T
*
Tardà, Joan. L’Oliver Hardy, el “gras”, de la política autonòmica (no independentista, que quedi clar) catalana i pare espiritual de Gabriel Rufián (V. Rufián, Gabriel). Encara que sembli mentida, és llicenciat en Filosofia, suposem que després d’haver memoritzat l’assaig de Witold Gombrowicz Curs de filosofia en sis hores i quart, o simplement un d’aquells manuals d’Aprendre filosofia en 24 hores, si hem de judicar la seva titulació per les seves idees (sic), normalment esbravades amb un bon ruixat de capellans. Res a veure, però, amb la teologia. […] llegir entrada sencera
*
Tàpies, Antoni. Pintor català de prestigi internacional. Un dels pares de l’abstracció matèrica. Republicà, catalanista i d’esquerres. En els últims anys de la seva vida, marquès de Tàpies.
*
Telemadrid. Canal etnogràfic espanyol ubicat al centre de la Meseta i depenent de la Comunidaz de Madrí. Com si es tractés d’una zoològic sota l’ombra de la creu d’El Valle de los Caídos, allí s’alimenten diverses feres recalcitrants i àvides d’anticatalanisme com Curri Valenzuela (V. Valenzuela, Curri), Fernando Sánchez Dragó (V. Sánchez Dragó, F.) o Ernesto Sáenz de Buruaga (V. Sáenz de Buruaga, E.). Totes elles, fidels a les consignes goebbelianes i a l’esperança de reconquesta d’Aguirre, la presidenta del feu polític centralista. La doctrina de l’ens copa tots els àmbits, àdhuc l’esportiu, on es malda perquè les rodes de premsa de Josep Guardiola es facin amb lucidez hispana, ja que el poliglot tècnic de Santpedor té el mal costum de respondre a les preguntes dels periodistes en totes les llengües menys en la seva: l’espanyol cheli.
*
Terribas, Mònica. Reputada periodista que ha canviat de “La Nit al Dia”.
*
Tòquio. Acampada de japonesos que esperen tanda per menjar al restaurant que hi té la Ruscalleda (V. Ruscalleda, Carme).
*
Torralba, Francesc. Teòleg. Ara bé, hi ha discussió de si és dels beneïts o dels beneits. Potser sí que no ha cantat missa ni les absoltes —cosa de la qual ens alegrem, no caldria sinó—, però tot el seu pensament i el seu posat són merament capellanescos. Al marge de tots els seus escrits més o menys plúmbics sobre les qüestions més peregrines —o en aquest cas n’hauríem de dir pelegrines, de tant com pixa aigua beneïda, o beneita?—, la popularitat li ha vingut de sortir a la tele, on enlloc de teologia ha fet teleologia amb finalitats crematístiques fent publicitat de la seva Biblioteca Francesc Torralba. […] llegir entrada sencera
*
Transició, la. Període que va d’una època a una altra. Si només es va d’una època al període mateix de transició, no hi ha transició, com és el cas d’Espanya (V. Espanya.)
*
Trapero, Josep Lluís. En català, «Drapaire»; segons el DEC, “persona que comercia en draps vells, paperassa i altres objectes de rebuig”, de la mateixa manera que el nostre heroi ha comerciat amb els sentiments de la bona gent a partir de l’1-O del 2017. Destituït del càrrec de Major dels Mossos d’Esquadra per la bòfia espanyola, va ser processat i posteriorment exonerat de tots els càrrecs i restituït en la seva ocupació de capità manaies. Faltada d’èpica i d’herois de carn i ossos, la gent va concedir a Trapero la investidura de Superman amb gorra de plat fins al punt que les fèmines del país cridaven allò de “Trapero, volem un fill teu!”. […] llegir entrada sencera
*
Triadú, Joan. Crític literari i assagista. Al cognom, s’hi podria afegir l’estrambot “que en sabia més que ningú” −compartit, tot s’ha de dir, per altres col·legues (V. Vallverdú, Francesc)−, i visca el rodolí. Físicament era una barreja dels mites de l’expressionisme alemany amb el Christopher Lee de les produccions de la Hammer Films. […] llegir entrada sencera
*
Tricicle. Trio d’ànecs muts i prova palmària que això del teatre de text ha passat a la història. No són els únics, ja que segueixen el camí fressat per Joglars i Comediants de no badar boca quan surten a escena. Amb mestres com aquests (per entendre’ns), no és estrany que els actors catalans no sàpiguen declamar amb propietat els catorze versos d’un sonet. I si s’hi atreveixen, ho facin amb una cantarella insuportable que aquest altre bluf del teatre nacional ha posat de moda. No sé pas què ens hauria explicat el narrador de la Recherche si la Berma –un trasllat ficcional de la gran Sarah Bernhardt– hagués fet com ells. Com sigui, no hi ha res a dir. Ells tampoc no tenen res a dir-nos a nosaltres.
