinqüència i el crim? La mateixa suor freda que m’amara la camisa quan m’imagino el ministre dient: “A ese Martín Ayguadé (sic), como me digo Jorge, que lo voy a empurar… Encuéntramele algún trapo sucio… de lo que sea… La declaración de la renta, alguna cuenta fuera de España… No sé… Lo que a ti te parezca… O acúsale de pederastia… Ya te digo, lo que sea… Haz públicas las sospechas, aunque no tengas nada… Los chicos del “Mundo” o los del menda Marhuenda estarán encantados… Tú ya me entiendes… No, no, tú hazlo, que yo te cubro… La policía hará algún informe falso… Aunque después se vea que no hay nada, el daño ya estará hecho… No creo que la Martindependència lo resista… ¿Qué me dices? ¿Que es Martipèdia y no Martindependència? Bueno… Como no vocalizo bien lo habré leído mal, pero está escrita en catalán, ¿no?…” A la vista de les gravacions d’aquesta mena que s’han fet públiques aquests dies, en les quals l’ínclit ministre demana, a un de la seva calaña antidemocràtica que té el càrrec de director de l’Oficina Antifrau catalana (V. De Alfonso, Daniel), material incriminatori de polítics independentistes catalans, només podem dir que, pel que fa a infraestructures, el Corredor del Mediterrani potser no, ni l’Estació de la Sagrera, però sí que han aconseguit fer passar a cel obert i pel mig del carrer les clavegueres (de l’Estat), com en èpoques inquisitorials, quan es fabricaven proves falses en nom de Déu i la gent llençava les deposicions al carrer. I a sobre sense que gairebé se’n queixi ningú. Jo, al senyor Fernández Díaz, li donaria la cartera d’Exteriors. El ministre podria dir sense por d’equivocar-se gens: Yo, inspector de alcantarillas, com el títol més conegut del poeta feixista (un oxímoron) Ernesto Giménez Caballero.

 

Amat, Frederic

15 Març 2016

Amat, Frederic. Pintor i escenògraf català (malgré lui). Explico el malgré lui. Germà de la novel·lista ful Nuria (sic) Amat, la que va guanyar el Premi Llull 2011 amb la novel·leta  Amor i guerra, un bòdrio (per dir-ho amablement) escrit en castellà i que algun negre li devia traduir per dos duros. La germana va ser una de les firmants del Foro Babel contra la immersió i la política lingüística de la Generalitat. No és estrany, doncs, que el germanet sigui de la mateixa corda. Autor d’escenografies diverses, els usuaris de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès el tenen molt present cada vegada que traspassen el llindar de la dita biblioteca, pomposament anomenat “La porta dels lectors”, més que res per embrutar-se en la memòria dels seus morts. Una altra de les seves gestes són les “llàgrimes de sang” de cartró pedra amb què va omplir l’escala del Teatre Lliure, a Gràcia. Arribats aquí, jo recomanaria al nostre artista que llegís Pierre-Jean Jouve i el seu Suor de sang; potser així sabria de què va la modernitat. Ara, el noi vol intervenir –artísticament, esclar– en l’edifici neoclàssic del Liceu i farcir-ne la façana amb un conjunt d’anelles que el facin més “modernet”, com la majoria dels muntatges que es representen al Gran Teatre. Com el seu, suposo, admirat Calixto Bieito, Amat és dels que potinegen tot allò que toquen. És a dir, en vista de la seva incapacitat creativa, el nostre artista només sap fer de paràsit intervencionista en l’obra d’altri. És obvi: quan no hi ha talent, s’ha de potinejar el que més convingui, encara que sigui un edifici que no ha fet res per merèixer aquesta sort. Tot sigui per passar amb lletres de motllo als annals de la modernor. La cosa pinta malament per la ciutat, i bé pels interessos de l’artista, ja que si la decisió depèn de l’Ajuntament de la Ko-Lau i del senyor Santi Vila, la llumenera que regeix els destins de la conselleria de Cultura, és més que probable que l’engendro aviat tingui llum verda. Per altra part, ignoro si Amat té res a veure amb l’obra mística de Ramon Llull que forma part del llibre cinquè del Blanquerna (De vida ermitana). Em refereixo al Llibre d’Amic e Amat, naturalment. Com sigui, en el cas que ens ocupa, l’Amic seria el conseller i/o alcalde de torn; l’Amat, ell mateix i l’amor (que en el llibre actua d’intermediari entre l’un i l’altre), el “poderoso caballero”, que per això es fa la festa.

Plensa, Jaume

15 Març 2016

Plensa, Jaume. Escultor prometedor transformat en dissenyador de caps de las muñecas de Famosa. Va començar fent escultures que semblaven armadures romanes –aquelles dels peplums que serveixen per designar els senyors musculats com a pecholatas–, però que, davant de les bateries de cuina d’acer inoxidable que molts escultors ens oferien, tenien el seu què pel fet de rescatar l’anatomia. Després ha derivat cap al disseny de tipus de lletres i dels esmentats caps de nino de dimensions colossals. Està convençut –o ho fa veure, cosa que el faria ser potser un manefles, però no pas un ruc– de l’espiritualitat de la “llauna” –sí, aquí en sentit recte– dels seus textos i de l’espai de meditació que, segons diu, creen un parell dels seus caps grossos plantats al mig d’una plaça i amb il·luminació indirecta. Mera fantasmagoria. Molt em temo que aviat els seus caparrots serviran per decorar rotondes, i si n’agafes gaires de seguides, et semblarà que abans que tu hi han passat els sicaris d’Herodes. L’home té tendència a parlar a mitja veu i deixant anar frases en pla místic –m’imagino que a això es deu l’aspecte de frare menor que gasta–. Els admiradors, del seu vacile misticoide, en diuen pensament. Jo en dic senzillament plensament. El nostre fabricant d’icones no pensa pas. Només Plensa. El que els deia, mera fantasmagoria.

Calvo, L(l)uís

12 febrer 2016

Calvo, L(l)uís. Poeta saragossà. Considerat per alguns el tercer millor poeta maño en català de tots els temps. D’altres afirmen contundents, però, que escriu en “lapao”. “Tot gran poeta ha de reescriure la història de la poesia”, ha dit —i si no li ho faig dir— el nostre amic el baturrico alguna vegada, en un dels seus acostumats excessos verbals. Tants, que fins i tot alguns diuen que és una autèntica lata. Mentida! Avui en dia, el Baturrico, com el Don Simón, aniria en tetra brik. De totes maneres, jo li diria que, si és com a síntesi, això de reescriure la història de la poesia, li dono tota la raó, però no pas agafat literalment, com es pensa que ho fa ell. Vull dir amb això que el seu excés creatiu és més aviat un abscés purulent. Massa dels seus escrits són “pusmoderns”. Hooligan de totes les pràctiques avantguardistes, que ara ja s’estudien a primer curs d’ESO, i vulgaritzador de tots els esoterismes coneguts i per conèixer –els que ell dedueix de les males lectures que en fa–, actua com el Dalí que es posava un pa de pagès com a barret, encara que ell, al cap, hi té una bona empanada. Entre la seva dicció quequejant i acastellanada i la seva falta de naturalitat gestual, quan recita, cosa a què té addicció tot i fer-ho fatal, més que un poeta inspirat, sembla un ximple exaltat. Podríem dir que seria un bon poeta, fins i tot un magnífic poeta, si no se n’hi anés tota la força pel poema, ja que, per fer-lo modern i allargassar-lo, l’omple de disbarats sense solta ni volta –entre ells la falta de destresa en l’ús dels nivells de llenguatge– i amb invocacions de tota mena de coneixements, que ens vomita a la plana del llibre sense haver-los paït pas, ja que el bol alimentari no li passa gairebé mai de les “cavitats seqüencials” del cervell. Sempre està remugant, però no ho dic pas com a facècia, sinó com a constatació que no està mai content del cas que se li fa. ¿Podríem dir-ne el nou Esclasans? Home! Ni tanto ni tan Calvo.

Pons Alorda, Jaume Cristòfol. Poeta (sic) mallorquí (sí), traductor, crític (si és com a sinònim de llepa), es pensa que bon rapsode (jo en diria mal comediant), presentador de lo que le echen (si això li serveix per enfilar-se dalt d’una tarima), hiperactiu, sobretot trepa. El seu art excel·leix –o més aviat s’excedeix– quan fa servir –que és gairebé sempre– la hipèrbole i el ditirambe a tort i a dret –sobretot a tort– per referir-se a qui sigui que el pugui situar. És a dir, tira amb esplendidesa de llagoteria per mirar d’obtenir allò que no tindria mai si s’hagués de refiar només de les virtuts de la seva obra. De trets orientals –i no parlo pas del seu dialecte mallorquí–, amb ell no ens passarà mai, com a La invasió subtil, de Calders (V. Calders, Pere), de confondre’l amb un japonès, o un xino, almenys si el llegim, perquè la seva poesia, contràriament al haiku i a la tanka, de subtil no en té res, ans més aviat podríem qualificar-la de ben matussera. El pobre no ha superat la fase adolescent de mirar al diccionari les paraules de caràcter sexual o escatològic, de què van plens els poemes que, procaç, ens “endinya” per on pugui. D’això, alguns, en diuen avantguardisme, talment sortís un cuiner dient-nos que la sopa d’all és nouvelle cuisine. Tot i que, dionisíac i conseqüent amb les seves recerques filològiques, predica l’excés i el desordre poètics i de tot ordre, a l’hora d’autopromocionar-se es posa alorda de qui sigui fent tota mena d’aspavientos liricotransgressors per distreure el personal. Com es veu, ho té tot per ser un poeta reconegut. Per mi, però, li falta una cosa, actualment es veu que força prescindible, com és fer bons poemes.

Valgui’n una mostra:

[…]

                          La garriga us masturba
amb mans farcides de ventres
com una litúrgia d’aberracions.

