Millo, Enric

Millo, Enric. Altrament dit Enric Mill, o pitança per a la cotorra del partit (V. Sánchez Camacho, Alícia). Hi ha qui, amb mala fe, l’anomena Enric Quillo per -ja que de “pàjaros” parlàvem- la seva migració més enllà de l’Ebre, o des de la dreta missaire d’Unió a la dreta espanyolíssima del PP. Tites, tites…!

Sáenz de Santamaría, Soraya

Sáenz de Santamaría, Soraya. Militant del Partit Popular, diputada i, ara, vicepresidenta del govern de Mariano Rajoy (V. Rajoy, Mariano). De morret llaminer, el seu nom evoca el d’una emperadriu de l’antic imperi persa i les fantasies de les mil i una nits. La realitat, però, és obstinada i ens diu que aquesta advocada de l’Estat és poc procliu a deliquis onírics, ans més aviat vol ser, com l’inquisidor Torquemada, “martell d’heretges  –és a dir, de tots els que no votem PP-. La seva figura jacent, com una odalisca, en una revista de paper “couché” no feia presagiar tantes desgràcies. 

 

Nebrera, Montserrat

Nebrera, Montserrat. Diputada de bon veure que escalfa diguem-ne els ànims del Parlament, si hem de creure el diputat Joan Ferran (V. Ferran, Joan). Per si no n’hi hagués prou, exmilitant d’un partit de la dreta espanyola cavernícola (V. PP), que, diuen, ha abandonat per liderar una nova opció electoral de caràcter liberal conservador. Fitxatge estrella de Josep Piqué (V. Piqué, Josep) a les eleccions autonòmiques del 2006, la seva trajectòria al PP ha estat marcada per declaracions polèmiques, com, per exemple, criticar l’accent andalús de la ministra Magdalena Álvarez o dir que el PP català era un cortijo. A l’últim congrés del PPC, Nebrera va competir per la preuada corona de Miss Partit amb Alícia Sánchez-Camacho (V. Sánchez-Camacho, Alícia), que va acabar liderant la formació a Catalunya, perquè Nebrera només va treure el 43% dels vots, cosa que demostra un parell de coses: a) la veritat del refrany popular la suerte de la fea la bonita la desea, i b) que els militants d’aquest partit, a part de ser uns nostàlgics del franquisme, tenen el gust a l’altura del betum.

Aznar, José María

Aznar, José María. Expresident del govern espanyol. Tot i les seves conviccions falangistes expressades en un text crucial en l’ideari de la ultradreta espanyola publicat en la seva joventut en un diari de La Rioja ―un principis joseantonianos que ara ha recuperat amb la FAES, com fan obvi les sigles―, al Sr. Aznar se li ha de reconèixer un esforç per fer veure que era demòcrata i que fins i tot parlava català en la intimitat. ¿S’ho imaginen? Ell omplint la botella i cridant: “Ah, me’n vaig, me’n vaig!”, i la botella responent-li: “No, no te vayas. Más, más…”, i ell corregint-la: “No és pas ‘más, más’; és ‘més, més…’” En fi, no continuem que ja se n’ha anat. De totes maneres, tot i els seus esforços d’aggiornamento, un presumpte trauma infantil va impedir que els seus propòsits d’esmena arribessin a bon port: la por al “moro Muza”, amb què els seus pares el devien amenaçar. ¿O què es pensen que va ser allò de Perejil si no l’heroica batalla que va impedir un nou desembarcament àrab a la Península? Entre les seves aportacions a les arrels cristianes d’Occident hi ha la famosa estampeta de les Açores i la proposició de santificar els Reis Catòlics (V. Reis Catòlics).

Aguirre, Esperanza

Aguirre, Esperanza. Lideresa de la Comunitat de Madrid. Coneguda en els cercles més silvestres de la dreta espanyola com la Esperanza del PP (V. PP). Ha fet aportacions simbòliques importants a la iconografia liberal ultradretana, com els mitjons de la seva fugida a corre-cuita de l’Índia, qui sap si cridant allò tan racial de maricón el último, o el dualisme sabates planes/de taló com a indici de la seva disposició declarativa. Tal com ho referma el seu pas pel Ministeri de Cultura, és un dels polítics que més ha enriquit l’imaginari conservador i, segons els més malpensats, unes quantes butxaques. I precisament parlant de l’imaginari de la dreta i l’ultradreta, esperem que el seu exemple no caigui en sac rot. Gràcies a l’Esperanza és lo último que se pierde, que en aquest cas ja és mala sort, sabem que segons els òrgans de direcció del PP és més greu dir “nazi” a algú que dir-li “fill de puta”. Si no que l’hi preguntin al senyor Cobo de l’Ajuntament de Madrid. Realment és encoratjador; ara només falta que els populars condemnin el franquisme al Congrés dels Diputats.