M

*

Madí, David. Lampista convergent, especialista en les canonades més brutes del poder. Famós com a espieta i perpetrador de llistes negres, màster en fotocòpies i nét de l’anomenat “ministre de Colònies i Perfums” pels seus negocis cosmètics, Joan Baptista Cendrós, aquell que no va pagar la jubilació a Joan Oliver, el poeta, i no pas el guardaespatlles (V. Oliver, Joan), que aquest sí que, amb TV3 i el Barça, s’ha preocupat de fer-se la barba d’or. Ara que Madí ha decidit plegar de la política per dedicar-se a l’empresa, com si ens volgués passar la mà de la seva impunitat per la cara i untar-nos-la amb el pudent massatge facial Floïd, el seu protector, el nou president de Catalunya Artur Mas, que posava el crit al cel per qualsevol informe del tripartit, li ha retut un autèntic homenatge de comiat com a mà dreta, la del massatge, en el llarg i pedregós camí de retorn a la Generalitat. És allò que es diu de tenir dues vares de “Madí”.

*

Malfeito, Doris. Pintora (sic) catalana. La seva cotització artística fluctua al compàs de la cotització política del seu home (V. Alavedra, Macià). Així, doncs, quan el seu marit era conseller dels governs Pujol, els seus quadros arribaven a valer als vernissages fins a 9.000 euros, i ara, amb el marit emmanillat, a les subhastes per internet en trobes per menys de 200. Com a dona i com a pintora, puc afirmar sense por d’equivocar-me que és horrenda, fins al punt que podríem dir que, fent honor al seu nom, el seu estil pictòric és inconfusible: és Malfeito.

*

Manzano, Emili. Conductor sense carnet de programes de llibres. Hi ha qui en diu el Tod Browning català, perquè, com el director de la pel·lícula Freaks —els monstres humans protagonistes de la qual eren de veritat—, tots els col·laboradors que treu als seus programes són tal com són en la vida real. Sí, fins i tot el Víctor Amela i la Mita Casacuberta (V. Hora del Lector, l’). ¿Què més se li pot demanar? Per exemple, ¿que entengui de llibres més enllà de declarar-se, com fan tots plegats al programa, apassionat per la lectura? Com diuen en castellà, no hay que pedir peras al olmo. En conseqüència, tampoc es pot demanar al Manzano que, a sobre, sàpiga de què parla. A més a més, com a escriptor és pur membrillo.

*

Margarit, Joan. Poeta i arquitecte especialista en càlcul d’estructures, activitat que ha donat títol a un dels seus llibres. Amb tot, fa els versos com els ases els pets –és a dir, sense estructura–. Això vol dir que si calcula els ponts amb el mateix rigor que escandeix els versos, aviat haurem de passar els rius “a gual”, per dir-ho a la manera d’Espriu. Ha guanyat tots els premis haguts i per haver […] llegir entrada sencera

*

Marí, Antoni. Filòsof, poeta, prosista, narrador, novel·lista, assagista, professor universitari, opinador, articulista, però no s’alarmin, res seriós.

*

Mariscal, Javier. Ninotaire valencià. Tot i les distincions rebudes, “mariscal” no expressa graduació, sinó això, un simple cognom. Per l’entitat i consistència de la seva obra, es podria dir perfectament Javier Caporal i seria igual. S’ha fet famós −i ric− per haver engendrat la mascota dels JJOO de Barcelona 92, un perrigato repel·lent que durant tot aquell any et trobaves a la sopa. Ara, a la Pedrera han muntat una antològica dels seus horrors, i per si això no fos prou, al cinema s’estrena Chico & Rita, una pel·lícula de dibuixos animats feta en col·laboració amb Fernando Trueba, aquell director de cine que mira contragovern (suposo que de tant mirar els ninots del nostre home). Per fugir-ne corrents, vaja. La part més sucosa de tota aquesta pallassada són les declaracions de Javier Caporal: “És una pena que el dibuix animat sigui només per a nens”. Genial. A casa seva, el volum de més gruix deu ser l’almanac del “TBO”.

