Poesia de l’experiència

Poesia de l’experiència

Tot i la distreta dècada en què semblava que en la poesia catalana s’imposaven figures de circ com el Tortell Poltrona de l’escena literària i els seus acòlits i imitadors, que han fet de la pista la seva raó de ser literària, perquè llegits, sense disfressa ni mirallets, no fan cap gràcia; una dècada, sí, en què també ha sovintejat l’exhibició del poeta i pintor rupestre anomenat Homo hortsaviniensis o Homo maresmensis; aquesta dècada inoblidable al llarg de la qual hi ha hagut un esdeveniment cabdal de la nostra història literària, com és la imparable irrupció dels “insaciables”, que tant podien reclamar una subvenció per proclamar la independència d’aquí a uns anys, quan els tanquessin l’aixeta, com exigir la dependència governamental o municipal que fos per tenir-hi una feina ben remunerada, o, si més no, festejar un càrrec ben dotat per anar de minaret en minaret a “aprofundir” les relacions Orient-Occident, Occident-Orient, tanto monta monta tanto, que jo ja m’entenc…

Bé, com els deia, tot i aquesta dècada prodigiosa, encara que inacabable com la frase que els acabo d’endossar, una dècada plena de friquis i apocalíptics, sembla que, en l’aferrissada lluita entre tots plegats per escurar el ja prou escàs plat poètic català, finalment i sense fer gaires numerets han triomfat, almenys en nombre, els poetes de la quotidianitat, aquells que et pots trobar al colmado o a la parada del peix i que, com deia el malaguanyat José Ángel Valente, practiquen, sí, l’anomenada “poesia de l’experiència”, la d’explicar què han comprat al colmado o a la parada del peix, però sense experimentar mai l’“experiència” de la poesia.

Però bé, estimat lector, ¿què tenen aquests poetes de l’“experiència” que no tingui jo? Ben senzill, com que la majoria són uns parvenus en això de la cultura, encara conserven ben viu el record de la mare xafardera a plaça o del pare bocamoll al cafè. Esclar que ells, pobres, no en tenen la culpa, de venir del cigró, però aquests humils orígens els donen una especial sensibilitat pel que fa a la xerrameca popular: parodiant allò de “sentit i sensibilitat”, podem dir que els nostres poetes de barri fan exhibició de “sentimentalisme i sensibleria”, i que em perdoni la senyora Austen.

Aquests poetes de l’“experiència”, o d’estar per casa, que n’és sinònim, eleven a poema qualsevol cosa que els commogui una mica, i a fe de Déu que alguns tenen la llàgrima fàcil. Es veu que han passat tanta gana d’èpica biogràfica que estan disposats a fer que qualsevol episodi personal, tipus viatge o canvi de parella, sembli un plat suculent. Com que la seva vida és anodina, hi volen treure brillo per aconseguir l’impossible alquímic: que l’alpaca llueixi com la plata. No, no riguin, que la cosa és sèria. Tant poden parlar maternalment ―talment la magdalena evocadora de Proust― de la pudor de suat que fa el jersei del nen a la pila de roba per rentar (sic), amb la qual cosa posen la poesia a punt per la bugada, com, en l’altre extrem, ja més greu, poden esplaiar-se sobre la mort d’un parent, això sí, sense la mètrica del pudor que la mort demana i amb un procaç exhibicionisme de la pròpia pena. Sort que els morts són morts i no poden avergonyir-se’n. Amb tot, com que la majoria d’aquests poetes són joves i amb poca experiència, contràriament al que els demanava l’autèntic Rilke ―i dic autèntic perquè ara n’hi ha algun de rebaixes que també pretén fer, el molt insensat, “noves cartes a un jove poeta”―, doncs això, com que són joves i inexperts, encara que ho vulguin dissimular amb experiències de per riure, la majoria dels seus poemes, igual que les cançons pop, no parlen d’altra cosa que de si em deixa o m’ha deixat; és a dir, de “polvos” o les ganes. Encara que alguns de més tendres i edipians evoquen el temps perdut de la infància al retrobar una andròmina qualsevol d’aleshores que com qui diu van desar al bagul dels records no fa ni tres mesos, i els més transgressors de tots ens il·lustren, bufa, que fort!, del vi de garrafa, la prostitució i la xeringa, tot ambientat als barris baixos, a on s’arriben amb metro per no tenir problemes d’aparcament i alhora viure una experiència underground.

Com poden veure, un autèntic “Sálvame de(nogaire)luxe”, és a dir, l’entronització poètica d’allò que hi ha coincidència a denominar “salsa rosa”, tot i que de vegades tingui color de tomàquet. Vostès mateixos hi poden posar noms: de la pallassada de la Karmele Marchante a la tragèdia de la Belén Esteban, passant per tots els Matamoros i les Lomanas que calguin.

Ja no sé pas què fa més fàstic, si qui trafica amb el seu sexe o qui ho fa amb el seu dolor. Sigui com sigui, aquesta és la raó vital dels “poetes de l’experiència” locals. Renten la roba íntima en públic, i ja sabem que la roba estesa sempre atrau la bona gent sense cap exigència lectora, sobretot si són calces i “sostens”.