Cavall salvatge

Cavall salvatge. 1. Zoo. Bèstia de peülla que corre per prats i muntanyes sense sella ni brida. 2. Lit. En plural, Cavalls salvatges, títol d’una novel·leta (sic) on hi ha més “cavall” que als “caballitos” i més agulles que en una merceria. L’autor n’és un tal Jordi Cussà (q. e. p. d.) Segons la foto que encapçala les dades biobibliogràfiques de l’autor, aquest portava una llarga cabellera, suposo que per poder-se-la agafar amb cua de “cavall”. El llibre, molt apreciat pel fantasma del Castillo, es podria resumir d’aquesta manera:

*

Jo em punxo

Tu esnifes,

Ell/ella es corre

Nosaltres esnifem

Vosaltres us correu

Ells/elles es punxen

*

I així amb tots els modes i els temps verbals dels verbs respectius, i amb totes les combinacions possibles de punxar-se, esnifar i corre’s. A pesar del suposat “¡Que fort!” (pronunciat “qué fort”) del tema, amb morts i assassinats inclosos, la novel·leta (sic) és una cosa “tontorrona, tontorrona”. Ja ho diuen, que la bona literatura no la fa l’argument. En conclusió, puc afirmar que cap personatge d’aquests Cavalls salvatges va a peu; tots van a “cavall”. O vist que tots es punxen més que el dependent/a de merceria encarregat/da de comptar les agulles de cap, podríem dir que com a mínim tots van “a cavall de dos cavalls”, fent bo el títol de Pedrolo. Quina nostàlgia de Citroën! Per cert, els Cavalls salvatges tot sovint fan de “camell”. Tota una lliçó d’equitació que et diu que si abuses del “cavall” acabes amb les cames guerxes en forma de parèntesi:

( )

* * *

Cor pirinenc

Cor pirinenc. 1. Qualsevol formació de cant coral nascuda als pobles i viles de la serralada dels Pirineus. Normalment, el repertori d’aquestes formacions ultramontanes, amb el capellà del poble pel mig, comença amb la famosa Muntanyes del Canigó, “fresques són i regalades”, i acaba amb aquesta mateixa cançó com a cloenda dels bisos, inevitables encara que la coral desafini. Ja sabem que els catalans no som gaire exigents en això de les arts; ens estimem més la pell de gallina del moment que l’exigència artística que demana que ningú faci cap gall. 2. Títol d’un llibre de més de sis mil versos, Cor pirinenc, del poeta catalano-aragonès Lluís Calvo, (V. Calvo, L(l)uís) una obra que hauria d’haver publicat no pas Lleonard Muntaner, sinó l’Editorial Alpina, perquè aquest “cor pirinenc” és molt gran i en els moments de diàstole va de Benasc a Cap de Creus i demana format de mapa. Fixin-se que només canviant-t’hi una lletra, “Coe pirinenc”, podria servir, amb gran alegria del socio-baturro senyor Lambán (V. Lambán Montañés, Francisco Javier), per posar d’acord emocionalment Aragó i Catalunya en això dels Jocs Olímpics d’Hivern. De totes maneres, al pas que anem amb això del clima, sóc del parer que l’any 2030 les muntanyes del Canigó i de fora del Canigó ja no seran pas gaire “fresques” i no les voldrà ningú ni “regalades”. La nova obra calviana goso classificar-la en l’apartat “èpica excursionista”, aquell que a casa nostra enquadra les obres de tants nostrats poetes postmoderns que s’estimen més Verdaguer que no pas Mallarmé; un gènere, aquest de l’excursionisme èpic, que també agrada molt al públic de cors pirinencs de la primera accepció, perquè conté aspectes de tota mena que els encanten com a bons catalans de cap de setmana, que, a més de les actuacions corals, s’empassen amb atenció de mussol —s’hi fixen molt— totes les visites guiades que se’ls proposen: aspectes com ara els geogràfics, etnològics, antropològics, històrics, mítics, gastronòmics —parada i fonda— o fins i tot meteorològics; vaja, que el Cor pirinenc calvià és una mica com Els límits del Quim Porta, popularment conegut com El Libro Gordo de Pepete (V. El Libro Gordo de Pepete), del bonàs d’en Pep Pedrals (V. Pedrals, Josep). Això sí, pel que fa als aspectes lingüístics, hi destaca sobretot la sintaxi castellanitzant a què el Sr. Calvo ens té “avesats”, que diria ell en el súmmum del seu perfeccionisme bell catalanesc. Els puc ben assegurar que, tenint en compte el risc de patir un atac de cor pirinenc donades les proporcions del repte que l’autor ens proposa, és molt més perillós llegir-ne els sis mil i pico de versos que no pas fer-los a peu. A qui no tingui esma de perdre-hi el temps trescant versos amunt, els ofereixo una alternativa d’abast força més raonable, com és aquesta peça titulada “La neu de les muntanyes” del mestre Martínez Valls, amb lletra de Lluís Capdevila i Víctor Mora:

Mestre Andreu, jo sóc un pobre pastor
que m’he fet molt vell prop de les carenes,
voldria ser un rei molt poderós
per a donar-vos una joia de valor,
però l’ofrena que puc fer-vos
és solsament una cançó.
Escolteu-la i accepteu-la
que n’és l’única riquesa
que disposa el vell pastor.
Les neus de les muntanyes
em diuen adéu,
les pedres de la serra
m’ho diuen també…
Trist i ben trist cantava
un caduc vell pastor
veient que n’arribava
sens trigar la tardor.
Jamai més les muntanyes
podré tramuntar,
adéu cabana aimada,
adéu mon ramat.
Dolça jovinesa, trista recordança
lluny de mi la pena del teu bon record.
“Pastor, vellet i trist caduc pastor,
ton cor viurà en la neu del Canigó”.
Cantava de nit i dia
l’angoixa trista
del seu bon cor.
La mort tingué pietat del seu dolor
i va tancar sos ulls amb un petó.
Posaren damunt sa fossa
una creu feta del seu bastó.

Com veuen, una peça digna del “cor pirinenc” de la primera accepció.

clapés

clapés. Tercera persona del condicional del verb “clapar”. 2. Clapés, Antoni. Poeta “silenciós”, com pocs. Algú altre que en els poemes faci curt com ell, en la nostra poesia potser només hi ha en Víctor Sunyol (v. Sunyol, Víctor), anomenat amb mala bava, encara que sigui una veritat com un temple, “el més petit de tots”. Com he dit, Clapés oficia sobretot com a poeta del silenci —res a veure amb la poesia silenciada—, però també ha fet o fa de llibreter, tractant d’art, editor, distribuïdor, venedor, camàlic, traductor, jurat de premis, conferenciant, assagista, prologuista, epiloguista, dinamitzador cultural, organitzador de lectures i presentacions, enllaç permanent entre Catalunya i el Quebec, d’on treu poetesses granadetes que a casa seva les coneixen i que no milloren gens el que ja tenim… No sé pas si dir-ne un Medici de les arts i de les lletres o un simple Fregoli que fa tots els papers de l’auca. Precisament, la introducció d’aquesta entrada amb la forma condicional del verb “clapar” ve a tomb per això, perquè si “clapés” i, en despertar, se centrés de debò en una sola cosa, s’estalviaria molts esforços vans en la seva recerca per terra, mar i aire de la pedra filosofal del reconeixement, em temo que sovint atiat per la seva “dona Udinamensional” (V. Udina, Dolors). El cas del bo del Clapés casa perfectament amb la dita popular que assevera que “home de molts oficis, pobre segur”. Per tot plegat, humoristes de pega, que sempre n’hi ha, com jo mateix, el qualifiquen d’“home orquestra”, d’aquells que van de fira en fira i ho toquen tot per quatre rals: acordió, guitarra, harmònica i bombo i platerets, tot alhora. És a dir, que s’ho fan sols, com el Juan Palomo, sense ni l’ajuda de la seva consort, que en tot cas passa el plateret. De totes maneres, no crec pas equivocar-me gaire si dic que la seva autèntica vocació, entremig de tants oficis, és la de “poeta del silenci”, un apartat a què l’adscriuen els crítics de pro a la vista del seu minimalisme poètic; sigui com sigui, el qualificatiu aquest de poeta “silenciós” fa témer que un dia se’t fiqui a casa sense que te n’adonis, com fan els lladres especialistes a robar fent el mínim soroll possible. Però no passéssiu ànsia. No us farà cap mal; a tot estirar potser us trobareu al saló una performance poètica minimalista. Home de poques paraules, com quan fa de poeta, el seu capteniment és intatxable en tots els aspectes, tot i que sí que és cert que té tendència a formar parelles artístiques intercanviables, sempre amb una descompensació de volum a favor seu: el citat Víctor Sunyol, Carles H. Mor (v. Hernández Mor, Carles) o Benet Rossell (v. Rossell, Benet), per citar les més conegudes i productives. Amb el malaguanyat Benet Rossell, quan actuaven a l’estrada que fos, semblaven ben bé l’Stan Laurel i l’Oliver Hardy.

