C

*

Caballé, Montserrat. Soprano lírica formada a Barcelona, amb un bell pianissimo en el registre agut. Indiscutiblement bípede, els maliciosos de platea diuen que deu ser trípode donada la córpora que tragina allà dalt de l’escenari. El seu amplíssim repertori supera les cent obres i abasta des del barroc fins al verisme, si bé se la considera especialista del bel canto […] llegir entrada sencera

*

Calatrava, Santiago. Arquitecte valencià. Sens dubte, el més espavilat dels Hermanos Calatrava (V. Hermanos Calatrava). Si no que ho preguntin al “Milano” Camps (V. Camps, Francisco) a l’hora de repartir-se els calés de projectes arquitectònics fuls. Tots els seus ponts, teatres, torres de comunicacions, etc., tenen l’aspecte d’electrodomèstics de dimensions colossals —frigorífics, minipímers, túrmixs, liquadores, espremedors, estufes catalítiques, rentaplats i, àdhuc, termomixs—, fins al punt que, si et passeges, per exemple, per la Ciudad de las Artes y la Ciencias de València, t’arribes a sentir com un pobre habitant de Liliput passejant per Miri, Miri, Miró. Com que es va sabent la corrupció que podria ben ser que amaguessin aitals “aparells”, no m’estranyaria que la blancor tan típica de l’arquitectura del senyor Calatrava es degués al blanqueig. Ja ho diuen els Evangelis: “No són res més que sepulcres blanquejats!”

*

Calvo, L(l)uís. Poeta saragossà. Considerat per alguns el tercer millor poeta maño en català de tots els temps. D’altres afirmen contundents, però, que escriu en “lapao”. “Tot gran poeta ha de reescriure la història de la poesia”, ha dit —i si no li ho faig dir— el nostre amic el baturrico alguna vegada, en un dels seus acostumats excessos verbals. Tants, que fins i tot alguns diuen que és una autèntica lata. Mentida! Avui en dia, el Baturrico, com el Don Simón, aniria en tetra brik. De totes maneres, jo li diria que, si és com a síntesi, això de reescriure la història de la poesia, li dono tota la raó, però no pas agafat literalment, com es pensa que ho fa ell. Vull dir amb això que el seu excés creatiu és més aviat un abscés purulent. Massa dels seus escrits són “pusmoderns”. […] llegir entrada sencera

*

Calvo Sotelo, José. Actualment, Francesc Macià, que la preferia trencada que roja.

*

Camps, Francisco. “Paco”, pels amics de la Gürtel.President de la República Popular de València. Si a Sud-amèrica, d’aquesta mena de repúbliques corruptes, en diuen “bananeres”, en el cas de la Comunidad Valenciana, n’hauríem de dir, per dir-ho en valencià presidencial, “naranjera”. Camps va succeir al capdavant de la Comunidad el mític Eduardo Zaplana, “el Cartagenero”, que encara que sembli mentida va ser ministre de Treball amb Aznar i que, això sí, va ser qui va encunyar la celebèrrima frase: Yo estoy en política para forrarme, com es pot veure, d’una torbadora sinceritat. A pesar de l’enemistat entre tots dos, o per això mateix, Camps n’ha estat un digníssim successor: entre parar la mà o tenir-la molt llarga, amb prou feines té temps de res més. […] llegir entrada sencera

*

Cañas, Jordi. Un dels C’s exemplars, ara pillat in fraganti. Aspecte i idees (sic) a parts iguals coincideixen a fer-lo semblar un personatge sortit d’un film caspofranquista dels anys 50-60. Pobres senyors Cañas, me li posen Jordi i els surt ben bé un aprenent de José Antonio, com qui diu, primo de Rivera (v. Rivera, Alberto). La tirada fatxa de l’amic Jordi i els seus correligionaris es posa de manifest quan van per les Espanyes alzando un Movimiento. La seva biografia és ben poca cosa, la veritat: va estudiar Història i tenia vocació d’arqueòleg, però ben aviat es va adonar que era millor edificar amb pedres que no passar hores espolsant-les amb un pinzell. […] llegir entrada sencera

