C
*
Caballé, Montserrat. Soprano lírica formada a Barcelona, amb un bell pianissimo en el registre agut. Indiscutiblement bípede, els maliciosos de platea diuen que deu ser trípode donada la córpora que tragina allà dalt de l’escenari. El seu amplíssim repertori supera les cent obres i abasta des del barroc fins al verisme, si bé se la considera especialista del bel canto […] llegir entrada sencera
*
Cabré, Teresa. Filòloga, catedràtica i secretària de la Filològica de l’IEC. El seu currículum destaca que és especialista en lingüística aplicada, amb la qual cosa, doncs, i parodiant aquells tronats acudits de “no es lo mismo…”, podríem dir que no és el mateix que ser aplicada en lingüística, com ho demostra la decisió sota la seva direcció de la Filològica de carregar-se els diacrítics, acció per la qual la senyora Cabré passarà a la gramàtica històrica com la dolenta d’una novel·la negra –de lladres i serenos, que en dèiem– titulada L’assassina del Dia Crític. Ara que hi penso, com que també té una càtedra a la Pompeu Fabra (V. UPF) i altres entrades (i no parlo de les d’enciclopèdia), a més de la de l’IEC, no sé si la lingüística aplicada també es pot referir a la utilització de la llengua com a grampó per grimpar.
*
Calatrava, Santiago. Arquitecte valencià. Sens dubte, el més espavilat dels Hermanos Calatrava (V. Hermanos Calatrava). Si no que ho preguntin al “Milano” Camps (V. Camps, Francisco) a l’hora de repartir-se els calés de projectes arquitectònics fuls. Tots els seus ponts, teatres, torres de comunicacions, etc., tenen l’aspecte d’electrodomèstics de dimensions colossals —frigorífics, minipímers, túrmixs, liquadores, espremedors, estufes catalítiques, rentaplats i, àdhuc, termomixs […] llegir entrada sencera
*
Calvo, L(l)uís. Poeta saragossà. Considerat per alguns el tercer millor poeta maño en català de tots els temps. D’altres afirmen contundents, però, que escriu en “lapao”. “Tot gran poeta ha de reescriure la història de la poesia”, ha dit —i si no li ho faig dir— el nostre amic el baturrico alguna vegada, en un dels seus acostumats excessos verbals. Tants, que fins i tot alguns diuen que és una autèntica lata. Mentida! […] llegir entrada sencera
*
Calvo Sotelo, José. Actualment, Francesc Macià, que la preferia trencada que roja.
*
Camps, Francisco. “Paco”, pels amics de la Gürtel.President de la República Popular de València. Si a Sud-amèrica, d’aquesta mena de repúbliques corruptes, en diuen “bananeres”, en el cas de la Comunidad Valenciana, n’hauríem de dir, per dir-ho en valencià presidencial, “naranjera”. Camps va succeir al capdavant de la Comunidad el mític Eduardo Zaplana, “el Cartagenero”, que encara que sembli mentida va ser ministre de Treball amb Aznar i que, això sí, va ser qui va encunyar la celebèrrima frase: Yo estoy en política para forrarme, com es pot veure, d’una torbadora sinceritat. […] llegir entrada sencera
*
Cañas, Jordi. Un dels C’s exemplars, ara pillat in fraganti. Aspecte i idees (sic) a parts iguals coincideixen a fer-lo semblar un personatge sortit d’un film caspofranquista dels anys 50-60. Pobres senyors Cañas, me li posen Jordi i els surt ben bé un aprenent de José Antonio, com qui diu, primo de Rivera (v. Rivera, Albert). La tirada fatxa de l’amic Jordi i els seus correligionaris es posa de manifest quan van per les Espanyes alzando un Movimiento. […] llegir entrada sencera
*
capellans, tirar. 1. Ruixar de saliva el nostre interlocutor, enduts per la vehemència excessiva de la nostra argumentació. 2. En les discussions político-lingüístiques tan habituals entre nosaltres, etzibar-li al discordant com a font d’autoritat qualsevol dels capellans, seminaristes o escolanets que s’han distret de les temptacions de la solitud parroquial o del seminari escrivint papers sobre llengua, goigs a les maradedéus més insospitades —si cadascuna va parir un Jesús, l’esternut diví devia ser brutal— o versos que podríem qualificar d’autèntica “palla”. […] llegir entrada sencera
*
Capmany, Maria Aurèlia. Escriptora “de pes” en el sentit més estricte i menys lat de la paraula. Filla del destacat folklorista de formació autodidacta Aureli Capmany, va cultivar la novel·la, l’assaig i la dramatúrgia. Premi Sant Jordi el 1968 amb Un lloc entre els morts, actualment el seu, no va fer fàstics als càrrecs públics, i per aquest biaix va ser responsable de les àrees de Cultura i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona amb més bona voluntat que resultats tangibles. No gens agraciada físicament, podria ser la protagonista catalana d’aquella pel·lícula de Delvaux, Femme entre chien et loup, en el seu cas, Dona entre granota i gripau. Però ella tan ampla, literalment, perquè ja ho deia: Feliçment sóc una dona. Alguna gràcia devia tenir […] llegir entrada sencera
*
Cardús, Salvador. Sociòleg (sic). Com es veu, el seu cognom tant et pot sonar a renec com a marca de whisky; ara bé, el seu nom no admet equívocs. Defineix perfectament la seva vocació: salvar Catalunya de si mateixa i dels castellans! Des de la dreta, esclar! Com Culla (V. Culla, Joan Baptista), és un intel·lectual orgànic —és a dir, corruptible— convergent o de qui pagui més! A part d’unes quantes estadístiques, que com a catedràtic encarrega als estudiants, amb els subsegüents opuscles i presentacions públiques que li serveixen per sortir a la tele a parlar de lo que le echen —és un dels tertulians fixos de TV3—, pel que fa a obra de sociologia seriosa, NS/NC.