I sota l’ombra d’un garrover antropomòrfic
que s’assembla a Déu i fa la mateixa aroma,
                                 la fosca us menstrua.

 

Es veu que a cal Cristòfol fins el canari mascle té la regla.

Espadaler, Ramon

24 Octubre 2015

Espadaler, Ramon. Militant d’UDC (és a dir, del que en queda) i candidat al Parlament de Catalunya a les eleccions del 27-S. Escolanet de l’ínclit Duran i Lleida (vegi’s Duran i Lleida, Josep Antoni), l’amic Espadaler sembla un autèntic pixatinters de “laCaixa” més que no pas un polític, però és el cap de cartell de la formació conservadora després del traumàtic divorci amb CDC. Ja se sap, “ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio…”, que diu el refrany. Té el verb més o menys fàcil i el gest untuós, i sol predicar l’evangeli democristià (és a dir, el que en queda) en tribunes molt selectes, com ara la del Círculo Ecuestre o la de Fomento del Trabajo, que és on ell sap que, amb un bon bri de sort, se l’escoltaran. Vesteix amb pulcritud (però les mànigues de l’americana li solen anar llargues) a la manera dels empleats d’una funerària, i la barbeta de “chivo” —quatre pèls “en guerrilla”— que llueix és la coartada que té per si mai l’acusen de no semblar prou modern. Tot ell moderació, traspua caspa i una suor antiga; és tan físicament desagradable, pobre fill, que fins i tot les putes que tant agraden al seu amo trobarien una excusa qualsevol per no complir amb la professió. En els debats, repeteix com un llorito que la formació que ell representa insisteix en la imperiosa necessitat del diàleg, com si després de quaranta anys de dictadura i trenta d’administració tardofranquista no fossin prou per demostrar que aquest diàleg és un diàleg “para besugos”. A la solapa, hi porta un pin d’UDC —per si algú no hi havia reparat encara. Un pin que sembla de propaganda de la pastilla blava, la que fa miracles quan un vol anar per nota i que l’endemà del 27-S ell i els quatre gats que l’acompanyen trobaran a faltar, ni que sigui per consolar-se després de comprovar que han quedat fora del Parlament. Ai, el diàleg, on els ha portat…!

García Albiol, Xavier

24 Octubre 2015

García Albiol, Xavier. Candidat del PP a les eleccions del Parlament de Catalunya del 27-S, exjugador de bàsquet i demostració palpable que el suro flota. D’ideologia (per entendre’ns) feixista i xenòfoba, és un candidat d’alçada, si bé aquesta afirmació s’ha d’entendre només en metres i centímetres, ja que en realitat és una alçada inversament proporcional al seu coeficient mental i/o intel·lectual. Quan parla, el candidat sembla tenir una patata a la boca, que només obre per recitar les barbaritats consignades al “programa” del partit. En la seva etapa d’alcalde de Badalona, i per emular les gestes del seu líder espiritual Francisco Franco, de qui es deia que era “martillo de herejes”, ell es va distingir per ser “martillo de emigrantes”, de la presència dels quals volia “netejar” la ciutat. És un individu tan cínic com alt, ja que, en el curs d’un debat entre candidats, i a la pregunta de si obriria la porta de casa seva als refugiats sirians, va contestar amb un “sí” rotund, sense ni tan sols parpellejar. I es va quedar “tan campante”. Si el seu partit no ha trobat un candidat més presentable, és que realment deu anar molt escàs de personal.

Franco Rabell, Lluís

10 Octubre 2015

Franco Rabell, Lluís. Candidat de la coalició Catalunya Sí que es Pot (que no és poca cosa), i valet de chambre del seu referent ideològic, Pablo Iglesias. Si més no, a les fotografies, el candidat sempre surt en segon terme, suposo que per no fer ombra al líder real. Com que ja diuen que el nom fa la cosa, el candidat solia firmar Lluís Rabell fins que un espavilat plumífer va descobrir que, en realitat, el seu primer cognom era Franco (“ese hombre!”). Bé, el cas és que, fa uns dies, s’ha descobert que l’amic Rabell, o Franco Rabell, expropietari d’una empresa anomenada Talleres Franco i candidat d’una esquerra pretesament alternativa, no pagava la Seguretat Social dels seus treballadors. I un pensa que sort que és candidat de l’esquerra alternativa, perquè, si ho arriba a ser de la dreta neoliberal, no sé pas què els hauria fet, als pobres treballadors! Físicament, és un candidat atípic: sol anar sempre en mànigues de camisa i espitregat, i tragina una córpora bastant considerable, cosa que fa que ens l’imaginem més fent la manilla al bar de sota de casa amb un caliquenyo als llavis, que no pas a la sala gòtica de la Generalitat. Perquè aquest és el seu somni, el més humit de tots: ser president de la Generalitat. Més exactament: passar de president d’escala a president de la Generalitat (per cert, que dur que deu ser despertar-se el dia 27, a prop de la mitjanit, i veure que no et volen ni els veïns!). Franco Rabell és un nouvingut de la política, un home que prové de l’AV de no sé exactament quin barri, i que CSQEP va pescar a última hora perquè fins aquell moment no devia trobar ningú que volgués carregar el mort —o fer-se càrrec del “marrón”— de liderar una coalició tan estrambòtica. Com els altres candidats del No a Tot, Franco Rabell concentra tots els mals que afligeixen la societat catalana en la persona del pèrfid Artur Mas i en l’encara més pèrfida CDC, quan, de fet, l’enemic real és un altre amb el qual, però, l’ingenu Franco Rabell seria capaç fins i tot de dormir-hi, com al film “Durmiendo con mi enemigo”. Va dir, a tothom que se’l va voler escoltar, que el 27-S donarien la campanada: campanades, sí, però a morts.

Arrimadas, Inés

10 Octubre 2015

Arrimadas, Inés. “Lugartenienta” del líder espiritual de Ciudadanos, Alberto Rivera, un partit la sigla del qual, C’s, més enllà del genitiu saxó (tan “españoles” com són!), sembla que vulgui dir “Cibele’s”, per allò de la passarel·la i la pinta de la candidata. Doncs bé, el nom de pila d’aquesta “pijeta” amb estètica d’hostessa de Vueling té fondes ressonàncies del teatre romàntic castellà, no en va doña Inés de Ulloa era l’enamorada del tarambana de don Juan Tenorio. La noia, amb aquell aire de no haver trencat mai un plat, obedient als dictats del Gran Timonel del “facherío” ciudadano, sembla resignada a exercir amb competència el paper de “florero” que el “caudillo” indiscutible li ha assignat.  En els debats televisius, es limita a repetir com un mantra els tòpics de sempre: que si és millor no fotre el camp d’Espanya, que, amb la independència, Catalunya quedarà fora de la UE, que el seu és un partit profundament democràtic, que el bilingüisme és una benedicció del cel, etc. I ho fa amb un candor que commou, realment, i encara que la discussió vagi per una altra banda. Per altra part, el refranyer popular, una deu inesgotable d’inspiració, de vegades pot ser cruel amb els cognoms del personal. En efecte, passa així amb el de la nostra amiga Arrimadas, i amb dos proverbis castellans: el primer, “arrimar el ascua a su sardina”; el segon,  “quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija”. És tan difícil, però, sense caure en la maledicència, saber a quina sardina “se ha arrimado” doña Inés, com que la seva meteòrica ascensió permet diverses conjectures, per exemple, a qui “se ha arrimado” per prosperar tan ràpidament en la política, sobretot quan aquesta ombra és la de l’imitador d’un altre Rivera, el que defensava “la dialéctica de los puños y las pistolas”. Però, a la noia, ja li va bé, perquè no fa pas gaire va dir —verbalitzant, suposo, un dels seus somnis més humits— que ja es veia presidenta de la Generalitat. La clau d’aquest enigma ens la dóna, en aquest cas, el teatre: “No sé: desde que le vi,/ Brígida mía, y su nombre/ me dijiste, tengo a ese hombre/ siempre delante de mí./ Por doquiera me distraigo/ con su agradable recuerdo,/ y si un instante le pierdo,/ en su recuerdo recaigo./ No sé qué fascinación/ en mis sentidos ejerce,/ que siempre hacia él se me tuerce/ la mente y el corazón:/ y aquí y en el oratorio/ y en todas partes advierto/ que el pensamiento divierto…”

Petit Nicolás, el

7 Abril 2015

Petit Nicolás, el. Galtes de naixement, Francisco Nicolás Gómez Iglesias va néixer a Madrid el 1994 somrient per a la foto. Plançó aspirant a “señorito” i amb ínfules de Gola Profunda –potser perquè s’hi assembla físicament o perquè té enveja de l’embolicaire del Watergate–, l’homenet ridícul amb cara de barrufet entusiasta o de Camilo Sesto restret se les ha manegat per sortir en imatges públiques de polítics casposos i papissots del PP, i afirma que va ser dels primers a qui el Borbó mataelefants va confiar que abdicaria. Potser esperava copets a l’esquena dels espurnagallofes peperos, però els mateixos a qui s’arrambava com un llimac li van fotre una coça i el van acusar de falsedat i estafa. ¡Por cantamañaz!, devien dir alguns. L’homenet ridícul es presentava com un emissari del govern espanyol, dels seus serveis secrets o d’algun sindicat de mans no gaire netes, i així va aconseguir reunir-se amb alguns polítics catalans. I potser no és cap trafolla, perquè Oriol Pujol va admetre que es va reunir amb Francisco Nicolás, i va dir que l’homenet ridícul “de mi sabia algunes coses que pràcticament només sabia jo”, i ja se sap: “paraula de Pujol”, amén.

