10, deu, Déu

10, deu, Déu. Profundament temerosos de Déu, els diacriticides de l’IEC no han gosat llevar-li l’accent diacrític a l’Ésser Totpoderós, tot i ser la Deu de tot coneixement, suposo que per por d’acabar condemnats a les tenebres de l’Infern per la confusió sacrílega de l’U amb 10. Amb tot Déu!

Maradona, Diego Armando

Maradona, Diego Armando. Futbolista. Provinent del Boca Júniors, va passar pel Barça, on un llenyataire basc en va fer estelles i on sembla que es va començar a aficionar a resseguir amb el nas les línies del camp pensant-se que eren una altra cosa. Però no prou satisfet amb la coca de recapte, va marxar a Nàpols, on es va atipar de Coca Nostra, a part de guanyar-hi algun títol. Després, la seva vida va consistir a l’engreix i desengreix, i a la intoxicació i desintoxicació. La confusió entre 10 i Déu (V. 10, deu, Déu), que després s’ha repetit amb Messi, va començar amb la mà amb què l’ínclit Dieguito va marcar el gol amb què l’Argentina va eliminar Anglaterra del campionat del món del 1986, disputat a Mèxic. Sí, la famosa “mà de Déu” del 10. No ens ha d’estranyar, doncs, que per molts argentins amb el “deceso del astro argentino”, com ho diuen allà, s’hagi complert el trist vaticini de Friedrich Nietzsche: la mort de Déu. Que Déu s’hagi perdonat! 

Déu

Déu. Personatge que no ha vist mai ningú, però que tothom en va ple. La imaginació romàntica (i no els fabricants d’instruments òptics) l’ha representat adés amb un ull dins d’un triangle, adés amb barbes blanques, iconografia que –sospito– no li fa justícia. Respon a invocacions diverses, entre altres, “Déu meu senyor!”, “Déu n’hi do!”, “Déu hi faci més que nosaltres”, “Tan de bé li ha fet Déu!”, ”Que Déu ens agafi confessats !”, etc. Sens dubte, és l’únic personatge de la història que no deu res a ningú. Ni a les caixes d’estalvi (quan n’hi havia), ni als bancs. Fundador del cèlebre big bank, germen del sistema financer global, de tant en tant, s’agafa un any sabàtic i desapareix per algun paradís (fiscal o no fiscal, el seu hàbitat natural) per fugir de la gent, que no para de demanar-li coses. Habitual dels cercles de negocis internacionals, té una cartera de participacions en mitjans de comunicació. Per aquesta activitat, fa servir testaferros i roucos durs. Té un patrimoni immobiliari conegut i extens, i no tributa IBI. Des del punt de vista de la política,  és inequívocament de dretes, i se li atribueixen amistats francament perilloses (que per ell voldria Choderlos de Laclos), entre altres, Franco, Hitler, Stalin, Mao, Pinochet, Reagan, Thatcher, els Bush, Blair, Aznar, etc. Tot i haver escrit només un llibre, ha passat amb un èxit notable pel món de la literatura, no en va ha estat “best-seller” dels últims vint-i-un segles. Absolutament infal·lible, quan et convoca ja has llepat. Com una mosca vironera, va i ve pel nostre cervell, cosa que fa impossible de dir-li –d’una vegada– “adéu!”.