*
Trinca, la. Trio de graciosos de Canet de Mar que a còpia de pallassades i d’un humor gruixut i poca-solta s’han fet la barba d’or. Sense cap talent especial, però, això sí, amb quantitats industrials de caradura, canten, ballen i fan el ganso per envelats, sales de festa i estudis de tv. Van tenir el seu moment de glòria durant la transició i el postfranquisme. Ara són rics, però sembla que no en tenen prou i volen tornar a donar-nos la tabarra, encara que més calbs, més grassos i més idiotes (si això és possible, clar).
*
TS. Sigles que, segons diuen alguns, corresponen a Tribunal Suprem (contràriament al cas dels torrons, això de “suprem” no té res a veure amb la qualitat). Sincerament penso que és una atribució equivocada. Sóc del parer que TS no és res més que l’acrònim de “Todos al Suelo”, frase cèlebre pronunciada per la part de sota d’un tricorni.
*
Tusquets i Trias de Bes, Carlos. Personatge amb perpetu posat de baixar del iot o de sortir de l’esportiu, és a dir, amb posat de “zona nacional”. O d’estar bevent, avorrit, un whisky a l’Escocés del carrer Mandri. Ningú sap ben bé a què es dedica, encara que sempre mira de ser allà on es mouen calers. Trea Capital, Banco Mediolanum, INVERCO… Fins i tot els de la família Pujol. L’avui president de la gestora del Barça, encara fill de l’atado y bien atado del nuñisme, gasta una “meleneta” (en podríem dir que porta Mediolanum al clatell: el pelo de la dehesa, per dir-ho amb la seva llengua) del temps que es devia fer amb els pseudoprogres del Bocaccio, com els seus tocayos els Tusquets editors i dissenyadors, no sé si familiars seus, però de la mateixa comunió unionista. […] llegir entrada sencera
*
U
*
Udina, Dolors. Traductora i prou. No se li coneix cap altra dedicació, si no és la de situar-se. Per això, parodiant l’“home unidimensional” de l’injustament oblidat Herbert Marcuse, males llengües la qualifiquen de “dona Udinamensional”. Però té sort. De tot el que ella no fa, ja se n’encarrega el seu home, l’eximi poeta “silenciós” Antoni Clapés (v. clapés). Prou que podríem enquadrar, doncs, aquest cas en la famosa tesi d’Ester Vilar, especialista en la doma de barons. Però abans de ficar els peus a la galleda en un assumpte que no em correspon, torno a la “dona Udinamensional”. […] llegir entrada sencera
*
UE (Unió Europea). Organització per la pau sense ànim de lucre. Fa bo l’axioma romà que diu si vis pacem, 9 mm parabellum.
*
UPF. Sigla d’Universitat Pompeu Fabra. Atesa la ridícula, testimonial presència del català en la vida quotidiana i oficial de la institució, la sigla hauria de ser més aviat UIA (Universitat Ignacio Agustí) o UJMG (Universitat José María Gironella). Pobre Fabra, si aixequés el cap!
*
UPyD. Sigla del partit neofatxa espanyol Unión Progreso y Democracia. L’encapçala la seva fundadora, Rosa Díez (v. Díez, Rosa), exsocialista basca de la branca ideològica de Mayor Oreja (v. Mayor Oreja, Jaime). Dit així, U, P y D, sembla ben bé que no et sàpigues l’abecedari, una cosa semblant a allò que els passa amb les idees als membres de la formació de la señora Rosa: volen ser regeneradors d’esquerra i no són sinó sinistres propagandistes de la dreta més rància, amb la qual coincideixen sospitosament a les Corts espanyoles, fins al punt de desbordar-la per l’extrem. El que els deia: U, P y D, no, m’equivoco; O, T y C, no, no; I, G y Z, no, tampoc.; P, P… Sí, ahora sí vamos bien, que diria la Díez, mitinera, als seus correligionaris.
