R

*

RAE. Sigla de la Real Academia Española, la que diu que limpia, fija y da esplendor. Podria ser també una marca d’insecticida, d’aquells que los mata bien muertos (els altres idiomes peninsulars, naturalment).

*

Rahola, Pilar. Comentarista, tertuliana, col·laboradora, directora, filòloga, periodista, doctora honoris causa, conferenciant, congressista, articulista, denunciant, exdiputada, exvicealcaldessa, exdirigent, lluitadora, republicana conspícua, independentista, prosionista, feminista, cofundadora, defensora, premi, medalla, dona alliberada, mare biològica i adoptiva, provocadora i membre; actualment en excedència de la parada Verdures Paquita de la Boqueria. […] llegir entrada sencera

*

Ramos, Sergio & Kepler Laveran Lima Ferreira, “Pepe”Futbolistes, sevillà i brasiler, respectivament, que juguen al Reial Madrid (V. Reial Madrid C. F.) i que si penses en les seves prestacions futbolístiques és probable que s’hagin equivocat d’esport i de professió. Veient-los “actuar” es diria que surten al camp amb una sobredosi de vídeos de Bruce Lee i dels mestres del kickboxing. Si la cara és el mirall de l’ànima, t’adones que d’aquestes pintes no en pot sortir res de bo. Són tan espavilats que quan el seu equip va guanyar la Copa del Rei del 2011, a la rua que van fer pels carrers de la capital d’Espanya, al primer no se li va acudir res més que deixar-la anar sota les rodes de l’autobús. No cal dir que la copa va quedar bastant abonyegada, com abonyegat queda l’adversari que s’acosta al segon durant el partit.

*

Ratzinger, Joseph. Papa. Bisbo di tutti bisbi. També conegut per “Ratzinger Z” (¡puños fuera!) per la seva labor contra els heretges quan va ser prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, o per “Rat Singer” (“rata que canta”) per més d’un friki amb males intencions. Va adoptar el nom de Benet XVI el dia que va pujar al tron de Sant Pere, si bé la distància entre “benet” i “beneit” no està gens clara –a Catalunya, esclar! […] llegir entrada sencera

*

Real Madrid C. F. Literalment, l’imperi del mal. Com a La guerra de les galàxies, els seus fundadors, els germans Joan i Carles Padrós, catalans, van passar-se al “revers tenebrós” dels jedies de la capital. Després de la guerra, el general Moscardó (aleshores ministre d’Esports del règim) els va ajudar a robar manu militari Di Stefano al Barça, i la institució va guanyar unes quantes Copes d’Europa  si ens hem de creure els reportatges del No-Do. El president vitalici d’aquells anys gloriosos –per ells, és clar–, Don Santiago Bernabéu, va dir un dia sense enrojolar-se que Catalunya “era muy bonita, si no fuera por los catalanes”, cosa que podem llegir com que les tropes “nacionales” no havien acabat prou bé la feina. […] llegir entrada sencera

*

Regressió. Acció de regredir, de retrocedir, d’anar enrere, de voler fer sants els Reis Catòlics (V. Reis Catòlics; Espanya; Aznar, José María).

*

Reis Catòlics. Extensió definitiva de la més gran invasió de caspa ―a partir del focus originari del Compromís de Casp― de què es té notícia al món, fins al punt que, cinc segles més tard, encara una bona part de la Península Ibèrica en pateix. Si es pogués fer una ucronia, s’hauria d’evitar fos com fos aital matrimoni […] llegir entrada sencera

*

reyno. 1. Substantiu castellà, molt utilitzat per indicar que un país té o ha tingut rei. Així, per exemple, Reyno de España, o l’estadi de l’Osasuna, Reyno de Navarra. 2. Amb les síl·labes separades, crit republicà: rey no!
*

Riera, Carme. Mallorquina professional amb fums d’escriptora. Ses novel·les iniciàtiques són un parell de bòdrios carrinclons titulats Te deix, amor, la mar com a penyora i Jo pos per testimoni les gavines. Ses Illes Balears li dediquen s’any com a escriptora amb un títol molt suggestiu, Qui sóc i per què escric, que per s’interès ve a ésser es mateix que Qui escric i per què sóc. Diuen que ses seves novel·les han estat traduïdes a s’alemany, es grec i es rus. Segurament perquè es traductors de ses llengües de referenci no devien anar sobrats de feina. Literàriament, sempre fa salat.