*

capellans, tirar. 1. Ruixar de saliva el nostre interlocutor, enduts per la vehemència excessiva de la nostra argumentació. 2. En les discussions político-lingüístiques tan habituals entre nosaltres, etzibar-li al discordant com a font d’autoritat qualsevol dels capellans, seminaristes o escolanets que s’han distret de les temptacions de la solitud parroquial o del seminari escrivint papers sobre llengua, goigs a les maradedéus més insospitades —si cadascuna va parir un Jesús, l’esternut diví devia ser brutal— o versos que podríem qualificar d’autèntica “palla”.  […] llegir entrada sencera

*

Capmany, Maria Aurèlia. Escriptora “de pes” en el sentit més estricte i menys lat de la paraula. Filla del destacat folklorista de formació autodidacta Aureli Capmany, va cultivar la novel·la, l’assaig i la dramatúrgia. Premi Sant Jordi el 1968 amb Un lloc entre els morts, actualment el seu, no va fer fàstics als càrrecs públics, i per aquest biaix va ser responsable de les àrees de Cultura i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona amb més bona voluntat que resultats tangibles. No gens agraciada físicament, podria ser la protagonista catalana d’aquella pel·lícula de Delvaux, Femme entre chien et loup, en el seu cas, Dona entre granota i gripau. Però ella tan ampla, literalment, perquè ja ho deia: Feliçment sóc una dona. Alguna gràcia devia tenir […] llegir entrada sencera

*

Cardús, Salvador. Sociòleg (sic). Com es veu, el seu cognom tant et pot sonar a renec com a marca de whisky; ara bé, el seu nom no admet equívocs. Defineix perfectament la seva vocació: salvar Catalunya de si mateixa i dels castellans! Des de la dreta, esclar! Com Culla (V. Culla, Joan Baptista), és un intel·lectual orgànic —és a dir, corruptible— convergent o de qui pagui més! A part d’unes quantes estadístiques, que com a catedràtic encarrega als estudiants, amb els subsegüents opuscles i presentacions públiques que li serveixen per sortir a la tele a parlar delo que le echen —és un dels tertulians fixos de TV3—, pel que fa a obra de sociologia seriosa, NS/NC.

*

Carod-Rovira, Josep-Lluís. Polític i, per si no n’hi havia prou, filòleg. Però de la mateixa estofa que els Pujol, Gutiérrez Díaz, Clos, Trias, etc., metges que, gràcies a déu, no han exercit mai la professió. Com que mai no havia bufat cullera al seu Cambrils natal, un bon dia va decidir entrar en política i dedicar-se a l’àrdua empresa de salvar paraules, activitat que ara el té molt entretingut. llegir entrada sencera

*

Carol, Màrius. Incontinent verbal. Efectivament, aquest senyor pateix una verborrea aguda que el fa acudir a tota mena de saraus, ja siguin radiofònics o televisius, on es demani opinió sobre alguna cosa —si pot ser, com més banal, millor—. Mestre de l’art de parlar molt i no dir res, l’home ha fet seva la divisa del Petit Larousse, Je sème à tout vent, afegint-hi, però, un objecte directe: bêtises (entre nosaltres, “bestieses”). En aquesta noble tasca d’escampar nicieses i llocs comuns, aquest senyor ha corregut per les redaccions de tots els diaris […]llegir entrada sencera

*

Carreras, Josep Maria. Tenor líric. No hi ha res a dir d’una trajectòria professional impecable que malauradament, després de la malaltia, ha anat de baixa. Però sí de la seva actitud diguem-ne “cívica”. En efecte, en una entrevista concedida (si no m’equivoco) a TV3, va declarar sense ambages, parlant de la seva catalanitat, que anant pel món du sempre, amagat sota la solapa de l’americana –i per què amagat?– un pin (o equivalent) de les quatre barres catalanes. Excel·lent. […] llegir entrada sencera

*

Casassas, Enric. Tortell Poltrona de la poesia catalana. Mestre del rodolí fàcil, destaca per la seva incontinent verborrea —a la vista de la seva melena, em temo que també per la seborrea—. Admira la poesia feréstega de Verdaguer i té la barra de prologar Vinyoli. La quadratura del cercle, vaja. Ateny la seva màxima altitud poètica quan es calça el copalta, que mostra una accentuada faixa greixosa allà on li entra en contacte amb els pèls. Poèticament estripa, i es tripa, i estripa, i es tripa…, i així fins a 900 versos: Uh! La seva cara, dura, podria fer de motllo de les carotes del Halloween. Sovinteja la gracienca plaça del Raspall, un estri que li fa força falta.

