Cor pirinenc

Cor pirinenc. 1. Qualsevol formació de cant coral nascuda als pobles i viles de la serralada dels Pirineus. Normalment, el repertori d’aquestes formacions ultramontanes, amb el capellà del poble pel mig, comença amb la famosa Muntanyes del Canigó, “fresques són i regalades”, i acaba amb aquesta mateixa cançó com a cloenda dels bisos, inevitables encara que la coral desafini. Ja sabem que els catalans no som gaire exigents en això de les arts; ens estimem més la pell de gallina del moment que l’exigència artística que demana que ningú faci cap gall. 2. Títol d’un llibre de més de sis mil versos, Cor pirinenc, del poeta catalano-aragonès Lluís Calvo, (V. Calvo, L(l)uís) una obra que hauria d’haver publicat no pas Lleonard Muntaner, sinó l’Editorial Alpina, perquè aquest “cor pirinenc” és molt gran i en els moments de diàstole va de Benasc a Cap de Creus i demana format de mapa. Fixin-se que només canviant-t’hi una lletra, “Coe pirinenc”, podria servir, amb gran alegria del socio-baturro senyor Lambán (V. Lambán Montañés, Francisco Javier), per posar d’acord emocionalment Aragó i Catalunya en això dels Jocs Olímpics d’Hivern. De totes maneres, al pas que anem amb això del clima, sóc del parer que l’any 2030 les muntanyes del Canigó i de fora del Canigó ja no seran pas gaire “fresques” i no les voldrà ningú ni “regalades”. La nova obra calviana goso classificar-la en l’apartat “èpica excursionista”, aquell que a casa nostra enquadra les obres de tants nostrats poetes postmoderns que s’estimen més Verdaguer que no pas Mallarmé; un gènere, aquest de l’excursionisme èpic, que també agrada molt al públic de cors pirinencs de la primera accepció, perquè conté aspectes de tota mena que els encanten com a bons catalans de cap de setmana, que, a més de les actuacions corals, s’empassen amb atenció de mussol —s’hi fixen molt— totes les visites guiades que se’ls proposen: aspectes com ara els geogràfics, etnològics, antropològics, històrics, mítics, gastronòmics —parada i fonda— o fins i tot meteorològics; vaja, que el Cor pirinenc calvià és una mica com Els límits del Quim Porta, popularment conegut com El Libro Gordo de Pepete (V. El Libro Gordo de Pepete), del bonàs d’en Pep Pedrals (V. Pedrals, Josep). Això sí, pel que fa als aspectes lingüístics, hi destaca sobretot la sintaxi castellanitzant a què el Sr. Calvo ens té “avesats”, que diria ell en el súmmum del seu perfeccionisme bell catalanesc. Els puc ben assegurar que, tenint en compte el risc de patir un atac de cor pirinenc donades les proporcions del repte que l’autor ens proposa, és molt més perillós llegir-ne els sis mil i pico de versos que no pas fer-los a peu. A qui no tingui esma de perdre-hi el temps trescant versos amunt, els ofereixo una alternativa d’abast força més raonable, com és aquesta peça titulada “La neu de les muntanyes” del mestre Martínez Valls, amb lletra de Lluís Capdevila i Víctor Mora:

Mestre Andreu, jo sóc un pobre pastor
que m’he fet molt vell prop de les carenes,
voldria ser un rei molt poderós
per a donar-vos una joia de valor,
però l’ofrena que puc fer-vos
és solsament una cançó.
Escolteu-la i accepteu-la
que n’és l’única riquesa
que disposa el vell pastor.
Les neus de les muntanyes
em diuen adéu,
les pedres de la serra
m’ho diuen també…
Trist i ben trist cantava
un caduc vell pastor
veient que n’arribava
sens trigar la tardor.
Jamai més les muntanyes
podré tramuntar,
adéu cabana aimada,
adéu mon ramat.
Dolça jovinesa, trista recordança
lluny de mi la pena del teu bon record.
“Pastor, vellet i trist caduc pastor,
ton cor viurà en la neu del Canigó”.
Cantava de nit i dia
l’angoixa trista
del seu bon cor.
La mort tingué pietat del seu dolor
i va tancar sos ulls amb un petó.
Posaren damunt sa fossa
una creu feta del seu bastó.

Com veuen, una peça digna del “cor pirinenc” de la primera accepció.