J

*

Janer Manila, Gabriel. Novel·lista mallorquí d’es PP, però estranyament en llengua catalana. Ha guanyat molts premis literaris, però sa fama li ve de dues coses: sa primera, que és es pare de sa seva filla (V. Janer, Maria de la Pau); sa segona, més d’actualitat, és que ell és s’autor de sa novel·la L’infant selvàtic de Sierra Morena (1999), sobre la qual ara s’ha fet una pel·lícula, Entrelobos. Sa veritat és que dormir amb llops, com s’infant protagonista de sa novel·la de referència, deu ser cosa dura. Ara, sa seva filla dorm amb es doctor Corbella –que deu ser francament pitjor– i sa sang no arriba a es riu.

*

Janer, Maria de la Pau. Bleda solellada mallorquina. Escriptora de best-sellers, no hi ha premi literari que se li resisteixi. S’últim, es LIV Premi Planeta amb Pasiones romanas, novel·la sa qualitat de sa qual Marsé va dir que, de tan baixa, era subterránea, i que se li veien la carpintería, las tuberías y las ínfulas literarias. Políticament, ha flirtejat amb CiU i amb es PP, però res sèrio. Casada amb es psiquiatre predicador J. Corbella (V. Corbella, Joan), segueix una teràpia de divan amb final se suposa que feliç.

*

Jiménez Losantos, Federico. Entenc perfectament tota la mala llet que gasta, perquè ja deu ser desgràcia veure’s cada dia amb aquell aspecte, i a sobre amb la pasta de dents sortint-li de la boca com si li hagués agafat la ràbia. Sobretot després del tret a la cama. Donada la seva primicera ideologia maoista, alguns afirmen que és natural de Mongòlia. Mentida! És de Terol. O de Teruel, que diria ell, tot exclamant fet una fúria que estos cegdos catalanes quieguen acabaj con la guica y guecia toponimia agagonesa y castellana. […] llegir entrada sencera

*

Joan, Joel. Actor català alt com un sant Pau especialitzat en papers d’individus histriònics i una mica limitats intel·lectualment o emocionalment. D’entrada, et penses que és un gran actor, amb una gran habilitat per clavar els papers de pobre diable, però quan el veus en entrevistes o el coneixes personalment t’adones que no té cap mèrit: ell és així, per molt que ho dissimuli tocant tots els instruments de l’orquestra. Sobretot un d’anomenat autobombo. Una faceta seva de gran interès és la de conscienciat líder independentista. La seva aportació al debat intel·lectual i polític és d’una gran alçada: la que separa les seves idees de canari de terra.

*

Joan Carles I, rei d’Espanya. A sobre, aficionat als toros.

*

Jodorovsky, Alejandro. Autor argentí creador de l’anomenat teatre pànic, juntament amb Fernando Arrabal (V. Arrabal, Fernando) i companyia. En les seves obres sotmetia els actors a situacions tan exquisides com menjar-se un colom de viu en viu en públic. Coses de la provocació de l’època, encara que l’odi a la burgesia que manifestava aquest senyor en les seves peces teatrals no sé pas per què l’havia de pagar un pobre colom. Qui sap si penedit de tanta animalada, ara Don Alejandro es dedica a la feina molt més gratificant i gratificada de fer-los volar, els coloms. De totes maneres, acostuma a dir tantes bestieses encadenades que la seva verborrea espiritualista, més que mística, acaba sent risible. Diguem que, contràriament a l’estat anímic sempre furibund de moros i cristians, l’ànima del senyor Jodorovsky sempre està de gresca.

*

Jornet, Kilian. Atleta que es guanya la vida pujant i baixant muntanyes (exòtica ocupació, a fe de Déu!), i que cada dia fan sortir al telenotícies per fer-nos saber que ha fet el cim de tal o qual muntanya inaccessible –corrents– per admiració de propis i estranys. Sospito que, de petit, els seus papàs van alliçonar prou la criatura fent-li veure dibuixos del Correcaminos. A mi, personalment, més que admiració em causa tedi, i sense voler-li cap mal, penso que si un bon dia rodolés muntanya avall –com fan cada any al Regne Unit a la cursa del formatge– i acabés ben masegat, potser li passarien les ganes de tanta tonteria. O si, també un bon dia, es trobés a dalt d’una muntanya l’abominable home de les neus, el Ieti, que li donés un bon susto o simplement se’l quedés en penyora, tots hi guanyaríem. […] llegir entrada sencera

*

Junqueras, Oriol. Historiador i crooner de TV3 al programa “El favorit”, una anticipació del seu lideratge. Ara, s’haurà de veure qui són els “afavorits” del nou líder de la formació republicana. Té una còrpora notable —que desmenteix uns hàbits alimentaris basats en els vegetals, bàsicament perquè viu, segons la premsa, entre arbres fruiters— i mira contra govern, sense que això s’hagi d’entendre com a metàfora. Per insistir en el símil botànic, és alcalde de Sant Vicenç dels Horts, on, exercint aquesta funció de govern, l’ull se li deu posar bé de cop. Diputat al Parlament europeu per la coalició Els Verds (no caldria sinó)-Aliança Lliure Europea, és la gran esperança blanca del sobiranisme autòcton. Ja ho diuen: en El Regne dels Cecs —ERC—, el borni és rei.
*