*

Castellà, Antoni. Secretari d’Universitats i Recerca de la Generalitat, quota UDC. Llicenciat per les “cuevas d’Esade”, suposem que en l’especialitat de Sadisme, a la vista dels turments que infligeix a la docència universitària i l’alumnat […] llegir entrada sencera

*

Castillo, David. Periodista i crític literari, i de moment responsable −oh meravella!− del suplement de Cultura de l’Avui. Periodista i poeta d’inspiració anarquista, podria ser l’alter ego de Lucien de Rubempré –l’heroi, versió Guinardó, d’Il·lusions perdudes, de Balzac–, exemple del noi de províncies que va a la gran ciutat a desclassar-se per dalt i acaba esmorrant-se per baix. Hi ha qui defensa que no és res més que un escriptor costumista que té, o tenia, el costum de “situar-se” (sé que hi ha un sinònim més adient, però no em surt). Sí, de “situar-se”. Que és el que mira de fer sempre, ara als passadissos del poder, cada cop amb menys èxit, perquè com en tota addicció sempre se’n necessita més. […] llegir entrada sencera

*

Catalunya Música. Programa de les emissores de la Generalitat dedicat a la música clàssica. Això, en teoria. A la pràctica, l’oient només sent garlar uns escolanets de dicció afectada que anuncien la teletienda. I cada hora, les notícies. Fan bona la dita castellana ir con la música a otra parte. A RNE-Clásica.

*

Celler de Can Roca, el. Restaurant fins fa poc “top” de la restauració del món mundial. Els germans i la seva mamà han baixat un graó en la bogeria culinària general, i ara ja els serà més difícil cobrar tres-cents euros per una truita a la francesa. Si el geni de la llengua catalana devia pensar en ells quan va encunyar la dita “els catalans, de les pedres, en fem pans”, es tracta de canviar ara el substantiu “pedres” per “roques” per tenir-ho tot més ajustat a realitat. Aquest cop, però, amb la baixada de categoria, s’hi podria afegir “…com unes hòsties”.  […]  llegir entrada sencera

*

Cercle Artístic. Local del carrer dels Arcs, on, com a la taverna d’en Mallol, s’hi beu i s’hi juga. De pintar, s’hi pinta poc, però sovint fan bingo. Males veus diuen que les models, conilles, reparteixen els cartrons. Todo por el arte.

*

Cercle de Cultura. Entitat privada nascuda sota el patrocini del Cercle d’Economia que vol ser −diuen els senyors Mascarell i Bru de Sala, pares de la criatura− un fòrum de reflexió perquè la cultura “tingui un paper més central a Catalunya”. Em penso que  qui hi vol tenir un paper més central, i si pot ser protagonista, són ells dos. L’un perquè no sap com fer-ho per tocar poder, i l’altre per rescabalar-se de la puntada de peu al cul que li van etzibar des del Consell de les Arts. Ara sí que anirem bé.

*

Cercle del Liceu. Pessebre vivent, parlat i cantat, que, malgrat el nom, no té res a veure amb l’anell dels Nibelungs. Té una sala circular on s’exposen bellíssims quadres de Ramon Casas, i encara, a la paret de l’entrada, una placa que recorda la figura de Franco. Fins no fa gaire, no hi deixaven entrar les dones, però el pes de la nostra Valquíria més internacional va decantar l’agulla de la balança.

*

Círculo Ecuestre. Cavallerissa de postín. O entitat ludicorecreativa ubicada a l’avinguda Diagonal cantonada Balmes i local on els prohoms de la patronal van a picar unes olivetes.  O a llegir el diari. Fent honor a la finestra en forma de ferradura de la façana, a dins s’hi apleguen autèntics quadrúpedes no pas “pura sang”, sinó d’autèntica “mala sang”. Sembla que es van anticipar, de molt, al 18 de juliol del 36 i a la recuperació del guarà català. Més que asos de les finances, són ases en tots els sentits.

