Ferran, Joan

Ferran, Joan. Diputat socialista (sic). El seu ideari és d’una gran riquesa conceptual, amb aportacions que inauguren nous paradigmes en l’imaginari català: Ferran creu fermament que ha aconseguit transformar, com un hàbil alquimista, la ceba en crosta. Amb fums de socialista culte, en la seva novel·leta Maleïda crosta ha creat un alter ego, en Manuel Serrats, que se suposa que compleix tots els requisits de la imatge que s’ha fet el diputat Ferran de com ha de ser un polític cosmopolita i atractiu, inclosos els corresponents jerseis arrapats de cuello cisne que gasta d’intel·lectual demodé. Ridícul. Com en el cas dels deu manaments, les peripècies argumentals del llibre es resumeixen en dos: calentón i mala consciència. Els recomano l’article “La crosta” que hi ha en aquest mateix blog i que s’hi refereix. Per cert, enraonies diuen que l’agosarat Ferran el que volia de debò era escriure Els MIL i una nits, però que el pobre home no va donar per més i es va quedar amb una nit i prou, la de la Iolanda i el Serrats.

Maleïda crosta

La crosta. Maleïda tinya!

No és habitual trigar tant a fer la crítica, més o menys encertada, del llibre d’un diputat al Parlament de Catalunya. En general, amb llagoteria, tothom corre a parlar-ne com a novetat. El fet és que no l’havia llegit fins que fa poc algú va dir-me que era una obra humorística sense que l’autor ho hagués pretès. De vegades resulten les millors. Es tracta, com el lector ja deu haver endevinat, de la novel·leta −dir-ne “novel·la” seria excessiu− del polític socialista Joan Ferran, que ens va obsequiar a començaments del 2009 amb un relat emmarcat en la Catalunya actual els protagonistes del qual són una noia llicenciada en Ciències Polítiques i el portaveu d’un grup parlamentari de la Cambra catalana, el color del qual és, no caldria sinó, el de l’autor. La novel·leta es presenta com la seva opera prima i, en funció de la textura argumental i ideològica que té, és efectivament prima com un tel de ceba, com una orella de gat, i comprenc que els personatges no tinguin cap gruix, perquè no hi cabrien. Només cal fixar-se en la construcció del personatge de la Iolanda per adonar-se que l’autor remena tòpics més que no pas idees realment elaborades. Vegin: La Iolanda duia molt bagatge als gens, i la resta ho va succionar a partir del primer biberó escalfat al si d’una família addicta a conversar. O en el del tal Serrats, la psicologia de cartró pedra del qual sembla treta del programa electoral del PSC.
Però, prosseguim. D’entrada, crida l’atenció un fet significatiu: el llibre és una traducció del castellà, que certifica la senyora Margarida Trías. Resulta que el senyor Ferran, presumpte ideòleg del seu partit, parla de la “crosta” en castellà. Fer-ho així indica que no es té cap alternativa, ni personal ni de partit, al que planteja, sobretot respecte a la llengua: oposar-se al nacionalisme català escrivint en castellà és cedir la iniciativa de la jugada. ¿És així com vol regenerar Catalunya el senyor Ferran, prescindint de la seva llengua? Perquè, si és així, en comptes de regeneració hauríem de parlar de substitució. Lingüística, és clar. ¿És això el que pretén, el senyor Ferran, imposar-nos a tots el que a ell ja li ha passat? En tot cas, que pensi que alguns dels que encara tenim el català com a llengua vehicular som conscients de ser dipositaris d’una llengua mil·lenària que té, a més a més, una tradició literària prou consistent, i ens preocupa, i molt —mirin si en som, de la crosta!—, l’estat en què transmetrem aquest llegat a les generacions futures. Però no val la pena posar-se greus, perquè en vista de la sensibilitat d’espart que demostra el senyor Ferran tant per la llengua com per la literatura, i a les obres em remeto, no se’m fa estrany que el que passi amb el català no el capfiqui ni poc ni gaire.
Pel que fa als continguts de Maleïda crosta, haig de dir sense embuts que, si el que representen ideològicament els “capitans” socialistes és l’ideari del senyor Manuel Serrats −el partenaire de la protagonista−, és per morir-se de riure i afirmar, un cop més, que l’opera, evidentment, és prima. Conclusió que confirma el bagatge de lectures que l’autor desplega al llarg de les pàgines del llibre. Un bon amic meu, a la vista de les referències literàries i polítiques que il·lustren les peripècies del senyor Serrats i la Iolanda, em deia no fa gaire que l’autor de la novel·la devia deixar de llegir als vint-i-cinc anys. I vist l’estil xaró del llibre, puc afegir que devia deixar d’escriure molt abans (si és que s’hi havia posat mai). Una prova d’això que dic són els noms dels autors que figuren al peu dels epígrafs de començament de capítol. De tots, només n’hi ha quatre que pertanyin a l’àmbit del que es coneix per “literatura”: tres poetes, Kavafis, Neruda i José Hierro, i el novel·lista García Márquez. Menys un, tots dels temps de Salvador Allende. El recorden, “capitans”? Els altres noms formen part de la constel·lació, per dir-ho així, del music-hall: P. Milanés, J. L. Guerra, J. Sabina, Jiménez y Paradas, etc. (També els recomano la lectura atenta del “dramatis personae” que clou el llibre, on no se sap ben bé si el senyor Ferran és de la broma o ens tracta de rucs.)