Jurats de premis literaris. Tot el que es pot dir d’aquests senyors, i del premi que sigui, ja ho va dir no recordo ara qui: Una bona part dels premis literaris d’aquest país són de “jurat de guàrdia” (s’entén, els que hi ha al Passeig de Lluís Companys). Thomas Bernhard, a la seva obra El nebot de Wittgenstein, és més contundent encara al valorar la competència d’aquests senyors, i afirma que un premi te l’entreguen sempre només persones incompetents, que volen defecar sobre el teu cap, i que hi defequen abundantment si els acceptes el premi… Ja sabem, doncs, d’on va sortir la figura del caganer. No cal dir que en aquest país hi ha més d’un col·leccionista de premis que deu estar de m… fins a dalt.

*

K

*

Kaká. Guapu guleiru. Ninhu bunitu do Brasiu que depois d’uns anos da graça al Milan de Berlusconi, fichou pelo Real de Florentino. Membro de la Igreja Evangelica, nao fuma, nao bebe, nao passa a noite em branco e é um homem fiel à sua mulher. Um marciano, vaja, entre companheiros de vestiário, un marciano que, a més, quan plegui, es vol fer pastor de l’església de referència. O sigui que tindrem, quan això passi, um marciano pastor. Algú que se l’estimi li hauria de dir que el seu nom, pronunciat com si fos paraula plana, fa pudor −com la samarreta que porta.

*

*

L

*

Lara, José Manuel. Editor de la gasòfia literària més ben dotada econòmicament del món mundial. Mai unes novel·letes tan espantoses s’havien pagat tan bé. Coses de la vida… i de comptar en el jurat amb membres tan conspicus com Pere/Pedro Gimferrer o Marcel Plans (el secretari). El seu pare, fundador de l’imperi Planeta, va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes per la Diagonal, i ara, el seu fill, inquiet davant de la creixent onada sobiranista, ens amenaça de fer el mateix camí, però en sentit contrari, i emportar-se els patracols a Saragossa. […] llegir entrada sencera

*

Laporta, Joan. D’entrada, el president més llorejat –al lloro!– de la història del F. C. Barcelona. Innegable, i si no sumin. De totes maneres, el seu mandat té llums i ombres, però sempre li haurem d’agrair que ens tragués de sobre la ignomínia nuñista i la caspa gasparista que va quedar a la llotja. Amb tot, fent honor al seu famós Elefant Blau, de vegades fa bo allò de como elefante en cacharrería. Ja al final del seu mandat, pugna per deixar-ho tot atado y bien atado, potser com a herència del franquisme dels Echevarría. […] llegir entrada sencera

*

Liceu, Gran Teatre del. També conegut hiperbòlicament per templo de la lírica i coliseo barcelonés a les locucions radiofòniques del malaguanyat periodista Joan Lluch, avui dia, deu anys després de l’incendi, ja no és ni una cosa ni l’altra. Entre altres raons, perquè l’aura de teatre del XIX que tenia no es correspon amb la reconstrucció que se n’ha fet, i perquè, més que el temple on cantaven Plácido Domingo i Montserrat Caballé, avui sembla més aviat El corral de la Pacheca, on ja actuen Raphael i La Pantoja.

*

Literatura catalana. Són tan acretinades, perdó, acreditades, les veus que volen que una part de la literatura catalana s’escrigui en castellà, que crec que, als manuals a l’ús, s’hi haurien d’afegir urgentment dos apartats. Un que es titulés Literatura de la Ocupación, i l’altra, Literatura Quintacolumnista o Botiflera, tots dos en castellà, ¡faltaría más! […] llegir entrada sencera

*

Lizaran, Anna. Actriu exageradíssima nascuda artísticament a la bonica vila d’Esparreguera. Una localitat on hi ha ben arrelada la Passió: la vida corregida i augmentada de Jesucrist en la seva gira final d’agitador ideològic per la Palestina ocupada pels romans dies abans de ser crucificat. Amb la mateixa passió i excés, i cridant com si Maria Magdalena demanés clemència a Ponç Pilat, fa anys que aquesta senyora en inadvertida i progressiva decadència afronta tots els seus papers. Aquesta tècnica, diguem-ne  precrucifixiosa, l’arrela a una escola d’actrius catalanes encapçalada per la gran diva Núria Espert. I és que l’esparreguerina, com l’alma mater del corrent, és donada a la interpretació antiorgànica, escassament creïble i antinaturalista en extrem. L’objectiu és que tothom vegi que es fa teiatru. […] llegir entrada sencera

*

Llach, Lluís. No puc afegir res substancial a la semblança d’aquest personatge que no hagués dit, fa uns anys, Juan Marsé, a la seva columna de retrats literaris del diari El País “Señoras y señores”. Només vull remarcar que, gràcies a Déu, sembla que el chansonnier de Verges ha deixat de donar-nos la tabarra i ara es dedica a explotar les seves vinyes de Vall-Llach a Porrera, Priorat (sempre val més que ens pugi al cap un gran reserva que sortir amb maldecap d’un dels seus concerts). És –o ha estat− autor de cançonetes d’una sonsònia carrinclona que taral·legen els adolescents kumbaiàs i els votants d’ERC, sector independentista. El cantant de pop-rock espanyol Enrique Bunbury li ha escrit la segona part del Viatge a Ítaca: El viaje a ninguna parte.