*

ciu. 1. Onomatopeia que es fa servir als tebeos, juntament amb unes ratlletes i un nuvolet de polseguera, per representar la velocitat d’un personatge, d’un vehicle, etc., que en general, de tan ràpid que va, ni es veu a la vinyeta. 2. Escrites amb majúscules la c i la u, sigla que més aviat diríem que dóna idea d’immobilitat.

*

Ciutadans. 1. En francès, citoyens. Mai una traducció havia canviat tant el sentit ideològic d’un substantiu. 2. pel Canvi. Apartats dels nuclis del poder econòmic, es posen a la cua per quedar-se el canvi (V. Bohigas, Oriol; Folch, Xavier; Portabella, Pere, et al.). Males veus interpreten la sigla CpC com a Ciutadans pel Càrrec.

*

Claros del bosque. Coses de la Zambrano (V. Zambrano, María). Segons la filòsofa castellana, deixeble de Martin Heidegger (V.Heidegger, Martin) i Pepe Ortega y Gasset (V. Ortega y Gasset, José), dos preceptors que, per si sols, ja fan disparar les alarmes, revelació místico-poètica que tenen els caçadors de bolets i els individus d’altres espècies bosquetanes (caçadors d’espàrrecs o de conills, excursionistes amb la cançó a flor de llavis, guardes forestals, etc.) quan, rendits i suats de trescar pel bosc, arriben a una clariana assolellada amb el cistell o el sarró curulls. […] llegir entrada sencera

*

COI. 1. Sigla del Comitè Olímpic Internacional. El Comitè aplega la gerontocràcia de l’esport mundial, que passa olímpicament del famós lema del baró Pierre de Coubertain —“l’important no és guanyar, sinó participar”—, i el substitueix en allò que li pertoca, i en el que no, per un lema molt més lucratiu: “L’important és tenir una participació en els guanys” (V. Samaranch, Joan Antoni). També es diu que, ben col·locats en tots els sentits de la paraula, són els que decideixen sobre el dòping dels participants en els Jocs. 2. Escrit en minúscules i amb la o tancada, eufemisme de cony. (Ex.: A què coi es dediquen aquestes rampoines del COI?)

*

Coixet, Isabel. Cineasta catalana que només deu fer servir el català en la intimitat, perquè al cine, res de res. Una de les seves característiques físiques són les seves ulleres fashion que tant la desafavoreixen, encara que fa por pensar que se les pugui treure. De tota la seva obra cinematogràfica, només se’n salva el títol de La vida secreta de las palabras, sobretot la que han de fer les catalanes.

*

Colom i Colom, Àngel. Polític independentista i ludòpata. També conegut popularment amb el sobrenom d’El sis ales per la suma d’apèndixs voladors dels seus nom i cognoms. Decididament, el destí li ha jugat una mala passada fent-lo néixer a Catalunya. És obvi. Podent dir-se Angel Dove & Dove, o Angel Doubledove, i tocar en un grup de rock, o inspirar la peça “One Dove” del també hermafrodita Anthony, o ser una reencarnació d’El fènix i la tórtora shakespeariana, ha quedat en un trist colom domèstic […] llegir entrada sencera

*

Coma, Marc. Tot i que té un cognom que hauria estat la fantasia de Flaubert i d’altres homes i dones lletraferits, la seva activitat és força més profana que l’escriptura; tant com ho pot ser el terrorisme mediambiental. Coma i altres terroristes, com Laia Sanz o Nani Roma, trien els indrets amb l’aire més pur de qualsevol CoMarCa del planeta i hi desembarquen amb les seves màquines diabòliques de contaminar. Però el terrorisme ecològic que perpetren no es limita només a la podridura de l’atmosfera […] llegir entrada sencera

