LLENGUA

Observacions del natural per una categorització de l’individu “imbècil lingüístic tipus I”

Amb aquestes notes voldria donar unes mínimes pistes, si encara hi som a temps i això del català no s’acaba -ho dic Modestament- demà passat, de com podria ser en mans de persones més capacitades que no pas jo el possible retrat de l’individu que em plau anomenar “imbècil lingüístic tipus I”, és a dir, aquell exemplar acrític, però amb irritable prurit patriòtic, que, imbuït de la idea que tothom parla fatal la nostra llengua, emprèn la seva particular croada i s’esforça a corregir-se (a esmenar-se, diria ell) seguint les recomanacions, sovint indocumentades i esbiaixades, i sempre quasi-revelades, dels apòstols gramaticals, en comptes de parar-se a pensar si de debò n’és tant, d’incorrecte, tot el que diu des de la més tendra infantesa. Valguin, doncs, les ratlles que segueixen com a materials per confegir una possible taula taxonòmica de l’exemplar triat, amb el benentès que aquests materials, un cop revisats per mans expertes i ampliats i precisats per gent més sàvia que no pas jo, s’haurien de sotmetre a algun tipus de sistematització que els atorgués algun valor que ara no tenen, i sense oblidar mai que la majoria de les observacions que es fan a continuació es refereixen al domini de l’anomenat català central, encara que bona part es poden fer extensibles a tot l’àmbit lingüístic, valencià inclòs.

Deixem aquí aquest preàmbul i entrem en matèria sense més circumloquis. L’individu que jo designo com a “imbècil lingüístic tipus I”, d’entrada, sense saber encara que la cosa va per ell, quan llegeix el títol amb què encapçalo aquestes observacions mou el cap commiseratiu perquè hi descobreix un error imperdonable: “Per una ha de ser per a una”, es diu satisfet de la seva perspicàcia.

Però no li féssiu cap cas, deixem-lo de moment estarrufat com un pollastre que va de gallina, en la convicció que al capdavall, d’una manera o altra, acabarà ben plomat, i passem a desgranar punt per punt com es comporta -com es capté, en el seu idio(to)lecte- a l’hora d’abordar el que per ell són problemes greus que pateix el català. El personatge objecte d’aquest primer i humil intent de descripció asistemàtica actua de la manera següent:

1. Per no dir barco, s’esforça a dir vaixell, però freqüentment amb tan mala fortuna que naufraga i només aconsegueix dir vaixei, fent sonar la primera i, i també dient i en comptes de ll.

2. Quan algú li fa un servei o un favor, més preocupat per la puresa del català que no pas per la cortesia, diu mercès en lloc de donar educadament les gràcies.

3. Sempre es posa dempeus i no dret. (Encara que, per contra, sovint s’assenta i no s’asseu.)

4. Fa servir proper per no dir pròxim, massa a prop del castellà, i es carrega d’aquesta manera expressions tan genuïnes -aquestes sí- com la setmana entrant, el mes que ve, l’any vinent.

5. Com si fos sord, no sent mai res; ell tot ho escolta. “Ho heu escoltat?”, “Vam anar a escoltar la cobla”, etc., és capaç de dir amb tota impunitat, sense realment parar atenció en res.

6. Diu sistemàticament darrer per últim, també per allò de la semblança del castellà, amb frases de tan contrastada naturalitat com “una notícia de darrera hora”, “va ser el darrer”, “qui arribi darrer queda eliminat”, etc. (Llàstima que els nois juguen als patis de les escoles en castellà, perquè si no, estan com n’està, d’escampada, la “imbecil·litat lingüística”, sentiríem -¡ep!, escoltaríem– allò tan castís de “marieta el darrer”.)

7. Se les empesca totes -sobretot, esclar, si treballa en el món de la informació o en el de l’ensenyament- per no dir, ni escriure, cap paraula manllevada -dit com a ell li agradaria dir-ho- del castellà, com decretazo, patera, colchonero, culebrón (aquest en concret amb intents tan necis de catalanitzar-lo com a colobrot), etc.; en canvi, s’omple la boca, i l’ordinador, de Dream Teams, Champions, sponsors, merchandaisings, etc. Fins i tot, si no m’equivoco, s’ha arribat a la “imbecil·litat” elevada a l’enèsima potència de fer que la Copa de Catalunya sigui la Catalunya Cup.

8. Pretén parlar amb les combinacions i realitzacions no usuals de pronoms febles, en lloc de fer-ne les reduccions que en fa qualsevol parlant de tota la vida. (En general, els resultats de tal -¿o potser en honor seu n’haig de dir aital?- pretensió són memorablement ridículs.) De totes maneres, de vegades ni diu els pronoms febles més bàsics, com l’hi del verb haver-hi, i ho omple tot de possessius.

9. Quan descobreix una paraula com busques (del rellotge) arracona, i anatemitza, la corresponent més habitual, en aquest cas les honestes i senzilles agulles, tan productives que no han parat mai de treballar fins que el nostre personatge les ha jubilat. (De vegades, els deliris substitutoris el porten a inesperades i inversemblants aparicions de la paraula adquirida en contextos on no és el sinònim de la substituïda. No seria estrany, doncs, convençut com està que agulla ha de ser incorrecta perquè s’assembla massa a aguja, i això sol ja la fa suspecta, que acabés parlant de busques hipodèrmiques.)

10. Ho atura tot, també la pilota, l’esfèrica, la bola, la bimba, si no és, lògicament, que li fan un gol. (Com que s’infiltra pertot arreu, menys per la vena, potser perquè encara no ha trobat on venen busques hipodèrmiques, és gairebé matemàtic que en les emissions esportives de ràdio i televisió en català se sentin –s’escoltin– coses tan sorprenents com “Quina aturada!”, i això tot i que els porters catalans des de les èpoques de Zamora i Ramallets sempre s’han caracteritzat justament per fer grans parades.)