Udina, Dolors

Udina, Dolors. Traductora i prou. No se li coneix cap altra dedicació, si no és la de situar-se. Per això, parodiant l’“home unidimensional” de l’injustament oblidat Herbert Marcuse, males llengües la qualifiquen de “dona Udinamensional”. Però té sort. De tot el que ella no fa, ja se n’encarrega el seu home, l’eximi poeta “silenciós” Antoni Clapés (v. clapés). Prou que podríem enquadrar, doncs, aquest cas en la famosa tesi d’Ester Vilar, especialista en la doma de barons. Però abans de ficar els peus a la galleda en un assumpte que no em correspon, torno a la “dona Udinamensional”. Transvestida de lady Macbeth casolana, fins al punt de fer que el seu home “perpetrés” un premi de traducció de poesia per presidir-lo ella, l’amiga Udina, posada a traduir/trair, voldria que el seu nom sortís més gros que no pas el de l’autor traduït/traït, com massa sovint passa en el món del teatre i de l’òpera amb els Rigola, els Beito o la Fura dels Baus, per posar uns exemples escaients, els noms dels quals surten als cartells amb caràcters d’una grandària molt superior als de Sòfocles, Shakespeare, Wagner, Verdi, Pirandello o qui sigui, això sí, després de fer-ne un bon “estropici” a base de fragments trets d’aquí i d’allà i a sobre manipulats. Amb aquest desig d’hipertròfia nominal de la traductora, no ha d’estranyar que, quan algú parla de bones traduccions i no en surt cap de seva, a la pobra “dona Udinamensional” li agafin tots els mals i, fent honor al seu nom de Dolors, sembli ben bé la imatge de la Dolorosa amb els vuit punyals clavats al cor, si no és que directament es posa feta una fura. No pot entendre que res pugui ser millor que el que fa ella, tot i que els companys de gremi —sovint molt més bons, encara que sense tantes ínfules— diuen clarament que vés a saber qui es pensa que és. Els que la coneixen bé diuen que la Dolors és molt rígida —vaja, que té poca cintura— i que les seves conviccions, com per exemple aquesta que dic segons la qual ella és la millor traductor/a de l’anglès al català, són inamovibles. Gent més dolenta que la tinya i que es complau a escampar zitzània afirma que això de la rigidesa li ve paradoxalment del fet d’haver rebut una selecta educació familiar en los principios del Movimiento.

El Libro Gordo de Pepete o Els Límits del Quim Porta

(L’any 2018, esverat per la merda de Premi Ciutat de Barcelona com era al llibre d’en Josep Pedrals Els límits del Quim Porta, vaig escriure aquestes ratlles en un quadern i allà van quedar. Al trobar-me-les tot repassant papers, les he passat a net i us les ofereixo com a reflexió de la falta de qualitat de la nostra literatura.)

El jurat dels Premis Ciutat de Barcelona del 2018 ha premiat en l’apartat literatura catalana l’últim llibre d’en Josep Pedrals, Els límits del Quim Porta, conegut popularment, ja que l’autor es diu Pep, com El libro gordo de Pepete, i no sense bona part de raó, perquè el llibre d’en Pedrals, com aquell llibre infantil amb Petete en comptes de Pepete, conté una mica de tot per a distracció de la canalla, un tot molt elemental, ¡esclar! Per adonar-nos-en i no fer-nos-en gaires il·lusions, només cal transcriure la nota del jurat de referència: Un llibre que va més enllà de qualsevol classificació de gèneres literaris.[1] Conté gairebé dos-cents poemes,[2] una novel·la d’intriga,[3] passatges d’amor i amistat i una inquietud filosòfica que l’emparenta amb l’assaig.[4] Hi ha un domini del llenguatge i de la tradició literària sense parangó.[5] És un llibre d’una complexitat i una riquesa tan evident com fàcil de llegir.[6] Presenta tants nivells de lectura com tipus de lector hi hagi.[7] I és que el llibre inclou gairebé tots els temes dins els límits del que importa, és a dir, els límits de la realitat.[8] Ningú podria haver definit més exactament El libro gordo de Petete original. La recepta d’un autèntic poti-poti d’aquells que fan les criatures quan els deixes remenar a la cuina i preparar algun plat. O quan fan panellets a l’escola. Però deixem els ximplets del jurat i les seves justificacions del premi, i també el bon jan d’en Josep, que no en té més culpa que escriure el que escriu, que innegablement és ben bufó, i vegem per què els versaires i escrivents lingüísticament juganers com ell —casos ben paradigmàtics en són l’Enric Casasses i la seva colla del Raspall o en Màrius Serra i la seva enigmística (un autèntic Cuarto Milenio lingüísitc)—…, vegem, deia, per què tenen la requesta que tenen a Catalunya, i també a les Balears. (Al País Valencià són més seriosos, potser perquè no s’han pogut creure —com ens ho hem cregut a Catalunya, ingenus de nosaltres— que ja ho tenien, que ja formaven part d’una cultura “normalitzada”.) A parer meu, l’èxit dels versaires i no versaires que juguen sense treva amb les paraules —tots els bons escriptors en fan, de jocs lingüístics, però sense fer-ne excés ni trampa, ni negoci— es deu a l’analfabetisme funcional pel que fa a la pròpia llengua del lector mitjà català. Em sembla que el nivell de comprensió lectora és tan baix que, quan un hom, que en diuen els retroavanguardistes, topa amb una lectura textualment juganera, es queda literalment embadocat amb allò tan primari, tan infantil, com és descobrir semblances, cacofonies, coincidències o parauletes desuetes, i deixa que se li enteli, i al capdavall se li rovelli, el judici crític, que és el que t’endinsa en la verdadera complexitat dels textos. Potser, com podria haver dit Freud, això d’entretenir-se en l’infantilisme dels jocs de paraules indica que no s’ha superat amb nota l’anomenada fase anal. Ja ho diuen que els lectors catalans en general llegeixen amb el cul. El tercer ojo, que en deia Lobsang Rampa.

[1] Ja hi som amb la tronada cançoneta de la superació de gèneres; deia un bon amic meu, amb aguda i irònica saviesa, que qui fa servir tots els gèneres és que no en fa bé cap. Podríem, doncs, considerar l’obra “transgènere” del gènere “mala literatura”.

[2] Dos-cents poemes són bastants més que l’obra sencera de grans poetes que en el món han sigut.

[3]  No hi podia faltar, les vendes són les vendes.

[4] El Bildungsroman d’estar per casa que no pot faltar mai.

[5] ¿Ja l’han repassada de dalt a baix, la tradició, per si el tal “parangó” hi té res a dir?

[6] Frase que aspira a oxímoron com a mínim del mes.

[7] Allò de les peces de roba de talla única que s’adapten a qualsevol que no tingui cap exigència estètica ni de qualitat.

[8] Una afirmació fàcilment discutible amb un simple manual de filosofia de batxillerat a les mans.

*

Virgili i Ortiga, J. M.

Virgili i Ortiga, J. M. Mestretites vingut a més a Twitter, xarxa social en què es passa de sis a set hores anant amunt i avall a la caça del catauà incorrecte d’altri (v. imbècil lingüístic tipus I). Obsessiu fins a extrems malaltissos amb la llengua dels mitjans públics catalans, aquest xèrif lingüístic urticant dona lliçons a trotx i motx, com un guardià del sant grial. Com en tota secta, els seus acòlits tracten aquest paparra de vós i li riuen les gràcies, i, per acabar-ho d’adobar, l’animen a no defallir. L’opció més intel·ligent és tenir-lo blocat, perquè si fos per ell, encara parlaríem com Llull, Eiximenis o Muntaner. Déu me’n guard de ser enmendat per un mestre de català jubilat que no té gat per pentinar!