Sánchez, Pedro

2 Novembre 2014

Sánchez, Pedro. Bell de faç, i de cos, i amb moderna camisa…, i successor de la mòmia Rubalcaba, fins a l’extinció del PSOE d’Iglesias (ai, ¡con Iglesias hemos topado!). L’atractiu Pedro, que ja sua com un porc davant d’una feina tan feixuga -¡Déu meu, com li queda de xopa la camisa a l’alçada de les aixelles en els mítings encara que sigui hivern!-, ha entrat a l’imaginari de la gent amb el malnom de Kent. Sí, Kent, als antípodes d’aquell Isidoro de Suresnes, ara convertit en cotitzat gerro xino d’un consell d’administració qualsevol. Però deixem-nos de passats remots i situem-nos en el futur llunyà: Sánchez és clavat al nòvio de la Barbie i ha estat l’escollit dels spin doctors de Ferraz perquè aparegui entre la canalla en general, i les nenes en particular, com a alternativa a llarg termini, per quan també la rosa (ai, ¡también con la Rosa hemos topado!) ja hagi desaparegut de l’anagrama del partit si abans no passa al revés, o sigui, que el partit hagi desaparegut de l’anagrama. Tot amb tot, que no desesperin els admiradors de Sánchez més provectes com Iceta (V. Iceta, Miquel), que, en sentir-lo més que embadalits, noten un no sé què, una fiblada, un càndid rampell, tot dient-se en veu baixa: ens exalta el líder nou, ens enamora Pedro el bell!

Pujol i Ferrusola, Jordi

30 Octubre 2014

Pujol  i Ferrusola, Jordi. També conegut per Júnior. Fill del matrimoni Pujol Ferrusola. Educat en les màximes cristianes d’una família Molt Honorable, va fer seu el lema de la Generalitat, aleshores presidida pel seu pare, “la feina ben feta no té fronteres”. La seva cur(i)osa feina va anar a parar a Andorra, Suïssa i, àdhuc, a les Illes Caiman. No se li pot negar haver heretat l’afició excursionista del seu progenitor.

Prats, Modest

30 Octubre 2014

Prats, Modest. Sacerdogramàtic. Un exemplar més de la fauna capallanescofilològica catalana. Segons els seus deixebles més llèpols —els que anaven per nota, de la mena dels Rossichs i Branchadells—, en Modest era un savi d’allò més savi. Els pobres deixebles no en van aprendre sinó tautologia, teleologia i una mica de teologia. Pel que fa a les superbes virtuts d’en Modest, fins ara, tot i el seu decés, els suspesos no han badat boca. Al marge de la solitària dedicació a la llengua allà a les estances de la rectoria de Medinyà, es pot dir que mossèn Prats vivia un drama íntim, terrible. Entre la seva feligresia potencial, hi havia les “senyores” que treballaven al famós arreu de les terres gironines bordell La Paloma Blanca, parada obligada de camioners d’arreu d’Europa, atrets pels neons roses i blaus i per un colom lluminós visible fins i tot des de l’autopista. Hi ha qui diu amb molta mala bava —segurament alguns dels suspesos— que l’home hi feia modestes visites apostòliques. El sou del bisbat no dóna per gaire. Però res de res. Només males llengües. La seva dedicació exclusiva, a part de la gramàtica, era l’Esperit Sant. Per això també es diu que la primera vegada que es va il·luminar el reclam del bordell, el pobre es va pensar que se li apareixia. “Susto” i decepció van ser majúsculs.

 

ara no toca

30 Octubre 2014

ara no toca. Frase cèlebre entre els periodistes amb què l’ara Molt Deplorable president de la Generalitat Jordi Pujol responia, com un demiürg, a les preguntes quan no volia donar explicacions sobre el que fos. Ara s’haurà de veure si gosa fer-la servir en l’interrogatori judicial. El Molt Deplorable també repetia fins a l’avorriment la frase fer país. Però fins ara no hem sabut que es referia a Andorra. Com deia un anunci de la Generalitat de Pujolàndia, la feina ben feta no té fronteres (V. Pujol Ferrusola, Jordi)

 

Jueves, El

30 Octubre 2014

Jueves, el. Revista de còmic segrestada per la casa reial cada dimecres.

 

Pujol i Ferrusola, Oriol

30 Octubre 2014

Pujol i Ferrusola, Oriol. Veterinari afeccionat a la política per tradició paterna (V. Pujol, Jordi). Conegut de jove com el patilles, quan va començar a assessorar empreses i a tenir poder dins de CDC es va deixar barba, probablement per ocultar l’àmplia cara que li anava augmentant al mateix ritme que, de sotamà, feia algun tracte privat d’ètica que, sens dubte, no passaria la ITV (Inspecció Tècnica Veterinària). Acostumat a la bona vida, en abandonar el domicili patern i passar per la vicaria, va obligar la seva dona, Anna Vidal, a fer hores extres a les empreses dels amics. Unes hores bastant ben remunerades. Al web del partit, el personatge diu: “L’espiritualitat, la fe cristiana i el comunitarisme m’han ajudat a entendre la força que té allò col·lectiu per damunt del jo, el transcendent del que no ho és, la confiança en les persones.” Amb aquesta doctrina, queda clar que, en això de la política, com més xuclin de la mamella, millor, sempre que no hi hagi ningú que, destetat, se’n vagi de la llengua.

Castro, José

30 Octubre 2014

Castro, José. Sacrificat jutge instructor del “cas Nóos” que empastifa el cunyat reial Urdangarín (V. Urdangarin, Iñaki). Home fet a si mateix i expolicia incorrupte (aquest oxímoron), va estudiar Dret com a colofó dels designis etimològics del seu cognom (Castra – Castrum, campament militar en llatí) per acampar a ses Illes i impartir justícia irrefutable fins al dia del judici final. Encerador oficial de la rampa de la vergonya dels jutjats de Palma per on va fer desfilar Cristina de Borbó i Grècia, ha hagut de despatxar —amb la seva toga impol·luta— amb els factòtums més despietats de l’Espanya casposa i monàrquica i els botiflers més encrostats a la corona i a la sacrosanta Constitución, com Miquel Roca (V. Roca i Junyent, Miquel). Quan semblava que estava a punt de jubilar-se amb la interlocutòria més brillant i transcendent de la seva carrera, el sainet de Nóos només arribava al final del primer acte.  

 

pàdel

30 Octubre 2014

pàdel. Tenis de pobre. Esport de modernets que es juga amb una pala de platja feta amb el mànec de picamatalassos i superfície d’impacte de tapa posterior de moble sabater. Conjuntament amb l’esquí de fons, el va popularitzar l’expresident espanyol Aznar (V. Aznar, José María), avesat a les pràctiques esportives de segona en les quals pugui guanyar qualsevol pelacanyes. Perejil n’és un cas emblemàtic. De totes maneres, és reconfortant veure José Mari engabiat, saltant com un mico rere la piloteta. Fa ganes de girar la clau i llançar-la al riu. Recentment, s’ha descobert que els forats de la pala, teòricament aerodinàmics, no serveixen per a res. Es practica en parella com el joc català de naips per antonomàsia: la botifarra. Aquest fet justifica que les pistes d’aquest esport estiguin plenes de jugadors embotits en polos de coloraines i que s’ubiquin al costat de braseries i merenderos, com La Moncloa.

Pica d’Estats

30 Octubre 2014

Pica d’Estats. Pic pirinenc situat a la frontera de tres estats: França, Andorra i un que encara no n’és. Un dels indrets mítics de l’excursionisme pujolista, molt afeccionat a grimpar i escalar. Aquí sí que va bé allò de Pujolàndia, perquè a fe de Déu que l’aital Pica n’és, i molt, de costeruda. Com deia, el país de les pujades. Ara s’està descobrint l’afany, ben poc mític, de Pujol de fer-ne el cim almenys un cop a l’any. Es veu que la família Pujol Ferrussola trencava el porquet de fang i posava els estalvis d’haver-se privat de tants i tants capricis a la motxilla que carregaria el president fins a la Pica, això sí amb un entrepà embolicat amb refulgent paper d’argent al capdamunt dels bitllets per dissimular si s’obria. Un cop a dalt de tot, mentre feia embadalir els companys amb els indrets que els assenyalava, i, esclar!, amb la llista dels noms de tots els vilatans que hi coneixia, l’aleshores Molt Honorable deixava caure amb dissimul la motxilla cap al vessant andorrà i en Jordi júnior, que unes hores abans havia passat a Andorra per la frontera, la recollia i n’ingressava el contingut a la banca del Principat andorrà. Si al baixar algú s’adonava que el president no portava la motxilla com a la pujada i li preguntava què n’havia fet, la resposta estava cantada: “Ara no toca”. I potser, per no trair-se, hi afegia: “Me la dec haver deixat a dalt; tant és, no contenia res de valor.”

Canals, Enric

30 Octubre 2014

Canals, Enric. Antic membre de Bandera Roja, amb la qual es va fer a la primera oportunitat que va tenir —la direcció de TV3— una bona barretina, que ja no s’ha tret mai més ni per dormir, fins al punt que va ser triat per l’inefable Prenafeta per dirigir el diari “El Observador”, sí, en castellà, per penetrar a les línies enemigues. Aleshores “La Vanguardia”. Tot i la seva alçada —deu fer els dos metres ben bons—, no ha superat encara l’etapa succionadora: xucla de Convergència i Unió i de tots els càrrecs, consells i corporacions que pilla; xucla de TV3, ara via productora Mercury (ai! Freddy); xucla de la Banca Mora andorrana (res a veure amb l’islamisme radical), amb part de la qual està casat; xucla de Vocento com a Delegat a Catalunya, i xucla de totes les mamelles que se li posen a l’abast. Un xuclòcter, vaja! Una de les característiques “intel·lectuals” que ressalten més d’ell és el fet de tenir idees peregrines sobre tot i sobre res, que expressa en tertúlies i a peu de carrer amb inconsistent i inconscient convicció, com si per tenir raó n’hi hagués prou de dir-ho des de les altures: de dos pisos! Encara que dedicat a la cria de cavalls en un Molt Honorable mas empordanès, ell no és sinó un ruc. Amb grosses ulleres de miop, sembla un autèntic mussol, que s’hi fixa molt quan li parles, encara que no es capaç de repetir-ne res. Per cert, un mussol que no necessita arbre, perquè ja és allà dalt. A l’entrada de la seva Ponderosa, es veu que hi ha fet posar Mas Canals. Un home de la seva altura televisiva —ben bé d’antena— hi hauria d’haver posat Canals Plus, d’on també va xuclar via “El País”. Entre altres coses i cosetes, totes sense cap mena d’importància, és autor d’un llibre i un reportatge sobre el judici franquista a l’abans Molt Honorable Jordi Pujol: Pujol Catalunya. El consell de guerra a Jordi Pujol (Premi Godó de Periodisme d’Investigació). El que ignoro és si ara en farà cap altre amb el títol Pujol Andorra. El consell per frau a Jordi Pujol.