11. A punt de dir cent i pico, que és el que li ve al cap, en el darrer instant no se li acut res més que arranjar-ho, que també diria, dient cent i escaig, en la ignorància més supina que els que parlen amb genuïna genuïnitat diuen simplement una mica més de cent.

12. Acostumat a pensar a lograr, amb tot el que això li costa d’esforços i llagoteries, dir senzillament obtenir o aconseguir li sembla que no li fa justícia; per això sempre diu assolir.

13. Com que pegatina és castellà, s’ha d’inventar alguna cosa que soni ben catalana, encara que en realitat sigui una completa submissió a la llengua “enemiga”: pegar és enganxar, ¿oi? Doncs enganxina, i tan ample. Mira que n’és de fàcil dir-ne adhesiu. Això sí: del que en dèiem escut, insígnia, etc., no li costa gens ni mica dir-ne pin; com que no és castellà…

14. Normalment es fa un embolic amb complir i acomplir. Diu i escriu que les lleis s’han d’acomplir, com si encara no estiguessin fetes, quan el que vol dir simplement és que s’han de complir. També s’embolica amb el participi de complir: el converteix en adjectiu i diu tot convençut que ha sigut -sí ja ho sé, ell diria ha estat– un dia molt complert.

15. És capaç de dir que un vestit li escau bé -o, encara més, d’allò més bé– a algú, en detriment del que diem tots: “Això et queda molt bé.”

16. Quan en veu dos -o en beu dues-, de seguida diu, o escriu, com si realment anés begut i veiés doble, ambdós, tot i que el que és corrent, sobretot si s’està mínimament seré, és dir els dos, tots dos.

17. Amb escreix, a bastament, va dient pensant-se un nou Pompeu Fabra, quan segurament el malaguanyat mestre Fabra deia simplement que n’hi havia de sobres, o prou i de sobres.

18. Quan ha de posar un cartellet o fer un opuscle d’una exposició, d’una biblioteca, d’una botiga o de l’establiment que sigui, com que, a pesar dels fums que gasta de genuïnitat lingüística, tradueix del castellà, i en castellà diuen permanecerá, no se li acut res més que clavar-hi un romandrà: “Aquest establiment romandrà tancat els dilluns”, encara que qualsevol altra persona amb tres dits de front escriuria sense cap mena d’èmfasi: “Aquest establiment estarà tancat –no obrirà– els dilluns.”

19. Té una gran afecció a dir-ne afeccionats, dels pobres seguidors dels equips de futbol i altres esports. Fins no fa gaire sempre n’havíem dit l’afició, els aficionats. En canvi, quan hauria de fer servir afecció en el seu sentit mèdic, aleshores li surt el castellanisme dolència, en una punyent demostració que quan res et fa mal ni ell està per orgues, sinó per òrgans, una distinció que de vegades també li balla. (Com allò altre de musclo, muscle, múscul.)

20. Així que se sent una mica inspirat, les coses ja no són de cadascú. “Van venir tots dos, cadascun amb la seva pilota” es converteix per mor de l’esmentada inspiració en això: “Vingueren ambdós amb sengles pilotes.” (Com he observat més amunt, ell a sobre potser hi trauria la gràcia dient-ne bimbes.)

21. Com acabem de veure, és capaç d’introduir algun perfet simple (¿o n’hauríem de dir ximple?) en la conversa. Bé, en els seus textos és que ni existeix la perifràstica: tot és mer èmfasi verbal, que el personatge descrit interpreta com a literari. (Es deu pensar que d’aquesta manera s’acosta al súmmum del “doctor il·luminat”, sense adonar-se que no fa res més que mostrar sense embuts que la biga mestra de “Llull” li impedeix veure la realitat.)

22. Com apuntava més amunt que podria passar al parlar de les busques (en parlar, m’esmenaria), es veu que algú al seu dia va fer circular passi, en el sentit d’entrada gratuïta a algun espectacle, i ara, aquesta paraula, ja l’hi (li la, que s’esforçaria a fer ell) sentim dir en lloc de pas: “El Barça ha aconseguit el passi a les semifinals.” I també com a sinònim de passada futbolística i en general esportiva: “Un gran passi d’Iván de la Peña.” Ara ja només falta que digui: “Aquests són els passis que s’han de seguir per resoldre el problema.” Deu ser el que ens està creant ell.

23. Com que es pensa que sinònim vol dir que tant val una paraula com l’altra, ja no discrimina que una paraula a vegades és el sinònim d’una altra en només una de les accepcions que pot tenir la primera: avanç tan vol dir anticipació com progrés, però avenç només vol dir progrés; tant se val, això per ell –per a ell, que diria ell erròniament– és filar massa prim. A més a més, la e d’avenç és tan diferenciadora…

24. Tot ho signa, encara que normalment la gent firma. És ben bé com si sempre tingués una signatura pendent. Fins i tot quan es refereix  per escrit a aquell pobre animal de tant prestigi literari que flota (¡ep!, sura) per les basses dels parcs, el signe.

25. Gairebé no busca mai res, i no és que no perdi les coses o que tot ho trobi de seguida; és senzillament que tot ho cerca.

26. Com que tot ell és èmfasi en estat pur, li agraden les construccions emfàtiques -o, dit més planerament, embafadores-. Per això, les frases adversatives en què intervé un però, per poc que pugui, les construeix no amb el però precedint la frase adversativa corresponent, sinó intercalant-s’hi. I, evidentment, aquest però que tothom diu com un prò o amb una neutra gairebé imperceptible, ell no s’està de pronunciar-lo pe-rò, com li deu haver dit que s’ha de dir algun savi de Vilatrista, que diria en Rusiñol. I, a sobre, a vegades no en neutralitza la e de la primera síl·laba.