Prats de Molló, els

Prats de Molló, els. Comuna de l’Alt Vallespir, a la Catalunya Nord, relacionada amb la invasió frustrada de la Garrotxa per un grup de militants d’Estat Català, preparada i dirigida per “l’avi” Macià els primers dies de novembre de 1926. La cosa va acabar com solen acabar aquesta mena d’iniciatives a casa nostra: amb un ridícul clamorós. O com el rosari de l’aurora, que ve a ser el mateix. Més o menys com l’autoproclamada República Catalana el 10 d’octubre del 2017, també anomenada “la breu” –res a veure amb la col·lecció poètica homònima, que, desmentint el seu nom, no para de deposar merda poètica a les taules de novetats– pels vuit segons escassos que va durar.

Podemos

Podemos. Partit polític sorgit del 15-M sota el famós lema de “Sí se puede”, quan ocupaven places públiques i no pas places estatals. D’aquí el Podemos com a nom del partit, creat per un grapat de professors de la Complutense de Madrid, amb la curiositat d’estar encapçalats pels senyors Iglesias i Monedero, com si la cosa fos una incitació a marcar la creu eclesial de la declaració la renda. Però deixem la broma fàcil i fem-la encara més fàcil. D’aquest partit i de la seva deriva cap a la institucionalització entre la caspa de la casta (V. casta, la) se’n podrien dir moltes coses, però ho resumiré amb un acudit de quan érem canalla. Ho faré en castellà, com s’explicava aleshores: En un bar, un cliente se levanta de la mesa y se dirige al excusado con cierta urgencia. Al encontrárselo ocupado y siendo consciente de no poderse aguantar mucho más, con los nudillos llama a la puerta a la vez que pregunta: “¿Se puede?” Desde dentro, una voz que es casi un estertor y que delata a alguien que está haciendo un gran esfuerzo responde: “Se va pudiendo.” Doncs això, restrenyiment.

Mount Rushmore

Mount Rushmore. Muntanya de granit ubicada a Keystone, Dakota de Sud, on hi ha les cares tallades a la pedra de quatre presidents dels EUA (Washington, Lincoln, Jefferson i Roosevelt), cada una d’uns vint metres d’altura, on el director Alfred Hitchcock va rodar algunes de les escenes més brillants de Con la muerte en los talones. El nostre Mount Rushmore particular és, sens dubte, Montserrat. Ni la Pica d’Estats ni el Pedraforca. Montserrat. Ara, quins presidents hi tallaríem? Pau Claris? Macià? Companys? Irla? Tarradelles? Pujol? Maragall? Montilla? Mas? Puigdemont? Torra? O l’Aragonès, només de perfil com a mig president? Aquesta és la qüestió. De totes maneres, d’entrada jo en desestimaria Pujol i Montilla, perquè la cara ja la tenen prou dura, tallada en pedrenyal.

 

Forqué, Verónica

Forqué, Verónica. Actriu española-española-española que es va donar a conèixer durant els anys gloriosos de la “movida” madrilenya sortint en alguna de les pel·liculetes de Pedro Almodóvar. A causa de la seva prominent disposició dental cavallina i dels seus intents de ser graciosa sense aconseguir-ho, la podríem considerar la Fernandel espanyola.  “Roja y republicana”, com diu ella que és, però d’estar per casa (d’aquells que es manifesten a favor del dret d’autodeterminació del poble saharaui, o que s’exclamen per la devastació genocida practicada per Espanya amb les llengües ameríndies, però que en canvi no volen ni sentir parlar del dret de Catalunya, ni encara menys del català), ara se’ns ha despenjat a Sálvame de Tele5 dient que coneix “mucha gente joven catalana que no sabe hablar buen español-español-español”. La maria té aquestes coses, et fa anar pel món com un zombi, perquè la realitat és la inversa: que molta gent jove catalana no sap parlar un català mínimament decent. Això si el parla. Ai, Verónica…! Potser alguns s’havien arribat a pensar que el seu posat de tonta del cul, talment com una neo Gracita Morales, era una mostra del seu talent interpretatiu. Però, per si encara en quedava cap dubte, ara s’ha confirmat definitivament: no era talent, és que la Forqué és tonta del cul de naixement. O això o, com insinuo més amunt, ve fumada de fàbrica.

División Azul

División Azul.  Unitat d’espanyols fatxes que va lluitar a favor de Hitler, durant la Segona Guerra Mundial, contra la Unió Soviètica. El poeta ja ho veia venir, i deia: “¿Qué es poesía?, dices mientras clavas / en mi pupila tu pupila azul…”. Tothom sap que el blau és un color fred, i així es van quedar, pobrets, els “aguerridos” soldats: garratibats de fred i més secs que un bacallà. Un altre poeta, Rimbaud, relacionava l’“azul” amb la lletra O, que és la manera d’expressar una disjuntiva. En el cas dels divisionaris fatxes, o presoners de Stalin o morts. Sembla que la majoria van optar  per la segona opció. Ara mateix, els seus hereus es troben repartits pels escons del Congreso en forma de “leal oposición”, però es voldrien ocupant la bancada “azul” del “gobierno”. Més que res per fidelitat cromàtica, no sigui malpensat el lector.

Dakar

Dakar. 1. Capital de la República del Senegal. 2. Nom que rep una competició anual de cotxes, motos i camions (i aviat de patinets elèctrics) organitzada per quatre manguis de les classes “pudents” occidentals que té per objectiu arrasar el país que sigui –perquè el Senegal ja no el veuen ni en pintura– durant quinze dies a cop d’accelerador i que té la santa barra de fer ostentació de la superioritat material del primer món. De tant en tant, algun d’aquests ximples hi deixa la pell perquè es fot de cap en una duna o perquè es perd i s’acaba morint de set. Per mi, que els bombin. I, ja que van pel desert, una maledicció: que, quan es perdin, tots els oasis els siguin miratge i els empali un camell.

casta, la

casta, la. 1. Substantiu femení lexicalitzat de l’adj. cast, -a. Aplicat a Unidas Podemos (UP) i segons el DEC (accepció 4): “Classe o ordre de persones que, a base de privilegis hereditaris, de professió, etc., té un esperit d’exclusió respecte a les altres classes de la societat.” Arran del 15-M, aquests senyors van parlar d’“asaltar los cielos”. Al cap de quatre o cinc anys, l’únic que han assaltat és la bancada del “gobierno” del país veí: denunciaven “la casta” i s’hi han acabat convertint. De totes maneres, sí que se’ls ha de reconèixer que van jugar amb gràcia amb allò de la “casta” i la “caspa” (V. caspa) franquista de la tal casta, una caspa de grans proporcions, fins al punt que qualsevol dels denunciats de pertanye-hi, senzillament gratant-se el cap, podria deixar ben nevat el “pessebre” nadalenc, i el no nadalenc, per gran que fos. El substantiu també apareix en l’expressió “de casta le viene al galgo”, que és la manera peculiar que tenen els espanyols per dir que “de porc i de senyor se’n ve de mena”, cosa que els líders d’UP-BeC haurien de tenir present. Doncs això, els polítics “podemitas” i “comunites” (adverteixi el lector la pèrdua irreparable de la “s”) s’haurien de preocupar més dels pobres porcs i no avenir-se tant a fer-ne la matança amb els senyors. 2. Nom d’una de les acompanyants femenines de don Hilarión, el protagonista de la sarsuela La verbena de la paloma. L’altra és Susana.

caspa

caspa. 1. Segons el DEC, làmines untuoses separades per descamació de l’estrat corni cutani del cuir cabellut. 2. En sentit figurat, afecció generalitzada del 90% de la població hispana que fa que mentalment visqui instal·lada en el s. VIII, data en què es fixa l’inici de la reconquesta dels territoris ocupats pels musulmans.