FAES

20 Juliol 2014

FAES. Els mateixos gossos de la FAlange ESpanyola amb diferents collars, el think tank del Partido Popular y de las JONS. 

brunch

20 Juliol 2014

brunch. Àpat d’origen anglès el nom del qual prové de la unió de les paraules breakfast (esmorzar) i lunch (dinar). A casa nostra, no és res més que un esmorzar de forquilla que hom es fot entre cap i coll quan es lleva tard després d’haver begut molt i no recordar amb qui ha passat la nit (una cosa ben desitjable si no l’ha passada amb ningú). Als anglosaxons els serveix de dinar, als catalans ens serveix per fer coixí abans de dinar.

Navarro, Pere

20 Juliol 2014

Navarro, Pere. Home de palla del PSOE a Catalunya o, simplement, pobre home. El tonto que hi ha a tots els pobles, de fet. Conegut també com l’Hernández Mancha del PSC, com el desafortunat líder del PP, ha passat per la direcció del partit sense deixar cap petja i registrant un rècord històric d’estripades de carnet. La història el catalogarà, ben segur, com el primer secretari socialista amb menys carisma de la socialdemocràcia peninsular, superant, amb escreix, Raimon Obiols, el somnífer més potent de l’hemicicle parlamentari dels anys vuitanta. Amb cara de babau i caminar d’estaquirot, l’únic punt del seu ideari que es va complir fil per randa va ser l’abdicació de Joan Carles I. Per la resta, va ser víctima de la tieta del carrer Nicaragua (v. Iceta, Miquel) i el seu aguerrit vescomte (v. Balmón, Antonio). El principi del final de la seva carrera va ser un calbot. L’hi va propinar una postmenopàusica desbocada a la sortida d’una comunió a Terrassa, ciutat de la qual havia estat alcalde quan encara tenia credibilitat i el seu pare, d’amagat, no s’havia fet independentista. Una reacció ben lògica a la vista dels disbarats ideològics del fill.

vigorèxia

20 Juliol 2014

vigorèxia. També coneguda com mal de gimnàs o síndrome de Kilian (V. Jornet, Kilian). Modus vivendi malaltís que consisteix a suar la cansalada dia sí dia també en gimnasos d’alt standing  i consumir amanides amb tofu i/o sèsam i barres energètiques abans de treure el fetge per la boca en qualsevol cursa popular de curta durada controlada per GPS. Els afectats llueixen malles ben arranades i telèfons mòbils de la mida d’un televisor de 21 polzades enganxats amb velcro als bíceps als parcs públics a partir de les vuit del vespre. No són perillosos.    

hipster

20 Juliol 2014

hipster. Epítet anglosaxó que ha fet forat entre el jovent rendit al capitalisme inqüestionable i decadent. Consisteix a fer veure que no afaitar-se i portar el jersei foradat i els calçotets cagats és una moda irresistible. A les Espanyes ja la seguien als anys 50 les anomenades classes populars, que a més a més escampaven halitosi d’all.

Monago, José Antonio

20 Juliol 2014

Monago,  José Antonio. Populista extremeny que, com a bon fill de guàrdia civil, insisteix a adoctrinar des del púlpit com el seu homònim falangista. Per ser justos, direm que de l’ideòleg del nacionalcatolicisme només n’és un Monag-illo. Un escolanet aprofitat, amb un de les cares més dures del Partit Popular que llegeix fil per randa la doctrina de la FAES (V. FAES). Catalanòfob declarat, s’esmerça a proclamar públicament la relació patològica d’amor-odi amb el Principat, al qual, segons ell, en el passat van arribar milions de paisans seus per ser explotats. Per això, ara, l’objectiu principal del govern que comanda és xuclar tot el que pugui de Catalunya per gastar-s’ho en el benestar extremeny basat a fer-se funcionari —la mare era cartera i ell va treballar de bomber mentre estudiava dret a les llarguíssimes guàrdies sense moure’s del parc—, cobrar subsidis a dojo, pagar impostos reduïts i degustar jamonsito i xerès després d’una llarga migdiada, també subvencionada. Per defensar amb ungles i dents aquest únic punt del programa electoral, és capaç de trencar el seu monolingüisme palmari i, amb molt d’esforç, intentar pronunciar un dígraf català per gosar desafiar els mandataris barcelonins amb un “si tengs cuiongs”. Com la seva educació i ideari, la seva dicció catalana necessita millorar, i molt!

Balmón, Antonio

20 Juliol 2014

Balmón, Antonio. Esbirro del carrer Nicaragua. Mà dreta de Montilla (V. Montilla, José) a l’Ajuntament de Cornellà, on va ser el relleu a l’alcaldia. Garant de l’espanyolisme del PSC, dóna baixes de militants com qui reparteix caramels per Sant Medir. Amb veu d’ultratomba i català baixllobregatenc, és un autèntic vividor de la “politiqueria” al cinturón rojo, amb galons per despatxar els no-adeptes des del càrrec d’acció política a l’executiva nacional del partit. Conspira com el seu homònim literari, el vescomte de Valmont, capaç de fer-se l’ofès i fer aflorar una llagrimeta, falsa com un duro sevillano, per portar a l’hort qualsevol víctima indefensa o fer passar per l’adreçador qualsevol que li trenqui la girada. En comú amb el personatge inspirat per Choderlos de Laclos, llueix una cabellera daurada que, subjectada amb una trena, seria l’enveja de qualsevol galant de la cort de Lluís XIV. Òbviament, la comparació amb l’aristòcrata Valmont és agosarada, perquè, d’entrada, Balmón és del Baix Llobregat, i també perquè la seva partenaire, la seductora marquesa de Merteuil, és… un home, Pere Navarro (V. Navarro, Pere). I ja em direu el sex appeal que pot tenir el personatge. A l’hora de la veritat és expeditiu com pocs i no s’amaga de dir que qui no estigui bé a Nicaragua, que marxi. I, a aquest pas, va camí de quedar-se sol com un mussol rere les seves ulleres de revolucionari en hores baixes.

Bartomeu, Josep M.

20 Juliol 2014

Bartomeu, Josep M. President del Barça, almenys de moment. Ho dic perquè n’era el vicepresident, però l’“espantá” sobtada de l’aleshores president Rosell (V. Rosell, Sandro) el va elevar a la dignitat pontifícia de la presidència. Legitimat pels estatuts del club, però no referendat per les urnes, l’amic Bartomeu s’ha trobat amb un regal que no s’esperava, i, ara, com si fos un militant del PP o de C’s, no vol ni sentir parlar d’eleccions. “A cadascú el seu, com per sant Bartomeu”, pensa el noi fent honor al cognom. I no el faran fora ni amb aigua calenta. I això que la cua de morts que està deixant aquesta junta de comissionistes i trilers comença a ser llarga: Cruyff, Guardiola, Abidal, Guillermo Amor, Jordi Torras i ara l’utiller Txema Corbella. Esperant que el jutge Ruz el cridi a declarar com a presumpte imputat pel “cas Neymar jr.”, Bartomeu i la seva junta han canviat UNICEF per Qatar mentre segueixen parlant dels “valors” del barcelonisme i encantant la culerada amb fitxatges manicomials que no trigaran a portar el club a la bancarrota. El tip de riure que s’hi faran, a Madrid!

Di Stéfano, Alfredo

20 Juliol 2014

Di Stefano, Alfredo. Futbolista argentí que va fer possible que el Reial Madrid guanyés, els anys 50 i 60, vuit lligues i cinc copes d’Europa. Com? Doncs gràcies al clima de terror instaurat pel franquisme l’any 1939. Les maquinacions políticoesportives van impedir que, l’estiu de 1953, el Barça tingués a la seva plantilla Kubala i Di Stéfano, que va acabar jugant en el Madrid per decret, és a dir, més per collons que no pas per milions. El sinistre president blanc Santiago Bernabéu, i personatges encara més sinistres de l’època, com el general Moscardó, l’aleshores ministro secretario general del Movimiento Raimundo Fernández-Cuesta i el falangista Sancho Dávila van fer totes les trampes del món per maquillar les fletxes de l’emblema de la Falange de les JONS amb una “saeta rubia” i portar Di Stéfano “al equipo del gobierno”. Jubilat del Madrid, el jugador va passar (no podia ser altrament) a l’Español (així, amb “ñ”) de Barcelona, on va vegetar futbolísticament fins a la retirada definitiva. No fa pas gaire, encara va intentar marcar un últim gol per l’escaire fugint amb la secretària i deixant els fills sense honor ni virolles. Honor que sí que li va retre el Realísimo fent-lo president d’ídem i traient-lo, com si fos el pendó de Santa Eulàlia, en la presentació de les megaestrelles blanques, blanquíssimes. Megaestrelles que, al seu costat, no li arribaven a la sola de la sabata. O de la bota, per entendre’ns.

degradació, procés de. Pèrdua progressiva de les propietats i les qualitats d’un cos fins a fer-se irreconeixible. Un exemple simptomàtic, emblemàtic i paradigmàtic del que dic és Miquel Roca i Junyent (Chunchén, en els cercles monàrquics) (V. Roca i Junyent, Miquel): de pare de la Constitució, successor in pectore del rei Ubú (V. Pujol i Soley, Jordi) i adalil del nacionalisme reformista que havia de civilitzar las Españas, ha passat a ser l’advocat defensor de la infanta desapareguda… de les fotos de la Casa Reial, això sí, amb un penjoll de papada que ja el voldrien els galls dindis que matem a casa per Nadal mentre sentim a la tele: “En estas Navidades, cuando todas las familias nos reunimos junto al árbol de Navidad —los que tienen casa, claro—, en nombre de mí mismo y de la familia real —sin Marichalar, ni Urdangarin ni Cristina y sus hijos, y casi sin la reina, però con Corina y la plebea Letizia—, les deseamos unas felices fiestas. Si las familias permanecen unidas —ho, ho, ho—, España permanecerá unida —¡toma ya apostilla del PP!—.” 