27. Conseqüent, doncs, amb les teories fonètiques de Vilatrista, sempre fa sonar ben clares les lletres que tothom emmudeix. El nostre personatge diu amb totes les lletres caragol, berenar, escarabat, arbre, esperit, veritat, d’aquí a, per a, etc., on la immensa majoria dels nascuts en aquestes contrades diem cargol, brenar, escarbat, abre, esprit, vritat, d’aquí, per, etc. I s’entesta a dir estiu, seixanta (sovint ni ben pronunciat, perquè hi fa sonar la e i la i) o quaranta, a pesar de com n’és, de senzill, dir: “A l’istiu tota cuca viu”, “això sembla can sixanta” o “cantar-li les quranta”. També s’esforça patèticament a fer neutres en paraules com t-e-atre, orf-e-ó, Napol-e-ó, etc.

28. És incapaç de dir bé vídeo. Com que es pensa que ha de fer obligatòriament u la o, sense tenir en compte que el terme és agafat del llatí, i li costa molt dir vídeu, es passa l’accent pel folre i, assimilant el vídeo a la pasta italiana anomenada fideu, com un autèntic Rossini de l’idioma, va i diu videu. El pròxim pas -el proper passi o la propera passa, que diria ell- hauria de ser pronunciar radiu en comptes de ràdio.

29. És incorregible, tot ho esmena.

30. Tot i la genuïnitat de què s’omple la boca, fins al punt que de vegades ni se l’entén de tan plena com la té, s’estima més, ¡oh! paradoxes, prefereix, i això mateix li passa amb preocupar, però no l’amoïna gens.

31. Tendeix a no voler saber res de res, tot ho coneix, ni fa gaires indagacions, ell esbrina. Seguint, doncs, en aquesta tònica d’aprofundir en la ignorància, tampoc s’informa mai: s’assabenta.

32. N’és tant i tant, de neci -o, si voleu, n’està tant i tant d’atrapat en la seva doble personalitat-, que, encara que quan va al lavabo a empolainar-se es mira al mirall, si mai se li acut explicar-nos la vida per escrit, una cosa tan simple i quotidiana com rentar-se la cara i les dents i pentinar-se, ho fa esguardant-se a l’espill, frase de gran ressonància literària allà al fons del seu cervell de Mr. Hyde lingüístic.

33. Com que sovint fa carrera en l’administració, moltes vegades inflamat per l’èxit social que això li reporta i que li permet tenir casa adossada i apartament comunitari a la costa amb piscina i césped als dos llocs, en els seus desplaçaments de l’una a l’altre fins i tot de l’herba dels camps de conreu en diu gespa. I, lògicament, si les funcions de funcionari les fa amb un micròfon al davant i retransmet, posem per cas, un partit de futbol, els jugadors ja no surten al camp, sinó que salten a la gespa (sigui dit de passada, una acció difícil, això de saltar, sortint com surten d’un forat amb escales); en conseqüència, doncs, els camps ja no són d’herba, com sempre havien sigut, sinó que més aviat semblen un assumpte de parcs i jardins. També és curiós l’ús que, en aquest cas, fa de les preposicions: el jugadors ja no corren per la gespa -i no ho diu pas cap entrenador emprenyat- o són al camp: ara corren sobre la gespa i són sobre el camp.

34. Té la fonda convicció que els verbs fer i haver-hi empobreixen el llenguatge escrit; però això no vol dir en el seu cas que s’escarrassi gaire a buscar el verb específic de cada acció o situació. Ell enriqueix produint i provocant, realitzant i efectuant.

35. En general, no s’ho passa bé o molt bé; s’ho passa d’allò més. I, com que disfrutar és d’allò més castellà i ell sempre es desviu per la correcció, les coses no les viu: en gaudeix.

36.  Sempre és una persona honrada i virtuosa que no s’aprofita de l’ocasió, i no és un oportunista, perquè tampoc es beneficia de les oportunitats. Si aprofita res són les avinenteses. I no et comunica mai res; tot t’ho fa avinent.

37. Per ell, els fets i les coses no passen; res es transforma ni es converteix. Tot esdevé o s’esdevé.

38. S’avergonyeix del participi de ser sigut. Com diu l’ortodòxia vilatristenca, el participi de ser és el d’estar. Bé, aclarim-ho: ell del verb ser en diu ésser i en fa essent com a gerundi, encara que arrossegat per l’ésser (això sí: Heidegger no hi té res a veure), el diu pla: éssent. Parodiem-lo: “Essent (pronunciat éssent) com són les coses, sembla que no pugui ésser, però ha estat així.” I, ja rodant pendent avall de l’estultícia, també diu ésser com a substantiu.

39. Li agrada molt, en els seus viatges esmentats de l’adossada al bloc comunitari de la costa, parar-se (fer una aturada, en diria) a pagès i embadalir-se amb l’encís de les locucions i frases fetes que ell creu perdudes per sempre en la babel urbana d’on ha fugit a l’adossada de la perifèria rica, on resisteix el català benestant. Per això, a la mínima que pot i fent posat de qui està a punt de llescar el pa i encetar el fuet, diu coses que li semblen plenes de versemblança rústica i/o autèntica, com ésser menester, haver de menester, ara pla, com hi ha món, sia servit, etc.