Però llegim un petit tros del relat, que correspon a les reflexions finals del protagonista, com a exemple del que diem de la profunditat ideològica de l’alter ego de l’autor: (…) Feia balanç i arribava a la conclusió que la llista de les coses aconseguides era més profitosa i extensa, que la de les utopies desitjades i mai conquerides. El món era així i no l’havia pas fet ell a mida. Calia tornar a la realitat. Al capdavall el seu sou el pagaven uns ciutadans que no estaven per romanços, vel·leïtats ni qüestionaments personals. Sí, senyor diputat, no se li pot negar realisme: el sou és el sou i vostè sí que no està per romanços.
Vet aquí que el diputat transvestit d’escriptor ens ha volgut il·lustrar sobre quatre idees que té, delectant-nos amb una novel·leta didàctica com les que feien els brillants escriptors il·lustrats el paradigma dels quals seria Voltaire. Que Càndid! Perquè, a part de l’anacronisme que un intent d’aquesta mena comporta, després de la gran novel·la dels segles XIX i XX, a l’autor, per portar a bon port el seu propòsit, li ha fallat una cosa essencial: la Il·lustració, les Llums. A part del terratrèmol de Lisboa, esclar! ¿Què en podem dir, per exemple, de la tronada fantasia eròtica “noia joveneta desinhibida encalça diputat madur reprimit”, el tal Serrats, que, com un Dr. Jekyll i Mr. Hyde reencarnat, és formal de dia i seductor de nit? Vegin-ne unes mostres de gran altura literària del capítol titulat “La ressaca”: Una lluna límpida, diàfana, il·luminava amb acarnissament les voreres de la Creu dels Molers. Les pinzellades de llum selènica avivaven els colors, perfilaven les formes, dibuixaven els contorns. O una mica més endavant: A cada racó s’hi endevinava una intencionalitat transgressora inflamada de calidesa. O com a culminació de la falta de sentit de la proporció de l’autor: Les virtuts del licor Legui amb canyella la col·locaven a cavall (sic) d’un núvol esponjós i flotant. La mirada aquosa dels seus ulls no desmereixia sinó que lligava amb la foto fixa d’un somriure plaent tipus Gioconda. La noia travessava el carrer estret carregada amb ànima de tango i pensaments de bandoneó. No fotem, home, que ja hem superat la seixantena i no és el cas de fer el ridícul. Ni de posar-se calent amb la Nebrera. Qualsevol llibret de la col·lecció “El vaixell de vapor” té més mèrits literaris que aquesta “maleïda” novel·leta.
Però tornem a l’assumpte de la “crosta” que tanta fortuna ha fet entre les hosts socialistes de suburbi. Atacar el nacionalisme català en castellà, per molt que el senyor Ferran s’ho faci traduir, això, ja ho fa la COPE, que per si pot interessar-li ara fa uns mesos es va quedar sense locutor estrella. Per bé o per mal, en aquest racó de món s’han desenvolupat una llengua i una cultura que, en última instància, són les que donen sentit fins i tot a la mateixa institució que el partit del “novel·lista” ara presideix, i si aquest partit realment s’ho creu, això de presidir Catalunya, el que ha de fer és inserir-se críticament en aquest tronc cultural català, com feia el president Maragall, i reforçar-lo. La crítica del nacionalisme català, feta des de Catalunya en castellà, sempre farà tuf d’“olla podrida”. Si no exerceix aquesta crítica en català, el que fa no és més que donar munició, i de la bona, al nacionalisme radical. La seva política, més que amics, fa independentistes. Perquè una posició com la del novel·lista, que no sap prou català per atrevir-se a escriure’l i ha de recórrer a una traductora, on ens porta culturalment si no a Extremadura o a Múrcia? Amb tots els respectes per Extremadura i Múrcia, naturalment.
En el fons, el senyor Ferran voldria que als catalans, faltats del factor de coagulació corresponent, no en féssim, de crosta, i que a la mínima esgarrinxada ens escoléssim irremissiblement. Sisplau, donat el precari estat de salut que ens desitja, a sobre no ens infecti amb la tinya socialista.
Acabo. Però abans vull dir-li a l’autor que no s’escarrassi pas a classificar-me d’adepte a la crosta. Amb els nacionalistes al govern, passava per conspicu botifler. Visca la Independència!

Setembre 2009