Cabré, Teresa

Cabré, Teresa. Filòloga, catedràtica i secretària de la Filològica de l’IEC. El seu currículum destaca que és especialista en lingüística aplicada, amb la qual cosa, doncs, i parodiant aquells tronats acudits de “no es lo mismo…”, podríem dir que no és el mateix que ser aplicada en lingüística, com ho demostra la decisió sota la seva direcció de la Filològica de carregar-se els diacrítics, acció per la qual la senyora Cabré passarà a la gramàtica històrica com la dolenta d’una novel·la negra –de lladres i serenos, que en dèiem– titulada L’assassina del Dia Crític. Ara que hi penso, com que també té una càtedra a la Pompeu Fabra (v. UPF) i altres entrades (i no parlo de les d’enciclopèdia), a més de la de l’IEC, no sé si la lingüística aplicada també es pot referir a la utilització de la llengua com a grampó per grimpar.

Assalt al Capitoli

Assalt al Capitoli (Washington, 6 gener 2021). “Performance” o pollastre que ha muntat als EUA el “facherío” trumpista que ha perdut les eleccions. Una simple rabieta. Comparar-la amb el nostre referèndum de l’1-O és com comparar un ou amb una castanya. Però sempre hi ha espavilats que se n’aprofiten per portar l’aigua al seu molí. Creguin-me i no se’n facin falses idees; sàpiguen aquests “voceros” del “Movimiento Nacional” que, en l’àmbit espanyol, el que s’assembla més als discursos d’un dement com Trump és el discurs de Felip VI el 3 d’octubre del 2017, en què animava els “demòcrates” (sic) espanyols a aixecar la veda mental de la caça de la “perdiu” catalana. Aquesta és la comparació correcta i de mateix nivell: cap d’estat amb cap d’estat. Això sí que són cops…, ai, perdó, caps d’estat. El d’en Trump ha durat unes hores; el d’en Felip ja fa uns quants anys que dura. El mal atribuït al pobre Puigdemont, vuit segons escassos.

ZZ

ZZ. 1. Sigla del nom i cognom de Zinedine Zidane, l’entrenador del Reial Madrid. 2. Amb l’onomatopeia “Pafff” al darrere, marca d’insecticida. 3. I amb unes quantes zetes més, representació gràfica del son. Amb l’accepció 2 es podria eliminar l’accepció 1, i així, morta la plaga de la mosca blanca, seguir roncant tranquil·lament amb la 3, i sobretot amb el joc del Barça.

UPF

UPF. Sigla d’Universitat Pompeu Fabra. Atesa la ridícula, testimonial presència del català en la vida quotidiana i oficial de la institució, la sigla hauria de ser més aviat UIA (Universitat Ignacio Agustí) o UJMG (Universitat José María Gironella). Pobre Fabra, si aixequés el cap!

Tusquets i Trias de Bes, Carlos

Tusquets i Trias de Bes, Carlos. Personatge amb perpetu posat de baixar del iot o de sortir de l’esportiu, és a dir, amb posat de “zona nacional”. O d’estar bevent, avorrit, un whisky a l’Escocés del carrer Mandri. Ningú sap ben bé a què es dedica, encara que sempre mira de ser allà on es mouen calers. Trea Capital, Banco Mediolanum, INVERCO… Fins i tot els de la família Pujol. L’avui president de la gestora del Barça, encara fill de l’atado y bien atado del nuñisme, gasta una “meleneta” (en podríem dir que porta Mediolanum al clatell: el pelo de la dehesa, per dir-ho amb la seva llengua) del temps que es devia fer amb els pseudoprogres del Bocaccio, com els seus tocayos els Tusquets editors i dissenyadors, no sé si familiars seus, però de la mateixa comunió unionista. Així, doncs, uniofatxa consumat –i és que el cognom Trias de Bes pesa molt–, en les últimes eleccions a la Cambra de Comerç va presentar candidatura amb uns quants de la seva corda. Derrotats per la candidatura independentista d’en Canadell, en van impugnar els resultats. I als jutjats són per mirar de fer repetir les eleccions. És l’esperit democràtic típic de l’unionisme: si perdo, ja m’ho arreglarà el jutge. Quan es veu obligat a parlar en català fa servir la variant Círculo Ecuestre, Real Club de Polo o Cercle d’Economia, que va presidir. La situació del Barça Covid-19-20-21, amb soca (o soques) pròpia, li ha donat l’oportunitat de disfrutar dels cinc minuts de glòria que Andy Warhol va prometre a tots els mortals, uns cinc minuts que ell mateix s’ha encarregat d’allargassar fins al 24 de gener del 2021, quan el club elegirà nou president. Després, Carlos tornarà a les martingales financeres i a la grisor total. Sic transit gloria mundi.

Stóitxkov, Hristo

Stóitxkov, Hristo. Exjugador búlgar del Barça i un dels jugadors emblemàtics del Dream Team, al qual va aportar les dosis de mala llet imprescindibles per guanyar títols. Es va fer famós per trepitjar l’ull de poll d’un àrbitre, acció que li va reportar un càstig exemplar… i la rendició incondicional de tota la culerada. En el frenesí de les celebracions després de guanyar la Copa d’Europa, i en un rapte d’espontaneïtat, va estar a punt de fotre el president Pujol daltabaix del balcó de Palau, cosa que, “visto lo visto, Hristo”, potser l’hi hauríem agraït i tot. Hauria estat un episodi semblant a la defenestració de Praga, quan un grup de nobles protestants va llançar daltabaix de les finestres del castell dos governadors imperials. Si això va ser un dels detonants de la guerra dels 30 anys, la “desbalconació” de Pujol ens hauria estalviat uns quants anys de “peix al cove”. Què hi farem! Avui es pot dir que Hristo és més català de cor que búlgar de naixement.

Ribas, Marc

Ribas, Marc. El cuinetes de torn de TV3. Moltes senyores i també alguns senyors pensaven amb la líbido, una forma de pensament força estesa, que el xicot tenia un bon filet, i s’imaginaven que una rebolcada amb ell devia ser “brutal”, però a còpia de culte al jo, de gimnàs i de presumptament substàncies “vigorèxiques”, ha acabat no sent res més que un entrecot, un “chuletón”, vaja. De resultes de tot plegat, ha aconseguit una desproporció entre còrpora i extremitats inferiors que recorda la d’un “cap gros”, en el seu cas “cos gros”. Cuiner de guàrdia televisiu, que al començament semblava bon noi i simpaticot, amb un ego més o menys controlat, a poc a poc s’ha anat creient no sé pas què i s’ha convertit en un personatge amb aspiracions desaforades de dirigir reality shows a la manera de les televisions “cutres” espanyoles (totes), unes ganes només reprimides per un cert pudor estètico-moral que és marca de TV3. Apunta a “carn” de “Supervivientes”, quan, desesperat pel pas inexorable dels anys, vulgui exhibir pectorals just abans que aquests se li despengin del pit i tot ell quedi reduït a un trist filet de pobre.

Minguella, Josep Maria

Minguella, Josep Maria. I tal i tal… (locucions amb què adorna el seu discurs). Exagent FIFA i tertulià força distret de programes futboleros en general infumables. I tal i tal… Sent com és jugador de dòmino al bar Vulcano del barri dels gitanos de Gràcia i president del Club de Tenis Pompeia, confio de tot cor que tan perillosa conjunció no acabi com la ciutat homònima, amb algun jugador immortalitzat fet pols (o més aviat cendra) en el moment de la sacada. No voldria pas ser cenizo. Ara, l’amic Minguella s’ha apuntat al carro del candidat Emili Rousaud (a la presidència del Barça, s’entén), bàsicament per si sona la flauta. Però també perquè el cognom del candidat li sona d’haver-lo sentit per alguna penya (no de l’Ateneu precisament). Així, va pensar que si el filòsof suís homònim (encara que s’escrigui diferent) parlava de la bondat natural i del bon salvatge, ell, Minguella, bé havia sigut capaç de portar-ne no un, no, dos, al Barça: Maradona i Stóitxkov. Realment, l’amic Rousaud no trobaria millor company de viatge per accedir a la presidència! I tal i tal…

La Marató de TV3

La Marató de TV3. Programa de “la nostra” que barreja el bon cor de la gent amb l’espectacle, quan la feina l’haurien de fer les institucions. Demanar públicament que la gent es rasqui la butxaca per pal·liar els estralls d’una malaltia –la que sigui– és vergonyós, sobretot quan l’endemà es tornarà a comentar alegrement, per aquella mateixa pantalla, la pasterada que cobra tal o qual jugador de futbol per renovar contracte: una pasterada que evidentment deixarà en ridícul la quantitat recaptada per aquesta iniciativa.