*
Carner, Josep. Fabricant de rodolins, també anomenat “príncep dels poetes”, apel·latiu que, entre altres coses, fa dubtar de la vocació republicana d’aquest país. No se sap ben bé com, la poesia d’aquest bon senyor, que els germans Ferraté/Ferrater van posar de moda (com a gamberrada suprema de dos entremaliats culturals i poca cosa més); la poesia d’aquest bon senyor, deia, compta amb nombrosos addictes, sobretot per terres de Girona —“bella terra, bella gent”—, que s’han afanyat, i encara s’hi afanyen, a rimar com ell. “Efectes col·laterals”, en diuen. […] llegir entrada sencera
*
Carod-Rovira, Josep-Lluís. Polític i, per si no n’hi havia prou, filòleg. Però de la mateixa estofa que els Pujol, Gutiérrez Díaz, Clos, Trias, etc., metges que, gràcies a déu, no han exercit mai la professió. Com que mai no havia bufat cullera al seu Cambrils natal, un bon dia va decidir entrar en política i dedicar-se a l’àrdua empresa de salvar paraules, activitat que ara el té molt entretingut. llegir entrada sencera
*
Carol, Màrius. Incontinent verbal. Efectivament, aquest senyor pateix una verborrea aguda que el fa acudir a tota mena de saraus, ja siguin radiofònics o televisius, on es demani opinió sobre alguna cosa —si pot ser, com més banal, millor—. Mestre de l’art de parlar molt i no dir res, l’home ha fet seva la divisa del Petit Larousse, Je sème à tout vent, afegint-hi, però, un objecte directe: bêtises (entre nosaltres, “bestieses”). En aquesta noble tasca d’escampar nicieses i llocs comuns, aquest senyor ha corregut per les redaccions de tots els diaris […]llegir entrada sencera
*
Carreras, Josep Maria. Tenor líric. No hi ha res a dir d’una trajectòria professional impecable que malauradament, després de la malaltia, ha anat de baixa. Però sí de la seva actitud diguem-ne “cívica”. En efecte, en una entrevista concedida (si no m’equivoco) a TV3, va declarar sense ambages, parlant de la seva catalanitat, que anant pel món du sempre, amagat sota la solapa de l’americana –i per què amagat?– un pin (o equivalent) de les quatre barres catalanes. Excel·lent. […] llegir entrada sencera
*
Casassas, Enric. Tortell Poltrona de la poesia catalana. Mestre del rodolí fàcil, destaca per la seva incontinent verborrea —a la vista de la seva melena, em temo que també per la seborrea—. Admira la poesia feréstega de Verdaguer i té la barra de prologar Vinyoli. La quadratura del cercle, vaja. Ateny la seva màxima altitud poètica quan es calça el copalta, que mostra una accentuada faixa greixosa allà on li entra en contacte amb els pèls. Poèticament estripa, i es tripa, i estripa, i es tripa…, i així fins a 900 versos: Uh! La seva cara, dura, podria fer de motllo de les carotes del Halloween. Sovinteja la gracienca plaça del Raspall, un estri que li fa força falta.
