POESIA

Tomàs Molina

L’HOME I EL TEMPS (a la Molina), seguit de
LA MARMOTA I EL TEMPS (a Pennsilvània)

© Martí Aiguadé, Llibres del Fibló, 2008

L’HOME I EL TEMPS (a la Molina)

Ens dius ple d’emoció:
“Vegin quin cap de fibló!”

Sense voler, de v’ritat!,
et mirem el cap rapat.

●

Amb ton somriure de lluç,
ens dius, ai Tomàs, il·lús,

que plourà a bots i barrals
de les planes als tossals.

De riure ens en fem un tip.
L’has cagat amb tot l’equip:

Ramírez, Mauri, Nadal…
Tot és confús Allà Dalt!

●

Mous tant les extremitats
que ens deixes obnubilats.

Que estrany que amb tant joc de mans
no se t’omplin els pantans.

●

De negar el trasbals climàtic
has passat, monotemàtic,

a clamar que el món ultima.
Per canvi el teu, no el del clima.

●

“Oh Déu!, m’estic quedant calb”,
t’autocompadies balb,

bo i esguardant-te al mirall
el llis i brunyit metall

de ta testa devastada
en tan curta temporada.

Com enyoraves la pinta!
Recollir-te els pèls amb cinta!

P’rò no ho pot tot el desig,
i ara vas amb clenxa al mig.

Quin remei, si no, Molina?
O postís o mantellina.

●

Així que obres la finestra
que fas visera amb la destra,

que t’ajups, que t’enretires
-sort que no hi posen cadires-,

com qui va com un raïm.
Tot per veure neu al cim

o si enclotat a la vall
cap meteor hi fa estrall.

●

Palplantat allà al plató,
com fa tot mal pagador

balbuceges mil excuses
per tan eixutes encluses

i, escorregut com un mag
que no treu conill del sac,

culpes el Meteosat
de tant temps sense passat.

Quina cara de babau!
I la pluja, que no cau.

●

Ni xàfec ni pluja fina.
El Meteosat desafina.

Si cantessis com preveus,
com rajarien les deus.

●

Ai!, sofert home del temps,
per qui temps és contratemps,

com que reps cops de tothom
i et dius de primer cognom

no molí, sinó Molina,
et dic, amb rima que trina

perquè de tu fan estella,
no mesell, sinó Masella.

●

Parlant ets tan supersònic
que ens agradaries afònic.

No, no et volem pas cap mal;
és pel sistema vocal.

I què dir del teu “perquè”,
n(a)utralitzada la “e”.

Dit de manera lacònica:
sentint-te neutra la tònica,

com dubtem! D’allà, d’ací.
Si xava, si mallorquí.

●

Tens els estudis de físic,
p’rò a mi em sembles metafísic.

Aquell temps que tu predius
és inaccessible als vius.

●

Aquell plano general
en què fas diagonal

venint del fons del plató,
com un model d’en Miró,

te’ns reviu a la Gaudí.
Déu! Sembla que fou ahir.

Memorable passarel·la!
Tu de fil i de franel·la!

●

Predius tempesta i ni plou.
Preveus vent i res no es mou.

Si dius sol, quina tronada!
Per estar-ne de tornada!

No vull posar el crit al cel,
p’rò el pronòstic t’és rebel.

Tomàs, qui no ho veu no ho creu!
I de cop la teva veu:

“Ja pots dir, que no m’enfado;
jo el que estic és de tornado.”

●

Oh, quin horrible malson!
Veia el que no correspon.

Sort que, quan obres els ulls,
no hi ha tempesta ni esculls.

Era el Tomàs amb perruca
fent com foll la ballaruca

a l’estil d’en Toni Ronald…
I una veu que em diu: “Perdona’l.

Aquest somni tan estrany
va ser real un Cap d’Any.

Com un pobre tarambana,
amb els camals de campana

i cenyit de groc canari,
va llançar-se a l’escenari

quan ja anàvem amb pijama.
Quina vergonya el programa!

Tant de bo de bell antuvi
hagués caigut el diluvi!

Ningú amb aiguats tan extrems
fa cantar l’home del temps.”

●

Ja tens mala sort, Tomàs.
O qui sap si et falla el nas.

Amb el clima tan revolt,
se’t confonen pluja i sol.

La raó, no la sé pas.
P’rò, per fas o per nefas,

el temps era molt millor
en els anys de la Picó.

●

Amb tan alta pressió
sobre aquest pobre racó,

víctima de tant d’infundi
com no es veu al mapamundi,

se t’esquitllen les borrasques
des que toquen terres basques.

Resultat: no ens plou mai prou,
i aviat el Poblenou

també serà Poble-sec.
Que hi tinguis part, no m’ho crec.

P’rò, com que mai se t’escapa
pretext de posar-te al mapa,

hi ha qui et diu, acusador,
en Tomàs l’Anticicló.

●

O en sents l’urc o n’estàs fart.
Com la Terra ets bipolar,

sobretot si el temps és sec.
Mira’t bé. Tant pots fer el mec

si creus que el temps serà humit
com uns ulls de peix bullit

quan al mapa tot són sols…
¿Veus què et deia dels dos pols?

*

*

LA MARMOTA I EL TEMPS (a Pennsilvània)

*

Sé que enllà de l’oceà,
quan el temps no el veuen clar,

sotgen la marmota “Phil”
per si anar de pelfa o dril.

Es veu que l’animaló
diu amb gran precisió

si se’n va el fred de l’hivern
i vénen dies d’infern.

Tot depèn de com fa l’ombra.
¿Passar pel plató l’escombra

és el teu destí, Tomàs?
¡No, no ho pots admetre pas,

que tan tosca competència
faci enrera la ciència!

P’rò, parlant de tu a tu
-juro no dir-ho a ningú-:

¿quan el temps se’t destarota
no et fa enveja la marmota?

Sequera 2007-2008

*

*

 

Notícia de Pere Gimferrer a “El País”
*

PERE GIMFERRER

AI LAS!

Amb savis mots prens la paraula
i, amb els dos peus sobre la taula
i el cul llogat a la cadira,
ens dius que tu i el Comadira
feu palès en les vostres obres
que ambdós sabeu rimar de sobres,
tal com l’Oliva i la Marçal,
que Déu tingui amb Ell allà dalt.

Ai las! Patètic Gimferrer,
que rimes i no rimes bé.

Tu fas com si això de rimar
no fos sinó fer consonar
tots els acabaments de vers
ni que sigui amb l’ardit pervers
d’ignorar si té cap sentit
allò que al paper queda escrit,
mal que saps que el do de la rima,
el que la fa digna d’estima,
és fer casar l’A B B A
sabent on vols anar a parar,
fins que, per obra de l’ofici,
sembli art i no pas artifici,
i et passa que vols fer com Foix,
però el poema et queda coix:

tu rimes com rimava Brossa,
tan natural com qui va amb crossa.

Octubre 2002