Griezmann, Antoine

Griezmann, Antoine. Futbolista francès del F. C. Barcelona, també conegut per “El Principito”, un ressò del seu paisà Saint-Exupéry. Fitxat a preu d’or de l’Atlètic de Madrid, on no fallava un gol (això sí, després d’haver humiliat la culerada fent-li “la cobra” amb un vídeo patrocinat a sobre pel Piqué), ara corre pel camp com un pollastre sense cap empaitant la pilota, però, lògicament, sense veure mai porteria. Per tot plegat, el soci ja no sap ben bé com anomenar-lo, si Griezmann o “Gris-man”.

Generalitat de Catalunya

Generalitat de Catalunya. Ras i curt, i segons la competència de la Viqui, “sistema institucional en què s’organitza políticament l’autogovern de Catalunya”. Creada el 1359, és, lògicament, més antiga que el Barça, però, ai las!, menys coneguda (fins i tot pels mateixos catalans). Com el Guadiana, ha anat apareixent i desapareixent al llarg de la història en funció dels avatars de la política i de l’humor dels militarots espanyols. Avui, i gràcies als efectes de l’article vint-i-nou (vull dir 155), simple gestoria i ase dels cops de tothom. I és que a Madrid, entre el feixisme rampant d’Estat, els jutges lliberticides i els militars amb somnis genocides, miren de reduir-la a “Particularitat de Catalunya”: allò del “regionalisme bien entendido”, amb els Mossos passant de policia integral a esbart dansaire dedicat al ball de bastons sota la direcció del jutge de guàrdia; o si em dieu que Generalitat ve de la institució del General, de degradar-la a caporal i deixar-la en Caporalitat de Catalunya.

Vidal, Nacho

Vidal, Nacho. Actor porno català. De tots els Vidal que corren per la meva Martipèdia, aquest és el primer que va sol. Anava a dir “i de dol”, però mentiria, perquè “de dol” poca cosa, més aviat tot el contrari. Es fa dir Nacho, així, en castellà, perquè tot i ser de Mataró fa molt més macho que “Nasi”, posem per cas. Col·lega de professió d’un altre català il·lustre, Conrad Son (l’artífex d’aquell film memorable, Les excursionistes calentes), ha protagonitzat unes 1500 pel·lícules tòrrides que —coses del porno— no acaben mai en matrimoni, ves per on. Crec que si aquest fos un país amb sentit de l’humort (un país que sap riure’s de si mateix, i per tant amb una salut de ferro), hauria d’instituir en honor de Vidal la Titola d’Or de la Generalitat, un premi a l’alçada de la Medalla d’Or de la ídem o la Creu de Sant Jordi, per posar uns exemples. Segur que ell en seria un candidat indiscutible, oi? Males veus insisteixen que en els moments de màxima tensió filmicoeròtica l’home necessita un mamporrero. Diuen que Jean Nouvel es va inspirar en els seus atributs per dissenyar la Torre Agbar. Si mai l’Ajuntament de Barcelona decideix erigir-li un monument, suggereixo que sigui un calc del de Colom, però que el que assenyala Amèrica no sigui el dit… vostès ja m’entenen.

TS

TS. Sigles que, segons diuen alguns, corresponen a Tribunal Suprem (contràriament al cas dels torrons, això de “suprem” no té res a veure amb la qualitat). Sincerament penso que és una atribució equivocada. Sóc del parer que TS no és res més que l’acrònim de “Todos al Suelo”, frase cèlebre pronunciada per la part de sota d’un tricorni.

satanisme

satanisme. Taula d’exercicis pràctics adreçada als que s’entrenen per condemnar-se.

Trapero, Josep Lluís

Trapero, Josep Lluís. En català, «Drapaire»; segons el DEC, “persona que comercia en draps vells, paperassa i altres objectes de rebuig”, de la mateixa manera que el nostre heroi ha comerciat amb els sentiments de la bona gent a partir de l’1-O del 2017. Destituït del càrrec de Major dels Mossos d’Esquadra per la bòfia espanyola, va ser processat i posteriorment exonerat de tots els càrrecs i restituït en la seva ocupació de capità manaies. Faltada d’èpica i d’herois de carn i ossos, la gent va concedir a Trapero la investidura de Superman amb gorra de plat fins al punt que les fèmines del país cridaven allò de “Trapero, volem un fill teu!”. Però –amarg despertar–, un cop en llibertat, l’home va i es despenja declarant que ell mateix es va oferir per arrestar el MHP Puigdemont, i que fins i tot va demanar que no es fes el referèndum. No content amb això, el Trapero dels c… es posa a disposició de la GC i de la PN. Per si algú tenia encara cap dubte sobre la seva «acendrada españolidad». Per acabar-ho d’adobar, i com que aquí som més xulos que ningú, el conseller d’Interior li restitueix el càrrec. I si aquí pau, allà glòria. Potser que ens ho féssim mirar, oi?

Tardà, Joan

Tardà, Joan. L’Oliver Hardy, el “gras” de la política autonòmica (no independentista, que quedi clar) catalana i pare espiritual de Gabriel Rufián (V. Rufián, Gabriel). Encara que sembli mentida, és llicenciat en Filosofia, suposem que després d’haver memoritzat l’assaig de Witold Gombrowicz Curs de filosofia en sis hores i quart, o simplement un d’aquells manuals d’Aprendre filosofia en 24 hores, si hem de judicar la seva titulació per les seves idees (sic), normalment esbravades amb un bon ruixat de capellans. Res a veure, però, amb la teologia. Ha estat diputat al Congreso des del 2004 fins al maig de 2019 sense resultats rellevants, tret de fer una mica el pallasso a la tribuna d’oradors. Quinze anys vivint de la moma, del “cuento”, ja té mèrit, i només per això li haurien de donar la Creu de Sant Jordi –encara que la creu de debò la portem els que hem d’aguantar les seves “sinsorgadas”. Ha passat del comunisme radical de Bandera Roja al possibilisme autonomista d’ERC sense enrojolar-se, que ja és dir. En un moment d’arravatament junquerista va arribar a dir que si calia “sacrificar” el MHP Puigdemont, se’l sacrificava i llestos. Tot sigui per guanyar les eleccions i seguir marejant la perdiu i parant la mà a final de mes.

PRI

PRI. O Partido Revolucionario Institucional. Partit polític mexicà hegemònic al país asteca durant tot –o gairebé– el segle XX. A Catalunya, ERC està fent mans i mànigues per convertir-s’hi. “Sin PRIsa, però sin pausa.”

Picó, Sol

Picó, Sol. Ballarina, o això diuen els que la van a veure fer la croqueta per terra, ben bé com els gats quan tenen Picó. La nostra ballarina (sic) forma part de l’elenc de personatges que dia sí dia també apareixen (sí, perquè són com molestes aparicions de tan repetides) a La Nostra, que sembla la d’ells. Parlo d’ínfims personatgets i personatgetes com la Clara Peya i sa germana, que també croqueteja per terra, o el Màrius Serra, o el Gerard Quintana, o l’Albert Pla, o el Quimi Portet…, i això per no parlar dels habituals Llachs, Raholes, Moliners… Sembla talment que la cultura catalana se circumscrigui a aquesta dotzena d’apareguts (res a veure amb el realisme màgic, sinó més aviat amb pel·lícules de terror de la sèrie B), cosa que, si fos certa, no faria més que confirmar la baixa qualitat cultural del país. De sèrie B. Però deixem tota aquesta colla de paniaguados televisius i centrem-nos en la Sol, com feia Galileu. E pur si muove. Si no vaig mal orientat i no és que tan sols em sonen campanes, em penso que era Josep Pla (V. Pla, Josep) qui comentava amb sornegueria que no comprenia que ningú, per expressar els seus sentiments, hagués d’aixecar la cama com fan els gossos quan pixen. Podríem dir, doncs, seguint l’autor palafrugellenc, que la nostra insigne ballarina s’ha pixat a totes les cantonades catalanes. Pixarades que, vagin a saber per quins set sous d’enchufe, reben la sempre puntual cobertura televisiva.