Castillo, David

28 Juny 2014

Castillo, David. Periodista i crític literari, i de moment responsable −oh meravella!− del suplement de Cultura de l’Avui. Periodista i poeta d’inspiració anarquista, podria ser l’alter ego de Lucien de Rubempré –l’heroi, versió Guinardó, d’Il·lusions perdudes, de Balzac–, exemple del noi de províncies que va a la gran ciutat a desclassar-se per dalt i acaba esmorrant-se per baix. Hi ha qui defensa que no és res més que un escriptor costumista que té, o tenia, el costum de “situar-se” (sé que hi ha un sinònim més adient, però no em surt). Sí, de “situar-se”. Que és el que mira de fer sempre, ara als passadissos del poder, cada cop amb menys èxit, perquè com en tota addicció sempre se’n necessita més. El que dèiem: un anarquista. És autor d’una antologia de poetes catalans, Ser del segle, d’obscures ressonàncies heideggerianes −només en el títol, no es pensin−. Ha guanyat premis literaris, cosa que demostra el nul valor que tenen avui dia els premis literaris. Es vol fer passar per alternatiu, contracultural i progre, però el seu pas per la passarel·la cultural del país podria tenir per títol el del llibre amb què va guanyar el Premi Carles Riba, Game over, és a dir, “s’ha acabat el bròquil”. Una cosa sí que és tot un encert: el seu cognom, perquè hi habita un fantasma.

Roca, germans

28 Juny 2014

Roca, germans. Nissaga de fogó, postres i porró que viu amb tics malaltissos la competència de la cuina de desconstrucció. Els comensals que convoquen al seu celler només saben del cert que l’aventura gastronòmica que proposen només té un malaguanyat final: anar de cos a l’orinal… de can Roca. I m’hi cago perquè em toca.

Aiguadé, Martí

28 Juny 2014

Aiguadé, Martí. Espècimen molt típic de la geografia catalana caracteritzat pel seu caràcter rebentaire i burleta. Pateix d’una irrefrenable necessitat de fer-se veure i ficar-se sempre al mig, com el dijous. Viu de l’estirabot i l’enginy. La seva intel·ligència és irrisòria, car tota l’energia vital la concentra no en el cap sinó en el fibló: la seva picada provoca, generalment, un somriure, després, una ganyota, i, finalment, un avorriment mortal. (Com el lector avesat a la meva incomparable destresa humorística deduirà, aquesta entrada sobre mi mateix no l’he escrita pas jo, sinó un becari que es diu Xavier. De moment, com es pot veure, la gràcia del noi no és gaire afuada i està plena de tòpics. Podríem dir, doncs, que el becari Xavier té tota l’energia vital ni al cap ni al fibló, sinó a la punta de la fava. No bufa cullera, el noi.)

capellans, tirar

12 Juny 2014

capellans, tirar. 1. Ruixar de saliva el nostre interlocutor, enduts per la vehemència excessiva de la nostra argumentació. 2. En les discussions político-lingüístiques tan habituals entre nosaltres, etzibar-li al discordant com a font d’autoritat qualsevol dels capellans, seminaristes o escolanets que s’han distret de les temptacions de la solitud parroquial o del seminari escrivint papers sobre llengua, goigs a les maradedéus més insospitades —si cadascuna va parir un Jesús, l’esternut diví devia ser brutal— o versos que podríem qualificar d’autèntica “palla”. Per exemple: “així ho escrivia Verdaguer”, “mossèn Costa i Llobera no ho fa servir mai”, “ho recull l’Alcover”, “així ho escrivia mossèn Ribot”, “en un vers del Climent Forner així consta”, “ho aconsella el pare Massot”, “l’exseminarista Garolera afirma que ha de ser així”, “en Modest Prats ho tenia molt clar això”, “es veu que no t’has mirat què en diu el Ruaix”… Un hom està temptat a la vista d’aquest argumentari de dir: “Paraula de Déu”. Si he tancat la llista amb el cognom Ruaix no és per falta de sacerdots silvestres, que, d’això, n’anem sobrats —Torres i Bages, Mossèn Tronxo, mossèn Dalmau (hi deu haver un mossèn Viñas?), l’abat Escarré, etc.—, sinó perquè el cognom Ruaix em sembla gairebé l’onomatopeia del “ruixat” de capellans i alhora el ruai uix del fàstic que et fan.

Garolera, Narcís

22 Mai 2014

Garolera, Narcís. Mestretites i catedràtic de Literatura –catalana, naturalment– de la UPF que, no fa gaire, s’ha “desmelenat” amb unes declaracions en què criticava durament el llenguatge dels mitjans. Savi nascut no sé si a Vic o a Vilatrista i exseminarista, la seva apocalíptica invectiva recorda els sermons del  franciscà gironí Francesc Eiximenis, del dominic Vicent Ferrer o  del bisbe Torras i Bages (que no en va està enterrat a la catedral de la ciutat dels sants), que deia, en un rapte d’optimisme fora de mida, que “Catalunya serà cristiana o no serà”. Físicament, l’amic Garolera és alt i ben plantat, fa galtones i amaga, sota un bigotet de plata, una rialleta de conill no gaire de fiar. En general, la seva persona exhala aquell aroma tant del país, entre capellanesc i excursionista, de “tu ja m’entens”. No se sap si, en funció del que s’anomena “l’efecte tarima”, passa el “cepillo” a les alumnes de la facultat com aquell sevillà sociata i oligofrènic deia que l’havien passat a l’Estatut. Com sigui, parlant des del púlpit deu fer efecte, no en va anava per canonge i li devia faltar poc per cantar les quaranta, és a dir, missa. Ha publicat una seixantena de llibres d’una textura de plom, la major part dels quals són edicions –crítiques o filològiques–, tan grises com el quadern de Josep Pla, d’obres d’escriptors com el mateix prosista empordanès, Jacint Verdaguer i Josep Maria de Sagarra.

Celler de Can Roca, el. Restaurant fins fa poc “top” de la restauració del món mundial. Els germans i la seva mamà han baixat un graó en la bogeria culinària general, i ara ja els serà més difícil cobrar tres-cents euros per una truita a la francesa. Si el geni de la llengua catalana devia pensar en ells quan va encunyar la dita “els catalans, de les pedres, en fem pans”, es tracta de canviar ara el substantiu “pedres” per “roques” per tenir-ho tot més ajustat a realitat. Aquest cop, però, amb la baixada de categoria, s’hi podria afegir “…com unes hòsties”. Com que tots plegats fa temps que ens hem begut l’enteniment, els dediquem portades de revistes, programets de televisió i entrevistes a dojo (fins i tot TV3 ha creat un departament, espai o secció, de cuina, amb presentadora inclosa, que ens informa puntualment de l’art suprem de fer un ou ferrat), i no m’estranyaria gens que el govern de la Generalitat, a tall de desgreuge per la miopia de “Restaurant Magazine”, els incorporés al CATN per ajudar els ciutadans de la futura república catalana a triar si carn o peix. 

Soler, Bernat

4 Mai 2014

Soler, Bernat. Periodista d’esports de TV3. També conegut, entre els professionals de la casa, per “Grecian 2000” per les patilles color d’ala de mosca que llueix, com si, en comptes del producte al·ludit, se les hagués ruixat amb Agua de Colonia La Carmela. Defecte imperdonable en un locutor, el personatge té una dicció afectada, tant en la fonètica com en el lèxic. En el primer cas, sol inserir un fonema no etimològic (per comoditat articulatòria, per analogia, o simplement per posa) abans d’esmentar el substantiu que sigui. Ex.: “Els jugadors /e/ del F. C. Barcelona”. En el segon, parla sempre de “la segona meitat” (d’un partit), en comptes de dir “la segona part” –com s’havia dit sempre en aquest país fins que van adquirir protagonisme les precioses ridícules com ell– i de “l’esfèrica” en comptes de “la pilota”, però, alhora, es queda tan fresc quan, per dir que l’equip ha baixat el ritme de joc, diu que l’equip en qüestió juga a un ritme “cansí” (del cast. “cansino”, és a dir, “lent”, “feixuc”). Molt influït en matèria estilística per un altre ximple de la professió (veure Puyal, Joaquim M.), és un infeliç que es pensa, com molts altres, que amb aquestes tonteries dóna alçada “literària” al discurs. Quina llàstima!

Martínez-Vernis, Núria

25 Abril 2014

Martínez-Vernis, Núria. Po(br)eta. És una llàstima. (Qui l’hagi vist dient i fent bestiesetes dalt d’un escenari —en diuen performances poètiques— entendrà perfectament aquesta entrada.)

Sunyol, Víctor

25 Abril 2014

Sunyol, Víctor. Poeta vigatà mínim. I no es pensin pas que parlo de la seva estatura física. Els poemes d’aquest senyor d’ençà fa uns anys ocupen tan poc espai als fulls dels seus llibres que un hom està temptat, a la vista de tan malbaratament de paper i de tanta buidor, de fer-los servir com a blocs de notes i deixar-los al costat del telèfon per fer-hi les anotacions que calgui. Perquè el lector es faci càrrec dels poemes del “més petit de tots” de la lírica catalana, direm que les seves paraules més estimades són les preposicions, les conjuncions i, àdhuc, algun adverbi. Així, doncs, qualsevol dels seus poemes traduït al castellà faria més o menys així:

a
ante
bajo
cabe
con
contra
de
desde
en
entre
hacia
hasta
para
por
según
sin
so
sobre
tras

No em voldria ara equivocar, però crec que el pròxim pas del nostre poeta és llançar-se al plaer literari de les onomatopeies.