*
caspa. 1. Segons el DEC, làmines untuoses separades per descamació de l’estrat corni cutani del cuir cabellut. 2. En sentit figurat, afecció generalitzada del 90% de la població hispana que fa que mentalment visqui instal·lada en el s. VIII, data en què es fixa l’inici de la reconquesta dels territoris ocupats pels musulmans.
*
casta, la. 1. Substantiu femení lexicalitzat de l’adj. cast, -a. Aplicat a Unidas Podemos (UP) i segons el DEC (accepció 4): “Classe o ordre de persones que, a base de privilegis hereditaris, de professió, etc., té un esperit d’exclusió respecte a les altres classes de la societat.” Arran del 15-M, aquests senyors van parlar d’“asaltar los cielos”. Al cap de quatre o cinc anys, l’únic que han assaltat és la bancada del “gobierno” del país veí: denunciaven “la casta” i s’hi han acabat convertint. […] llegir entrada sencera
*
Castellà, Antoni. Secretari d’Universitats i Recerca de la Generalitat, quota UDC. Llicenciat per les “cuevas d’Esade”, suposem que en l’especialitat de Sadisme, a la vista dels turments que infligeix a la docència universitària i l’alumnat […] llegir entrada sencera
*
Castillo, David. Periodista i crític literari, i de moment responsable −oh meravella!− del suplement de Cultura de l’Avui. Periodista i poeta d’inspiració anarquista, podria ser l’alter ego de Lucien de Rubempré –l’heroi, versió Guinardó, d’Il·lusions perdudes, de Balzac–, exemple del noi de províncies que va a la gran ciutat a desclassar-se per dalt i acaba esmorrant-se per baix. Hi ha qui defensa que no és res més que un escriptor costumista que té, o tenia, el costum de “situar-se” (sé que hi ha un sinònim més adient, però no em surt). […] llegir entrada sencera
*
Catalunya Música. Programa de les emissores de la Generalitat dedicat a la música clàssica. Això, en teoria. A la pràctica, l’oient només sent garlar uns escolanets de dicció afectada que anuncien la teletienda. I cada hora, les notícies. Fan bona la dita castellana ir con la música a otra parte. A RNE-Clásica.
*
Celler de Can Roca, el. Restaurant fins fa poc “top” de la restauració del món mundial. Els germans i la seva mamà han baixat un graó en la bogeria culinària general, i ara ja els serà més difícil cobrar tres-cents euros per una truita a la francesa. Si el geni de la llengua catalana devia pensar en ells quan va encunyar la dita “els catalans, de les pedres, en fem pans”, es tracta de canviar ara el substantiu “pedres” per “roques” per tenir-ho tot més ajustat a realitat. Aquest cop, però, amb la baixada de categoria, s’hi podria afegir “…com unes hòsties”. […] llegir entrada sencera
*
cercas. 1. En cast., plural de cerca, en el sentit de valla. En cat., ho traduiríem com a tanques, closes. 2. Amb majúscula, cognom d’un conegut escriptor fill de la colonització de Catalunya promoguda pel franquisme agafant el testimoni imperialista d’altres règims anteriors. Parlo de Javier Cercas, que, tot i haver pretès fer-se el “progre” amb els seus best-sellers sobre la guerra civil o el 23-F, l’home, pobre, destil·la bilis contra tot allò que li soni a sobiranisme català, fins al punt que als independentistes ens tancaria de gust entre el seu cognom. Vostès ja m’entenen, oi? […] llegir entrada sencera
*
Cercle Artístic. Local del carrer dels Arcs, on, com a la taverna d’en Mallol, s’hi beu i s’hi juga. De pintar, s’hi pinta poc, però sovint fan bingo. Males veus diuen que les models, conilles, reparteixen els cartrons. Todo por el arte.
*
Cercle de Cultura. Entitat privada nascuda sota el patrocini del Cercle d’Economia que vol ser −diuen els senyors Mascarell i Bru de Sala, pares de la criatura− un fòrum de reflexió perquè la cultura “tingui un paper més central a Catalunya”. Em penso que qui hi vol tenir un paper més central, i si pot ser protagonista, són ells dos. L’un perquè no sap com fer-ho per tocar poder, i l’altre per rescabalar-se de la puntada de peu al cul que li van etzibar des del Consell de les Arts. Ara sí que anirem bé.
*
Cercle del Liceu. Pessebre vivent, parlat i cantat, que, malgrat el nom, no té res a veure amb l’anell dels Nibelungs. Té una sala circular on s’exposen bellíssims quadres de Ramon Casas, i encara, a la paret de l’entrada, una placa que recorda la figura de Franco. Fins no fa gaire, no hi deixaven entrar les dones, però el pes de la nostra Valquíria més internacional va decantar l’agulla de la balança.