*

Riera, Fèlix. Productor de cine i televisió i militant d’Unió Democràtica de Catalunya. Alguna cosa deu haver estudiat a la vida, però per pal·liar la inanitat de la proposta, el seu cv diu que “ha realitzat estudis” –sense especificar de quina mena–… a l’institut de RTVE! Que és com dir que és analfabet. Precisament per això, no és estrany que el vegem potinejar pel món audiovisual i associatiu, per la universitat i pel món de la cultura. Riera sembla haver vingut al món a dirigir alguna cosa. […] llegir entrada sencera

*

Rigol, Joan. “Rigor”, en xino. Capellà i president que va ser del Parlament de Catalunya al començament de la sisena legislatura pujolista. A la tercera, va la vençuda, va ser conseller de Cultura (1984-85) i promotor del Pacte Cultural de totes les forces polítiques pel foment de la cultura, un pacte que la classe política aviat va reduir a “picar unes olivetes” […] llegir entrada sencera

*

Rigola, Àlex. Home de teatre. Per la música del cognom, deu tenir connexions amb la indústria de les llepolies balsàmiques (hola, Ricola!), però sembla més fiable relacionar-lo amb el món de l’òpera verdiana. En efecte, Rigoletto, el geperut de Beaumarchais, devia ser un avantpassat seu, i tothom sap que, en francès, rigoler vol dir “fer broma”. No és estrany, en vista de la reacció del públic, que el pobre home exclami: Tous prennent ma vie à la rigolade!, és a dir, “Tothom se’m rifa!” El seu actiu principal és convertir Hamlet en Outlet teatral.

 *

Rivera, Albert. Líder del grup parlamentari Ciutadans (C’s) (V. Ciutadans). Per les feixistades que diu, sobretot pel que fa a la llengua i a la unitat d’Espanya, no se sap ben bé si és ell qui parla o el seu  cosí José Antonio. De fet, les seves intervencions bilingües a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella són tan patètiques que més valdria que parlés en versió original castellana i que els serveis lingüístics del Parlament la subtitulessin. Així, el “señorito” Rivera  no faria el ridícul colossal que fa sempre. Ja se sap que de porc i de senyor se’n ve de mena. El noi voldria ser Jabugo, i  no és ni un mal “serrano”.

*

Roberts, Julia. Actriu nord-americana, que es va fer famosa per la seva interpretació a Pretty Woman, una bírria de pel·lícula (per què ens hem d’enganyar?) Físicament, és més o menys “mona”, però té una boca de la mida del calaix del pa (val a dir que al seu “partenaire” a la pel·lícula de referència no semblava pas disgustar-li, a fe!). Aquests dies s’estrena el seu últim “treball”, titulat Come, reza, ama, amb l’oscaritzat Javier Bardem. Un film que, pels continguts carrinclons i tòpics que se li suposen, bé es podria titular Come y calla.

*

Roca, germans. Nissaga de fogó, postres i porró que viu amb tics malaltissos la competència de la cuina de desconstrucció. Els comensals que convoquen al seu celler només saben del cert que l’aventura gastronòmica que proposen només té un malaguanyat final: anar de cos a l’orinal… de can roca. I m’hi cago perquè em toca.