40. Com que l’afany de fer mèrits lingüístic en traeix un tret de caràcter, l’ambició diguem-ne de millora també la manifesta en altres aspectes de la vida i, per tant, no és gens estrany, com ja s’ha indicat, veure’l voltar per les esferes del poder. Deu ser per això que a tothom acomiada, subordinats i amics. Quan estàs amb ell i us separeu, fa por: no saps mai si et diu adéu o et fa fora.

41. Té cura especial a pitjar el botó i a prémer la tecla, però si la pressió del cap és insuportable (i això no vol dir que tingui migranya, sinó jefe), perd de seguida els papers lingüístics de Vilatrista i, atabalat (estressat), et diu si li demanes res que no pot estar per tu, que l’apreten. No siguem malpensats, en altres delicades situacions fa força.

42. Pot combatre aferrissadament l’ús d’una paraula com caldo i dir-ne brou gairebé degustant-ne, fins al punt d’arribar a la poca-soltada terminològica de parlar de brou de cultiu. Però si descobreix de cop i volta que el diccionari normatiu l’ha admesa, aleshores dues tasses, encara que li resultin amargues.

43. Les coses no les troba clares, evidents, etc.; les troba paleses, i si li fas notar que el diccionari de sempre que recull patent, després d’un moment de desconcert mentre en busca l’entrada, veus que davant de l’evidència fa una ganyota de dolor, com si li haguessin infligit una altra derrota.

44. El protagonista d’aquestes notes, que, com hem dit, generalment té un sentiment patriòtic força institucional, sempre diu que les coses són al bell mig d’on sigui: el monument és al bell mig de la plaça, la catedral és al bell mig de la ciutat, el poble és al bell mig de la plana, etc. Ara bé, mai sortirà dels seus llavis que Madrid és al bell mig d’Espanya (de l’estat espanyol, perdó). Madrid és al mig i prou, com un obstacle.

45. Ell acostuma a reeixir, però no pas a l’hora de dir reïxo, reïxes, reïx, reeixim, reeixiu, reïxen. No vull ni pensar, doncs, què en faria, per exemple, del pretèrit imperfet de subjuntiu.

46. El que el fa anar de corcoll (de corcó, que vaig sentir que deia un) són les locucions i frases fetes. Encara que les considera la pedra filosofal de la catalanitat, en aquest camp sempre se sent com si portés plom a les butxaques anant per terreny pantanós. Fa uns ulls com unes taronges (en boca seva taronges i no pas tronges), però, per molt que s’hi fixi, no sap mai on ha de posar el peu. Perquè hi ha expressions que li semblen ben catalanes i resulta que són castellanes. En canvi, tot sovint troba sospitoses maneres de dir que són ben corrents i arrelades. D’aquesta qüestió, molt important pel (per al, ¡ep!) bon estat de la llengua, se’n podria parlar molt, però, donades les limitacions del text i meves, em limitaré a transcriure un exemple simptomàtic del mar de dubtes en què se sent immers el nostre personatge: sap que en castellà diuen ver con buenos ojos i entrar con buen (o mal) pie; sap també que dites en català hi ha alguna variació en una de les dues; però no sap mai exactament quines són les diferències; per això tant pot dir entrar de bon (o mal) peu i veure amb bons ulls com entrar amb bon (o mal) peu i veure de bon ull. És inútil explicar-l’hi (-li-ho).

47. Com que com que és, a parer seu, un recurs clarament –palesament– empobridor, sempre tria atès que, atès que atès que és essencialment enriquidor.

48. Atènyer és d’aquells verbs que ell creu que eleven el discurs i l’omplen de matisos. Si se’m permet la paròdia, si li podria fer dir: “Atès que els alumnes no han atès durant el curs les lliçons impartides, ara, en l’avaluació final, molt pocs han atès els mínims exigibles.”

49. Amb el verb començar, al nostre personatge, li passa un fenomen semblant a l’assenyalat en els casos de fer i haver-hi. El troba poca cosa, i aleshores, en la seva “ancienne cuisine” lingüística, enriqueix amb iniciar, amb encetar, amb engegar, amb endegar. Així, doncs, per ell, un congrés no comença (o s’inaugura), sinó que s’inicia; una sessió no comença (o s’obre), sinó que s’enceta; un projecte no comença (o es posa en marxa), sinó que s’engega o s’endega. (Abans de l’entrada en escena de l’exemplar descrit, encetar-se, el que es diu pròpiament encetar-se, només s’encetaven l’entrecuix, els nens que queien de la bicicleta, els regals i els fuets i les secallones. Pel que fa a engegar, l’ús d’aquest verb en aquesta mena de frases sempre em fa pensar que, més que començar la cosa engegada, el que s’està fent és desempallegar-se’n.) Amb acabar, li passa com amb començar: finalitzar ho troba molt més ric. (Deu ser perquè té una síl·laba i quatre lletres més; si no, no m’ho explico.)

50. El senzill i humil perquè, tan maltractat pel nostre personatge amb formes alternatives com ja que, per tal que, per a que, etc., a l’hora d’haver-lo de dir també el fa amb certa freqüència víctima de violentaments fonètics: en fa neutra la segona e, i això que porta l’accent gràfic obert. No hi ha manera. Si l’hi (li ho) dius, ho prova, però aleshores és capaç de tancar-la. En fi, que no reïx (reeixeix, diria ell, pronunciat re-i-xe-ix). En conclusió: el pobre perquè acaba sonant en el millor dels casos amb la primera e neutra i la segona també neutra, però tònica, en una acrobàcia fonètica digna d’un illenc; en el pitjor, tant una e com l’altra li sonen a: parkà.