*
Círculo Ecuestre. Cavallerissa de postín. O entitat ludicorecreativa ubicada a l’avinguda Diagonal cantonada Balmes i local on els prohoms de la patronal van a picar unes olivetes. O a llegir el diari. Fent honor a la finestra en forma de ferradura de la façana, a dins s’hi apleguen autèntics quadrúpedes no pas “pura sang”, sinó d’autèntica “mala sang”. Sembla que es van anticipar, de molt, al 18 de juliol del 36 i a la recuperació del guarà català. Més que asos de les finances, són ases en tots els sentits.
*
ciu. 1. Onomatopeia que es fa servir als tebeos, juntament amb unes ratlletes i un nuvolet de polseguera, per representar la velocitat d’un personatge, d’un vehicle, etc., que en general, de tan ràpid que va, ni es veu a la vinyeta. 2. Escrites amb majúscules la c i la u, sigla que més aviat diríem que dóna idea d’immobilitat.
*
Ciutadans. 1. En francès, citoyens. Mai una traducció havia canviat tant el sentit ideològic d’un substantiu. 2. pel Canvi. Apartats dels nuclis del poder econòmic, es posen a la cua per quedar-se el canvi (V. Bohigas, Oriol; Folch, Xavier; Portabella, Pere, et al.). Males veus interpreten la sigla CpC com a Ciutadans pel Càrrec.
*
clapés. Tercera persona del condicional del verb “clapar”. 2. Clapés, Antoni. Poeta “silenciós”, com pocs. Algú altre que en els poemes faci curt com ell, en la nostra poesia potser només hi ha en Víctor Sunyol (v. Sunyol, Víctor), anomenat amb mala bava, encara que sigui una veritat com un temple, “el més petit de tots”. Com he dit, Clapés oficia sobretot com a poeta del silenci —res a veure amb la poesia silenciada—, però també ha fet o fa de llibreter, tractant d’art, editor, distribuïdor, venedor, camàlic, traductor, jurat de premis, conferenciant, assagista, prologuista, epiloguista, dinamitzador cultural, organitzador de lectures i presentacions, enllaç permanent entre Catalunya i el Quebec, d’on treu poetesses granadetes que a casa seva les coneixen i que no milloren gens el que ja tenim… No sé pas si dir-ne un Medici de les arts i de les lletres o un simple Fregoli que fa tots els papers de l’auca. […] llegir entrada sencera
*
Claros del bosque. Coses de la Zambrano (V. Zambrano, María). Segons la filòsofa castellana, deixeble de Martin Heidegger (V. Heidegger, Martin) i Pepe Ortega y Gasset (V. Ortega y Gasset, José), dos preceptors que, per si sols, ja fan disparar les alarmes, revelació místico-poètica que tenen els caçadors de bolets i els individus d’altres espècies bosquetanes (caçadors d’espàrrecs o de conills, excursionistes amb la cançó a flor de llavis, guardes forestals, etc.) quan, rendits i suats de trescar pel bosc, arriben a una clariana assolellada amb el cistell o el sarró curulls. […] llegir entrada sencera
*
COI. 1. Sigla del Comitè Olímpic Internacional. El Comitè aplega la gerontocràcia de l’esport mundial, que passa olímpicament del famós lema del baró Pierre de Coubertain —“l’important no és guanyar, sinó participar”—, i el substitueix en allò que li pertoca, i en el que no, per un lema molt més lucratiu: “L’important és tenir una participació en els guanys” (V. Samaranch, Joan Antoni). També es diu que, ben col·locats en tots els sentits de la paraula, són els que decideixen sobre el dòping dels participants en els Jocs. 2. Escrit en minúscules i amb la o tancada, eufemisme de cony. (Ex.: A què coi es dediquen aquestes rampoines del COI?)
*
Coixet, Isabel. Cineasta catalana que només deu fer servir el català en la intimitat, perquè al cine, res de res. Una de les seves característiques físiques són les seves ulleres fashion que tant la desafavoreixen, encara que fa por pensar que se les pugui treure. De tota la seva obra cinematogràfica, només se’n salva el títol de La vida secreta de las palabras, sobretot la que han de fer les catalanes.