*

Roja, La. Sobrenom amb què es coneix últimament la selecció espanyola de futbol. No sabem si això té cap relació amb l’acudit atribuït a Calvo Sotelo que diu: Mejor una España roja que rota -i jo que vaig i que m’ho crec, amb els calés que tenia la família-, però com que això de “La Roja” té ressons sospitosos per la caverna, resulta que, ara, el facherío del canal Intereconomía insisteix que se’n canviï l’apel·latiu i se’n digui “La Rojigualda”. Deu ser que els agrada més allò de banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda. […] llegir entrada sencera

*

Ronaldo, Cristiano. Diuen que futbolista portuguès fet a Anglaterra, però per l’aspecte que gasta sembla un quillo de Santaco enriquit gràcies als trapicheos amb els de Gramepark. Per entendre’ns, s’assembla al Tamudo es cojonudo, però amb joc més brillant i amb molta més brillantina. Els seus posats xulescos fan que més aviat te l’imaginis al volant d’un Seat Ibiza de color groc tunejat, amb música a tot taco, que no pas al volant d’un Mercedes o un Ferrari. És la flaca de Florentino, que es veu que li agraden musculosos.

*

Rosell, Joan. (V. Foment del Treball.)

*

Rosell, Sandro. President del F. C. Barcelona “Just do it”, que en català recte de Santa Coloma vol dir “just d’orella” i, més genuïnament, “dur d’orella”, vostès trien. Encara que el Barça ho guanyi tot, no deixa mai de fer cara de pomes agres, cosa que el converteix en el prototip de culer-depressiu-emprenyat, un bon perfil ja d’entrada […]llegir entrada sencera

*

Roth, Joseph. Escriptor austríac addicte al cafè. En volen una prova? Entre les seves novel·les, La cripta dels capuccinos, i un recull d’articles de premsa, Primavera de cafè.

*

Rouco. Nom de qualsevol gruny emès per un bisbe espanyol.

*

Rovira, Marta. Advocada i actual secretària de política internacional d’Esquerra. Segona del capità Junqueras (V. Junqueras, Oriol) a bord —encara que veient-lo sembli mentida, això de “bord” és tan sols un terme nàutic— de la nau d’ERC —que esperem que no faci com el “Titanic”, i se’ns emporti al fons del mar l’Oriol Di Caprio i la Marta Winslow—. Nascuda a la ciutat dels sants, com la majoria d’alumnes que omplien les aules de la facultat de Filologia Catalana, el seu aspecte oscil·la entre la mestra de Rosa (in)Sensat i la monja exclaustrada. Encara que algú em titlli de sexista, cosa que lamento, vull dir que és una llàstima que el partit que ens ha de portar a la independència tingui uns índexs de glamur tan baixos. […] llegir entrada sencera

*

Ruiz, Boi. ¿A qui se li acut, si no és al president d’un govern de los Mas, això de posar el llop a guardar el ramat? Per decisió del Molt Honorable Artús (V. Mas, Artur), Boi Ruiz, que sempre ha “trencat llances” per les mútues des del seu càrrec de president de la patronal de la sanitat privada, ha estat armat conseller de la Taula Rodona governamental com a justicier sociosanitari. Vet aquí que el nou campió dels malalts i els tolits ha rebut l’encàrrec de sanejar o saquejar, no se sap ben bé, la sanitat pública. ¿I la Ginebra? Com l’enteniment. […] llegir entrada sencera

*

Ruscalleda, Carme. Figa tova de Sant Pol gastronòmicament molt preuada. Maritornes dels fogons (per dir-ho a la manera de Cervantes), posseïdora de cinc estrelles Michelin, cinc, per haver sabut enredar com a xinos els japonesos, i també els nou rics i els esnobs de tota mena i fer-los pagar tres-cents euros per una truita a la francesa […] llegir entrada sencera

*

S

*

Sáenz de Santamaría, Soraya. Militant del Partit Popular, diputada i, ara, vicepresidenta del govern de Mariano Rajoy (V. Rajoy, Mariano). De morret llaminer, el seu nom evoca el d’una emperadriu de l’antic imperi persa i les fantasies de les mil i una nits. La realitat, però, és obstinada i ens diu que aquesta advocada de l’Estat és poc procliu a deliquis onírics, ans més aviat vol ser, com l’inquisidor Torquemada, “martell d’heretges  –és a dir, de tots els que no votem PP-. La seva figura jacent, com una odalisca, en una revista de paper “couché” no feia presagiar tantes desgràcies. 