*
V
*
Vadell, Pau. Jove poeta illenc. Addicte a ses performances i a es crits. Ardent seguidor de ses pallassades poètiques d’en Casasses (V. Casasses, Enric) i d’en Pedrals (V. Pedrals, Josep). Cada cop que recita, baladreja, segurament per amagar sa falta de qualitat des seus versos o el que sigui que escriu (sic). Vaig poder-ne presenciar una actuació que va consistir a esgaripar i gesticular molt (ho podia dir més baix, però no pas més fosc), i cada cop que passava full el rebregava per “encistellar-lo” en una paperera com a acció criticopoètica. De ses set o vuit boles de paper que hi va llançar, només una va anar a dins. Conclusió: tampoc serveix per jugar a bàsquet.
*
Valenzuela, Curri. Periodista pleistocènica. El Curri, tan picantó, no arriba mai a dissimular el regust de passat de la Valenzuela.
*
Vallcorba Plana, Jaume. Editor que ha fet fortuna amb tots els saldos que ha anat trobant de l’Europa de l’Est. Si molts llocs del món són famosos per les troballes de restes fòssils, podem dir que aquí tenim en el nostre editor la mandíbula més important mai trobada. Però, benauradament, encara falten uns anyets per poder-la classificar com a fòssil. Alguns li troben una tirada a Nietzsche, però ja dic que és només una tirada […] llegir entrada sencera
*
Vallverdú, Francesc. Poeta i sociolingüista. Per l’alçada de la seva recerca en la matèria, potser seria més ajustat dir “sociocuentista”, però no hi farem sang. Com a poeta, llega a la posteritat uns versos memorables dedicats a la memòria del dictador Trujillo. Així mateix, ha estat durant molts anys director literari d’una editorial nostrada. Com el dijous, sempre ha estat al mig de tot arreu, però sempre molestant. En els seus anys joves, era com un doble d’Augusto Algueró, sobretot per les ulleres de conxa i dues patilles que emmarcaven unes galtes de textura Portland […] llegir entrada sencera
*
Vargas Llosa, Mario. Amic de Catalunya. Amistat, per cert, que va segellar definitivament firmant el Manifiesto por la lengua común −castellana, por supuesto− el 2007. Ha estat guardonat amb nombrosos premis, alguns de literaris (el Rómulo Gallegos, i el Nacional de Novela del Perú, 1967; el Príncipe de Asturias de las Letras, 1986; el Cervantes, 1994; i finalment el premi Nobel de literatura, 2010) i altres de pintorescos, com el XIII Premio a la Tolerancia que li va concedir l’Asociación por la (in)Tolerancia el 2007, suposem que per agrair-li la firma al peu del manifiesto de referència […] llegir entrada sencera
*
Vidal, Nacho. Actor porno català. De tots els Vidal que corren per la meva Martipèdia, aquest és el primer que va sol. Anava a dir “i de dol”, però mentiria, perquè “de dol” poca cosa, més aviat tot el contrari. Es fa dir Nacho, així, en castellà, perquè tot i ser de Mataró fa molt més macho que “Nasi”, posem per cas. Col·lega de professió d’un altre català il·lustre, Conrad Son (l’artífex d’aquell film memorable, Les excursionistes calentes), ha protagonitzat unes 1500 pel·lícules tòrrides que —coses del porno— no acaben mai en matrimoni, ves per on. […] llegir entrada sencera
*
Vidal, Pau. Filòleg –no pas periodista, llufa que li van penjar i que no sap com treure’s de sobre– que ha fet de la llengua la seva raó de viure. I d’escurar el plat si mai aconsegueix omplir-lo. Taliban de la primera onada, precisament per això d’omplir el plat, es va dedicar presumptament a fer de delator lingüístic –a fixar objectius, vaja, com feien els catalanofeixistes de “Llengua nacional”– per mirar d’accedir al lloc de treball d’altri. Ha publicat alguna novel·leta que he tingut el (dis)gust de llegir, com “Aigua bruta”, que, com ja suggeria el títol, només calia llençar-la claveguera avall. […] llegir entrada sencera
