Carrizosa, Carlos & De Páramo, Fernando

Carrizosa, Carlos & De Páramo, Fernando. Hooligans de Cs i advocats, per aquest ordre. Segons la meva competidora, la Viquipèdia, aquests senyors són “polítics catalans”. Doncs la Viqui s’equivoca. Per dir-ho en l’única llengua que els agrada sentir, “craso error”, perquè ni són catalans ni són polítics, encara que tinguin acta de diputat. El primer, tot i haver nascut a Barcelona, sembla que no ho vol ser. I el segon, és un “señorito” de Granada que deu haver vingut a “ajudar” en l’administració de la colònia i la correcta aplicació de l’article 29 (vull dir del 155). Es podria dir que formen tàndem –o parella còmica, per ser més exactes–, una mica a l’estil dels inimitables Bud Abbott & Lou Costello a les pel·lícules ¡Agárrame ese fantasma!, Pájaros de cuenta, Abbott & Costello contra el hombre invisible o Abbot & Costello van a Marte (uns títols, aquests últims, que semblen fets a la mida dels últims esdeveniments de la política casolana). Normalment, la seva funció parlamentària és vociferar i vomitar bilis contra Catalunya, els catalans, la llengua catalana i tot el que hi faci referència. A les transmissions del Canal Parlament, s’ha pogut comprovar que, quan prenen la paraula, la pantalla del televisor passa automàticament del color al blanc i negre per recordar a l’espectador la seva procedència ideològica joseantoniana.

Un incís –ja que parlem de blanc i negre–: quan els nostres Abbott & Costello surten a la tribuna amb la senyora Arrimadas, semblen ben bé una parella de la Guàrdia Civil escortant “el cochecito” del gran Pepe Isbert. Deu ser que el “capo” Rivera no se’n refia del tot, de la nena, a pesar de tenir-la programada. Abbott-Carrizosa sembla ben bé l’encarregat de desconnectar-la, com si la nena fos l’ordinador Hal de 2001, una odissea de l’espai. Ja la sento: “Al (per Alberto), no lo hagas, Al…”

En fi. Se’ls nota, en les maneres, que ni l’un ni l‘altre s’han desprès del tot encara “del pelo de la dehesa”: l’amic Carrizosa per les poblades celles que el fan semblar, si cal, més “montaraz”, “ceñudo” y “cejijunto” que aquell alcalde del tardofranquisme, Enric Massó, que va passar sense pena ni glòria per la Casa Gran. L’amic De Páramo, perquè abans de dedicar-se a la política (per entendre’ns) era habitual d’una tertúlia futbolera en què, en les seves intervencions, solia defensar sempre l’“equipo del gobierno”. Com a bon “señorito”, me l’imagino entrant un dia al Parlament muntat en un “brioso corcel”, com al seu moment va fer el general Pavía. Uns cracs, vaja. 

páramo

páramo. 1. cast. Terreny pla on no creix la vegetació, més enllà d’algun endemisme. 2. Páramo, Fernando de. Individu on no arrelen les idees, tret de les endèmiques. (V. Carrizosa, Carlos & De Páramo, Fernando).