*

Comediants. Troupe de saltimbanquis el precedent històricoliterari dels quals podria ser els cómicos de la legua, aquells còmics que recorrien pobles i ciutats de l’Espanya de l’època i actuaven en grups més o menys nombrosos. Tal com explica el Catálogo Real de España, eren moltes les companyies que, durant els segles XVI i XVII, recorrien la Península dalt d’un carro. Hi representaven obres de Juan del Encina, Gil Vicente, Lucas Fernández, Lope de Rueda, Juan de la Cueva, etc. I el seu èxit era tan clamorós que el mateix Nebrija parla del plaer que sentia escoltant els versos en boca dels actors, un plaer molt més gran que el de la lectura […] llegir entrada sencera

*

Corbella, Joan. Predicador de les relacions honestes en la parella. En la línia del recordat Padre Peyton i la seva famosa campanya La familia que reza unida permanece unida, Corbella és autor de manuals d’autoajuda de l’estil Viure en parella, Infidelitats, etc. Mentre escrivia tot això, i s’hi enriquia −tot i recomanar als oients dels seus programes radiofònics i/o televisius austeritat i temperança−, les seves relacions matrimonials anaven, segons diuen, a mal borràs. Per això, com un monjo budista, “buscava amb delit la Pau” (V. Janer, Maria de la Pau). El mateix Corbella és una demostració viva que els manuals d’autoajuda no serveixen de res.

*

Corella, Ángel. Ballarí madrileny i artista principal de l’American Ballet Theatre de Nova York. Va  debutar al Liceu de Barcelona ballant “La dansa de les hores”, de l’òpera d’Amilcare Ponchielli La Gioconda. Premio Nacional de Danza i Prix International Benois de la Danse per la seva interpretació d’Other Dances, de Jerome Robbins, etc. Més enllà de tan altes qualificacions, la seva gràcil figura em recorda aquell vers de Pitarra: “No, el de dalt, el ballarí, que aprèn una polca nova, sempre ballant sobre mi…”, un vers que ve a confirmar la dita planiana que l’expressió de sentiments nobles no  pot anar lligada al fet d’aixecar més o menys una cama.

*

Cospedal, María Dolores de. Presidenta de la Junta de Castilla y León, secretària del Partit Popular y de las JONS i persona de confiança de Mariano Rajoy (V. Rajoy, Mariano). Pentinada amb una frugal cua de cavall, sense joies a la vista i un maquillatge pràcticament inexistent, aquesta senyora és una reproducció posada al dia de Pilar Primo de Rivera i dels anys gloriosos de la Sección Femenina. Esclar que més d’un se la podria imaginar fent de zeladora d’un camp de concentració, d’aquells que es va posar tan de moda a partir de 1939. […] llegir entrada sencera

*

creacionisme. Teoria sobre la Creació els resultats de la qual, els humans, no serien admesos ni en una galeria de províncies. (V. disseny intel·ligent.)

*

Crepuscle. Novel·la de vampirs infumable per sentimentaloide, portada al cine, de la qual s’ha fet una saga. Més que de vampirs, podríem dir d’“adolescents amb picors” que, a més, mosseguen. Bela Lugosi o Christopher Lee s’hi farien un tip de riure. Resumint, una bírria de pel·lícula, sense guió ni talent de cap mena, que obvia una realitat palmària: que els vampirs autèntics no viuen a Transsilvània, sinó que es reuneixen cada any a Davos.

*

Creu de Sant Jordi. Distinció que la Generalitat concedeix a elements de la ciutadania per gestes tan heroiques com haver tingut “una llarga trajectòria” allà on sigui. Són tants els guardonats, que hores d’ara no es tracta de demanar-se qui té la Creu, sinó més aviat qui no la té. La distinció no duu aparellada compensació econòmica, i no se sap si amb la Creu també et donen el Cireneu. En el seu moment, Joan Oliver (“Pere Quart”) i Raimon la van rebutjar. Com deia, deuen ser els únics que, per consegüent, no la tenen. Amén.