*
Colau, Ada (cognom també transcrit còmicament així: Ko-lau, com si fos paisana de Fu Man Xu). Hic et nunc, alcaldessa de Barcelona “por la gracia de Manuel Valls” (V. Valls, Manuel), el regidor ff (fast food o filofeixista, vull dir) de Cs, assot de gitanos i de gent de mal viure en línies generals. Els qui, com un servidor, comencen a tenir una edat segurament la recordaran disfressada de Superwoman acudint a les accions organitzades per la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) en defensa dels desnonats per bancs i caixes. Una lloable tasca, sí senyor! Però, en el seu cas, el problema és que ella feia servir la PAH de plataforma dels seus interessos inconfessables. […] llegir entrada sencera
*
Colom i Colom, Àngel. Polític independentista i ludòpata. També conegut popularment amb el sobrenom d’El sis ales per la suma d’apèndixs voladors dels seus nom i cognoms. Decididament, el destí li ha jugat una mala passada fent-lo néixer a Catalunya. És obvi. Podent dir-se Angel Dove & Dove, o Angel Doubledove, i tocar en un grup de rock, o inspirar la peça “One Dove” del també hermafrodita Anthony, o ser una reencarnació d’El fènix i la tórtora shakespeariana, ha quedat en un trist colom domèstic […] llegir entrada sencera
*
Coma, Marc. Tot i que té un cognom que hauria estat la fantasia de Flaubert i d’altres homes i dones lletraferits, la seva activitat és força més profana que l’escriptura; tant com ho pot ser el terrorisme mediambiental. Coma i altres terroristes, com Laia Sanz o Nani Roma, trien els indrets amb l’aire més pur de qualsevol CoMarCa del planeta i hi desembarquen amb les seves màquines diabòliques de contaminar. Però el terrorisme ecològic que perpetren no es limita només a la podridura de l’atmosfera […] llegir entrada sencera
*
Comediants. Troupe de saltimbanquis el precedent històricoliterari dels quals podria ser els cómicos de la legua, aquells còmics que recorrien pobles i ciutats de l’Espanya de l’època i actuaven en grups més o menys nombrosos. Tal com explica el Catálogo Real de España, eren moltes les companyies que, durant els segles XVI i XVII, recorrien la Península dalt d’un carro. Hi representaven obres de Juan del Encina, Gil Vicente, Lucas Fernández, Lope de Rueda, Juan de la Cueva, etc. I el seu èxit era tan clamorós que el mateix Nebrija parla del plaer que sentia escoltant els versos en boca dels actors, un plaer molt més gran que el de la lectura […] llegir entrada sencera
*
Corbella, Joan. Predicador de les relacions honestes en la parella. En la línia del recordat Padre Peyton i la seva famosa campanya La familia que reza unida permanece unida, Corbella és autor de manuals d’autoajuda de l’estil Viure en parella, Infidelitats, etc. Mentre escrivia tot això, i s’hi enriquia −tot i recomanar als oients dels seus programes radiofònics i/o televisius austeritat i temperança−, les seves relacions matrimonials anaven, segons diuen, a mal borràs. Per això, com un monjo budista, “buscava amb delit la Pau” (V. Janer, Maria de la Pau). El mateix Corbella és una demostració viva que els manuals d’autoajuda no serveixen de res.
*
Corella, Ángel. Ballarí madrileny i artista principal de l’American Ballet Theatre de Nova York. Va debutar al Liceu de Barcelona ballant “La dansa de les hores”, de l’òpera d’Amilcare Ponchielli La Gioconda. Premio Nacional de Danza i Prix International Benois de la Danse per la seva interpretació d’Other Dances, de Jerome Robbins, etc. Més enllà de tan altes qualificacions, la seva gràcil figura em recorda aquell vers de Pitarra: “No, el de dalt, el ballarí, que aprèn una polca nova, sempre ballant sobre mi…”, un vers que ve a confirmar la dita planiana que l’expressió de sentiments nobles no pot anar lligada al fet d’aixecar més o menys una cama.