*

Martínez, Laia. Lolita versaire berguedana establerta a ses Illes. Mireu si n’és de criatura que es presenta així: Sadolla de ciutats, darrerament es fa passar per bunyolina pel gust de regatejar botifarrons al mercat, somriure als padrins que li miren l’escot i veure el vol de les àguiles des de la terrassa. Caram, grans motius per fer-se passar per bunyolina! Perquè per escalfar braguetes de iaios no em sembla pas que calgui marxar de Berga! En fi, ja creixerà. O no. La seva temàtica poètica (sic) és tan repetitiva que, llegint-la o sentint-la, arribes a pensar que deu escriure amb el pot de vaselina a mà per no encetar-se. La pobra està atacada de picor!

*

Martínez-Vernis, Núria. Po(br)eta. És una llàstima. (Qui l’hagi vist dient i fent bestiesetes dalt d’un escenari —en diuen performances poètiques— entendrà perfectament aquesta entrada.)

*

Marrugat, Jordi (àlies “Post”). Postprofessor postmodern. És tanta la seva posterudició sobre postnicieses postpoètiques postcatalanes postmodernes (com si a preCatalunya n’haguéssim estat mai, de moderns) que, si es postllegeixen els seus postllibres d’una posttirada, més que postpensar que el postpaio “marrugat” amb la postexhibició de tanta postsaviesa, un posthom postdiria més postaviat que “maplanxat” amb tanta postprofusió de postdades postinútils, que ja és el postmàxim de postinutilitat postpossible. […] llegir entrada sencera

*

Martipèdia. Enciclopèdia Catalana del Disbarat i l’Estirabot (ECDE). Obra de consulta sense cap mena de fiabilitat. Aporta dades no contrastades i tot el que diu no té cap criteri de mètode. No cal tenir-la en compte, doncs, com a eina d’estudi o coneixement. La seva credibilitat científica és totalment nul·la. Tampoc no s’actualitza gaire sovint, per no dir mai. En aquesta magna obra, hi falten tantes coses que el cos de redacció —bàsicament el meu— no dóna l’abast a l’hora de tenir-la al dia. Com que no té cap utilitat, tampoc no cal escarrassar-s’hi gaire, en això de revisar i actualitzar la informació (sic) que recull. El saber que conté és tan universal i intemporal que ara tampoc no vindrà d’un dia. Es titula Martipèdia, perquè vaig pensar que, si la Viqui en tenia una, d’enciclopèdia, jo també podia tenir la meva.

*

Mas, Artur. President cent i pico de la Generalitat, després de passar-se set anys assegut al Parlament sense bufar cullera de govern com quan era conseller en cap d’en Pujol (V. Pujol, Jordi). De totes maneres, en tenia el cul pelat, d’escalfar cadira a l’Ajuntament barceloní, i segurament va ser per la seva grisor intel·lectual que la Família el va triar com a successor del president Pujol mentre l’Oriol feia l’estirada (sic). En pocs dies de govern, Mas ha fet bona la teoria minimalista del menos es Mas. És a dir, ha convocat els catalans a guanyar menys i a rendir més —això sí, amb il·lusió—. En nom de què? De Catalunya!Esperem que es refreni en les seves ànsies reduccionistes, tot i que la seva prominent mandíbula fa respecte de cara a les queixalades, i que només passi a la història com el president cent i pico de la Generalitat. Amb això sol ja faríem sort! Encara que em temo que no podrà ser. La llei òmnibus que prepara, amb il·lusió, ja ho diu tot: un immens abús! Un Masabús i unes retallades que Convergència aprovarà gràcies al notari aquell que, pel que es veu, se’ls deu haver fet del PP.