*

Culla, Joan Baptista. Historiador antipalestí. També conegut com el Ricardo de la Cierva del règim convergent. Potser per això, quan parla, sempre inclina el cap cap a la dreta. Com a historiador mira de ser-hi a totes —sobretot a la premsa, la ràdio i la tele—, fins al punt que fa més diners que la Seca. Però, com es desprèn del seu tarannà sionista, no en vol saber res, de la Meca. Fins ara ningú l’ha relacionat tampoc amb la vall d’Arbeca. El seu problema com a historiador rau en el fet que, com que és tan ambiciós, es pensa que tota la història de la humanitat és com ell. […] llegir entrada sencera

*

Cullell i Muniesa, Rosa. Pija bavosa, com la defineixen en algun blog, o, més finament, llimac de bona família.  És llicenciada en Ciències de la Informació per la UAB i diplomada en Alta Direcció per IESE. Després de penjar a la paret de casa seva totes aquestes dignitats acadèmiques, va anar a parar a “la Caixa”, on, qui sap si preveient el seu futur aterratge al Liceu, va aprendre a tocar la “flauta màgica” de l’alta finança… o del financer. Després va venir el  Grup 62 i, com els deia, el Liceu, llocs on en comptes de dir adéu senzillament acomiadava. […] llegir entrada sencera

*

Cuní, Josep. Locutor de ràdio i presentador d’un programa de televisió, avui dit genèricament “comunicador”, de tant com comunica. El personatge, més aviat presumit −redicho en dirien més enllà de l’Ebre−, sol renyar els convidats al programa que, al seu parer, no es porten “prou prou prou” bé […] llegir entrada sencera

*

D

*

Daurella, Sol. Segons el diari “Ara”, la dona més influent de Catalunya i principal accionista de Coca-cola. Casada amb Carles Vilarrubí (V.Vilarrubí, C.), aquest angelet i la seva família controlen la comercialització de Coca-cola a tot l’estat i al nord d’Àfrica -herència del franquisme econòmic-. Perquè el lector es faci càrrec del tarannà de la senyora, l’empresa va obligar a tots els seus treballadors de repartiment a disfressar-se de la “roja” per caure més simpàtics als clients, donant per fet que tots els seus clients eren “hooligans” d’aquesta gran selecció que impedeix als ciutadans de Catalunya tenir selecció pròpia. És consellera i accionista del Banc de Sabadell i principal comercialitzadora de les càpsules Nespresso a tot l’estat. [… ] llegir entrada sencera 

*

Dedéu, Bernat. Filòsof (sic). Tots sabem que en filosofia hi ha maitres à penser, com en diuen pomposament en francès; m’imagino, doncs, que, com és el cas de l’eixerit Bernat, quan aquests maitres no són prou “mestres” per falta de pensament original, en podríem dir petits maitres à penser, i si això d’à penser ho trobem un pèl petulant en vista de la falta d’originalitat intel·lectual de l’individu, ¿què ens queda? Doncs un petit maitre, que en castellà ha donat el substantiu petimetre. ¿I què és un petimetre? Una persona a qui amoïna molt l’aspecte i que vol seguir les modes més elegants, però sense prou pressupost per reeixir-hi. Allò que de porc i de senyor se’n ve de mena. En anglès, en diuen fop. I en català saltataulells. […] llegir entrada sencera

*

degradació, procés dePèrdua progressiva de les propietats i les qualitats d’un cos fins a fer-se irreconeixible. Un exemple simptomàtic, emblemàtic i paradigmàtic del que dic és Miquel Roca i Junyent (Chunchén, en els cercles monàrquics) (V. Roca i Junyent, Miquel): de pare de la Constitució, successor in pectore del rei Ubú (V. Pujol i Soley, Jordi) i adalil del nacionalisme reformista que havia de civilitzar las Españas, ha passat a ser l’advocat defensor de la infanta desapareguda… de les fotos de la Casa Reial, això sí, amb un penjoll de papada que ja el voldrien els galls dindis que matem a casa per Nadal mentre sentim a la tele: “En estas Navidades, cuando todas las familias nos reunimos junto al árbol de Navidad —los que tienen casa, claro—, en nombre de mí mismo y de la familia real —sin Marichalar, ni Urdangarin ni Cristina y sus hijos, y casi sin la reina, però con Corina y la plebea Letizia—, les deseamos unas felices fiestas. Si las familias permanecen unidas —ho, ho, ho—, España permanecerá unida —¡toma ya apostilla del PP!—.” 