*

Llavina, Jordi. Poeta, crític i contista. Fill com és del Penedès, amb el seu cognom es podria fer la fàcil facècia de dir que tota la seva obra és fruit de “Llavina del Senyor”, cosa que tindria una doble lectura. La primera donaria a entendre que, com el raïm i el vi que se n’extreu, tots els textos de l’autor són fruit de la bondat vitivinícola dels déus, és a dir, dels empresaris del vi i del cava. La segona deixaria entreveure que la seva obra és fruit de la inspiració etílica i de la subsegüent ressaca matutina. M’explico: els seus versos sempre es lamenten de l’arròs covat, com aquells paparres de les festes que agafen una bufa de les tristes i van empipant tothom amb els seus drames, i la seva prosa no és capaç d’anar enlloc, ben bé com qui s’aixeca amb caparra l’endemà d’una trompa. […]llegir entrada sencera

*

Llevant. Terme geogràfic que va fer molta fortuna durant el franquisme en la seva forma castellana per referir-se al País Valencià. Avui té plena vigència aplicat als polítics de dretes d’aquelles terres com a gerundi del verb llevar. En aquest sentit, i seguint la formació de paraules com llevataps o llevaneu, els implicats en la trama Gürtel serien uns llevaquartos.

*

Llicència literària. Figura de la retòrica que serveix bàsicament per tapar la ignorància, per dissimular el descuit o per justificar el nyap. Fent honor al concepte de “llicència”, aquest recurs retòric és molt utilitzat per llicenciats del ram que sigui en els seus escrits. De totes maneres, en honor de la gent universitària, haig de dir que, sortosament, aquests llicenciats són molt pocs; la majoria ni escriu.

*

Llovet, Jordi. Intel·lectual gaga(i). Amb els seus posats de bisbetó repatani, es considera a si mateix com un papa(gai) de la cultura que pot parlar excàtedra, però en realitat no fa més que repetir dogmes de la modernitat tan polsosos com una vetusta alfombra de biblioteca universitària que ningú ventila ni espolsa mai. En els articles practica la coqueteria ja una mica fondona de carregar-s’ho tot —és el que en diuen el mal d’altura—, però de seguida t’adones que l’autor no és pas el llop, sinó tan sols el Llovet. […] llegir entrada sencera

*

Locomía. Formació musical glam sense solfa ni volta, nascuda com a “glande de España” a principis de la dècada dels vuitanta. Es féu famosa pel seu look avantguardo-cañí que sumava melena, torera, hombreres i faldilla: una indumentària de gran masculinitat. Musicalment, van cultivar la música techno de pianola japonesa model Casio PT-10 i el sempre controvertit pop espanyol —el pop gallec hauria estat una altra cosa— amb arrels de la movida madrileña. El seu periple per les discoteques de l’Eivissa pre chill out va fer créixer espectacularment la venda de vanos, amb els quals aquells quatre pollastres espantaven les mosques i atreien els borinots. Per això, la seva gran aportació al refranyer popular modern es concreta en la paràfrasi: “Perds més oli que la furgoneta de Locomía.”  Ja ho deia Repsol: “Puede que sea el aceite.”

*

Lópeces, los. Famós trio de ministres de Franco format per López Rodó, López Bravo i López de Letona, que ja és mala llet. També eren coneguts com el Trio de l’Opus Dei, dedicat a la música tecno(cràtica). Com que Catalunya no pot ser menys que Espanya, aquí també en tenim un parell, de Lópeces: el López Tena i el López Bofill, profetes de la independència que van diferint la fi d’Espanya quan l’any anunciat passa i no passa res. A veure si el 2012, amb el cataclisme universal dels maies, hi ha més sort.

*

Luna, María de los Llanos de. Sevillana, y olé, i virreina del govern d’Espanya a Barcelona. Advocada, és militant del PP i de les JONS. Ha estat subdelegada del govern a Barcelona (2003-2004) i diputada al Parlament de Catalunya, on sempre feia servir el castellà en les seves intervencions (que certament no passaran a la història). El seu nom, Llanos de Luna, sembla ben bé d’índia de spaghetti westernsquaw d’algun cap indi que es podria dir Corcel Veloz, amb el qual poder-se escapar. Acostumada, doncs, com estava a considerar una gran munió de guerrers quan se n’aplegaven cinc-cents a los Llanos (praderies) per guerrejar, això explicaria la seva incapacitat d’imaginar que la gent que forma una concentració humana pot ser bastant més. […] llegir entrada sencera