*

Mas-Colell, Andreu. Economista. Actual conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya des de 2010. Anteriorment va ser conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya (2000–2003). Professor a les universitats de Berkeley i Harvard, i també de la Pompeu Harvard, vull dir, Pompeu Fabra. Naturalment, és Creu de Sant Jordi (V. Creu de Sant Jordi), encara que la creu, si hem de fer cas de les teories ultraliberals que predica, la portin els seus administrats. Físicament, té una retirada al “profesor chiflado”. O, si pensem en les retallades que vol aplicar el govern, a Edward Scissorhands, aquell personatge de Tim Burton que tenia tisores en comptes de dits, però sense grenyes. És a dir, que infon terror.

*

Mascarell, Ferran. Personatge més aviat gris que sempre està remenant en alguna institució a càrrec de l’erari públic. Tant pot ser regidor a l’Ajuntament com conseller a la Generalitat, passant pels càrrecs que convingui. Algun cop s’ha quedat sense poltrona, però de seguida s’ha inventat qualsevol tinglado amb pàtina cultural per ser-hi i treure diners de la institució corresponent. Ningú sap com, però sempre cau dret, com els gats. ¡Marrameu! Teòricament d’ideari socialista, les seves idees sobre el que sigui són tan vagues —laxes, anava a dir, però no, perquè sempre reté— que quan hi parles tant et pot semblar que fa cara de pòquer com d’enze. Per això pot ser conseller […] llegir entrada sencera

*

Maynou, Núria. Encara que sembli contradictori amb el cognom de la senyoreta, és una moderneta sortida del “bestiari” de la Lolita cada cop més arrugada (V. Ballbè, Bibiana). Això sí, tot i les magarrufes que s’explica que va fer pel plató del programa de la Bibi i de fer-se un tip d’anar a buscar cafès lluint palmito per fer mèrits perquè se la quedessin, un cop acabada la beca, la van fer fora. Així, doncs, com que no fa res de profit, es presenta com a col·laboradora en programes de televisió, periodista free lance (quin remei, oi?), bloguera solitària, violoncel·lista desafinada i lo que se tercie. Diuen que sovint fa duos i trios i que amb ella uns quants moderns toquen el con… trabaix. Una autèntica delícia! Com diria el mateix Foix, m’exalta la Maynou i m’enamora el vell.

*

Memòries d’Àfrica. Títol d’una novel·leta de l’escriptora danesa Karen Christensen Blixen, més coneguda pel pseudònim d’Isak Dinesen, de la qual es va fer una pel·lícula més aviat ensucrada. En el cas de la selecció espanyola de futbol (V. Roja, la), aquest títol podria canviar a Memòries de Sud-àfrica (pel Mundial que han guanyat, ai, ai!).

*

Merkel, Angela. Cancellera alemanya, no sé si parenta d’aquell exjugador vienès del Rapid de Viena i exentrenador del Sevilla C. F., on el coneixien pel sobrenom de “Míster Látigo”. Sospito que algun parentiu deu tenir amb el vienès, perquè fa anar els països de la UE més drets que un pal de telèfon. Diuen que, des que és presidenta del Bundestag, a Alemanya –com en el seu moment va passar a Israel, quan manava Golda Meir–, ha prohibit la minifaldilla perquè, si no, en lloc de veure-se-li el “ynoc”, se li veurien els “snolloc”, dit a la simpàtica manera del nostre admirat verbívor (V. Serra, Màrius).

*

Mesquida, Biel. Escriptor illenc. Sa seva carrera literària va de s’adolescent de sal a es padrí diabètic en es vell país on es homos desitgen es homos.

*

Messi, Lionel. El futbolista 10. I Déu fet futbolista. O el que és igual: en el 10 que porta a l’esquena li falta l’accent tancat. Argentí de Rosario, des que va debutar al primer equip del F. C. Barcelona, els socis i seguidors culers només en saben resar els misteris de glòria.