Marrugat, Jordi

25 Abril 2014

Marrugat, Jordi (àlies “Post”). Postprofessor postmodern. És tanta la seva posterudició sobre postnicieses postpoètiques postcatalanes postmodernes (com si a preCatalunya n’haguéssim estat mai, de moderns) que, si es postllegeixen els seus postllibres d’una posttirada, més que postpensar que el postpaio “marrugat” amb la postexhibició de tanta postsaviesa, un posthom postdiria més postaviat que “maplanxat” amb tanta postprofusió de postdades postinútils, que ja és el postmàxim de postinutilitat postpossible. El posttal postforma postpart del postconsell posteditor d’“Els postmarges”, una postrevista postaparentment postseriosa que postell postutilitza per postprodigar les seves postdiatribes i les seves postrancúnies, fins i tot per postdefensar uns postnazis. Això sí, amb la postmort del Castellanos (V. Castellanos, Jordi), es postpot postdir que la postrevista s’ha postcatalanitzat postdefinitivament, que ja és el postmàxim de postdefinitiu postpossible. 

Zubizarreta, Andoni

17 Març 2014

Zubizarreta, Andoni. Exfutbolista basc, porter de l’Athletic Club de Bilbao –club on es va donar a conèixer–, F. C. Barcelona i València C. F. Entre les seves virtuts futbolístiques no hi havia ni la de parar penalties (sempre es tirava cap al mateix costat, crec que l’esquerre) ni la de jugar amb els peus, faceta en què semblava que duia les botes canviades de peu. La seva estada al Barça com a futbolista va ser, diguem-ne, correcta, i es va acabar, com tantes altres, després de la tristíssima final d’Atenes, on semblava que havíem de guanyar amb la gorra i el Milan A. C. ens va clavar un quatre a zero que encara cou. Després se’n va anar al València, on va passar sense pena ni glòria. Retirat dels camps de futbol, va tornar a l’Athletic Club a fer de secretari tècnic, i al cap d’un parell d’anys, a instàncies de Pep Guardiola, va aterrar al F. C. Barcelona a fer del mateix, és a dir, d’estaquirot. Com a porter, i director tècnic, aquest “chicarrón del norte” ha fet sempre el “don Tancredo”, aquell “lance” de la tauromàquia que consistia a quedar-se quiet esperant l’envestida del toro. Les úniques “palomitas” que feia bé eren les que es crospia abans d’entrar al cine, perquè, sota els pals, no passaven de vol gallinaci. Un conspicu col·laborador d’un diari esportiu barceloní el qualificava de “Buda adormit”, i això precisament, dormir (encara que sigui despert), és l’activitat en què més destaca, com parodia setmanalment a TV3 el programa d’humor futbolístic “Crackòvia”. Amb aquest panorama, l’actual junta directiva, en un rapte de lucidesa absolutament genial, li va renovar fa poc el contracte fins al 2016. Esclar que aleshores ja ens hauran eliminat de tot arreu. Què hi farem, paciència!

Vox

6 febrer 2014

Vox. 1. Paraula llatina que en català vol dir “veu”. 2. Diccionaris diversos. 3. Neopartit polític d’extrema dreta a la dreta del PP, cosa que té mèrit, mal m’estigui reconèixer-ho. Vista la ideologia d’aquests caballeros y señoras, un hom està temptat a dir que “vox” és onomatopeia de vòmit: “vooooox”. Només cal que pensin en Alejo Vidal-Quadras (v. Vidal-Quadras, Alejo). Pel que fa a l’avortament, són tan defensors de la vida que només el practicarien quan un hom ja té ús de raó i no els la dóna. Fa por imaginar quin supòsit posarien per avortar si es descobrís que el fetus pensa i que el seu pensament és d’esquerres. El nom de Vox fa venir a la memòria allò de “La Voz de su Amo” —Franco, Franco, Franco— i el gos que se l’escolta en un tocadiscos antic, això sí, en el cas que ens ocupa en canilla. Passa per ser fundador del neopartit aquell humil funcionari de presons que va viure tancat en un “zulo” d’ETA qui sap lo. És innegable que aital experiència és ben bé per quedar psicològicament lelo. Diuen que al tal Ortega (v. Ortega Lara, José Antonio —angelets, els pares!—), quan va comunicar que marxava del PP i que fundava un nou partit, el van voler convèncer que s’equivocava de totes totes, perquè fora del PP no hi havia vida. Cau ja dintre de l’àmbit de la llegenda urbana la resposta que se li atribueix: ¡Pa zulo, yo! Incontestable!

UPyD

6 febrer 2014

UPyD. Sigla del partit neofatxa espanyol Unión Progreso y Democracia. L’encapçala la seva fundadora, Rosa Díez (v. Díez, Rosa), exsocialista basca de la branca ideològica de Mayor Oreja (v. Mayor Oreja, Jaime). Dit així, U, P y D, sembla ben bé que no et sàpigues l’abecedari, una cosa semblant a allò que els passa amb les idees als membres de la formació de la señora Rosa: volen ser regeneradors d’esquerra i no són sinó sinistres propagandistes de la dreta més rància, amb la qual coincideixen sospitosament a les Corts espanyoles, fins al punt de desbordar-la per l’extrem. El que els deia: U, P y D, no, m’equivoco; O, T y C, no, no; I, G y Z, no, tampoc.; P, P… Sí, ahora sí vamos bien, que diria la Díez, mitinera, als seus correligionaris. 

Castellà, Antoni

6 febrer 2014

Castellà, Antoni. Secretari d’Universitats i Recerca de la Generalitat, quota UDC. Llicenciat per les “cuevas d’Esade”, suposem que en l’especialitat de Sadisme, a la vista dels turments que infligeix a la docència universitària i l’alumnat. La seva carrera intel·lectual és fastuosa. Segons llegim a l’enciclopèdia de la meva competidora, és soci de l’Ateneu Barcelonès, membre del club Rotary de Vilafranca del Penedès, membre de la Colla dels Castellers de Vilafranca, membre de la colla del drac de Sant Quintí de Mediona i membre de l’associació cultural Seguem Cadenes. ¡Gràcies, Viqui! El que els deia, fastuosa. Fent de fisonomista, a la manera dels escriptors del XIX, per fer-los visible el personatge, haig de dir que té cara —que en té, i molta— de pa de ral envoltat de pèls. Com els deia, la gestió universitària d’aquest senyor és tan nefanda, que un hom pot arribar tranquil·lament a la conclusió que només serveix com a lema d’una vella reivindicació catalanista: NO VOLEM EL CASTELLÀ A LA UNIVERSITAT.

Cañas, Jordi

6 febrer 2014

Cañas, Jordi. Un dels C’s exemplars, ara pillat in fraganti. Aspecte i idees (sic) a parts iguals coincideixen a fer-lo semblar un personatge sortit d’un film caspofranquista dels anys 50-60. Pobres senyors Cañas, me li posen Jordi i els surt ben bé un aprenent de José Antonio, com qui diu, primo de Ribera (v. Ribera, Alberto). La tirada fatxa de l’amic Jordi i els seus correligionaris es posa de manifest quan van per les Espanyes alzando un Movimiento. La seva biografia és ben poca cosa, la veritat: va estudiar Història i tenia vocació d’arqueòleg, però ben aviat es va adonar que era millor edificar amb pedres que no passar hores espolsant-les amb un pinzell. A més, amb el seu careto, corria greu risc de ser confós amb la mòmia. Va fer una petita fortuna rehabilitant i construint edificis a ciutats com Manresa, on, fins i tot, en va edificar un que, actualment, està pendent d’enderrocament, i és que el nostre diputat autonòmic construïa tant que no es preocupava ni de revisar que el pla urbanístic ho permetés. Com es veu, una biografia ben miserable que es pot resumir amb el títol de la novel·la de Vicente Blasco Ibáñez Cañas y barro, sobretot molt barro.

Els premis literaris

8 gener 2014

Els premis literaris

D’entrada, haig de dir que he redactat aquest paper des de l’estupor i la perplexitat. Perquè si alguna fe tenia en la competència i honorabilitat dels jurats de premis literaris, el veredicte dels que van concedir el Carles Riba 2012 i els Jocs Florals d’aquest any ha desbordat totes les previsions d’opacitat editorial i literària imaginables. Parlem en primer lloc del premi Carles Riba. Vull fer constar que no tinc res personal contra el guanyador del certamen, Francesc Garriga, però no em puc estar de dir que fent servir criteris poètics objectius potser, entre els originals presentats, n’hauríem trobat un de semblant, o fins i tot millor. Ho dic havent llegit Tornar és lluny, el llibre guardonat. Un llibre simplement correcte, en la línia d’altres títols de l’autor, però que no té, al meu modest parer, aquella guspira màgica que confereix a un llibre de versos l’aura que el fa imprescindible, referencial. Com és el cas de la llarga llista de llibres que componen el catàleg del premi –tret de comptades i honorabilíssimes excepcions– i que encara és l’hora que els jurats responsables ens diguin per quins set sous els van premiar. Llegit amb atenció, Tornar és lluny és un llibre que no ha de decebre els lectors del poeta. Té una factura impecable, i guanya en intensitat lírica de la meitat cap al final, sobretot els dos o tres versos que tanquen cada un dels poemes a partir del que comença “sóc arbre vell…” (pàg 69). Tret d’alguns errors tipogràfics, ja habituals al país, el poeta prescindeix de les majúscules, a l’estil del nord-americà E. E. Cummings,  potser un dels seus autors de culte. Les imatges, en general correctes, deixen en canvi un cert gust de “déjà vu”, una sensació d’haver-les llegit en alguna altra banda. És una mica allò que deia Gómez de la Serna a propòsit de la metàfora “sus dientes son perlas”. El colofó, uns versos del llibre  tercer de l’Eneida –“Tres dies a l’atzar, dins una calitja encegadora, vaguem pel pèlag, i tres nits també sense un estel”[1] – dóna sentit argumental al llibre: la vida, contemplada ja des de la perspectiva dels anys, de la vellesa, entesa com un mar revolt transitat sota un sol opac i una nit obscura, qui sap si la “noche oscura” tan cara a Juan de la Cruz i els místics espanyols dels segle XVI.