51. La Mediterrània: se li fa la boca aigua, com si estigués a punt (ell diria com si fos a punt) de posar-s’hi un saborós codony (compte de no dir-ne membrillo). La imaginació se li dispara i, exaltat, parla de la Jònica, de l’Adriàtica, de l’Egea, i, per què no, ja embalats, de la Roja, la Negra, la Bàltica, la Càspia, la Morta… Alguns, més humilment, de la Mediterrània en diem Mediterrani, que no és res més que el mar on a l’estiu ens remullem i fem el mort.

52. A pesar de les seves profundes conviccions idiomàtiques, de vegades ja hem vist que els conceptes li trontollen. Però, en el cas de les preposicions que regeixen els complements verbals, els dubtes que té ja són moviments sísmics amb l’epicentre en les neurones del llenguatge: ¿de, a, en, amb? Al costat d’ell, Hamlet era el paio més decidit del món. I no vull parlar de la caiguda de la preposició davant de relatiu: de debò que si al nostre personatge ni cau cap és per descuit.

53. Encara se li disparen alguns tammateixos (que escriu així, amb dues emes, com emmig, que ell se les sap molt bé, les normes), alguns talments, alguns altraments i, fins i tot, alguns llurs, la meitat mal aplicats, alguns cars, alguns ans, alguns homs, però cada cop més escadusserament, i els nogensmenys, els adesiares, els onsevulles, els emperòs, els tostemps, els ensems, els àdhucs, etc., han desaparegut del seu idio(to)lecte, encara que no s’hi resigna sense un punt de ràbia per haver d’acceptar que hi ha paraules que només les fan servir els diccionaris. Aquelles paraules que precisament li omplien tan bé els versos en l’època que es va pensar que fent poemes es feia carrera. Un cas a part és el de quelcom, que diu més sovint que els talments i els altraments, com un inconscient acte resistencial de salvar alguna cosa davant de la pèrdua inevitable; el problema és que, a vegades (¡de vegades!, reivindica, perquè en castella diuen a veces), el diu pla, amb la e tancada i sense neutralitzar la o, ara àtona, quélcom, i sembla ben bé que ell mateix se’n rigui.

54. Un dilema que li té el cor dividit. A casa, els pares sempre deien casi, i ell ho va aprendre a substituir per gairebé, ¡i que bé que li sonava! Fins que va saber que casi en català era quasi, així, qu-a-si, amb aquells qua de ressonàncies d’autenticitat medieval. Ara no sap ben bé per quina solució optar, i fa un cinquanta cinquanta.

55. Ja és mala sort, però el nostre personatge massa sovint té malastrugança.

56. Tenim mal de coll, ens fa mal l’orella, ens escurem el coll, tenim bona o mala orella per –per a, ¡casundena!– la música… Ell no. A ell, si li fa mal el coll, té torticolis; si no, té irritada la gola. I si li fa mal l’orella, és que té irritat el pavelló, perquè, si el mal és intern, és d’oïda. No cal dir si té aptituds musicals… Com que en castellà fan la distinció cuello/garganta i oreja/oído, encara que la gent corrent ens entenem prou bé dient-ne en tots dos casos coll i orella, ell, pel que es veu, no tolera de cap de les maneres ser menys, potser encara encaparrat a demostrar la falsedat d’allò que va dir l’Adolfo Suárez que el català no servia per fer ciència.

57. Per no haver de dir ordenar, massa semblant al castellà, es pensa que només té dues alternatives: o tenir-ho tot fet un fàstic o arranjar-ho. Lògicament, convençut del seu punt de distinció personal, ell no endreça mai res, i això per no parlar d’estropar. També porta a arranjar el cotxe (a vegades, en pla catalano-nostàlgic, en diu auto), perquè arreglar no sap gaire per què, però no li fa peça. “Òbviament, tan sols si malauradament, com és del tot comú, el mecànic mostra una predible manca d’aptesa lingüística, m’avinc a parlar de reparar el vehicle”, que li podríem fer dir al nostre personatge, en una paròdia del seu pretès estil elevat. De totes maneres, molta elevació, molta elevació, però no és estrany que digui arreglos musicals, tot i que té sempre a la punta de la llengua com es diu correctament això que fan –ço que fan, ens etzibaria ell en moments de màxima inspiració lingüística– els arreglistes en català.

58. Amb tenir, en segons quins contextos, sobretot si fa de funcionari i prepara dossiers, li passa com amb començar, acabar, etc. No el troba prou. I, a més a més, en el cas de tenir, amb una càrrega morbosa: li agrada més patir. ¿Masoquisme, nacionalisme irredent…? Qui ho sap, però, segons l’individu de què tractem, no ja les persones o els animals, sinó fins i tot els cotxes, els trens, els avions, els barcos (¡ui!) pateixen accidents, i també les borses i els índexs pateixen davallades, etc., etc. No ho asseguro de totes totes, però diria que ja li començo a sentir en positiu: el nombre de turistes ha patit una millora respecte a l’any passat. ¿Oi? ¿O m’ho invento? Un altre verb que també el salva de tenir és mantenir: manté reunions, manté contenciosos, etc. Això sí, conscient i treballador com cap, la família la té i la manté. (Encara que, a vegades, portat del seu furor contra el tenir, se separa i només la manté per disposició judicial.)

59. Vistos els antecedents, amb tot l’estrès que acumula amb la seva actitud sempre alerta, ¿com ens podria estranyar que ja res se li allargui? Si a pesar de l’enrigidiment muscular per culpa de les tensions acumulades encara conserva una mica –un xic, en el seu idio(to)lecte– d’elasticitat, en tot cas el que sigui se li perllonga. (“No em diguis que també és bo?”, podria dir-nos ara, en el seu to patètic habitual de les grans decepcions, mentre li ensenyem al diccionari l’entrada prolongar.)