*

Millán, Santi. Actor “acubanat” i de pretensions xistoses, que, a un servidor, mai no li ha fet ni gota de gràcia. Després d’un inici prometedor en el camp de les varietés horteres a can Teresina S. A., va fer el salt al late night amb l’estereotip de guaperes mal girbat, escabellat, pelut, modernet i amb els pantalons a mig cul. Vaja, irresistible per les nenes…  La seva gran virtut (o tal vegada defecte) era ser políticament incorrecte i viure en una malaltissa síndrome de Peter Pan. Els entesos en el mitjà televisiu van dir-ne que era un personatge fresc, si bé a les cases de bona família no passava de potolet desvergonyit. […] llegir entrada sencera

*

Millo, Enric. Altrament dit Enric Mill, o pitança per a la cotorra del partit (V. Sánchez Camacho, Alícia). Hi ha qui, amb mala fe, l’anomena Enric Quillo per -ja que de “pàjaros” parlàvem- la seva migració més enllà de l’Ebre, o des de la dreta missaire d’Unió a la dreta espanyolíssima del PP. Tites, tites…!

*

místic, a. 1.En l’època de l’auge monacal a Europa, monjo/a que es posava dels nervis de tanta repressió sexual i que sovint vehiculava el furor fàl·lic o uterí a través dels versos, en un acte de sublimació substitutori. Ni Freud ho hauria definit millor, ¿oi? Com a tret característic del seu estat —ehem— d’altíssima excitació, podríem ben dir que no tocava de peus a terra: levitava. Quan els germans o germanes llecs del convent, encara poc versats en èxtasis místics, entraven per cap servei en una cel·la monacal i es topaven amb algun monjo flotant, com que sota la caputxa i a les fosques no se li veia ni la cara, es pensaven ben bé que qui fos havia penjat els hàbits. […] llegir entrada sencera

*

Molas, Joaquim. Catedràtic emèrit de Literatura Catalana. És autor de nombrosos estudis relacionats amb el seu ministeri, entre els quals destaca, per mèrits propis, aquell Poesia catalana del segle XX que va fer córrer rius de tinta i que volia fer passar per l’aro de la política tota opció poètica possible. […] llegir entrada sencera

*

Molinas, Alfredo. (V. Foment del Treball.)

*

Molina, Tomàs. Llicenciat en Calendaris de Pagès, tacos Mirga i blocs Maragall.Si el seu cognom fos masculí, Molino, en la famosíssima revista titulada Tomàs, ¡que los das! (V. homes del temps de TV3, els), ja amb més de 20 anys en cartell, ell, ¡esclar!, seria l’Escamillo, el més eixerit de tots —llàstima que la vedette, “la Maña” López, li va marxar a la competència—. Les seves magarrufes, caigudes d’ulls, torsions corporals, somriures còmplices i tota la seva gestualitat pretesament comunicativa, et porten a la conclusió que s’ho creu. No sé pas què, però s’ho creu. Seductor de pa sucat amb oli, amb aquell cap de bombeta Osram, que sortosament no s’il·lumina mai amb cap idea, no pot ser que sedueixi ningú si no és algun ancià o anciana amb Alzheimer que ja té barrejats els desitjos amb els malsons i que, en el seu isolament mental, entrelluca com una aparició l’amic Tomàs tan aviat vestit de monjo amb la caputxa retràctil com de ruc amb la cua d’espart. En fi, no insistiré en el personatge. Remeto el lector a les dècimes que li dedico en aquest mateix blog, a la pàgina Poesia.

*

Moliner, Empar. Aspirant a ser la clònica d’en Monzó (V. Monzó, Quim), però, com que només és queca i de prosa esguerrada, i no fa prou gràcia, s’ha quedat de cheerleader del Cuní i d’algun programa de ràdio. En perpètua pose de postmoderna, vol ser provocadora, però més aviat fa llàstima, pobreta. Gens afavorida, la seva màxima aportació a l’imaginari català és seure com una mala educada. Et cau de filla i segur que dius: “No sé pas què en farem, de la nena.”