*
Vidal-Conte, Mireia. Estirant molt el sentit dels termes, podríem qualificar-la de poetessa jove. A Catalunya ja se sap que, en literatura, ets una promesa jove fins que, tot d’una, les institucions descobreixen que estàs per a l’arrastre. Això pel que fa a “jove”. Pel que fa a poetessa, doncs això, que en el cas de la Mireia el terme s’ha d’estirar com un xiclet. […] llegir entrada sencera
*
Vidal-Folch, Javier. L’amable lector ho ha llegit bé: Javier. No Xavier. No ens equivoquem (bé, de fet, jo no m’equivoco, sé perfectament qui és, i on és, l’enemic), ni li concedim ni un bri de catalanitat, a aquest personatge. Germà de periodista (Ignacio) i periodista ell mateix, és director adjunt d’un diari –El País Uno, Grande y Libre– que cada dia que passa es confon més amb La Razón i/o l’ABC. L’amic (per dir-ho d’una manera amable) Vidal-Folch devia formar part d’aquell “lobby” de genteta que, crítics en el seu moment amb el pujolisme, es van pensar que l’accés de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat els obriria, per fi, les portes de la glòria: càrrecs, canongies, sinecures, presidències, etc. […] llegir entrada sencera
*
Vidal-Quadras, Alejo. Físic i polític català, això sí, per culpa dels seus pares (ell s’hauria estimat més que haguessin anat a tenir-lo a Albacete). Amb veu de vici o de malalt terminal, cada cop que parla escup un gargall retòric, com si tingués les idees al coll i no pas al cervell. Al començament resultava graciós, i si s’hagués dedicat a humorista, amb el seu aspecte mefistofèlic de dimoni dels Pastorets, potser hauria tingut èxit […] llegir entrada sencera
*
vigorèxia.. També coneguda com mal de gimnàs o síndrome de Kilian (V. Jornet, Kilian). Modus vivendi malaltís que consisteix a suar la cansalada dia sí dia també en gimnasos d’alt standing i consumir amanides amb tofu i/o sèsam i barres energètiques abans de treure el fetge per la boca en qualsevol cursa popular de curta durada controlada per GPS. Els afectats llueixen malles ben arranades i telèfons mòbils de la mida d’un televisor de 21 polzades enganxats amb velcro als bíceps als parcs públics a partir de les vuit del vespre. No són perillosos.
*
Vilarrubí, Carles. Representant de la banca Rothschild a Espanya iun dels grans amics d’Iñaki Urdangarin (V. Urdangarin, Iñaki) i una de les persones que el va iniciar i protegir en els negocis ràpids i d’alt benefici econòmic. Ha estat conseller de Telefónica, d’Antena 3 i del Grup Godó i ara és vicepresident del F. C. Barcelona i persona molt ben relacionada amb el món de les grans corporacions. Amb la seva dona (V. Daurella, Sol) forma un matrimoni perfecte pels grans negocis, una mica a l’estil dels esposos Macbeth, però, evidentment, sense la seva grandesa literària. La sang, ells la fan córrer als consells d’administració. […] llegir entrada sencera
*
Vilas, Guillermo. Tenista de sort irregular que va flirtejar amb els primers llocs del rànquing ATP, llocs que va abandonar sobtadament després del seu idil·li amb Carolina de Mònaco. Diu una llegenda urbana que el rendiment del tenista fora de les pistes era tan òptim que ni el xisclar de les frenades dels monoplaces de gran premi a les chicanes de Montecarlo va ser capaç de posar sordina als gemecs que sortien de les estances de palau. Confirmat, doncs: era un autèntic toro. Amb el diminutiu, “Torito”, se’l coneixia, i ara ja sabem a què es devia el sobrenom.