Però la raó de ser d’aquest article no és parlar del llibre de Francesc Garriga, els mèrits del qual no discuteixo i estic ben disposat a reconèixer, sinó dels estranys mecanismes que han fet que la seva i no una altra hagi estat l’opció escollida pel jurat. I aquí entrem en una zona d’arenes movedisses, i si algú troba de mal gust el que ara diré, li demano perdó a l’avançada. Sospito que una de les raons que van moure el jurat a guardonar el llibre que ens ocupa és que Garriga és un poeta ja veterà, i que si no l’hi donaven aquest any podia ser molt bé que no fossin a temps de donar-l’hi més endavant. Com va dir el periodista David Castillo, membre del jurat, la nit del lliurament: “Garriga no ha estat mai premiat i reconegut com cal. I també és important que l’hagi aconseguit aquest any, que ha guanyat amb una competència més dura que els altres anys.” Ni competència ni hòsties. A qui es vol enganyar? La declaració de Castillo ja comporta el sospitós reconeixement d’un deute de la societat literària envers el poeta (“la société littéraire est encore la société!”). Efectivament, corria el mes d’octubre quan en els “mentideros” literaris es deia  que aquest any fer-se amb el premi seria difícil perquè s’hi presentava Garriga. Per dir-ho ras i curt, que ja se sabia qui l’havia de guanyar. Vull afegir, i insisteixo que no és res personal, que aquest any Garriga ja va ser nomenat “poeta d’honor” en una justa poètica celebrada a Sant Cugat del Vallès. No es pot negar, doncs, que el país ha estat generós amb ell. No caldria sinó. Francesc Garriga no ha estat mai, públicament, una veu dissonant. A més –i se m’excusi la broma–, té els cabells blancs i fuma en pipa. Com Pompeu Fabra. ¿Es pot demanar més adequació al que el país espera d’un poeta? Segons sembla, a Catalunya la martingala dels premis literaris és paral·lela a la manera com funcionen les coses a l’escalafó funcionarial. Més enllà dels “intangibles”, un ha de fer mèrits, ha de saber posar-se a la cua i ser pacient, no ha d’indisposar-se amb l’establishment cultural, i, si convé, ha de saber festejar-lo, practicar discretament la llagoteria prop de les persones influents que toqui, i si s’escau, regalar-los una caixa de puros perquè se’ls puguin fumar el dia de Nadal. Només si es compleixen aquests principis, mai no escrits, l’interessat podrà trucar a determinades portes i esperar-ne una resposta positiva.

Parlem ara del premi dels Jocs Florals de Barcelona 2013, els que ha guanyat la poetessa valenciana –d’Oliva, la Safor, concretament– Àngels Gregori Parra amb un poemari que, segons va dir en declaracions a la premsa, tancava la seva etapa postadolescent. Perfecte. Més enllà de la seva vàlua estrictament literària, d’entrada, una sospita: la “València connection”: el president del jurat del premi Carles Riba era Enric Sòria Parra, també d’Oliva; i un dels membres del jurat dels Jocs Florals, Josep Piera, de la Safor. Després, Gregori és dona, i per tant tenim aquí l’afegit de quota femenina, que diu que aquest any potser tocava donar el premi a una dona. Molt bé.

Un altre punt fosc de tot aquest “pastiche” és la composició dels jurats. Que pel que s’ha vist aquest any, ni calia que es reunís per deliberar, ja que si la decisió estava presa “ab initio”, del moment que s’hi presentava qui s’hi presentava, quin sentit tenia llegir-se seixanta i tants originals que no tenien cap possibilitat? Les preguntes, òbvies, són: Qui convoca el gran jurat? Quins mèrits han d’acreditar els seus components (si és que n’han d’acreditar cap)? Quina solvència? Quina garantia d’imparcialitat en tenen els concursants? Quin percentatge d’influència hi té el grup editorial que el convoca i en definitiva el paga? ¿No deu ser que els premis literaris no són més que una paròdia d’aquests concursos abjectes que de tant en tant  convoquen les facultats de les universitats espanyoles per proveir una plaça de professor titular? Qui hagi passat per l’experiència –amarga experiència– ja deu saber hores d’ara que si no és de la colla pessigolla, la que sigui, és a dir, si no és el candidat “de la casa”, ho té ben magre. L’única esperança de l’aspirant extern és que el candidat de la facultat que convoca el concurs tingui un mal dia. De la mateixa manera, l’única possibilitat de tot aspirant a premi és que el candidat que han triat els poders fàctics sigui objectivament fluix i el jurat no gosi proclamar-lo guanyador per por de l’escàndol. Que no és el cas que ens ocupa, que consti. No sé si el gran Thomas Bernhard, el novel·lista i dramaturg austríac que es va despatxar a gust denunciant les corrupteles i incompetències dels jurats de premis literaris austríacs, va saber mai que existia Catalunya, un país on la bona gent amb prou feines sap que una vegada va existir un senyor que es deia Joan Maragall. I si aquest nom els sona d’alguna cosa és perquè, amb motiu de la mort d’un parent, els familiars corren a encarregar l’esquela amb els primers versos del “Cant Espiritual”. Ara, llegir-lo ja és una altra cosa. Ni la mateixa família del poeta n’ha llegit quatre versos. No sé, doncs, si Bernhard va saber mai que a Catalunya les coses, en aquest terreny, funcionaven si fa no fa com a la seva Viena natal.  Però sí que sabia perfectament com les gastaven els seus coetanis, de la mateixa manera que un servidor ha après com les gasten, aquí, els seus. Aquí només es tolera la dissidència quan no fa mal, o quan només fa pessigolles al poder. Es tolera un programet d’humor d’estar per casa com “Polònia” perquè en el fons fa més entranyable la figura del manaia, però difícilment s’acceptaria –més ben dit, no s’acceptaria mai de la vida– una crítica profunda, ferotge, demolidora, a les institucions com la sèrie britànica “Yes, minister”. Aquí, per demostrar que som moderns i que acceptem amb un somriure als llavis tota mena de crítica aplaudim sense enrojolar-nos els muntatges teatrals d’un ximple sense cap talent, o donem el premi nacional de cultura a un saltimbanqui els poemes del qual no van gaire més enllà del gruny o la ganyota. Evidentment, és més fàcil donar el premi Sant Jordi de novel·la a un histrió que surt cada tarda a la tele per entretenir les iaies que jugar-se-la amb un original –que segur que n’hi havia, i més d’un– de més entitat literària que la seva.

I si hi ha d’haver premis literaris, crec que hi ha d’haver també una especial cura a nomenar els jurats perquè l’endogàmia sigui, pel cap baix, difícil de practicar. Una solució seria, per exemple, que si el premi es convoca a Barcelona, els membres del jurat es busquin al País Valencià, a la Catalunya Nord, a les Illes Balears o als lectorats de literatura catalana que hi ha arreu del món: a Anglaterra, a França, a Alemanya… a la Conxinxina, allà on sigui. Que l’entitat que convoca el premi els pagui el viatge i l’estada en un bon hotel, però que paral·lelament se’ls exigeixi un rigorós informe crític dels originals que s’han hagut de llegir en què expliquin el com i el perquè de les seves preferències. Que aquests informes estiguin a la disposició dels concursants (com ho està, posem per cas, una tesi doctoral), i que els originals se’ls lliurin uns sis mesos abans de l’adjudicació del premi perquè tinguin prou temps per fer bé la feina. I si no compleixen, se’ls demani responsabilitats i se’ls imposi una penalització econòmica. Som un país petit, i aquí ens coneixem tots. I tots sabem el que això significa: les xarxes clientelars, els interessos, les venjances mesquines, els odis soterrats… la misèria cultural, en definitiva. Com la que els membres del jurat del premi Documenta 2011 van fer pública quan van dir que havien declarat desert el premi perquè tot i “la competència narrativa i estilística de dos o tres textos, ha trobat una clara manca de propòsit literari, una falta d’objectiu narratiu, entre les obres més destacades…” I acabaven dient: “El jurat coincideix que, sense rumb, és difícil construir una obra literària sòlida, i és per això que ha optat per declarar el premi desert.”  I això, ho deien quan un dels aspirants era un dels narradors menors de quaranta anys amb més talent i projecció literària que té en aquests moments el país. No sé si ho sabien. No sé si se l’havien llegit prou bé. Perquè, de padrins, segur que no en té, però de propòsit literari, d’objectiu narratiu, en va sobrat.