*

Monago,  José Antonio. Populista extremeny que, com a bon fill de guàrdia civil, insisteix a adoctrinar des del púlpit com el seu homònim falangista. Per ser justos, direm que de l’ideòleg del nacionalcatolicisme només n’és un Monag-illo. Un escolanet aprofitat, amb un de les cares més dures del Partit Popular que llegeix fil per randa la doctrina de la FAES (V. FAES). Catalanòfob declarat, s’esmerça a proclamar públicament la relació patològica d’amor-odi amb el Principat, al qual, segons ell, en el passat van arribar milions de paisans seus per ser explotats. […] llegir entrada sencera

*

Montilla, José. Sindicalista cordovès, militant del PSC i, coses de la vida, president de la Generalitat de Catalunya fins al 28 de novembre del 2010. Perquè després diguin que a Catalunya no hi ha possibilitat d’ascensió social. Per accedir a dignitat tan alta va saber fer arribar a l’electorat l’eslògan La elección es sencilla: o Moriles o Montilla, tot i que va ser president fent de “tripartitas” corazón. I així ens hem quedat. El seu cognom remet vagament a Edgar Allan Poe i a la seva narració The Cask of Amontillado (El barril d’amontillado). És aplicat i s’hi fixa molt. Pel català esforçat que gasta, estic segur que en la intimitat només parla castellà. Impressiona, vist de prop, la seva capacitat gestual.

*

Monzó, Quim. Escriptor, articulista i col·laborador de programes de ràdio i televisió. El seu nom és el correlat de l’expressió que fan servir a Bangla Desh quan comença la temporada de pluges que inunden el país i els seus habitants, amb l’aigua més amunt de genoll, corren pels carrers cridant: “Quin Monsó!” És el que se’n diu “la magnitud de la tragèdia” […] llegir entrada sencera

*

Moreno, José Luis. Ventríloc actualment emmudit que es remunta a l’època del Baix Franquisme; és a dir, tot. És a les variétés el que Rafael a la cançó: dues mòmies de l’època en què Peman era el far de la literatura espanyola amb El Divino Impaciente i Franco donava un impuls definitiu a la feina dels guionistes espanyols amb el guió de Raza. Gràcies als seus patètics espectacles televisius postfranquistes de variétés, misses i llenceria fina d’un erotisme de recio pajillero español —és a dir, d’urinari—, el Moreno ha pogut treure el ventre de penes, i esclar, de les seves ben peixades vísceres, en sortirà el que sigui, però, per sort, ja no pas cap paraula mínimament comprensible. […] llegir entrada sencera

*

Mossos d’Esquadra. Colla de bastoners, especialitzada sobretot en l’anomenat “ball de bastons amb estudiant”.

*

Motumbo. Africà ben dotat establert a Anglaterra. Qui sap si descendent del Penkamuska, cap de la tribu dels Katalanins, encara que, entre els catalans, d’atributs tan generosos no en queden vestigis. La seva peripècia vital queda resumida en una frase atribuïda al personatge en qüestió: Yo soy Motumbo, y a polvos las tumbo. L’autèntic malson de Nacho Vidal (V. Vidal, Nacho), que al veure el semaler del manso, metro i pico, és víctima del complex de castració.

*

Mourinho, José. Entrenador de futbol. Ha estat al Porto, al Barça, al Chelsea, a l’Inter i, ara, al Reial Madrid. Té el rècord insòlit de fer-se antipàtic a tothom. El posat de xulo que fa a les rodes de premsa oscil·la entre l’avorriment i la suficiència, una mica a l’estil de l’espanyolíssim periodista Arcadio Espada (V. Espada, Arcadio), és a dir, amb cara que li deguin i no li paguin. I ja que parlem de pagar, el F. C. Barcelona el va tenir en nòmina durant quatre anys, com a traductor i ajudant pel que fes falta de l’entrenador Bobby Robson (e.p.d.), uns anys que, segons sembla, va aprofitar per anar a veure molt de teatre, teatro del bueno, que ara practica com un histrió histèric quan guanya el seu equip.