*

Sagrada Família, la. Temple inacabat que va començar l’arquitecte Antoni Gaudí i que, si el túnel de l’AVE ho permet, acabaran l’arquitecte Jordi Bonet i l’escultor Josep M. Subirachs. Sempre se n’ha dit temple expiatori de la Sagrada Família, però potser el lector no sap d’on surt aquest curiós adjectiu, “expiatori”, és a dir, “que serveix per expiar”. Però expiar què? Molt senzill. Els pecats que, segons el poder, van cometre les classes populars de Barcelona durant la Setmana Tràgica. De manera que, amb aquests antecedents, potser el millor destí d’aquesta mona de Pasqua en què l’ha convertit Subirachs és l’enderroc i l’oblit. Que l’AVE ens hi ajudi!

*

Sala, Pep. Músic melodramàtic català emboirat per la plana de Vic natal i aspirant etern a cantant de timbre de gírgola esgallada. Talment com Rod Stewart, però restret. Format musicalment a la Gran Bretanya, allà va passar de la combinació de dos acords a tres. A partir d’aquest màster musical de taverna, va poder posar melodia als aclamats temes del conjunt Sau, que va formar a mitjans dels vuitanta amb el desaparegut actor i cantant Carles Sabater (V. Sabater, Carles). D’ell, primer, i de la seva memòria, després, en viu en fa més d’una dècada, en la qual ha anat eixamplant la còrpora de manera inversament proporcional a la seva capacitat toràcica i al ressò constrictiu del seu nas. […] llegir entrada sencera

*

Sala Martín, Xavier. Chaquetero català i economista. Conegut també com el pallasso de Micolor. La seva capacitat de canviar-se de jaqueta fa pensar en Frégoli, el famós transformista italià tan admirat per Brossa (V. Brossa, Joan), suposo que fascinat per la rapidesa de vestir-se i desvestir-se de l’actor, ja que el poeta trigava mesos a canviar-se de roba. Les idees econòmiques de Sala Martín provenen de l’anomenada Escola de Chicago, però no pas de la de Milton Friedmann, cosa que en si ja tindria prou delicte, sinó directament de la d’Al Capone […] llegir entrada sencera

*

Salambó. 1. Títol d’una famosa novel·la de Gustave Flaubert. 2. Cafè literari al cor de Gràcia. O, dit amb més precisió, taverna de barri mal ventilada, vaja, amb molts fums.

*

Samaranch, Juan Antonio. Franquista i falangista de conveniència. Encara que els mitjans d’aquest país, fent gala d’una amnèsia prodigiosa, l’anomenin, ara que és mort, Joan Antoni i el qualifiquin de català universal; encara que la classe política i membres de la societat −molts dels quals van patir la dictadura−, entrevistats amb motiu de la mort del personatge, s’hagin deixat el cervell al túnel d’autorentat i en facin l’hagiografia positiva, sempre serà Juan Antonio, un individu que per procediments sospito que poc honorables va arribar a ser procurador en Cortes i a presidir l’aleshores Diputación de Barcelona […] llegir entrada sencera

*

Sánchez-Camacho, Alícia. Ens bípede de gènere femení, malgrat el cognom, que lidera la sucursal catalana d’un partit d’inspiració espanyola. En dura competència amb Montserrat Nebrera va ser elegida Miss PP de l’any. El premi, a imitació de Soraya Sáenz de Santamaría, elegida Miss Portaveu del PP al Congrés, va ser posar a la revista Woman. Seguint les tècniques de Hamilton, “el flou l’embellí, i Nebrera no ho resistí”. Males veus li diuen Alicia de Mairena, pel morro.