I ja que parlava més amunt de Thomas Bernhard, m’agradaria acabar aquest paper citant un fragment de la seva novel·la breu Wittgensteins Neffe (“El nebot de Wittgenstein”). El narrador –un alter ego del mateix Bernhard– és distingit amb el premi Grillparzer[2], en el centenari del seu naixement, per l’Acadèmia de Ciències. L’home, sorprès per la concessió d’aquest premi, ho considera un fet extraordinari: “Ara, els austríacs, els meus compatriotes, que fins aquest moment només m’havien trepitjat, em distingeixen inclús amb el premi Grillparzer […] Que els austríacs, que fins aleshores havien fet cas omís o burla de mi, em donessin de repent el seu premi més alt ho considerava una reparació definitiva…” Es compra, doncs, un vestit nou i es dirigeix cap a l’Acadèmia de Ciències junt amb el seu amic Paul Wittgenstein, el nebot del filòsof. I diu, parlant dels premis: “Les concessions de premis, si prescindeixo dels diners que reporten, són la cosa més insuportable del món […] no enalteixen […] sinó que rebaixen, i per cert de la forma més humiliant. Només perquè pensava sempre en els diners que representaven els suportava […] Em vaig sotmetre a la humiliació d’aquestes concessions de premis fins als quaranta anys. Vaig deixar que em defequessin damunt del cap en aquests ajuntaments i salons d’actes, perquè una entrega de premis no és res més que una defecació sobre el cap d’un. Acceptar un premi no vol dir res més que deixar-se defecar damunt del cap, perquè et paguen per això. He sentit sempre les concessions de premis com la humiliació més gran que et pots imaginar, no com una exaltació. Perquè un premi te’l donen sempre només persones incompetents, que volen defecar sobre el teu cap i que defequen abundantment sobre el teu cap si els acceptes el premi. I estan en el seu perfecte dret de defecar sobre el cap d’un, que és tan abjecte i ha caigut tan baix com per acceptar el seu premi. Només en la més gran necessitat i quan estan amenaçades la vida i l’existència, i només fins als quaranta anys, es té dret a acceptar un premi que duu aparellada una quantitat de diners o, en general, un premi o una distinció. Jo vaig acceptar els meus premis sense estar en la més gran necessitat ni tenir la vida i l’existència amenaçades, i amb això em vaig fer abjecte i menyspreable i, en el sentit més exacte de la paraula, repulsiu…”

Fins aquí, Bernhard. Doncs bé, diguem-ho tot. No sé si en el cas d’haver estat guardonat amb el Grillparzer de la poesia catalana, jo, Martí Aiguadé, poeta de diumenge a la tarda, m’hauria despenjat amb aquesta filípica. Segurament no. He depassat sobradament la quarantena, i si bé no la bitllo del tot, tampoc no estic en situació d’indigència ni em sento –de moment– l’existència amenaçada. Per això dec ser encara més abjecte i menyspreable que el narrador de Bernhard. Ho accepto. Sóc abjecte i menyspreable. I repulsiu. Però quan un concorre a un premi ho fa pensant que tots els que hi concorren ho fan en condicions d’igualtat. Sóc conscient que amb aquest paper neutralitzo tota possibilitat, cas de presentar-m’hi, de guanyar-ne mai cap. La veritat és que tant se me’n dóna. M’he passat la vida al marge de la societat literària i estic disposat a passar el que em queda de corda –si déu nostre senyor em dóna salut per fer-ho– ignorant-la olímpicament. Des d’un punt de vista personal, i tornant a les paraules de Bernhard, crec que sempre és millor no haver d’agrair favors de ningú. La llengua catalana té una expressió que s’hi ajusta positivament: “Qui té el cul llogat no seu quan vol”. I no hi ha res com seure quan un està cansat. Per això,  des d’aquesta humil tribuna vull fer constar que, a Catalunya, els premis literaris són l’estafa més colossal que un es pot imaginar, una farsa només comparable a les operacions de venda d’uns terrenys inexistents que solia perpetrar el pare d’aquell “financiero catalán” tan reconegut per un expresident de la Generalitat.

No sé si mai serem independents. Però si ho som un dia, una de les primeres disposicions que hauria d’adoptar la conselleria que toqui és d’eliminar per decret tots, absolutament tots els premis literaris; tots, absolutament tots els concursos i festivals de poesia, tots, absolutament tots els premis d’honor i les creus del sant que sigui. I si s’han d’atorgar premis, si això és considera imprescindible per a la “normalitat” d’un país, que aquests premis s’atorguin només a obra publicada. I sobretot exigir més vergonya i més solvència moral i intel·lectual a tothom qui hagi d’ocupar càrrecs de responsabilitat cultural.

Martí Aiguadé i Proubasta

[1] “tris adeo incertos caeca caligine soles / erramus pelago, totidem sine sidere noctes” Virgili,   Eneida, III, 203-204. Trad. de Miquel Dolç. FBM:Barcelona, 1972.
[2] Franz Grillparzer (Viena, 1791-1872) va ser un dramaturg austríac.

Maynou, Núria

3 gener 2014

Maynou, Núria. Encara que sembli contradictori amb el cognom de la senyoreta, és una moderneta sortida del “bestiari” de la Lolita cada cop més arrugada (V. Ballbè, Bibiana). Això sí, tot i les magarrufes que s’explica que va fer pel plató del programa de la Bibi i de fer-se un tip d’anar a buscar cafès lluint palmito per fer mèrits perquè se la quedessin, un cop acabada la beca, la van fer fora. Així, doncs, com que no fa res de profit, es presenta com a col·laboradora en programes de televisió, periodista free lance (quin remei, oi?), bloguera solitària, violoncel·lista desafinada i lo que se tercie. Diuen que sovint fa duos i trios i que amb ella uns quants moderns toquen el con… trabaix. Una autèntica delícia! Com diria el mateix Foix, m’exalta la Maynou i m’enamora el vell.

 

Puntí, Toni

12 Juny 2013

Puntí, Toni. Presentador d’aquell magazín cultural anomenat Ànima –pels continguts, s’hauria de dir “en pena”. Puntí hi entrevistava, en col·laboració amb Bibiana Ballbè (V. Ballbè, Bibiana), primeres espases del firmament cultural de casa nostra amb ulls ensopits i escassa convicció, símptoma inequívoc que les “estrelles” convidades brillaven més aviat poc. El programa era un híbrid de Crónicas marcianas i Caçadors de bolets, tot passat pel túrmix de la “modernor” (cast., modernez) més rabiosa i militant. El pobre Puntí hi feia més aviat el paper de la trista figura, i si la seva vanitat d’“intel·lectual-presentador-de-programa-cultural” li ho hagués permès, hauria fet, segur, un punt(í)-a-part, és a dir, això que en castellà en diuen mutis por el foro. Del seu pas per TV3, direm que l’amic Puntí, cansat de fer cròniques als informatius on qualificava les “performances” dels impostors de la cultura amb els epítets “transgressor”, “eclèctic”, “volàtil” o “mixturat”, i en què apareixia dins de cofres, sarcòfags, armaris o, àdhuc, dins de la pitrera de Montserrat Caballé, va iniciar una etapa de presentador nocturn al canal 3/24. Allà, com a la boxa, el seu to de contacontes de biblioteca adormia els telespectadors per la via del cloroform. Abans de retrobar-se amb la seva veritable ànima, va ser el director efímer del magazín Time Out Barcelona. El seu càrrec va durar menys que la carrera musical de Jesulín de Ubrique. Va guillar abans d’acabar d’imprimir el primer número. En fi, qüestions biogràfiques.

Ballbè, Bibiana

12 Juny 2013

Ballbè, Bibiana. Presentadora televisiva de programes culturals (sic, sic, sic) que ha fet una mica de tot —que cadascú hi faci les excepcions que vulgui, que no la pretenc pas ofendre!—. Allò de quien mucho abarca poco aprieta. Traduït: tastaolletes. Fa gràcia que en el seus nom i cognom no hi hagi cap “v” baixa. Ni que fos basca! La seva joveníssima estrena estel·lar a TVC amb el programa “Silenci” —un títol gens premonitori—, quan encara semblava inarrugable, la va convertir en el mite eròtic dels subscriptors més antics i rancis de “Serra d’Or” (V. “Serra d’Or”), i també de la part del convent que no es dedica a l’escolania. Veient-la amb tot el seu repertori de posturetes de moderna que, oye, está en la pomada, ningú s’hauria pogut pensar mai que es fes córrer (ep!, cap mal pensament!) el seu nom com a possible directora de l’Arts Santa Mònica, en substitució de l’ínclit traficant d’idees i d’influències (V. Altaió, Vicenç). És innegable que els que la proposaven estaven, i estan, freturosos de bufar cullera! ¿O la idea va sortir d’algun dels subscriptors de “Serra d’Or” citats que ocupa càrrec i que la voldria tenir a la vora, ara que ja no en toca? Al començament, he remarcat amb tres sics l’adjectiu “culturals”, perquè, en vista de la tropa que la Bibi treu als seus programes —de la basca que fa venir—, també podria ser cuidadora de les gàbies de les mones del zoològic. Podríem dir, doncs, que, a la televisió, la senyoreta Ballbè hi acostuma a exercir d’etòloga amateur. Per això, per la seva falta de professionalitat amb el bestiar que tragina, un dels micos gairebé li causa un bon disgust judicial.

Torralba, Francesc

9 Juny 2013

Torralba, Francesc. Teòleg. Ara bé, hi ha discussió de si és dels beneïts o dels beneits. Potser sí que no ha cantat missa ni les absoltes —cosa de la qual ens alegrem, no caldria sinó—, però tot el seu pensament i el seu posat són merament capellanescos. Al marge de tots els seus escrits més o menys plúmbics sobre les qüestions més peregrines —o en aquest cas n’hauríem de dir pelegrines, de tant com pixa aigua beneïda, o beneita?—, la popularitat li ha vingut de sortir a la tele, on enlloc de teologia ha fet teleologia amb finalitats crematístiques fent publicitat de la seva Biblioteca Francesc Torralba, composta de manuals de moralisme “barato”, indignes de cap ens pensant, tan suggestius com La tendresa, La paciència, L’amistat, Planta cara a la mort (i quin remei, no?) o el titulat amb l’oxímoron Intel·ligència espiritual. L’aspecte pulcre i molt polit de l’amic Francesc, li dona l’aire de ser el germà llec més estimat del convent, i ja sabem què vol dir “estimar” als convents. Però no, no ens equivoquéssim pas! Pare d’una prole nombrosa com les que predica l’Opus Dei, sempre està a punt de… procreació, en el convenciment que l’únic “caputxó” que hi ha d’haver al món és la cucurulla dels penitents de les processons de la Setmana Santa. Sí senyor, una bona lectura del Gènesi.