60. La lluna minvant, i, quan es fa mitja, es minva quan s’arriba a la cisa. Cap més ús. Per poc que parem l’orella –¡aquí sí, oi, que aquí és el pavelló!–, ens n’adonarem. Però el nostre exemplar lingüístic, com si en això de la llengua fos un nen bombolla preservat de tota contaminació exterior, de seguida que veu que res li disminueix, li minva.

61. No ha de fer mai res, no li fa falta res, no necessita res. Com un nou Zaratrusta, ell sap el que li cal.

62. Li agrada ressuscitar coses de les que es deien abans i es delecta, per exemple, a dir-ne benzina, de la gasolina, però, esclar –és clar, s’esforça a dir–, com que quan se’n deia benzina se n’anava a fer al poste, i això no és català, ell aleshores es deixa de recuperacions i passa directament a inventar: posa benzina a la benzinera. O sigui: recupera benzina, però ja no en fa, sinó que en posa, i s’inventa benzinera. ¡Un gran assoliment! En relació també amb tot aquest món de l’automoció, li agrada força parlar -com ja s’ha vist- d’autos, una paraula que dita per ell sembla treta de sota un munt de ferralla de qualsevol cementiri de cotxes, i també es complau a dir coses com petrolier en lloc de petroler i gasoli en lloc de gasoil. Això sí, diu repostar, i tan fresc.

63. Per tal de dissimular que no en té ni idea, de com va l’assumpte del per a davant de verb, sobretot quan escriu fa anar a tort i a dret el per tal, com comença a tall d’exemple aquest punt. Haig de reconèixer que comprenc que vulgui escamotejar el problema, perquè una regla tan envitricollada com la del per a amb els verbs crec que només l’han arribat a entendre de bo de bo el mestre Fabra, mossèn Ruaix i el secretari perpetu Aramon (en Badia, em penso que només ho fa veure). Fins i tot Coromines i Solà van desistir i van proposar davant de verb el per i prou, una opció que ben pensat també hauria pogut triar el nostre personatge, però per tal li deu semblar d’un estil més elevat. Davant de l’element nominal, simplement fa com el castellà, i s’equivoca, perquè quan és un per d’opinió (per ell,  a parer seu, segons ell, en opinió seva), aleshores no hi hauria de posar per a, com fa sistemàticament. S’ha de reconèixer, doncs, que seria més fàcil unificar les dues preposicions en per, i tan amics. Però el nostre personatge, lluny de voler fer les paus, assevera que sense el per a hi ha frases ambigües. “Per exemple -podria exemplificar amb l’aire triomfal de qui sap que, després d’aquest cop, l’oponent ja no tornarà a aixecar el cap-, no és el mateix un programa pensat per a sis milions de catalans que un programa pensat per sis milions de catalans.” Sigui dit de passada, ja ens agradaria la segona opció, precisament la del per. Però deixem-nos d’impertinències assembleàries i acceptem que, fora de context, aquestes frases, amb la preposició per com a única opció, potser sí que serien ambigües, però tant com el que passa amb altres preposicions, com la preposició de, perquè no és el mateix la gossa de la Pili que la gossa de la Pili; només el context ens pot aclarir quina es refereix a la gossa que té la Pili i quina és simplement un injustificable insult.

64. Un cas semblant a tants altres per l’estil és el que li passa amb esfondrar. En la vida quotidiana, les cases cauen, els ponts s’ensorren, el terreny s’enfonsa… Dic en la vida quotidiana, encara que més aviat siguin, per sort, fets extraordinaris, en el feliç sentit de no ordinaris. En canvi, a ell, potser depassat pels esdeveniments catastròfics, que pel que es veu no li deixen temps d’aplicar-hi les múltiples solucions, tot se li esfondra. No seria gens estrany sentir-li dir ben aviat que un vaixell s’ha esfondrat, en comptes de naufragar com fan els barcos. Esperem que no li agafi per ensulsiar-ho tot.

65. El actors, la gent de cultura, els polítics, com fan la majoria dels mortals, al matí es renten la cara, si es troben malament fan mala cara, si estan contents la fan bona; si descrivim les parts del cos, de la part del davant del cap, en diem cara; de vegades hi ha un cara a cara a la televisió, als jutjats, al Parlament; hi ha persones enfadades que fan la cara llarga, la cara de pomes agres; altres tenen les faccions de la cara massa grosses, i encara altres tenen una cara de pa de ral, per no referir-nos a aquells que tenen més cara que esquena, o a aquells altres que la tenen dura. Els exemples a favor de la paraula cara són múltiples i corrents. Bé, doncs, no: ell, quan es tracta de parlar de gent famosa, diu rostres coneguts, rostres mediàtics, i si vol infondre gravetat al relat d’uns fets ens explica que els rostres dels assistents reflectien el que fos: dolor, tristesa, alarma, pànic… Com deia un que vaig conèixer: “¡Quin rostre!”, i jo, com els Dupont i Dupont, encara hi afegiria més: “¡Quina faç!” (Com a nota curiosa vull deixar constància divertida de com quedarien dues frases fetes citades unes línies més amunt aplicant les dèries lingüístiques de l’exemplar observat: rostre de pomes agres en faç de pa de ral. ¡Ben bé com si estiguéssim llegint la carta del Bulli!)

66. Fa bastant temps, en un ocorrent article en un diari, un filòsof, poeta, novel·lista, professor universitari, director d’institucions oficials, periodista i tertulià, que ben bé podríem considerar, a la vista d’aquest devessall d’oficis, com el Félix de los Ingenios, deia que alguns nous rics es compren un 4×4 “nostàlgics de tractor”, que en català de tota la vida podríem traduir per: “Els seus pares encara fangaven”. Doncs, sovint, l’individu aquí estudiat, si té èxit en les seves cuites professionals, mena per corriols de muntanya un magnífic tot terreny, que canvia cada dos anys. Així en diu ell de conduir, potser perquè encara li puden les mans a llana d’ovella de quan la família menava el ramat a pasturar.