Pujols, Francesc

Pujols, Francesc. Home de lletres del tombant del segles XIX/XX que alguns escriptors de les noves fornades que van de trencadors de rompe y rasga –esboirats com el Casasses (V. Casasses, Enric) i el Calvo (V. Calvo, Lluís) ho il·lustren perfectament– reivindiquen com a gran filòsof. És autor sobretot d’un volum titulat Concepte general de la ciència catalana, que vol ser la síntesi del seu pensament filosòfic. En aquest volum, basant-se sobretot en Ramon Llull, Sibiuda i Eugeni d’Ors –amb el temps De Bastos–, afirma que la filosofia catalana ocupa el lloc central del pensament universal, una idea semblant a la d’un altre tronat amb allò de l’estació de Perpinyà com a centre del món. (Ja és gros que dos excèntrics, per no dir-ne directament descentrats, parlin de “centre”). Bé, idees de periquito que li permetran afirmar sense cap mena de pudor que “arribarà el dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, aniran pel món i ho tindran tot pagat”. D’un estil enrevessat entre l’humorisme i l’estultícia sintàctica, tot i que la casa on vivia a Martorell és coneix com la Torre de les Hores, s’ha de dir que el tal Pujols no tocava ni hores ni quarts.

os bertran

os bertran. Segons sàvia definició del DEC, sinònim de “peresa”. Aplicable a la classe política en general, i a més d’un en particular, aquest teixit de gran duresa fa que l’individu afectat no pugui vinclar l’esquena. El tractament és essencialment conservador perquè, ja se sap, doblegar un os sense que s’estelli és complicat, i normalment s’allarga més d’una legislatura. Ara bé, com que la senyora Cabré, secretària de l’IEC, ha manat liquidar els diacrítics, també ens podríem pensar que això de l’os Bertran és un plantígrad, abans conegut com a ós. Un servidor, al bon amic Bertran, li recomanaria que es quedés per la Serralada Litoral o, a tot estirar, pel Montseny, i que evités arribar-se al Pirineu i en concret a la Vall d’Aran, on els seus col·legues són força mal vistos per ramaders i empresaris turístics; i si no que l’hi preguntin a l’os Cachou. A la Vall d’Aran, es carreguen els ossos, dels quals només queden els ossos, com a la Vall de l’IEC es carreguen diacrítics fins a deixar els ossos reduïts a ossos abans de matar-los.

Fortuna

Fortuna. 1. Marca de tabac ros. 2. També iot reial (V. Bribón). 3. Primer vers del poema goliard escrit en llatí medieval (s. XIII) que forma part dels Carmina Burana. Diu així: “O Fortuna/ velut luna,/ statu variabilis/ semper crescis/ aut decrescis…” etc. (Oh Fortuna/ com la lluna/ variable d’estat:/ sempre creixes/ o decreixes…) Aplicat a 2, avui la “fortuna” del iot més aviat “decreix”; o el que és igual, “fa aigües”.  

D’Arbó, Sebastià

D’Arbó, Sebastià. Nom de batalla del professor (però de què) tortosí Sebastià-Daniel Arbonés Subirats. Director de l’entranyable programa “La Catalunya misteriosa” –un “Cuarto Milenio” amb pantuflas, taula camilla i braseret–, l’home és un expert a organitzar viatges (sense aixecar el cul del sofà ni haver-se de fotre cap trip) al món dels misteris, les teràpies alternatives, la parapsicologia i els oracles. Això sí, D’Arbó és l’única persona que ens pot dir no ja si el Barça baixarà aquesta temporada a Segona, sinó si la pròxima temporada jugarà la promoció de Segona per tornar a Primera. 

Bribón

Bribón. Iot reial. Des des de l’època del Cercle de Viena, i les seves teories sobre l’adequació de forma i fons, fins als nostres dies, potser no hi ha hagut cap cas tan paradigmàtic de nom de continent que coincideixi tan exactament amb el contingut, fins al punt de ser indestriables. 

Bartomeu i Floreta, Josep Maria

Bartomeu i Floreta, Josep Maria. Expresident del Barça, i segons diu tothom, el pitjor de la història del  club. Pitjor que Gaspart (V. Gaspart, Joan), que ja és dir. En pocs anys, ell i la seva junta d’inútils han deixat el club com un solar, que és el que li agradava al seu mentor, l’ex“pecident” Núñez. En aquests moments, i fins a les eleccions de gener del 2021, la institució és el barret de rialles de tothom. Amb una plantilla que frega la tercera edat i sense ni cinc al calaix, el futur es presenta de color “catxumbo”. Com Núñez i Rosell, Bartomeu ha estat també anti-Cruyff i anti tot el que feia olor de Cruyff. Però si l’holandès tenia “flor” (és a dir, sort, com es diu en l’argot del món del fútbol), no així Bartomeu, que devia tenir la “floreta” més aviat pansida. Una moció de censura (ja era hora!) l’ha facturat cap a casa. Pobre, acostumat que li diguin Bartu, quan sentia que algú li deia “Bartu meu”, s’emocionava com si fos una mostra d’estimació, però resulta que no el volia ningú. 

10, deu, Déu

10, deu, Déu. Profundament temerosos de Déu, els diacriticides de l’IEC no han gosat llevar-li l’accent diacrític a l’Ésser Totpoderós, tot i ser la Deu de tot coneixement, suposo que per por d’acabar condemnats a les tenebres de l’Infern per la confusió sacrílega de l’U amb 10. Amb tot Déu!

Maradona, Diego Armando

Maradona, Diego Armando. Futbolista. Provinent del Boca Júniors, va passar pel Barça, on un llenyataire basc en va fer estelles i on sembla que es va començar a aficionar a resseguir amb el nas les línies del camp pensant-se que eren una altra cosa. Però no prou satisfet amb la coca de recapte, va marxar a Nàpols, on es va atipar de Coca Nostra, a part de guanyar-hi algun títol. Després, la seva vida va consistir a l’engreix i desengreix, i a la intoxicació i desintoxicació. La confusió entre 10 i Déu (V. 10, deu, Déu), que després s’ha repetit amb Messi, va començar amb la mà amb què l’ínclit Dieguito va marcar el gol amb què l’Argentina va eliminar Anglaterra del campionat del món del 1986, disputat a Mèxic. Sí, la famosa “mà de Déu” del 10. No ens ha d’estranyar, doncs, que per molts argentins amb el “deceso del astro argentino”, com ho diuen allà, s’hagi complert el trist vaticini de Friedrich Nietzsche: la mort de Déu. Que Déu s’hagi perdonat! 

Vidal, Pau

Vidal, Pau. Filòleg –no pas periodista, llufa que li van penjar i que no sap com treure’s de sobre– que ha fet de la llengua la seva raó de viure. I d’escurar el plat si mai aconsegueix omplir-lo. Taliban de la primera onada, precisament per això d’omplir el plat, es va dedicar presumptament a fer de delator lingüístic –a fixar objectius, vaja, com feien els catalanofeixistes de “Llengua nacional”– per mirar d’accedir al lloc de treball d’altri. Ha publicat alguna novel·leta que he tingut el (dis)gust de llegir, com “Aigua bruta”, que, com ja suggeria el títol, només calia llençar-la claveguera avall. Posteriorment, ja sense turbant/barretina i vestit d’occidental, s’ha dedicat a denunciar per terra, mar i aire, és a dir, per tots els mitjans analògics i digitals possibles, els mals comportaments lingüístics del personal, això sí, donant-hi un toc humorístic de postmodernet, de fer-se perdonar el fonamentalisme, que el diferencia, almenys a primer cop d’ull, de les marmotes lingüístiques, tipus Virgili (V. Virgili, Josep M.) –res a veure amb l’autor clàssic– que parasiten l’IEC. De totes maneres, no m’estranyaria gaire que, en broma en broma, l’amic Pau aspiri a tenir-hi un lloc, si pot ser el de la coneguda com “l’assassina del diacrític” (V. Cabré, Teresa), perquè el seu afany de figurar és gairebé malaltís. Gran activista de les xarxes, segur que lamenta dir-se Vidal i no pas Viral.

Suu

Suu. Cantatriu bilingüe (V. bilingüe). Fonèticament, primera persona singular del present d’indicatiu del verb “suar”. Exactament el verb que faig servir quan la sento cantar, referit grollerament al membre viril.

