Cavall salvatge

Cavall salvatge. 1. Zoo. Bèstia de peülla que corre per prats i muntanyes sense sella ni brida. 2. Lit. En plural, Cavalls salvatges, títol d’una novel·leta (sic) on hi ha més “cavall” que als “caballitos” i més agulles que en una merceria. L’autor n’és un tal Jordi Cussà (q. e. p. d.) Segons la foto que encapçala les dades biobibliogràfiques de l’autor, aquest portava una llarga cabellera, suposo que per poder-se-la agafar amb cua de “cavall”. El llibre, molt apreciat pel fantasma del Castillo, es podria resumir d’aquesta manera:

*

Jo em punxo

Tu esnifes,

Ell/ella es corre

Nosaltres esnifem

Vosaltres us correu

Ells/elles es punxen

*

I així amb tots els modes i els temps verbals dels verbs respectius, i amb totes les combinacions possibles de punxar-se, esnifar i corre’s. A pesar del suposat “¡Que fort!” (pronunciat “qué fort”) del tema, amb morts i assassinats inclosos, la novel·leta (sic) és una cosa “tontorrona, tontorrona”. Ja ho diuen, que la bona literatura no la fa l’argument. En conclusió, puc afirmar que cap personatge d’aquests Cavalls salvatges va a peu; tots van a “cavall”. O vist que tots es punxen més que el dependent/a de merceria encarregat/da de comptar les agulles de cap, podríem dir que com a mínim tots van “a cavall de dos cavalls”, fent bo el títol de Pedrolo. Quina nostàlgia de Citroën! Per cert, els Cavalls salvatges tot sovint fan de “camell”. Tota una lliçó d’equitació que et diu que si abuses del “cavall” acabes amb les cames guerxes en forma de parèntesi:

( )

* * *