67. Encara que sigui menys comú, ell s’estima més malgrat (gratament semblant al francès), tot i que, amb gran pesar, ha comprovat per culpa de les males ànimes de sempre que el diccionari recull a pesar de (apesaradament semblant al castellà).

68. No li agrada pas gens que, del seu tarannà, en diguem manera de ser, ni tampoc li plau gaire –ell, perpètuament confós i confús en això de la llengua, i en concret en l’apartat de la doble negació, escriuria ni tampoc no– que parlem del seu capteniment, que sens dubte és molt, dient-ne comportament.

69. A tots i tothom se’ns fan malbé les coses. A tots i tothom se’ns espatlla l’andròmina que sigui. A tots i tothom se’ns trenquen les coses atrotinades. O se’ns avarien, o se’ns deterioren, o se’ns fan velles… A ell tot se li malmet. (I és ben trist que això li passi en el 69.)

70. En castellà, de l’ocell petit en diuen pájaro, i del gros, ave, sobretot en els textos especialitzats. Doncs, segons el nostre personatge, nosaltres no podem ser menys, m’imagino que per la “síndrome Adolfo Suárez i la ciència”. Tant se val que en català, en llenguatge familiar, els ocells petits siguin pardals, moixons, etc. I que, pel que fa a l’estàndard, tots els ocells, grans i petits, siguin ocells. I que això d’au sigui estrany als parlants catalans. I també tant se val el que diguin les definicions del diccionari referides als animals de ploma.

71. El nostre exemplar observat fa de funcionari, treballa com a professional qualificat, ha arribat a establir-se com a petit empresari o simplement és un saltataulells amb ambicions. Sigui com sigui, per això sempre va a reunions, assisteix a assemblees, participa en algun congrés… Però al sortir –en eixir, faria ell– d’alguna d’aquestes activitats ni li sentireu –¿li escoltareu?– dir mai, i menys li veureu escriure, “en la reunió, durant l’assemblea, al llarg del congrés…” Ni tan sols en el curs o en el transcurs. (No. En eixir de quelqun d’aitals quefers no li ho oireu dir mai, i menys li ho esguardereu escriure.) L’única manera que té de referir-se al trànsit temporal que va del començament al final –de l’inici a la finalització, com a ell li plauria o, encara millor, li abelliria de dir per mor del seu estil elevat– és en el decurs.

72. Com vaixell, com signatura, com darrer i proper, per ell mancar és una paraula clau, una paraula emblema, del seu idio(to)lecte. No li falta res ni temps. En tot cas li manca, i és divertit observar com en pot arribar a ser, d’estrambòtic, quan troba a faltar algú o alguna cosa o quan només falta un breu període de temps per acabar el que sigui: el partit, la pel·lícula, la reunió, etc. “El trobo a mancar tant”, “a manca de cinc minuts”, pot arribar a dir, sense tenir en compte si les construccions tenen cap versemblança en català, perquè es pensa que el manca ja hi dóna prou patent de genuïnitat. També es llastimós el rostre que fa quan descobreix que al diccionari de l’Institut (la Bíblia, vaja) no hi ha només mancances, sinó també carències. Per una vegada i sense que això serveixi de precedent, hi estem d’acord, encara que sospito que en un sentit ben diferent.

73. No fa mai els plurals anomenats analògics, i així s’esforça a dir coses de difícil pronúncia com discs, texts, desigs, raigs, riscs, etc. Resultat: o bé se l’entén malament i cada vegada ha de dir un parell o tres de vegades la parauleta per confirmar si l’hem comprès, o bé es provoca una autèntica irritació de coll (o de gola, que en diria ell) i transforma una afició lingüística en una afecció oto-rino-laringològica.

74. A casa seva, els pares amb prou feines si en diuen forn de la panaderia, però ell, sempre imbuït d’un destí més alt, no s’hi conforma i, encara que ja no sap ni què era la torna ni com eren els llonguets, perquè de sempre que compra xapates i baguets, només parla de fleques i flequers.

75 i últim (perdó darrer). Mentre llegeix tot això, l’exemplar objecte d’observació d’aquestes ratlles torna a pensar en el títol d’aquestes notes i es diu que no és pas imbècil. Es veritat. És imbecil. O imbacil, per la seva capacitat d’infectar la llengua.

Bé, com es veu, això podria anar per llarg, perquè l’estultícia de l’exemplar estudiat és majúscula. (Només hem de pensar que em deixo al tinter coses que diu com el sobresalt d’ensurt, el tot més gerundi, volta i tal volta, pic, xic, endoll i endollar, mots, retre, gosar, aplegar, adreçar, molt de temps, ans, puix, a la primeria, a la darreria, a les acaballes, a mitjan, copsar per captar, cinema, i un llarg, llarguíssim i insaciable etcètera.) Però la veritat és que prou que m’adono que les meves aptituds científiques són molt escasses i que tot plegat no va a parar enlloc. Sigui com sigui, i abans que la fatiga i l’avorriment de mi mateix em portin a abandonar, sí que vull deixar constància d’una qüestió que em sembla d’una gran importància lingüística, com és que, triant sempre la forma més allunyada de l’ús general per fugir com gat escaldat de l’aigua bullent de la possible castellanització, que ell descobreix en qualsevol semblança, el nostre protagonista no fa res més que desestabilitzar les formes arrelades en la majoria dels parlants i posar en circulació maneres de dir que no tenen versemblança, en comptes de consolidar i prestigiar les correctes que tothom fa servir amb naturalitat, tinguin o no tinguin parentiu amb el castellà.