*
Villatoro, Vicenç. Com a escriptor no para de recollir premis, sempre ben dotats. Com a traductor, en canvi, només ha fet fortuna per haver adaptat a la seva manera de fer la famosa frase de Goebbels “quan sento la paraula ‘cultura’, trec immediatament la… cartera”. Potser per això, els col·legues l’anomenen maliciosament Vicenç Bitlletero. A més de novel·lista, fa o ha fet de poeta, periodista, cronista, opinador, director de programes culturals radiofònics i televisius, diputat, director de TVC, director de l’Avui i sobretot de sionista…, de sionista de cine, esclar!
*
Virgili i Ortiga, J. M. Mestretites vingut a més a Twitter, xarxa social en què es passa de sis a set hores anant amunt i avall a la caça del catauà incorrecte d’altri (v. imbècil lingüístic tipus I). Obsessiu fins a extrems malaltissos amb la llengua dels mitjans públics catalans, aquest xèrif lingüístic urticant dona lliçons a trotx i motx, com un guardià del sant grial. Com en tota secta, els seus acòlits tracten aquest paparra de vós i li riuen les gràcies, i, per acabar-ho d’adobar, l’animen a no defallir. L’opció més intel·ligent és tenir-lo blocat, perquè si fos per ell, encara parlaríem com Llull, Eiximenis o Muntaner. Déu me’n guard de ser enmendat per un mestre de català jubilat que no té gat per pentinar!
*
Vox. 1. Paraula llatina que en català vol dir “veu”. 2. Diccionaris diversos. 3. Neopartit polític d’extrema dreta a la dreta del PP, cosa que té mèrit, mal m’estigui reconèixer-ho. Vista la ideologia d’aquests caballeros y señoras, un hom està temptat a dir que “vox” és onomatopeia de vòmit: “vooooox”. Només cal que pensin en Alejo Vidal-Quadras (v. Vidal-Quadras, Alejo). Pel que fa a l’avortament, són tan defensors de la vida que només el practicarien quan un hom ja té ús de raó i no els la dóna. Fa por imaginar quin supòsit posarien per avortar si es descobrís que el fetus pensa i que el seu pensament és d’esquerres. El nom de Vox fa venir a la memòria allò de “La Voz de su Amo” —Franco, Franco, Franco— i el gos que se l’escolta en un tocadiscos antic, això sí, en el cas que ens ocupa en canilla. […] llegir entrada sencera
*
W
*
Wert, Juan Ignacio. Ministre d’Educació i Cultura del govern de don Mariano Rajoy (V. Rajoy, Mariano), principal ideòleg de la FAES, el think tank del Partido Popular y de las JONS, i hooligan reconegut del Reial Madrid. Físicament, el ministre és un híbrid de Juanito Navarro i Bela Lugosi, però calb, cosa que el fa encara més inquietant, ja que els vampirs no solien tenir problemes d’alopècia. Si els uns et xuclaven la sang, aquest altre t’españoliza, que no sé què és pitjor. […] llegir entrada sencera
*
Z
*
zoido, -a. adj. (Del nombre de un ministro espanyol del s. XXI.) Díc. del individuo de pocas luces que actúa como un fulero. Sinónimos: zafio, zascandil, zopenco, zoquete, zote.
*
Zubizarreta, Andoni. Exfutbolista basc, porter de l’Athletic Club de Bilbao –club on es va donar a conèixer–, F. C. Barcelona i València C. F. Entre les seves virtuts futbolístiques no hi havia ni la de parar penalties (sempre es tirava cap al mateix costat, crec que l’esquerre) ni la de jugar amb els peus, faceta en què semblava que duia les botes canviades de peu. La seva estada al Barça com a futbolista va ser, diguem-ne, correcta, i es va acabar, com tantes altres, després de la tristíssima final d’Atenes, on semblava que havíem de guanyar amb la gorra i el Milan A. C. ens va clavar un quatre a zero que encara cou. Després se’n va anar al València, on va passar sense pena ni glòria. […] llegir entrada sencera
*
ZZ. 1. Sigla del nom i cognom de Zinedine Zidane, l’entrenador del Reial Madrid. 2. Amb l’onomatopeia “Pafff” al darrere, marca d’insecticida. 3. I amb unes quantes zetes més, representació gràfica del son. Amb l’accepció 2 es podria eliminar l’accepció 1, i així, morta la plaga de la mosca blanca, seguir roncant tranquil·lament amb la 3, i sobretot amb el joc del Barça.
Blog de Martí Aiguadé 