*

Sánchez-Dragó, Fernando. Representant de la famosa caspa cultural espanyola, conegut tant per les barres de la mandíbula com per la barra intel·lectual. Exhibir múscul enfront de qualsevol manifestació civilitzadora, sigui d’esquerres o feminista, és la seva gran aportació al debat cultural hispànic, on s’ha convertit en apòstol de l’irracionalisme cavernícola […] llegir entrada sencera

*

Sánchez Vicario, Arantxa. Criatura que, com els seus germans, va decidir un bon dia fer del tenis el seu modus vivendi. I a fe que s’ho va haver de currar, perquè a la pista, més que talent, les seves úniques armes eren l’esperit de lluita i una voluntat de guanyar de ferro colat −que no és poca cosa−. El seu currículum tenístic és envejable, i remeto el lector que se’n vulgui informar a la meva competidora, la Wikipedia […]llegir entrada sencera

*

Sánchez Piñol, Albert. Autor de la novel·leta d’aventures decimonòniques La pell freda. Rebuda entre nosaltres, els catalans, que deia aquell, amb un gran èxit mercantil, els llibres posteriors de l’autor no han tingut pas gaire fortuna, que era del que es tractava de fer. La pell freda no passa de ser una mena de refregit de les novel·les d’aventures del segle XIX escrit amb un estil més aviat de l’Enid Blyton d’Aventura en la isla. En resum: un parell de paios -un que hi acaba d’arribar i l’altre que ha perdut el barco, i fins i tot el nord, la brúixola i la carta de navegar- estan aïllats al far d’una illa situada allà on Crist va perdre l’espardenya -no oblidem que caminava sobre les aigües- i han de fer front al setge d’uns animals marítims que l’autor anomena granotots -en realitat haurien de ser gripauots, per acceptem-ho com a llicència literària […] llegir entrada sencera

*

Santamaria. 1. Mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amén. 2. Santi. Cuiner de Can Fabes. D’aparença feréstega, no ens estranyaria que alguna partida de caça se l’hagués trobat vivint entre senglars per allà la Costa del Montseny i Font Martina. Sense pietat per aquells pobres animals que l’haurien afillat, un cop instal·lat com a xef, n’ha fet un magnífic civet. Pel que fa a les rivalitats culinàries, no sé pas si les seves raons, però els seus plats sí que són força més consistents que els de Ferran Adrià. Pocs dies després de la redacció d’aquesta entrada s’ha sabut el decés a Singapur de l’admirat Santi Santamaria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amén.

*

¡Santiago y cierra España! Crit de guerra de les hosts cristianes a l’hora de tallar caps a l’enemic a l’època de la Reconquista. Traduït a l’actual català independentista, el crit guerrer quedaria així: “Sant Jaume i clou l’estat espanyol!” Potser per això les tropes de Jaume I s’estimaven més no dir res i fer la feina. Conegut com a Santiago Matamoros, s’ha de reconèixer que aquest sant no és pas cap emblema de la multiculturalitat.

*

Sardà, Rosa Maria. Actriu, però en el seu cas potser seria més just dir “pallassa”, en el pitjor dels sentits. Ha participat −que és com dir que l’hem hagut de suportar− en multitud d’obretes de teatre, sèries de TV3 i pel·lícules d’estar per casa. Potser per això ara li han donat la Medalla d’Or del cinema. El seu correlat dramàtic (mai més ben dit) espanyol podria ser perfectament Lina Morgan, i Joan Ramon Mainat, el seu Pepe Navarro particular. Era molt amiga de Terenci Moix i de tota aquella basca que de tant en tant sopaven al Parelladeta i que en comptes de pagar trinco-trinco (entenen la broma?) deixaven el menú a deure.

*

Sarsanedas, Jordi. Escriptor desaparegut, amb complexió de plantígrad i cara trista que, literàriament, i fent servir un símil boxístic, es defensava força bé en la mitja distància −això sí, sense entrar al clinch, que és la novel·la−. Una prova d’això és el recull de narracions Mites (1954) pel qual va rebre un premi […] llegir entrada sencera

*

Sarsanedas, Oleguer. Fill de l’altre Sarsanedas, escriptor (V. Sarsanedas, Jordi), aquest angelet és una demostració incontestable que el suro flota. Secret admirador del gran Frégoli, és un artista de treure’s i posar-se la jaqueta del color que sigui en un tancar i obrir d’ulls. I si cal menjar-se un marró, un se’l menja i fora. El resultat és obvi: sempre a dalt de tot per dirigir el que més convingui. Fins que un dia va convenir. El seu pare va demanar aleshores al gran timonel que li col·loqués la criatura. I va ser nomenat cap de programació de TV3 […]llegir entrada sencera

