Bartomeu i Floreta, Josep Maria

Bartomeu i Floreta, Josep Maria. Expresident del Barça, i segons diu tothom, el pitjor de la història del  club. Pitjor que Gaspart (V. Gaspart, Joan), que ja és dir. En pocs anys, ell i la seva junta d’inútils han deixat el club com un solar, que és el que li agradava al seu mentor, l’ex“pecident” Núñez. En aquests moments, i fins a les eleccions de gener del 2021, la institució és el barret de rialles de tothom. Amb una plantilla que frega la tercera edat i sense ni cinc al calaix, el futur es presenta de color “catxumbo”. Com Núñez i Rosell, Bartomeu ha estat també anti-Cruyff i anti tot el que feia olor de Cruyff. Però si l’holandès tenia “flor” (és a dir, sort, com es diu en l’argot del món del fútbol), no així Bartomeu, que devia tenir la “floreta” més aviat pansida. Una moció de censura (ja era hora!) l’ha facturat cap a casa. Pobre, acostumat que li diguin Bartu, quan sentia que algú li deia “Bartu meu”, s’emocionava com si fos una mostra d’estimació, però resulta que no el volia ningú. 

Núñez Clemente, Josep Lluís

Núñez Clemente, Josep Lluís. Constructor… quicir, paleta. Expresident del Futbol Club Barcelona durant vint-i-dos anys (1978-2000), gairebé els mateixos que va passar Pujol (V. Pujol, Jordi) a la poltrona de la Generalitat. Perquè després es digui que no han tingut temps de fer obra –mai més ben dit− de govern. En el seu actiu, l’ampliació del Camp Nou i la construcció del Miniestadi i el Palau Blaugrana i la creació del Museu del club, que −ironies de la vida− porta el seu nom. No podia ser altrament. Més quan una vegada, després de l’èxit d’una biennal d’art convocada per la institució, sembla que el bon home va exclamar: “Ha estat molt bé això de la biennal. L’hauríem de celebrar cada any.” Tal com sona. En el passiu, entre moltes altres, la seva nul·la capacitat lingüística −que sovint, en el curs d’una entrevista, canviava en llàgrimes de cocodril−, la filiació ideològica feixistoide, el tarannà despòtic i la vena demagògica barata. Un president curt de talla −i no solament física−, per entendre’ns. Un conegut humorista el va humanitzar presentant-ne una versió més aviat tendra en el seu personatge Nuñito de la Calzada, un híbrid de l’expresident i el còmic malagueny Chiquito de la Calzada, aleshores molt de moda. Com tots els tirans, encara té nostàlgics del seu mandat. Pulután…