Picó, Sol

Picó, Sol. Ballarina, o això diuen els que la van a veure fer la croqueta per terra, ben bé com els gats quan tenen Picó. La nostra ballarina (sic) forma part de l’elenc de personatges que dia sí dia també apareixen (sí, perquè són com molestes aparicions de tan repetides) a La Nostra, que sembla la d’ells. Parlo d’ínfims personatgets i personatgetes com la Clara Peya i sa germana, que també croqueteja per terra, o el Màrius Serra, o el Gerard Quintana, o l’Albert Pla, o el Quimi Portet…, i això per no parlar dels habituals Llachs, Raholes, Moliners… Sembla talment que la cultura catalana se circumscrigui a aquesta dotzena d’apareguts (res a veure amb el realisme màgic, sinó més aviat amb pel·lícules de terror de la sèrie B), cosa que, si fos certa, no faria més que confirmar la baixa qualitat cultural del país. De sèrie B. Però deixem tota aquesta colla de paniaguados televisius i centrem-nos en la Sol, com feia Galileu. E pur si muove. Si no vaig mal orientat i no és que tan sols em sonen campanes, em penso que era Josep Pla (V. Pla, Josep) qui comentava amb sornegueria que no comprenia que ningú, per expressar els seus sentiments, hagués d’aixecar la cama com fan els gossos quan pixen. Podríem dir, doncs, seguint l’autor palafrugellenc, que la nostra insigne ballarina s’ha pixat a totes les cantonades catalanes. Pixarades que, vagin a saber per quins set sous d’enchufe, reben la sempre puntual cobertura televisiva.