*

Sayn-Wittgenstein, Corinna zuDe soltera Corinna Larsen, professora de francès i de caça major. La seva virtut més preclara és confondre els seus amants: els dóna conill per elefant. El seu problema? Doncs que, almenys fins ara, les “sarsueles” eren de peix, i el seu amic, el rei, hi fot conill i les desgracia. Habitual del pavelló de caça de La Zarzuela, li han prohibit anar-hi amb escopeta, no fos cas que tirés a la reina, que per les dimensions de la cornamenta bé podria passar per un ant.

*

Seny.  Campanya publicitària del Banc Sabadell per fer combregar el contribuent amb rodes de molí. És a dir, per fer-li creure que, entre el seny i el seu antònim, la rauxa, el banc en qüestió vetlla pels seus interessos i opta pel primer. Sí, aquest seny que agrada tant als consells d’administració, com és fer fora de casa els morosos, firmar hipoteques amb una lletra petita que només es pot llegir amb ulleres amb vidres de cul de got, oferir productes financers d’alt risc com a cosa segura, cobrar fins i tot per la tinta de bolígraf que fas servir per firmar qualsevol document i un llarg etcètera. […] llegir entrada sencera

*

Servià, Josep Miquel. Escriptoret del tres al quarto. Fill −com ell mateix es definia− “d’un tritó i una nereida”. Pobret. És obvi que d’aquest maridatge només en podia sortir un gripau amb escames al clatell. En els seus anys d’estudiant, va ser animador (junt amb Pedrito Ruiz) d’aquella paròdia que a la Facultat de Dret de Barcelona se solia organitzar durant els anys del tardofranquisme i que rebia el nom de Juicio Bufo. llegir entrada sencera

*

Serra, Màrius. No els estalviaré el xiste fàcil: “Quin Serra? El que arrossega els snolloc per terra”. Enigmista i verbívor, les paraules no li “viuen” com correspondria als resultats d’un bon literat; més aviat és ell que viu de les paraules, com un xulo que fa treballar la puta. Exactament en això consisteix ser verbívor […]llegir entrada sencera

*

Serrat, Joan Manuel. També conegut com El noi del Poble-sec. Cantant lleuger que no se li sent el coll de la camisa. Autor de cançonetes bírries tipus Cançó de matinada o Mediterráneo —per significar la seva doble militància lingüística—. Canta (per entendre’ns) amb veueta atiplada, i fa uns gorgoritos que si no sabessis que és culer, el pendries per periquito. S’ha convertit en referent del país que voldrien els seus amics sociates —mitja figa, mig raïm—, encara que ja no vesteixi l’americana de pana del congrés de Suresnes […] llegir entrada sencera

*

Serrano, Sebastià. Semiòleg, és a dir, a mitges. No se’l creguin pas, encara que faci aquell posat de savi despistat… Des que va canviar la matemàtica per la lingüística —no li devien sortir bé els números— no ha parat de reciclar les tautologies dels tractats de lògica en els seus Discursos cursis sentimentals, que ha convertit en best-sellers d’un etòleg de via estreta que va més cremat que el carbó […] llegir entrada sencera

*

Sisa, Jaume. Cantautor galàctic i icona de la contracultura underground catalana dels anys 70. Va formar part del Grup de Folk −junt amb espècimens com Pau Riba i Oriol Tramvia− i va col·laborar amb els còmics de Dagoll Dagom en dos espectacles memorables, Antaviana (sobre textos del contista Calders) i Nit de Sant Joan (del qual ara, després de gairebé 30 anys, se’n fa un remake a Arteria Paral·lel). Víctima d’una crisi de fe nacional, va fer les maletes i se’n va anar a provar sort a Madrid amb l’heterònim de Ricardo Solfa. Però en vista dels resultats, es va adonar que més li valia seguir venent fum a Barcelona. Bàsicament, Sisa és una rampoina dels dies gloriosos de la Bodega Bohèmia, donde los artistas nacen, com el Gran Gilbert, El castigador o Antonio del Sur, que animaven (per dir-ho d’alguna manera) el cotarro d’aquells anys de polls i misèria de la postguerra. Ara, els modernets el fan sortir a l’escenari, on compon una figura més aviat patètica.

