Camps, Francisco

Camps, Francisco. “Paco”, pels amics de la Gürtel. President de la República Popular de València. Si a Sud-amèrica, d’aquesta mena de repúbliques corruptes, en diuen “bananeres”, en el cas de la Comunidad Valenciana, n’hauríem de dir, per dir-ho en valencià presidencial, “naranjera”. Camps va succeir al capdavant de la Comunidad el mític Eduardo Zaplana, “el Cartagenero”, que encara que sembli mentida va ser ministre de Treball amb Aznar i que, això sí, va ser qui va encunyar la celebèrrima frase: Yo estoy en política para forrarme, com es pot veure, d’una torbadora sinceritat. A pesar de l’enemistat entre tots dos, o per això mateix, Camps n’ha estat un digníssim successor: entre parar la mà o tenir-la molt llarga, amb prou feines té temps de res més. Les trucades pel mòbil —enriquir-se com sigui— li ocupen tota la jornada. Que si ara el Bigotes, que si adés Don Vito (V. Correa, Francisco); que si ara la Rita “la de los Bolsos” (V. Barberà, Rita), que si adés el Muñidor; que si ara l’Albondiguilla… Un frenesí! Si de remenar les “ceresses” en sap un “rato”, i ho dic en el seu valencià, sí que és cert que no està gaire dotat per les llengües. Per posar-ne només un exemple: si un català diu com a substantiu el cognom presidencial, “camps”, per Camps això és com si li parlessin en xino; en canvi, quan aquest mateix substantiu homònim el sent en valencià, “camps”, Camps de seguida pensa en els conreus de l’Horta i totes les Terres Mítiques que s’hi podrien fer. A l’ensems amb l’alcaldessa Rita de Vuitton, vol enderrocar el barri valencià del Cabanyal per ampliar el circuit marítim de F-1, d’acord amb la màfia del motor de l’amic Ecclestone (V., si podeu, Ecclestone, Bernie). Ben bé es pot afirmar que aquesta colla, quan pensen en la novel·la Cañas y barro, de Blasco Ibáñez (V. Blasco Ibáñez, Vicente), ja es veuen arrasant la vegetació de ribera i enfangant-ho tot amb els bulldozers. Com ja va fer el seu ínclit antecessor amb la llera del Túria i la Ciudad de las Malas Artes y de las Paraciencias (V. Calatrava, Santiago). Curiosament —i això ho dic amb pena per la falta de rebuig de la corrupció “gür-trilera” per part de la ciutadania valenciana que els vota—, tot i que president i alcaldessa sempre assisteixen a les falles en ús dels seus càrrecs, sempre en són els ninots indultats. Com diu l’alcaldessa a l’electorat: Santa Rita, Rita, lo que se da no se quita. Alleuja pensar que l’autor de la lletra de la cançó  “Valencia” la va escriure abans que fossin nats tant el Paco com la Rita. Valencia, es la tierra de las flores, de la luz y del amor./Valencia, tus mujeres todas tienen de las rosas el color./Valencia, al sentir como perfuma de tus huertas el azahar,/ quisiera, en la tierra valenciana, mis amores encontrar. De flores i huertas, amb el Paco i els seus, ja no en queden gaires, i pel que fa a las mujeres… de las rosas el color, ningú ho gosaria escriure tenint al cap la Rita.

Artis furtis

Artis furtis. Expressió llatina que es podria traduir per “l’art de robar”. A imitació dels artistes que pintaven amb la boca o amb els peus, els artis mutis, els seguidors de l’artis furtis, quan ja no donen l’abast amb les mans, furten amb els peus i amb la boca, si molt convé. En són casos exemplars els Millet, Montull i Cia., o els encausats de l’”operació Pretòria”, de la trama Gürtel, etc.