(A part de les característiques descrites, una confirmació absolutament fiable de trobar-nos davant d’un exemplar d’imbècil lingüístic tipus I és que, a qualsevol retret que li fem sobre la inversemblança d’algun ús lingüístic, hi respon afirmant amb ardent impudor que, allò que li acabem de dir que ja no diu ningú i que pertany a les golfes polsoses de la llengua, ho han dit sempre a casa seva. Així, doncs, podem afirmar que tot imbècil lingüístic del tipus descrit té una àvia que resulta ser una autèntica relíquia; se’n podria fer també la tipologia sota la denominació d’àvia fòssil.)

Tampoc no em vull deixar al tinter la justificació d’una omissió. Si no faig la tipologia de l’imbècil lingüístic tipus II és, dit sense embuts, perquè n’hauríem de dir noms i cognoms. Contràriament al tipus I, molt difús i de graus diversos en el cos social del país, el tipus II fa de la seva ignorància lingüística signe de distinció, incapaç d’aparèixer sense les pròpies deficiències lingüístiques, un signe de distinció que li serveix de simpàtica i “progre” autoexculpació enfront de l’autoodi que practica contra tot allò que el posa en qüestió des de la pròpia intimitat i que, lògicament, l’incomoda: he dit que n’hauríem de dir noms i cognoms; però potser no cal, simplement pensem en els “pallassos” de la tele i en els moderns urbans de disseny o, en l’altre extrem, en els escriptors catalans en llengua castellana de barris alts. De totes maneres, s’ha d’anar en compte de no confondre aquests exemplars d’imbècil lingüístic tipus II amb els feixistes lingüístics de tot tipus (Vidalesquadristes, Salvadores de la pàtria o “de aquellos polvos –franquistes– estos Lodares”), perquè l’imbècil lingüístic tipus II pur no arriba a afirmar mai, encara que de vegades faci de “tonto” útil i l’apuntin al bombardeig, que el pobre idioma espanyol a Catalunya està en retrocés per culpa dels grans avanços del català en tots els camps.

Acabo. Però abans faré una última temptativa d’aprofitar tot aquest material. Proposo al lector que, com que no me n’he sortit a nivell científic, faci servir els 75 punts assenyalats com a test per saber el seu grau d’imbecil·litat lingüística i la seva possible reversibilitat. No serà potser, com he dit, gaire científic, però sí que pot servir perquè passi una estona entretinguda tant qui descobreixi que no n’és, d’imbècil, com l’imbècil profund, que, endut de la seva imbecil·litat creixent, se sentirà refermat en la bona direcció, ben bé com si fos un màrtir de la causa lingüística que ha d’aguantar la burla dels infidels per arribar a la revelació de l’essència del català.

Vet aquí, doncs, les valoracions que proposo:

a) Si les respostes afirmatives són zero, això vol dir o bé que vostè parla en castellà o bé que la seva sensatesa lingüística està feta a prova de bombes, fins al punt que s’estima més les seves probables incorreccions amb una llarga tradició que la correcció forassenyada.

b) Si les respostes afirmatives són menys de deu, estigui tranquil, però no perdi els papers. Vol dir que a vostè el preocupa assenyadament la correcció del que diu i que molt ocasionalment cau en els paranys del “català revelat”. Encara és, doncs, a temps de replantejar-se si no és pitjor el remei que la malaltia.

c) Si les respostes afirmatives se situen entre deu i vint, no s’alarmi, però comença a entrar en territori perillós. Li farà falta fer un cert esforç, però pensi que la situació és reversible.

d) Si les respostes afirmatives van de vint a trenta, cregui’m, s’han disparat ja totes les alarmes. Apel·li urgentment al seny, perquè, si fa una autocrítica radical de la “tonteria” que el comença a posseir, potser encara és a temps de fer marxa enrera abans d’arribar a la imbecil·litat supina. Però afanyi’s. No té gaire marge per rectificar.

e) Quan les respostes afirmatives passen de trenta, vostè ja ha entrat en el terreny de la confusió, una confusió que es va aprofundint cap a la imbecil·litat absoluta a mesura que ens acostem a cinquanta. En aquests nivells ja s’ha perdut bona part de la capacitat de resposta i, com a màxim, un pot plantar-se, i això amb dificultats.

f) Passada la ratlla de les cinquanta respostes afirmatives, podem dir que la imbecil·litat lingüística és irreversible: mentalment un -que aleshores s’ha transmutat en hom– ja no és capaç d’adonar-se del seu deplorable estat lingüístic i s’hi ratifica i l’agreuja amb morbosa complaença. L’única esperança que li queda per no ser la riota pública és aconseguir que el procés d’imbecil·lització s’escampi ben de pressa, i s’hi aplica amb coratge apostòlic.

*  *  *

Ho deixo, doncs, aquí, no sense pena pel meu fracàs científic, però sí que amb l’esperança que aquest divertiment que proposo com a últim recurs per salvar les meves maldestres observacions serveixi almenys per fer passar l’estona en alguna de les avorrides sobretaules tan característiques de la família tradicional catalana. Bé, prou, no fas cas que ara m’embranqués a fer, un altre cop amb un fal·laç discurs cientifista, nostrades consideracions antropològiques que em tornarien a portar a un carreró sense sortida. (O, dit com ho diria un imbècil lingüístic amb una àmplia rialla de triomf, que em menarien de bell nou a un atzucac.)

Tardor-hivern del 2000