*

Sobrequés, Jaume. Catedràtic d’Història que no passarà a la ídem per les seves investigacions sobre la Catalunya medieval. Té el mèrit −dubtós− d’haver estat l’únic militant d’un partit d’esquerres (ehem, ehem) que ha format part de la junta del president constructor (V. Núñez, Josep Lluís), i el més dubtós encara d’aguantar-li el paraigua quan plovia o de recollir-li l’abric quan el Napoleó blaugrana, displicent, el deixava caure sense ni girar-se. Els vents que han liquidat el tripartit l’han convertit en trànsfuga a CiU. De moment, llangueix en una tertúlia futbolera de baixa estofa (V. Porteria, La) esperant que el futur president de la Generalitat li faci un raconet a la seva dreta.

*

Solà, Joan. Filòleg català transmutat en predicador. Després d’haver-se passat la vida sembrant el dubte gramatical sistemàtic, cosa que va dir molt a favor seu com a científic, en els últims temps no va fer més que propalar a tort i a dret certeses ideològiques de caràcter nacional, això sí, ni que fos agafant-se fins i tot al més ínfim infix o sufix que marqués la diferència […] llegir entrada sencera

*

Soler, Bernat. Periodista d’esports de TV3. També conegut, entre els professionals de la casa, per Grecian 2000 per les patilles color d’ala de mosca que llueix, com si, en comptes del producte al·ludit, se les hagués ruixat amb Agua de Colonia La Carmela. Defecte imperdonable en un locutor, el personatge té una dicció afectada, tant en la fonètica com en el lèxic. En el primer cas, sol inserir un fonema no etimològic (per comoditat articulatòria, per analogia, o simplement per posa) abans d’esmentar el substantiu que sigui. […] llegir entrada sencera

*

Sostres, Salvador. No sé ben bé què català. Es podria qualificar de matón de casa rica. (Anava a dir “bona”, però no.) Així, amb el ronyó ben cobert, qualsevol, oi? Les seves diatribes portades al límit de la inconveniència et fan arribar a pensar que és un autèntic nihilista, però, quan saps que troba que són unes magnífiques persones gent com en Prenafeta i l’Alavedra, ja veus que les seves lectures no passen pas per Cioran, sinó per CiUran […] llegir entrada sencera

*

Subirana, Jaume. Poeta, encara que costi de creure. Autor d’una exclamació poètica memorable exhalada vora els fogons mentre s’escalfava la llet (“M’he tacat!”), que figura en un dels seus poemes primicers. Actualment sembla dedicat a esporgar –amb fruits ben generosos, per cert– la floresta de la lírica catalana per trobar-hi versos que dignifiquin casoris, batejos o comunions […] llegir entrada sencera

*

Sunyol, Víctor. Poeta vigatà mínim. I no es pensin pas que parlo de la seva estatura física. Els poemes d’aquest senyor d’ençà fa uns anys ocupen tan poc espai als fulls dels seus llibres que un hom està temptat, a la vista de tan malbaratament de paper i de tanta buidor, de fer-los servir com a blocs de notes i deixar-los al costat del telèfon per fer-hi les anotacions que calgui. […] llegir entrada sencera

*

Susanna, Àlex. Més que parlar d’aquest altre poeta (autosic) –avui director de l’Obra Cultural de Caixa Catalunya−, em remeto als sonets que li dedica el gran Carles Bau de l’Aire (V. Bau de l’Aire, Carles) en el seu famós recull inèdit Les flors del mall. De totes maneres haig de dir que alguns, amb mala fe, el titllen de “poeta amb càrrec”. Jo m’estimo més dir-ne “amb càrrec” i prou. Es diu que havia representat, com qui fa Els pastorets, el famós passatge bíblic de Susanna i els vells. Jo no m’ho crec pas. A més a més, ara ja no podria fer de Susanna.

*