Rufián, Gabriel

Rufián, Gabriel. Com sol passar a la vida, el nom fa la cosa. Activista polític i social (deixem-ho així) a sou del PRI català (V. PRI) i diputat d’aquest partit al Congreso, on a pesar dels seus tuits “provocons” el seu paper és aprovar tot allò que els que manen de veritat diuen que s’ha d’aprovar. Per exemple, els PGE. Potser el noi de petit ho catejava tot, i d’aquí la necessitat traumàtica d’aprovar. I parlant d’aprovats, sabent com sabem que és de Santa Coloma de Gramenet, no podem deixar passar una dada que ens mostra la seva selecta formació intel·lectual. El bon amic Gabriel és un dels brillants fruits que ha donat al país la Càtedra Justo Molinero de la Universitat a Distància Ràdio Taxi (UDRT), amb el seu famós campus de Can Zam. Podríem dir del diputat Rufián que és un corredor de Fondo, sí, però del barri de Santaco homònim. Durant uns anys ha format parella còmica a Madrid amb el diputat Tardà (V. Tardà, Joan), que ha estat el seu mentor polític. Sense un discurs mínimament original i substanciós, ha tingut l’habilitat d’ampliar el simplisme discursiu del gurú de Lledoners a 280 caràcters (de fet, reduït bàsicament als infinitius “agenollar-se” i “rendir-se”). I parlant de simplisme discursiu. Ara que al Congreso (i també al Parlament de Catalunya, no es pensin) s’ha posat de moda treure cartellets, fotografies i altres galindaines que arribin allà on no arriba la paraula, a mi, Rufián —que un dia se li va acudir treure una impressora a la tribuna d’oradors— em fa pensar en aquell episodi dels Viatges de Gulliver en què el protagonista visita l’Acadèmia de Lagado, on els savis estudien la manera de millorar les parles de les seves regions respectives. Doncs bé, després de molts debats els acadèmics arriben a la conclusió següent: donat que les paraules no són sinó noms que designen coses, els homes hi sortirien guanyant si sempre anessin d’un cantó a l’altre amb totes les coses que necessitessin expressar en el curs d’una determinada conversa. Aquest nou mètode d’expressar-se amb coses té un petit inconvenient: si l’individu ha de tenir una conversa llarga i variada, es veu obligat a carregar un enorme fardell de coses a l’esquena, a menys que pugui pagar un parell de criats ben fornits perquè li facin de camàlics. Devia ser després de llegir aquest capítol dels Viatges… que el senyor Rufián va tenir la genial pensada de treure una impressora a la tribuna. Ara bé, tot això és molt suposar perquè no crec que Rufián llegeixi res que no siguin els tuits del mòbil. El noi s’ha convertit per mèrits propis en el nou “emperador de la Meridiana” —avinguda que s’agafa per anar i venir de Santaco—, com don Alejandro Lerroux, el líder indiscutit del Partido Radical dels anys de la II República, era “l’emperador del Paral·lel”. Populista i demagog, el bo d’en Rufián un bon dia es va despenjar dient que ell no era pas independentista, sinó “republicano” (“español, por supuesto”). Per això milita on milita. I que cadascú ho entengui com vulgui. O com pugui.

LGTBIQ

LGTBIQ. R, S, T, U, V, X, Y i Z.

Granados, Eva

Granados, Eva. Portaveu del PSC al Parlament de Catalunya. Coneguda per la “Biscúter”, perquè sempre aparca al costat de l’Iceta i és de menys cilindrada. Alguns dissidents del PSC expliquen que assaja les seves intervencions en seu parlamentària davant del mirall, al qual invariablement pregunta: “Mirall, mirallet, ¿qui és la més llengueruda que hi ha hagut mai a la Cambra catalana?”, i el collons de mirall, mirallet, li respon indefectiblement: “L’Arrimadas” (V. Arrimadas, Inés). No sé pas si està emmetzinant cap poma. (Per cert, no s’han fixat que l’Iceta faria un gran paper com a nan de la Blancaneus? O, si voleu, del Blancopedro?)

ERC

ERC. Partit de ximples —de trajectòria immaculada, això sí, potser perquè no han tingut ocasió de ficar la mà al calaix encara. D’aquí l’afany mal dissimulat de guanyar les eleccions que sigui. “Sempre som afany”, deia el poeta, i en el cas d’ERC encara més. Pobrets, cansats de no bufar mai cullera i de ser un cos escindit entre Macià i Companys, ara han posat tota la carn a la graella i han encomanat el seu destí polític al papa de Lledoners perquè els assenyali el camí de la veritat (republicana, esclar) i es puguin convertir finalment en el pal de paller de la política de la tribu, un cop “cautiva y desarmada” l’antiga CiU. M’estalvio de resumir la història del partit. Qui la vulgui saber, que vagi a la competència, a la Viqui, i allà la trobarà. Des de la meva modesta tribuna, només vull dir que la gent, els votants, potser som tontos, però no tant, i que aquesta penya cada dia enganya menys. Perquè ni són “esquerra”, ni són “republicans”. I la C de Catalunya ja els comença a fer nosa.

Desclot, Miquel

Desclot, Miquel. “De son vrai nom” Miquel Creus Muñoz. Això de Desclot és el nom de guerra. Com que el noi devia néixer al barri del Clot, quan es va adonar que era poeta va adoptar el toponímic i es va convertir en poeta medieval. I encara li dura la cosa. Si ja teníem un Guillem de Cabestany, un Guillem de Berguedà o un Cerverí de Girona, per què no podem tenir també un Miquel des Clot? No se sap del cert si l’historiador Bernat Desclot era parent seu. Pel nom bé ho sembla, però no està demostrat. El cas és que, a diferència dels seus avantpassats trobadors, que conreaven l’amor cortès, la fin’ amor, ell escriu poemets “per la mainada” (amb títols tan suggestius com Cançons de la lluna al barret, el Bestiolari de la Clara, Guia poca-solta, Oi, Eloi o Més música mestre) i a la mainada s’adreça en línies generals la seva obra. Abans d’això, va sortir retratat (mai més ben dit) a la revista Serra d’Or el febrer de 1974, junt amb una colla de pollastres que, deien, eren la flor i nata de la poesia del país. Sempre discret, amagava la seva xolla rinxolada i trobadoresca al fons de tot de la foto, entre Guillem-Jordi Graells i Vicenç Altaió (v. Altaió, Vicenç), conegut traficant d’idees. Desenganyem-nos: la flor s’ha pansit i la nata s’ha fet agra. Bàsicament cursi, també fa de traductor dels clàssics de la literatura universal. Distingit amb el premi Carles Riba el desembre de 2020, ha aprofitat per fer un discurset emfàtic, pretensiós i engolat (un discurset que l’home deu haver assajat durant molts dies davant del mirall retocant-se els cabells blancs, com si fos l’àngel dels pastorets enviant Llucifer a les tenebres) que la tribu ha acollit amb admiració i uns quants desmais, segurament perquè acostumada a la gasòfia verbal dels nostres pares de la pàtria, una homilia tronada com la del nostre poeta medieval li devia semblar una peça oratòria exquisida. Un discurset que és un bon exemple del recurs humorístic que els anglesos coneixen per Comic Pomposity, és a dir, l’aplicació d’un to o d’un registre elevat a un tema banal. Com és l’agraïment per un premi. És tanta la vanitat del personatge, tanta la seva necessitat de ser aplaudit i reconegut (necessitat que el doctor Freud segur que atribueix a un “destete” prematur i mal girbat), que no content amb “endinyar-nos” el sermó de la muntanya, ens amenaça (perquè s’ha de considerar això, una amenaça) amb el seu nen, que també –també!– és “escriptor”. Què collons deu escriure l’angelet, no ho sap ningú, però el seu pompós papà ja ho ha dit. A tall d’avís a navegants, segurament.

