Rapú, Exuperancia

Rapú, Exuperancia. Exuberant (com el seu nom indica) senyora de raça negra que un dia de 1997 va fer abaixar-se els pantalons al gran Pedrojota (V. Ramírez, Pedro J.) per tenir-hi una escaramussa d’aquelles que a les pel·liculetes cursis solen acabar amb la típica pregunta postcoitum de la nòvia al nòvio: “En què penses…?”. Com que la rebolcada va ser filmada en vídeo per uns “compinches” d’aquesta senyora amagats a l’armari (un decorat típic de comèdia de tresillo, d’aquelles en què els personatges entren i surten i les portes s’obren i es tanquen), el gran Pedrojota només devia pensar en la feina que tindria per explicar la seva particular “tournée des grands ducs” davant del jutge. Sí, perquè deu ser difícil explicar com tot un director de diari (encara que sigui una gasòfia com “El Mundo”) apareix en un vídeo guarnit amb una cotilla rosa mentre la tal Exuperancia el sodomitza amb un vibrador abans (o després) de fer-li passar els fogots amb una pluja daurada. Coses de la (in)justícia espanyola, el cas és que, havent el Pedrojota denunciat el cas en un jutjat de Madrid, al cap de cinc anys, la sentència del magistrat “empurava” la senyora Exuperancia (exuberant i negra, pobreta), el seu “compinche” i els dos distribuïdors del vídeo. I el gran Pedrojota, “de rositas”, que diuen a la capital. L’episodi donaria per fer una segona part de la immortal Citizen Kane. Això sí, a l’espanyola i tronada. Més quan el “Rosebud” del nostre Hearst particular, l’amic Pedrojota, no és un trineu, sinó una cotilla rosa. País…!

Ramírez, Pedro J.

Ramírez, Pedro J. Periodista (sic). Un dels personatges més tèrbols de la història recent d’Espanya. Va dirigir el diari “El Mundo” (V. “El Mundo”) i es va dedicar en cos i ànima (negríssima!) a fer córrer “bulos” preparats per la policia, cumpliendo órdenes de arriba, és clar!, contra els polítics que volia destruir el seu amic Jose Mari (V. Aznar, José María). Convençut que era el “Ciudano Kane” rediviu, es pensava, talment un Napoleó de linotípia, que els seus editorials movien el món, però només feien moure “El Mundo”, concretament, les rotatives. Famós per tenir xalet i piscina en lloc prohibit ran de costa a Mallorca, fa un temps es va saber que el seu “Rosebud” era un conjunt de cotilla i mitges amb lligacames (V. Rapú, Exuperancia).

“El Mundo”

“El Mundo”. Pamflet estructurat com un diari per dissimular el seu caràcter de mer libel reaccionari al servei de les forces més fosques dels poders fàctics espanyols. Dirigit durant anys per un dels personatges més tèrbols de la història espanyola, el tal Pedro J. (V. Ramírez, Pedro J.), el diari s’ha dedicat avant la lettre a la “postveritat” amb fruïció i acarnissament. Les causes ideològiques que abraça són tan atàviques que editors i lectors encara es deuen pensar que el “mundo” és pla. Per això actualment portaria a la foguera tots els que critiquen la falta de cintura democràtica de la Constitució del 87, que tampoc no és que diguem gaire “rodona”. Fins i tot el catecisme catòlic afirma que ser subscriptor d’“El Mundo” és pecat capital, juntament amb les subscripcions a el demonio y la carne.