*
Cornudella, Jordi. (Etim.: Cornut d’ella, amb caiguda de la “t” per dissimular tan galdosa procedència, com fan al poble empordanès de Vildàsens amb l’accent per quedar-se com a Viladasens i no passar per rucs.) Poeta, editor, llicenciat en clàssiques, traductor, assagista, corrector de català, responsable de l’edició d’obres completes, jurat permanentment de guàrdia, etc., i possiblement soci del Barça. Tastaolletes de pro, es pensa ser màster en tot. Els que hi tenen tractes editorials consideren que és l’editor més gandul i mal educat de la literatura catalana i de part de l’espanyola, no en va balla al so de la “Cançó de(ls) Lara”. Esbravat a les quadres del marit de l’Ollo –RIP– quan encara no n’era, de marit de la Sandra (en aquest cas la cançó va ser al revés, i el “manda rosas a Sandra”, va ser la Sandra, la que enviar flors al Jaume “al salir de la ciudad”), el nostre benvolgut Jordi pencava a Quaderns Crema com qualsevol revisor de l’empresa d’autocars Plana, propietat de la matrona de la família homònima. […] llegir entrada sencera
*
Cor pirinenc. 1. Qualsevol formació de cant coral nascuda als pobles i viles de la serralada dels Pirineus. Normalment, el repertori d’aquestes formacions ultramontanes, amb el capellà del poble pel mig, comença amb la famosa Muntanyes del Canigó, “fresques són i regalades”, i acaba amb aquesta mateixa cançó com a cloenda dels bisos, inevitables encara que la coral desafini. Ja sabem que els catalans no som gaire exigents en això de les arts; ens estimem més la pell de gallina del moment que l’exigència artística que demana que ningú faci cap gall. 2. Títol d’un llibre de més de sis mil versos, Cor pirinenc, del poeta catalano-aragonès Lluís Calvo, (V. Calvo, L(l)uís) una obra que hauria d’haver publicat no pas Lleonard Muntaner, sinó l’Editorial Alpina, perquè aquest “cor pirinenc” és molt gran i en els moments de diàstole va de Benasc a Cap de Creus i demana format de mapa. […] llegir entrada sencera
*
Cospedal, María Dolores de. Presidenta de la Junta de Castilla y León, secretària del Partit Popular y de las JONS i persona de confiança de Mariano Rajoy (V. Rajoy, Mariano). Pentinada amb una frugal cua de cavall, sense joies a la vista i un maquillatge pràcticament inexistent, aquesta senyora és una reproducció posada al dia de Pilar Primo de Rivera i dels anys gloriosos de la Sección Femenina. Esclar que més d’un se la podria imaginar fent de zeladora d’un camp de concentració, d’aquells que es va posar tan de moda a partir de 1939. […] llegir entrada sencera
*
creacionisme. Teoria sobre la Creació els resultats de la qual, els humans, no serien admesos ni en una galeria de províncies. (V. disseny intel·ligent.)
*
Crepuscle. Novel·la de vampirs infumable per sentimentaloide, portada al cine, de la qual s’ha fet una saga. Més que de vampirs, podríem dir d’“adolescents amb picors” que, a més, mosseguen. Bela Lugosi o Christopher Lee s’hi farien un tip de riure. Resumint, una bírria de pel·lícula, sense guió ni talent de cap mena, que obvia una realitat palmària: que els vampirs autèntics no viuen a Transsilvània, sinó que es reuneixen cada any a Davos.
*
Creu de Sant Jordi. Distinció que la Generalitat concedeix a elements de la ciutadania per gestes tan heroiques com haver tingut “una llarga trajectòria” allà on sigui. Són tants els guardonats, que hores d’ara no es tracta de demanar-se qui té la Creu, sinó més aviat qui no la té. La distinció no duu aparellada compensació econòmica, i no se sap si amb la Creu també et donen el Cireneu. En el seu moment, Joan Oliver (“Pere Quart”) i Raimon la van rebutjar. Com deia, deuen ser els únics que, per consegüent, no la tenen. Amén.
*
Culla, Joan Baptista. Historiador antipalestí. També conegut com el Ricardo de la Cierva del règim convergent. Potser per això, quan parla, sempre inclina el cap cap a la dreta. Com a historiador mira de ser-hi a totes —sobretot a la premsa, la ràdio i la tele—, fins al punt que fa més diners que la Seca. Però, com es desprèn del seu tarannà sionista, no en vol saber res, de la Meca. Fins ara ningú l’ha relacionat tampoc amb la vall d’Arbeca. El seu problema com a historiador rau en el fet que, com que és tan ambiciós, es pensa que tota la història de la humanitat és com ell. […] llegir entrada sencera
*
Cullell i Muniesa, Rosa. Pija bavosa, com la defineixen en algun blog, o, més finament, llimac de bona família. És llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB i diplomada en Alta Direcció per IESE. Després de penjar a la paret de casa seva totes aquestes dignitats acadèmiques, va anar a parar a “la Caixa”, on, qui sap si preveient el seu futur aterratge al Liceu, va aprendre a tocar la “flauta màgica” de l’alta finança… o del financer. Després va venir el Grup 62 i, com els deia, el Liceu, llocs on en comptes de dir adéu senzillament acomiadava. […] llegir entrada sencera
*
Cuní, Josep. Locutor de ràdio i presentador d’un programa de televisió, avui dit genèricament “comunicador”, de tant com comunica. El personatge, més aviat presumit −redicho en dirien més enllà de l’Ebre−, sol renyar els convidats al programa que, al seu parer, no es porten “prou prou prou” bé […] llegir entrada sencera
*
D
*
D’Arbó, Sebastià. Nom de batalla del professor (però de què) tortosí Sebastià-Daniel Arbonés Subirats. Director de l’entranyable programa “La Catalunya misteriosa” –un “Cuarto Milenio” amb pantuflas, taula camilla i braseret–, l’home és un expert a organitzar viatges (sense aixecar el cul del sofà ni haver-se de fotre cap trip) al món dels misteris, les teràpies alternatives, la parapsicologia i els oracles. Això sí, D’Arbó és l’única persona que ens pot dir no ja si el Barça baixarà aquesta temporada a Segona, sinó si la pròxima temporada jugarà la promoció de Segona per tornar a Primera.
