Boadella, Albert

Boadella, Albert. Pallasso. Seguidor del gran Houdini, va saltar a la primera plana dels diaris del país amb motiu de la seva increïble fuga de l’Hospital Clínic de Barcelona. Cap visible d’Els Joglars (V. Joglars, Els), l’avui bufó d’Espe Aguirre (V. Aguirre, Esperanza) i de la Comunidad de Madrid va ser empresonat l’any 1977, per ordre del capità general de Catalunya, després de l’estrena al Teatre Bartrina de Reus del seu muntatge La torna, que recreava els últims dies d’Heinz Chez, a qui el franquisme va donar garrot el mateix dia que a Salvador Puig Antich. El nostre pallasso ens va caure molt simpàtic quan, uns anys més tard, el 1981, posava a parir el president Pujol i senyora a Operació Ubú, una adaptació de l’Ubu roi, d’Alfred Jarry, amb els inquilins de la Casa dels Canonges com a protagonistes. Amb els anys, però, se li ha anat fent agre el caràcter, i ara les seves pallassades ja no fan cap gràcia. Sobretot després de la deriva ideològica cap a les ribes del PP (V. PP), operació que podríem qualificar d’arrimarse al sol que más calienta, per dir-ho en la llengua de l’imperi al qual ara serveix. El geni transgressor de Boadella el marquen −o limiten− les costures de la butxaca, i el seu furibund anticatalanisme −expressat en el llibre Adiós, Cataluña (2007)− no és sinó la reacció visceral del còmic que surt a escena i troba quatre gats al pati de butaques. Però, és clar, sempre és més fàcil acusar el país que fer autocrítica. El ressentiment té aquestes coses. Una altra qüestió és ser un orat irresponsable i dir que “contra el nacionalisme català el millor seria enviar tancs a Catalunya”, perquè això, en un país com aquest, tan procliu als pronunciamientos de tota mena des de Pavía, és jugar amb foc i cremar-se. Normalment, a hores d’ara, i si això fos una societat normal, el nostre pallasso estaria tancat al Pere Mata, però, coses del país!, la presidenta de la Comunidad de Madrid (V. supra) l’ha fet director artístic del Nuevo Teatro del Canal de Isabel II. Ja ho deia Canio, el seu avantpassat, a Pagliacci: Recitar, mentre preso dal delirio, non so più quel che dico e quel che faccio…!