*

Déu. Personatge que no ha vist mai ningú, però que tothom en va ple. La imaginació romàntica (i no els fabricants d’instruments òptics) l’ha representat adés amb un ull dins d’un triangle, adés amb barbes blanques, iconografia que –sospito– no li fa justícia. Respon a invocacions diverses, entre altres, “Déu meu senyor!”, “Déu n’hi do!”, “Déu hi faci més que nosaltres”, “Tan de bé li ha fet Déu!”, ”Que Déu ens agafi confessats !”, etc. Sens dubte, és l’únic personatge de la història que no deu res a ningú. Ni a les caixes d’estalvi (quan n’hi havia), ni als bancs. Fundador del cèlebre big bank, germen del sistema financer global, de tant en tant, s’agafa un any sabàtic i desapareix per algun paradís (fiscal o no fiscal, el seu hàbitat natural) per fugir de la gent, que no para de demanar-li coses. […] llegir entrada sencera

*

Díaz Ferrán, Gerardo. (V. Foment del Treball.)

*

disfunció erèctil. Afecció que fa que un hom tingui poc empuje, que es deia. Es pot afirmar, doncs, sense por d’equivocar-nos gaire, que l’afectat per una aital disfunció és un paio de poca empenta.

*

disseny intel·ligent. Teoria sobre l’origen diví dels humans que queda desmentida pel baix nivell intel·lectual dels que la defensen.

*

Di Stefano, Alfredo. Futbolista argentí que va fer possible que el Reial Madrid guanyés, els anys 50 i 60, vuit lligues i cinc copes d’Europa. Com? Doncs gràcies al clima de terror instaurat pel franquisme l’any 1939. Les maquinacions políticoesportives van impedir que, l’estiu de 1953, el Barça tingués a la seva plantilla Kubala i Di Stéfano, que va acabar jugant en el Madrid per decret, és a dir, més per collons que no pas per milions. […] llegir entrada sencera

*

Divendres. Magazín de sobretaula que s’emet per TV3 divendres, divendres, divendres, divendres i divendres, però no dissabte i diumenge. Per sort. El programa és una autèntica galeria d’esperpents, poc o gens valleinclanescos, que permet a l’espectador imparcial avaluar la prostració intel·lectual i moral del país.

*

Durão Barroso, José Manuel. Funcionari portuguès de la UE, expert en la difícil art retòrica de l’on diguí dic, dic Dídac, aforisme  que ell aplica amb diligència quan el president del govern espanyol li diu que no convé que la UE avali les aspiracions sobiranistes de Catalunya. Té pinta de gripau —portuguès, naturalment—– i no se sap ben bé què hi pinta, a la UE, a part de presidir comissions i ponències. En aquesta línia, la trajectòria política de Durão és comparable a la del nostre Duran (Lleida), que s’ha passat més de trenta anys vivint del uponet, que es deia, encara que en el cas d’aquest parell n’hauríem de dir del cuponazo. Per les tonteries que diu podria perfectament respondre al nom de Durão Casposo o Durão Raposo, potser més encertat. Vaja que, tot amb tot, no és un individu gaire clar, sinó més aviat tèrbol, barroso.

*

Duarte, Carles. Poeta amb pajarita, les ales de la qual li serveixen per sobrevolar —¿l’elevació del poeta?— tots els pessebres patris i, si és menester, llançar-s’hi en picat a picar-hi unes croquetetes i a picar unes quantes portes de conselleria. Això sí, quan aconsegueix el pinso i li baden el pas, s’arrossega per parquets i moquetes i hi deixa al seu pas un rastre que no és pot qualificar de res més que de brillant. Quan al cap d’una d’aquestes fructíferes jornades es renta les mans olioses de croqueta a compte de l’erari, massa sovint empoma la ploma —no se’m malentengui— i fa una poesia d’elevada espiritualitat sincrètica, però no per això menys capellanesca, que, com acostuma a passar amb tota mena de misticismes, sempre queda en no-res. […] llegir entrada sencera

*

Duran Lleida, Josep Antoni. Forma sintètica a la manera dels titulars periodístics televisius per dir: “Duran a Lleida el Josep Antoni”.