*
Dakar. 1. Capital de la República del Senegal. 2. Nom que rep una competició anual de cotxes, motos i camions (i aviat de patinets elèctrics) organitzada per quatre manguis de les classes “pudents” occidentals que té per objectiu arrasar el país que sigui –perquè el Senegal ja no el veuen ni en pintura– durant quinze dies a cop d’accelerador i que té la santa barra de fer ostentació de la superioritat material del primer món. De tant en tant, algun d’aquests ximples hi deixa la pell perquè es fot de cap en una duna o perquè es perd i s’acaba morint de set. Per mi, que els bombin. I, ja que van pel desert, una maledicció: que, quan es perdin, tots els oasis els siguin miratge i els empali un camell.
*
Daurella, Sol. Segons el diari “Ara”, la dona més influent de Catalunya i principal accionista de Coca-cola. Casada amb Carles Vilarrubí (V. Vilarrubí, C.), aquest angelet i la seva família controlen la comercialització de Coca-cola a tot l’estat i al nord d’Àfrica -herència del franquisme econòmic-. Perquè el lector es faci càrrec del tarannà de la senyora, l’empresa va obligar a tots els seus treballadors de repartiment a disfressar-se de la “roja” per caure més simpàtics als clients, donant per fet que tots els seus clients eren “hooligans” d’aquesta gran selecció que impedeix als ciutadans de Catalunya tenir selecció pròpia. [… ] llegir entrada sencera
*
Dedéu, Bernat. Filòsof (sic). Tots sabem que en filosofia hi ha maitres à penser, com en diuen pomposament en francès; m’imagino, doncs, que, com és el cas de l’eixerit Bernat, quan aquests maitres no són prou “mestres” per falta de pensament original, en podríem dir petits maitres à penser, i si això d’à penser ho trobem un pèl petulant en vista de la falta d’originalitat intel·lectual de l’individu, ¿què ens queda? Doncs un petit maitre, que en castellà ha donat el substantiu petimetre. […] llegir entrada sencera
*
degradació, procés de. Pèrdua progressiva de les propietats i les qualitats d’un cos fins a fer-se irreconeixible. Un exemple simptomàtic, emblemàtic i paradigmàtic del que dic és Miquel Roca i Junyent (Chunchén, en els cercles monàrquics) (V. Roca i Junyent, Miquel): de pare de la Constitució, successor in pectore del rei Ubú (V. Pujol i Soley, Jordi) i adalil del nacionalisme reformista que havia de civilitzar las Españas, ha passat a ser l’advocat defensor de la infanta desapareguda… […] llegir entrada sencera
*
De Palol, Miquel, amb un “de” que, veient-lo personalment, més sembla genitiu de procedència (per ex.: en Pere de Palautordera) que no pas distintiu aristocratitzant. Novel·lista-arquitecte o arquitecte-novel·lista, tant se val. Si un autor d’anecdotaris en vers anuals, com aquells que t’oferia diàriament el bloc Mirga, pot ser catedràtic d’Estructures (V. Margarit, Joan), el nostre amic De Palol també pot fer anar la plomada. […] llegir entrada sencera
*
Desclot, Miquel. “De son vrai nom” Miquel Creus Muñoz. Això de Desclot és el nom de guerra. Com que el noi devia néixer al barri del Clot, quan es va adonar que era poeta va adoptar el toponímic i es va convertir en poeta medieval. I encara li dura la cosa. Si ja teníem un Guillem de Cabestany, un Guillem de Berguedà o un Cerverí de Girona, per què no podem tenir també un Miquel des Clot? No se sap del cert si l’historiador Bernat Desclot era parent seu. Pel nom bé ho sembla, però no està demostrat. El cas és que, a diferència dels seus avantpassats trobadors, que conreaven l’amor cortès, la fin’ amor, ell escriu poemets “per la mainada” (amb títols tan suggestius com Cançons de la lluna al barret, el Bestiolari de la Clara, Guia poca-solta, Oi, Eloi o Més música mestre) i a la mainada s’adreça en línies generals la seva obra. […] llegir entrada sencera
*
Déu. Personatge que no ha vist mai ningú, però que tothom en va ple. La imaginació romàntica (i no els fabricants d’instruments òptics) l’ha representat adés amb un ull dins d’un triangle, adés amb barbes blanques, iconografia que –sospito– no li fa justícia. Respon a invocacions diverses, entre altres, “Déu meu senyor!”, “Déu n’hi do!”, “Déu hi faci més que nosaltres”, “Tan de bé li ha fet Déu!”, ”Que Déu ens agafi confessats !”, etc. Sens dubte, és l’únic personatge de la història que no deu res a ningú. […] llegir entrada sencera
*
10, deu, Déu. Profundament temerosos de Déu, els diacriticides de l’IEC no han gosat llevar-li l’accent diacrític a l’Ésser Totpoderós, tot i ser la Deu de tot coneixement, suposo que per por d’acabar condemnats a les tenebres de l’Infern per la confusió sacrílega de l’U amb 10. Amb tot Déu!