Cornudella, Jordi

Cornudella, Jordi. (Etim.: Cornut d’ella, amb caiguda de la “t” per dissimular tan galdosa procedència, com fan al poble empordanès de Vildàsens amb l’accent per quedar-se com a Viladasens i no passar per rucs.) Poeta, editor, llicenciat en clàssiques, traductor, assagista, corrector de català, responsable de l’edició d’obres completes, jurat permanentment de guàrdia, etc., i possiblement soci del Barça. Tastaolletes de pro, es pensa ser màster en tot. Els que hi tenen tractes editorials consideren que és l’editor més gandul i mal educat de la literatura catalana i de part de l’espanyola, no en va balla al so de la “Cançó de(ls) Lara”. Esbravat a les quadres del marit de l’Ollo –RIP– quan encara no n’era, de marit de la Sandra (en aquest cas la cançó va ser al revés, i el “manda rosas a Sandra”, va ser la Sandra, la que enviar flors al Jaume “al salir de la ciudad”), el nostre benvolgut Jordi pencava a Quaderns Crema com qualsevol revisor de l’empresa d’autocars Plana, propietat de la matrona de la família homònima. I dic que pencava com qualsevol revisor a sou, perquè això és del que feia a l’editorial del VallcorbaPlana, de revisor del llibre que l’amo manés. Finalment, en Jordi, cansat de les ruqueries filològiques d’en “Mandíbules”, se’n va anar a la lluna de Planeta: 62, això sí, amb tota la feina feta sobre Foix sota el braç i amb gran cabreig del “tauró” emergent de l’edició. Un cop instal·lat a les quadres del satèl·lit, es va dedicar a posar en evidència l’edició de l’obra sencera de Foix feta per Quaderns i ens va oferir la seva. A partir d’aquí no ha parat de fer acurades edicions dels millors, per ell, poetes del país. (Això d’“acurades” és només el que en diuen les ressenyes publicitàries de la crítica del país, perquè hi té consideracions filològiques ben discutibles.) Bé, on anàvem. Un cop a 62 va passar a ser la mà dreta d’un autèntic enze més mandra i mal educat que ell mateix: un tal Xavier Folch, antigament “esponsoritzat” per Danone en les seves aventures de poca monta editorials. A partir d’aquí, el bon amic Jordi va arribar al nirvana total. (És a dir, es va situar a la banda fosca de la lluna per no ser molestat per ningú.) Ni l’un ni l’altre tiraven endavant res, i allà sobre les sengles taules els originals es florien. Al marge de tot el que ell mateix s’arribi a pensar de si mateix, el fet és que sempre ha estat l’eterna promesa literària que no ha acabat mai d’explotar, com un Riqui Puig de l’època –de Felí encès ha passat a gata maula–, i en conseqüència l’amic Cornudella s’ha dedicat a fer cosetes –uns versets, un breu assaig, un divertiment filològic, unes traduccionetes d’un poema eròtic de l’antigor, unes paròdies poètiques, una intervenció en un simposi–, però mai cap amb prou convicció ni entitat. Inflat com està, tant en el sentit literal com en el figurat, i fins encara no fa gaire amb la cua de cavall al vent talment un centaure una mica “fondón”, no sabrem mai si l’obra feta és tot el que podia donar de si o només un tast del que podria haver donat. Com deia, com el Riqui Puig. Tota la frivolité que ja duia de fàbrica, se li ha potenciat amb l’amistat de dos cracks de la cultura catalana: l’home rupestre de Sant Pol de Mar i el pallasso destenyit de Micolor. Per tornar-se encara més gandul i mal educat, a en Jordi només li faltava tenir els ronyons ben coberts amb les possessions maresmenques familiars. Tot i que el noi es va llicenciar en clàssiques, hi ha un “llatinasso” que la seva família, després de la “golfada” de Sant Vicenç de Montalt, no vol ni sentir: “moratòria”. Encara els queden massa terrenys.

Colau, Ada

Colau, Ada (cognom també transcrit còmicament així: Ko-lau, com si fos paisana de Fu Man Xu). Hic et nunc, alcaldessa de Barcelona “por la gracia de Manuel Valls” (V. Valls, Manuel), el regidor ff (fast food o filofeixista, vull dir) de Cs, assot de gitanos i de gent de mal viure en línies generals. Els qui, com un servidor, comencen a tenir una edat segurament la recordaran disfressada de Superwoman acudint a les accions organitzades per la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) en defensa dels desnonats per bancs i caixes. Una lloable tasca, sí senyor! Però, en el seu cas, el problema és que ella feia servir la PAH de plataforma dels seus interessos inconfessables. O dit sense embuts, aprofitava el sofriment humà dels desnonats per promocionar-se políticament, com quan practicava l’activisme amb el moviment antiglobalització, i de tant en tant anava a fer feinetes a l’Observatori DESC (Drets Econòmics, Socials i Culturals). Unes horetes, no es pensin, però ben pagades. Algú es podria pensar que el seu nom de pila, Ada, té res a veure amb el gran escriptor rus Vladímir Nabòkov i la seva novel·la Ada o l’ardor, però res més lluny de la realitat. La nostra Ada és una “pájara” que arran del 15M es va ficar en política per “medrar” (com diuen a Espanya) i viure amb l’esquena dreta, seguint les sàvies ensenyances de l’inefable Eduardo Zaplana. Una “pájara” que es diu “republicana” (espanyola, no ens enganyem), però que baveja de gust quan ha de donar la mà al Borbó. Militant de BeC (Barcelona en Comú), el bingo de la política va fer que a les eleccions municipals de 2015 plantés el cul a la poltrona de l’alcaldia, on ha descobert el glamour del poder i d’on no la traurem ni amb aigua calenta. I si per salvar el cul i el càrrec ha de pactar amb el feixisme, doncs hi pacta i llestos. Quod erat demonstrandum. La seva sensibilitat lingüística a favor del català és pròxima al zero absolut, quan no manifestament hostil. De la mateixa corda que la seva —suposo— amiga Coixet (V. Coixet, Isabel), recentment ha tuitejat un “en español, que nos entendemos todos” brutal. Les xarxes en van plenes, per cert. De la seva herència com a alcaldessa li quedarà el mèrit indiscutible d’haver fet de Barcelona la ciutat més lletja del món. Que no és poc mèrit, certament. Per acabar, no vull deixar de subratllar una anècdota del dia de la seva elecció com a alcaldessa. L’afrancesat filofeixista que li va donar els vots necessaris per sortir elegida en comptes del veritable guanyador, Ernest Maragall, anava cridant pels passadissos municipals, fou d’alegria, el cognom amb pronúncia afrancesada de la nova alcaldessa com a triomf gairebé personal sobre l’independentisme. Tothom va poder sentir els seus: “Coló, Coló!”. Doncs això: ens ha “colat” un gol per tot l’escaire, vet aquí!

Carner, Josep

Carner, Josep. Fabricant de rodolins, també anomenat “príncep dels poetes”, apel·latiu que, entre altres coses, fa dubtar de la vocació republicana d’aquest país. No se sap ben bé com, la poesia d’aquest bon senyor, que els germans Ferraté/Ferrater van posar de moda (com a gamberrada suprema de dos entremaliats culturals i poca cosa més); la poesia d’aquest bon senyor, deia, compta amb nombrosos addictes, sobretot per terres de Girona —“bella terra, bella gent”—, que s’han afanyat, i encara s’hi afanyen, a rimar com ell. “Efectes col·laterals”, en diuen. I tots sabem que aquesta expressió eufemística sempre amaga estralls gravíssims, com mort i mutilació; només cal veure’n la colla de tolits poètics que ha deixat “el príncep dels poetes”. Un altre d’aquests efectes col·laterals és la gran quantitat de taxidermistes de la literatura que publiquen opuscles gruixudíssims sobre les variants, diferències i semblances entre les diverses edicions de la seva poesia. A còpia de pouar en l’obra d’aquest senyor, algun d’aquests taxidermistes ha arribat a pensar que Carner és ell, més o menys com li va passar al pobre Bela Lugosi, l’actor hongarès que a còpia d’interpretar el paper de Dràcula, es va convèncer que Dràcula era ell. Fins que el van haver de tancar en un sanatori. Esperem que la cosa no arribi a tant. Si haguéssim de definir en poques paraules l’obra del senyor Carner diríem que és la d’un senyor que ha vingut al món a estiuejar, fins i tot amb la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust en marxa, greus episodis que no van deixar cap empremta a la seva poesia. Per això parla dels pardals, de les figueres, de la llum del cel i del núvols que hi passen, etc. Tot molt ben lligat i construït, encara que sovint amb rimes de pissarrí. I això sí, just és reconèixer-ho, amb un sentit i un domini de la llengua que molts (si no tots) dels seus epígons voldrien. Ara, de poesia (de poesia de qualitat, s’entén), zero “patatero”, amb “e” oberta per fer-ho rimar com ell.