*

N

*

Nadal, Rafael. Tenista. Pel volum de la seva massa muscular, cosí germà de The Incredible Hulk, amb la diferència que quan surt a la pista qui es posa verd sol ser el rival. Té un repertori de cops heterodox i més aviat lleig, però guanya partits, que és el que compta. Tot s’ha de dir, és un cavaller a la pista i fora de la pista. Políticament, sembla que simpatitza amb el PP i es confessa seguidor del Reial Madrid. Què hi farem. Quan juga la Copa Davis, “españolea que es un primor”.

*

Navarro, Pere. Home de palla del PSOE a Catalunya o, simplement, pobre home. El tonto que hi ha a tots els pobles, de fet. Conegut també com l’Hernández Mancha del PSC, com el desafortunat líder del PP, ha passat per la direcció del partit sense deixar cap petja i registrant un rècord històric d’estripades de carnet. La història el catalogarà, ben segur, com el primer secretari socialista amb menys carisma de la socialdemocràcia peninsular, superant, amb escreix, Raimon Obiols, el somnífer més potent de l’hemicicle parlamentari dels anys vuitanta. […] llegir entrada sencera

*

Nebrera, Montserrat. Diputada de bon veure que escalfa diguem-ne els ànims del Parlament, si hem de creure el diputat Joan Ferran. Per si no n’hi hagués prou, exmilitant d’un partit de la dreta espanyola cavernícola (V. PP), que, diuen, ha abandonat per liderar una nova opció electoral de caràcter liberal conservador […] llegir entrada sencera

*

Newman, Mary Ann. Catalanòfila nord-americana, “newyorker” per ser més exactes. Com tots els catalanòfils, siguin del país que siguin, parla i escriu un català que per ell voldria l’amic Argullol (V. Argullol, Rafael), però té aquell punt de “marisabidilla” pel que fa a les coses del país que, segons com, irrita una mica. Naturalment, sense arribar a l’extrem de l’alemany Til Stegmann, un cas desesperat de bogeria. […] llegir entrada sencera

*

Noguera, Laia. Versaire. En realitat es devia dir Eulalia Alcornoque, però, com que decidí fer d’autora catalana i això d’“alcornoque” l’ofenia, segurament es catalanitzà el cognom i es “tunejà” el nom. Com que “alzina surera” no quedava bé com a patronímic, decidí triar un altre arbre i, pito pito colorito, sortí la pobra “noguera”, sense tenir-ne cap culpa. Com a poetessa és requetedolenta i ha passat d’una insuportable etapa punkie, amb jaqueta de cuiro i correatges inclosos, a una etapa almivaradoexistencial inaguantable. Això sí, fent honor al seu autèntic patronímic, sempre flota com el suro.

*

Novell, Rosa. Actriu, aspirant a succeir l’Espert en l’elenc artístic casolà. És una estranya mescla de Margarida Xirgu i Mary Santpere. Incontinent, actua, dirigeix, recita (això sí, papissota) i fa tots els papers de l’auca, si convé. Va debutar al teatre amb Les troianes (V. Bozzo, Joan Lluís), que protagonitzava (Ai las, la meva glòria em perd, les notícies de la meva fama han arribat a oïdes de l’enemic…!, clamava la diva). Filòloga de formació, la seva connexió amb la literatura és el seu lligam sentimental amb el novel·lista Eduardo Mendoza. Que és com dir amb el no-res.

*

Núñez Clemente, José Luis. Constructor… quicir, paleta. Expresident del Futbol Club Barcelona durant vint-i-dos anys (1978-2000), gairebé els mateixos que va passar Pujol (V. Pujol, Jordi) a la poltrona de la Generalitat. Perquè després es digui que no han tingut temps de fer obra –mai més ben dit− de govern. En el seu actiu, l’ampliació del Camp Nou i la construcció del Miniestadi i el Palau Blaugrana i la creació del Museu del club, que −ironies de la vida− porta el seu nom. No podia ser altrament. Més quan una vegada, després de l’èxit d’una biennal d’art convocada per la institució, sembla que el bon home va exclamar: “Ha estat molt bé això de la biennal. L’hauríem de celebrar cada any.” […] llegir entrada sencera

*