Liceu, Gran Teatre del

Liceu, Gran Teatre del. També conegut hiperbòlicament per templo de la lírica i coliseo barcelonés a les locucions radiofòniques del malaguanyat periodista Joan Lluch, avui dia, deu anys després de l’incendi, ja no és ni una cosa ni l’altra. Entre altres raons, perquè l’aura de teatre del XIX que tenia no es correspon amb la reconstrucció que se n’ha fet, i perquè, més que el temple on cantaven Plácido Domingo i Montserrat Caballé (V. Caballé, Montserrat), avui sembla més aviat El corral de la Pacheca, on ja actuen Raphael i la Pantoja.

Caballé, Montserrat

Caballé, Montserrat. Soprano lírica formada a Barcelona, amb un bell pianissimo en el registre agut. Indiscutiblement bípede, els maliciosos de platea diuen que deu ser trípode donada la córpora que tragina allà dalt de l’escenari. El seu amplíssim repertori supera les cent obres i abasta des del barroc fins al verisme, si bé se la considera especialista del bel canto. És una de les primeres veus del món per la seva qualitat vocal, inspiració i perfecte domini de la tècnica. Caballé va debutar al Liceu el 7 de gener de 1962 amb l’òpera de Strauss Arabella. El músic i crític Xavier Montsalvatge va dir d’aquest debut: Es admirable que Montserrat Caballé, formada artísticamente en el Conservatorio del Liceo, haya escogido para su primera manifestación ante nuestro público una obra tan tremendamente difícil, que le obligó a emplear a fondo sus mejores facultades, sin contar con la compensación de los aplausos que podían haberle procurado una Bohème, una Tosca o cualquier ópera italiana con la que ha encandilado repetidamente el entusiasmo de muchos públicos. En el cas que hagués debutat amb La bohème, al cronista li hauria semblat grotesc —tal com li ha semblat sempre que n’ha interpretat el principal paper femení— que una Mimí de més de cent quilos pugui morir tuberculosa, però bé, tot forma part de la ficció, i amb la ficció ens hem de quedar. Fora dels escenaris, la nostra cantant és un personatge una mica bleda, amb pinta de peixatera de la Boqueria, d’aquelles que amb veu aflautada et diuen: “Què posarem avui, reina…!” Sembla comprovat que Hergé, el dibuixant belga pare de Tintín, es va inspirar en ella per compondre el personatge de la Castafiore.