*
Díaz Ferrán, Gerardo. (V. Foment del Treball.)
*
disfunció erèctil. Afecció que fa que un hom tingui poc empuje, que es deia. Es pot afirmar, doncs, sense por d’equivocar-nos gaire, que l’afectat per una aital disfunció és un paio de poca empenta.
*
disseny intel·ligent. Teoria sobre l’origen diví dels humans que queda desmentida pel baix nivell intel·lectual dels que la defensen.
*
Di Stefano, Alfredo. Futbolista argentí que va fer possible que el Reial Madrid guanyés, els anys 50 i 60, vuit lligues i cinc copes d’Europa. Com? Doncs gràcies al clima de terror instaurat pel franquisme l’any 1939. Les maquinacions políticoesportives van impedir que, l’estiu de 1953, el Barça tingués a la seva plantilla Kubala i Di Stéfano, que va acabar jugant en el Madrid per decret, és a dir, més per collons que no pas per milions. […] llegir entrada sencera
*
Divendres. Magazín de sobretaula que s’emet per TV3 divendres, divendres, divendres, divendres i divendres, però no dissabte i diumenge. Per sort. El programa és una autèntica galeria d’esperpents, poc o gens valleinclanescos, que permet a l’espectador imparcial avaluar la prostració intel·lectual i moral del país.
*
División Azul. Unitat d’espanyols fatxes que va lluitar a favor de Hitler, durant la Segona Guerra Mundial, contra la Unió Soviètica. El poeta ja ho veia venir, i deia: “¿Qué es poesía?, dices mientras clavas / en mi pupila tu pupila azul…”. Tothom sap que el blau és un color fred, i així es van quedar, pobrets, els “aguerridos” soldats: garratibats de fred i més secs que un bacallà. Un altre poeta, Rimbaud, relacionava l’“azul” amb la lletra O, que és la manera d’expressar una disjuntiva. En el cas dels divisionaris fatxes, o presoners de Stalin o morts. Sembla que la majoria van optar per la segona opció. Ara mateix, els seus hereus es troben repartits pels escons del Congreso en forma de “leal oposición”, però es voldrien ocupant la bancada “azul” del “gobierno”. Més que res per fidelitat cromàtica, no sigui malpensat el lector.
*
Durão Barroso, José Manuel. Funcionari portuguès de la UE, expert en la difícil art retòrica de l’on diguí dic, dic Dídac, aforisme que ell aplica amb diligència quan el president del govern espanyol li diu que no convé que la UE avali les aspiracions sobiranistes de Catalunya. Té pinta de gripau —portuguès, naturalment—– i no se sap ben bé què hi pinta, a la UE, a part de presidir comissions i ponències. […] llegir entrada sencera
*
Duarte, Carles. Poeta amb pajarita, les ales de la qual li serveixen per sobrevolar —¿l’elevació del poeta?— tots els pessebres patris i, si és menester, llançar-s’hi en picat a picar-hi unes croquetetes i a picar unes quantes portes de conselleria. Això sí, quan aconsegueix el pinso i li baden el pas, s’arrossega per parquets i moquetes i hi deixa al seu pas un rastre que no és pot qualificar de res més que de brillant. […] llegir entrada sencera
*
Duran Lleida, Josep Antoni. Forma sintètica a la manera dels titulars periodístics televisius per dir: “Duran a Lleida el Josep Antoni”.
Blog de Martí Aiguadé 